economia

A més de la manca de documentació, un dels problemes més greus que se'ns ha presentat en la comprensió de l'economia local ha estat la qüestió de les mesures dels diferents productes i la dels diners que es pagaven per ells. D'entrada, aquests elementss d'estudi ja són problemàtics en si mateixos, però la qüestió es complica molt més aplicada a la realitat d'Ulldecona i la zona que l'envolta, situada a la cruïlla dels tres regnes de l'antiga Corona d'Aragó i on es barrejaven les mesures dels tres regnes. Si a l'anterior afegim l'arribada de les noves mesures i monedes de Castella, comprendreu el nostre esverament, sobretot dels inicis. Finalment, per acabar-ho d'adobar no hem pogut fer un estudi de sèries complertes de preus que ens haguessen pogut facilitar la qüestió.

La característica principal de la metrologia tradicional és la seua extrema complexitat perquè no solament el número d'unitats és molt gran i diferent per a cada producte o circumstància sinó que, a més a més, el mateix nom pot amagar mesures molt diferents... A tot això cal afegir -i segurament és el problema principal- que les unitats de mesura no eren immutables, de manera que a la multiplicitat de l'espai s'hi afegia la variació en el temps (per exemple s'anaven acumulant petits canvis cada vegada que s'havien de construir els instruments de mesura, o bé es feien més petites aquelles mesures que servien per a pagar els censos als senyors). En el nostre cas només explicarem aquelles unitats que apareixien més usualment en les fonts estudiades.

1 Els sistemes de mesurar productes
1.1 Mesures de capacitat de grans
Al corregiment de Tortosa la mesura de capacitat bàsica era la barcella: es tracta de la mesura patró a partir de la qual deriven les altres. És una mesura real i física feta de fusta i escairada en ferro. Els Costums de Tortosa ja en descriuen la forma i mides que ha de tenir. Aquesta mesura també és pròpia del País Valencià i de les Illes Balears. En el cas d'Ulldecona creiem que s'utilitzava la barcella valenciana per tal que, com passava allí, dotze barcelles equivalien a un cafís. La barcella equivalia a uns 16,60 litres.

La quartera, que només apareix esporàdicament, sembla que equivalia a quatre barcelles, uns 66,4 litres. També se l'equipara amb 18 quartans o 48 "mesures". L'anterior volia dir que una barcella eren 12 mesures.

L'any 1788, a Ulldecona, es fan unes noves mesures d'àrids (concretament d'ordi) manllevades de la metrologia castellana: la ½ fanega i el picotín. Aquell mateix any es compren dues romanes noves, a Mariano Sancho afinador de Tortosa per 182 r d'ardits. La fanega "según el marco de Castilla" equivalia a uns 55,5 litres o, el que és el mateix, 12 celemins, però podia variar segons les regions. Suposem que, en el cas d'Ulldecona, és va agafar el patró castellà. El picotín era la quarta part del quartal i equivalia aproximadament a una mesura. El celemín era igual a quatre "cuartillos" o uns 4,6 litres.

1.2 Mesures de capacitat del vi i de l'oli
El càntir és una mesura de capacitat per a vi i oli pròpia del País Valencià, Tortosa i certes comarques lleidatanes i tarragonines. A València 15 càntirs feien una càrrega de vi i 12 la feien d'oli. En el cas de Tortosa sembla que una càrrega de vi era igual a dues botes i aquestes equivalien a 16 càntirs -8 per bóta. En aquest cas sembla que a Ulldecona s'utilitzaven les mesures de Tortosa.

Segons veurem en "Libro de las tabbas..." en l'apartat de la hisenda de l'ajuntament del marc institucional , a l'arrendatari local quan venia vins del País Valencià se li donava de benefici "el aumento del cántaro valenciano al catalán", amb la qual cosa entenem que es venia el càntir català al mateix preu que el valencià, malgrat que aquest era més petit, això vol dir que per cada setze càntirs un era de benefici.

El càntir d'oli equivalia a 8 cadafs (o cadaps) i a 64 màquiles. El mot cadaf era emprat per designar un recipient fondo de terra, vidre o metall amb broc i nansa per a medir oli. Com hem dit era la 1/8 part del càntir i a la vegada corresponia a 8 màquiles o 2 litres aproximadament (1,44 l)

1.3 Mesures de pes
La rova, o arrova, equivalia a ¼ del quintar, però era multiple variable de la lliura. El quintar eren uns 41,5 Kg aproximadament.

A Tortosa hi havia (segle XIII) la rova de 30 lliures per a cotó, seda, sucre, canyella, safrà, cera, dàtils, etc.; la de 32 lliures per a ferro, pedra; la de 33 lliures, per a fil, cànem, estopa, etc.; la de 34 lliures, per a greda; la de 35 lliures, per a pa i formatge; i la de 36, per a llana i alcofoll. Modernament la rova equival a uns 10 Kg, o siga unes 25 o 26 lliures.

1.4 Mesures de longitud i superfície
Segons el cadastre de 1742, el jornal d'Ulldecona era de 30 canes en quadre. Si tenim en compte que la cana tortosina era de 1,587 m2 voldria dir que el jornal de l'època era d'uns 2.269,5 m2. Aquest jornal no se'n va massa del que ens aporta Roda que és d'uns 2.190 m2 o 60 passos en quadre que, segons ell, és el jornal tradicional d'Ulldecona.

De fet, el jornal corresponia a la superfície de terra que es podia treballar en un dia i depenia del tipus d'agent treballador (persona, mul, parella de bous, cavall), del tipus de lloc (camp de blat, vinya...), i de la classe d'activitat a realitzar (llaurar, segar...). No sabem en què es basarien per calcular el jornal local, però ens queda clar que és precisament en aquesta recanació de 1742 quan el jornal típic d'Ulldecona s'equipara a les 30 canes en quadre.

La cana equivalia a 8 pams o 6 peus, és a dir, 2 passos (que és a la conclusió que arriba Roda). Era la mesura fonamental en amidaments i es materialitzava per mitjà d'un bastó de fusta, una canya o cinta de roba, on hi havia marcades les divisions en mitja cana, en pams i en quarts de pams. D'amidar amb canes se'n diu acanar o canar , i s'anomena acanador o canador l'especialista que s'hi dedica.

Per a distàncies llargues s'utilitzaven les llegües que equivalien a uns 6.000 m i pico.

2 Les monedes
La moneda serveix i servia per mesurar (amidar) el valor de les coses. Cal que tinguem en compte primer que res, però, que a les cases de la majoria dels nostres convilatans del segle XVIII no era un element que abundés: sovint només en veien en cobrar la collita de l'oli o del vi. La resta de l'any generalment fiaven o intentaven autoabastir-se.

El Decret de Nova Planta suposà la fi de la sobirania catalana i d'aquí se n'havia de derivar l'eliminació de la moneda pròpia, però això no va ser tan fàcil, malgrat que havia tota la voluntat de fer-ho. "En el segle XVIII les monedes catalana i castellana eren distintes, la qual cosa va salvar Catalunya i València de la inflació del billó, que, segons els estudis de Hamilton fou uns dels principals factors de la decadència espanyola". La qual cosa ens indica que, en general als regnes de l'antiga Corona d'Aragó el poder adquisitiu de la majoria de la població era més gran i, per tant, també ho era el seu nivell de vida.

No serà fins al 1718 que, per primera vegada, corregué moneda divisionària encunyada a Segòvia (quartos, xavos, maravedissos), però mentre a Mallorca encara s'encunyaven doblers i diners, a València múltiples del diner en tresetes i sisons i a Catalunya encara es faran ardits entre 1754 i 1756, però batuts a Segòvia.

Malgrat tot, el 1731, el marc de referència català es substituït pel castellà. La gent, però, no deixarà el seu costum de fer els comptes en lliures, sous i diners i de traduir a aquests valors totes les monedes que corrien. De fet aquest costum durarà fins a la segona meitat del segle XIX, amb la introducció del sistema mètric decimal. És el cas d'Ulldecona, on tots els comptes es fan respecte les lliures, sous i diners de moneda de plata valenciana. Traduït a efectes pràctics, això volia dir que quan un faldut anava de l'Ebre per amunt sabia que la seua lliura de compte augmentava de valor. Finalment, a partir del 1756, el mercat es trobarà progressivament inundat de moneda castellana i a, partir de 1769, els comptes que arriben de la Real Hisenda apareixen en rals ardits; concretament cada lliura de plata valenciana valia 14 rals d'ardits.

3 Els preus i els sous a Ulldecona
Encara que siga d'una manera molt somera i imperfecta adjuntem, en primer lloc, l'evolució dels preus en moneda valenciana d'alguns productes essencials, després, i de manera aleatòria, els preus de diferents productes i, finalment, la relació de diferents sous que es pagaren al llarg del segle, amb la qual cosa ens podrem fer certa idea del nivell de vida local.

Evolució dels preus del cafís de blat:
- L'any 1707 el cafís es pagava a 6 L 17 s de plata segons el llibre de Receptoria Nova. En aquell moment, el Comú de la vila comprà 90 cafissos de blat a Joan Reverter d'Amposta, arrendatari de la comanda d'Ulldecona.
-El 1751 es van valorar dos cafissos de blat en 14 L.
-El 1756 el cafís es valora a 6 L 10 s en l'estimació d'unes propietats de Manuel Romeu.
-El 1757, el 59, el 60 i el 61, els cafissos de blat es paguen a 7 L, 7 L 10 s i/o 8 L, 7 L 10 s i 7 L 8s, respectivament, si hem de fer cas a una documentació que apareix en un plet entre els germans Folquer per l'herència de son pare, Esteve.
-El 1768, en un plet entre Francesc i Josep Solà de Conrad contra Vicent Barrera, un cafís es valora en 6 L 12 s i 2 barcelles per 1 L 7s 6d.
-El 1771, Isidor Muñoz li demana a Rita español 8 L 10 s per un cafís.
-El 1772 un cafís de blat venut a uns particulars es paga a raó de 9 L 5 s. Almenys és el que demanava mn. Tomàs Ferrer, clergue d'Ulldecona, a Joan Gabriel Reme de Tortosa, per 38 cafissos i mig de blat que, aquest, havia de repartir.
-Els anys 1778 i 79 els cafissos de blat es paguen, generalment, a 8 L.
-El 1789 el cafís es paga a 14 L 10 s, si hem de fer cas a un plet que se celebrà entre Josep Solà i Vicent Grau. Aquest darrer haurà de pagar el deute amb propietats (una heretat d'oliveres i garrofers a la partida del Camí de la Plana. Pensem que aquest any va ser especialment ruïn i, a més, no podem assegurar que el preu fos en moneda valenciana.