Era robusta, feta per suportar el fred , increïblement forta i el seu cervell era més gran que el nostre. Els científics l'han anomenada Krapina-3 . Així comença l'article que el gener de 1996 va dedicar la revista National Geographic a l'home de Neanderthal.

Les primeres restes d'aquesta espècie tan semblant i alhora tan diferent a la nostra van ser descobertes fa més de 160 anys. Durant força temps però, no van ser identificades com el que realment eren. Es pensava que aquells ossos massissos eren el producte de malalties i no les restes d'un home primitiu. L'any 1856 van ser descoberts a la vall de Neander (Neander Thal en l'alemany de l'època) els fòssils que més tard donarien nom a l'espècie, però les coses no va millorar gaire. Es va dir que el crani pertanyia a un "idiota", a un ermità, a un cavaller mongol o a un pobre individu malformat i monstruós de l'època medieval... moltes explicacions però cap que s'acostés a la realitat. Les troballes però, es van anar amuntegant, primer va ser Bèlgica; després, França i quan al tombant de segle es van descobrir 80 esquelets a Krapina (Croàcia) es va acceptar finalment la realitat.

Tots aquells individus formaven part d'una espècie que havia ensenyorit Europa feia 100.000 anys. Com era aquell ésser que tant havia costat d'identificar? Quan havia aparegut? Que se n'havia fet? Algunes d'aquestes preguntes han trobat ja resposta, d'altres continuen tan insolubles com quan fa més d'un segle es van trobar els primers fòssils.

Els Neanderthals o Neandertals, ja que les dues grafies són correctes, eren uns individus originats a Europa que posteriorment van migrar a Àsia i que encara conservaven força característiques del seu avantpassat l'Homo erectus. Les seves celles eren molt gruixudes i el seu front força reduït, ja que era baix i molt inclinat. La seva capacitat cranial però, que oscil·lava entre 1300 i 1625 cc, era un 8% superior a la de l'home modern. Tampoc no presentaven una barbeta com la nostra i pel que fa al nas, més gran que el nostre, tenia una superfície interna considerable amb la finalitat d'humitejar l'aire sec i gelat propi de la seva època. De fet, moltes de les seves característiques físiques venien determinades per la seva adaptació al fred. També conservava un altre tret de l'erectus, les dents del davant eren d'una mida respectable, tot i que no és això el més curiós, sinó el fet d'estar sovint molt gastats arran de la seva utilització com a "tercera mà".

Pel que fa a la seva figura en general podem dir que tenien un cos relativament curt (168 cm d'alçada mitjana) i ample amb membres també curts i gruixuts. Els seus ossos i els seus músculs eren extraordinariament poderosos i els convertien en uns individus molt més robusts que l'home actual, uns 10 kilos més de massa muscular per la mateixa alçada. Tot plegat els donava un cert aire de bota de vi que els feia semblants als nostres esquimals. Tarannà que venia accentuat pel fet de posseir uns malucs mes amples que els nostres que si bé per una banda, els permetien parir sense dificultat criatures amb un gran crani, per l'altra, els feia pitjors caminadors que nosaltres.

La seva expansió tan geogràfica com temporal és limitada, sobretot si la comparem amb la dels seus predecessors. Van escampar-se per Europa, el proper Orient i l'Àsia Central, ja que s'han trobat restes des de Gibraltar fins a l'Uzbekistan. Pel que fa al temps, van abraçar un període que té el seu punt inicial fa 230.000 anys i el final fa 30.000 anys, tot i que fa 300.000 anys ja existien uns individus que podrien ser classificats com a preneanderthals.

Els avenços tecnològics es concentren al final de la seva existència i per tant semblem més fruit de la seva convivència amb l'Homo sapiens sapiens que d'una altra raó. Les seves úniques aportacions artístiques conegudes són una dent de mamut polida i gravada, que s'ha trobat a Hongria i que té una edat que oscil·la entre els 80.000 i els 100.000 anys, i una flauta d'os d'entre 48.000 i 67.000 anys trobada a Eslovènia. El vestits no eren gaire elaborats, ja que desconeixien l'agulla de cosir i per tant els trossos de pell, normalment d'ós, estaven lligats en comptes de cosits.

Les seves armes tampoc no eren gaire elaborades, van ser incapaços de concebre projectils de qualsevol mena i per tant caçaven amb unes llances de fusta amb puntes de pedra o senzillament endurides al foc, de dimensions considerables (s'han trobat a Alemanya resten que s'acosten als 2'5 metres) que no podien llençar, sinó que clavaven a les seves víctimes. Amb tot però, van ser uns caçadors temibles que s'enfrontaven a animals (mamuts, aurocs) que qualsevol predador evitaria. La falta de tecnologia la van suplir amb treball amb equip, cooperació i gosadia.

Tot plegat feia que la seva vida fos molt dura i arriscada com testimonia l' exagerat nombre de ferides i cicatrius que trobem a tots els seus fòssils. El fet que moltes estiguessin però curades ens permet treure una segona conseqüència, que el grup tenia cura dels ferits i que alguns aconseguien sobreviure. Eren pocs però els que passaven dels 30 anys.

Tenir cura dels vells i dels ferits no és l'únic tret que els dóna dret a la denominació de sapiens. Un segon fet que els converteix en homes moderns és el fet de enterrar els seus morts, de vegades fins i tot amb flors com a les tombes de Shanidar a l'Irak.

Una característica discutida que ja havíem trobat a l'erectus i que continua present al neandertal és el possible canibalisme. Alguns cranis tenen talls i ratllades que demostren que la carn va ser arrencada. A Krapina molts ossos estan trencats per la meitat com si algú hagués volgut xuclar la seva medul·la. El que no podem saber és si era un canibalisme ritual amb significat religiós o senzillament buscaven una font extra d'alimentació.

El seu habitatge era força primitiu vivien en coves o en tendes molt senzilles semblant als tipis dels indis. Cosa lògica si tenim en compte que els grups tribals o familiars, no gaire nombrosos, ja que estaven al voltant de les 30 persones, portaven una vida molt nòmada forçada per un entorn molt hostil.

El llenguatge, clarament present, era possiblement més simple, potser encara no feien ús dels temps verbals.

Sigui com sigui, les distàncies tecnològiques i culturals entre l'home modern i el neandertal, inexistents fa 50.000 anys, van començar a fer-se paleses 10.000 anys després, just en el moment en que el sapiens sapiens entrava a Europa. Llavors van aparèixer la roba cosida, uns refugis millors, unes fogueres més eficients i elaborades... Durant deu mil anys les dues espècies coincidiran amb el temps i l'espai. Cap al final del període només uns pocs neandertals, obligats pel fred, es refugiaran al Sud de la península Ibèrica, a Gibraltar, però seran incapaços de creuar l'estret, com ha fet l'home Modern i entre els 33.000 i els 29.000 anys moriran els darrers representants de l'espècie.

Què va passar amb les desenes de milers de neandertals que havien trepitjat el nostre continent durant desenes de milers d'anys és un fet desconegut. Aquell home que havia estat el primer sapiens, el primer a gaudir de la música, de l'art, el primer que havia estat conscient de la mort i que d'alguna manera l'havia volgut superar va desaparèixer sense deixar cap rastre. Alguns científics basant-se en alguns ossos més prims i amb mandíbules amb una petita barbeta trobats a Vindija (Croàcia) opinen que els dos grups es van barrejar. D'altres, menys optimistes, pensen que va haver una total substitució. Que una espècie tecnològicament avançada tingués més exit evolutiu que una altra és molt possible. Potser la susbtitució va ser però, més dramàtica i l'Homo sapiens neanderthalensis no va poder sobreviure a les malalties que el sapiens sapiens havia portat d'Àfrica. Potser fins i tot, com suggereix la novel·la de John Darnton, la substitució no va del tot pacífica.

Darrera revisió feta el 03/06/97