Les estacions de l'any

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;

per més frescor, les vol collides d'un infant.

Per'xò la néta més petita, que és Pandara,

sabeu, la que s'enceta davant d'una claror

i va creixent tranquil·la i en admiració

i a voltes, cluca els ulls, aixeca al cel la cara

(...)

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.

El món, en meravelles i jocs atrafegat,

és petit i vermell i fresc com les maduixes.

Josep Carner

Arriben les comares. Rient, fent el cor fort,

es passen una síndria que és la més gran de l'hort;

són llurs marits a vila, i han berenat entre elles,

i juguen a encalçar-se damunt els blats desfets;

mouen gatzara, salten, comencen cantarelles;

va a rodolons la síndria i aixafa els peus distrets

Josep Carner

Agavé i les castanyes Agavé té les mans suades i fredoliques. Aplega les castanyes d'un foc de romaní i en va traient les closques i en va menjant les miques. Comença a les palpentes, la fosca, el seu camí. Josep Carner

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.

(...)

Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida,

mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,

i et tinc a vora meu com la poma escollida

que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred ens fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.

Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Josep Carner