3. Interpretació i crítica de la cultura

3.1 La violència fundadora de l'ordre social

Freud parteix de l'analogia entre els fenòmens individuals i els fenòmens socioculturals. A la patologia psíquica individual s'hi correspon una patologia col·lectiva; les pulsions personals de vida i de mort -Eros i Thanatos- són pulsions presents en les societats, aquestes creen institucions però també encenen guerres. Més encara, partint del positivista Comte i del biòleg Haeckel, assumeix que les vicissituds per les quals passa l'individu són un resum de les vicissituds per les quals ha passat la humanitat. Conseqüentment, el complex d'Èdip, el complex nuclear que tot individu viu, té el seu correlat social i històric. On es troba aquest correlat? En el totemisme i els seus tabús.

Freud recull les dades etnològiques més importants del seu temps i conclou que el totemisme és la forma religiosa més antiga i universal. Inspirant-se també en els escrits de Darwin, suposa que l'home primitiu vivia en petites hordes dominades per un mascle poderós, amo i senyor de totes les femelles. La situació dels fills mascles era dura, si despertava els recels del pare eren morts o proscrits; estaven condemnats a viure en petites comunitats i a aconseguir femelles raptant-les. Els impulsos sexuals del fills i germans es dirigien cap a la seva mare i germanes però, de la mateixa manera que s'esdevé en el nen, el gran obstacle que frenava els seus desitjos era el pare. La situació despertà un sentiment d'odi i de mort cap a ell, un afany d'eliminar-lo i ocupar el seu lloc. El que s'esdevingué ens ho exposa clarament Freud en el seu Tòtem i tabú:

Què s'esdevingué després de l'assassinat del pare? Per una banda, segueix Freud, es visqué una llarga època de desordre social en la qual els germans es disputaven la successió paterna i en la qual cadascun d'ells pretenia ocupar el lloc covejat; però el principi de la realitat s'imposà i els germans comprengueren que per a sobreviure calia reprimir el principal mòbil del parricidi, la possessió de les femelles. Per altra banda, sorgí una forta consciència o sentiment de culpabilitat com a conseqüència de l'ambivalència dels sentiment, l'odi i l'amor envers el pare.

El principi de la realitat i el sentiment de culpabilitat són el que feren néixer les organitzacions socials, normes morals i la religió, en especial, la religió totèmica. Així, pel bé de tots s'imposà la necessitat de renunciar a l'ideal d'imitar al pare en la possessió de la mare i les germanes, necessitat que donà lloc a les primeres normes morals:

1. el tabú de l'incest, a saber, l'horror i prohibició de tenir relació sexuals amb familiars i
2. el precepte de l'exogàmia, l'obligació de cercar marit o muller fora del propi grup.

El desig per suavitzar el remordiment féu que el primitiu es servís d'un animal fort i temut, el totem de la comunitat, per a substituir el pare. Les anteriors dues normes junt amb la següent, formen el nucli de la religió totèmica:

3. la prohibició de matar l'animal totèmic representació del pare assassinat.

El banquet totèmic recordava el parricidi original i comprometia als participants a mantenir l'ordre instaurat. Freud considera que l'assassinat del pare s'ha anat reproduint històricament: el poble jueu assassinà Moisès -hipòtesi formulada a Moisès i el monoteisme- i, posteriorment, assassinà Jesús.

3.2. Religió, desig il·lusori d'un pare

En Tòtem i tabú, Freud sospita la presència de la violència en l'origen de les institucions socials, en la moral i en la religió. En el llibre de 1927, El futur d'una il·lusió, parla de la societat i de la religió no tant des d'una perspectiva etnològica com des d'una perspectiva psicològica. Segueix amb la seva analogia entre els fenòmens individuals i els fenòmens col·lectius comparant el comportament dels neuròtics amb els ritus religiosos; en tots ells la figura del pare, el patriarca tan divinitzat en el judaisme, torna a ser l'element explicatiu clau. La profunda sensació d'impotència que tots experimentem en la nostra infància i que també experimentà la família humana en els temps primitius fou el que despertà la necessitat de protecció amorosa. En la nostra infància, el nostre pare satisfetà aquesta necessitat; l'adult, indefens i desemparat, recorda amb enyorança la protecció que gaudia quan era infant i, tot projectant-la, crea la il·lusió de l'exitència d'un Déu pare i protector.

Freud defensa que les idees religioses són il.lusions, realitzacions dels més antics i intensos desitjos de la humanitat. Quins desitjos? Els desitjos que tot home té, en el seu desempar, de ser protegit dels perills de la vida, de que es faci justícia a la societat, de que l'existència humana no s'acabi amb la mort. Segueix remarcant els grans serveis que amb gran eficiència la religió ha ofert a la humanitat al llarg de la seva història. Satisfent profundes necessitats humanes, ha fet que la felicitat fos més accessible a l'home. L'home només podrà abandonar la religió el dia en que la seva vida psíquica estigui sotmesa a la dictadura de la Raó; si abandona la religió sense tenir assumida una autèntica moral, aleshores no tindrà res.

3.3. Malestar en la cultura

«No ens sentim còmodes en la civilització del present». Aquestes paraules de Freud expressen el seu desencant respecte la nostra cultura i el reconeixement de la incapacitat d'aquesta a l'hora de destruir la infelicitat humana. La cultura, inclosa en ella la tècnica, no ha contribuït al benestar de la humanitat; ha dotat a l'home de molts objectes, però no l'ha fet feliç. En què consisteix i quin és l'origen d'aquest malestar de l'home en la cultura? Aquest és el tema del seu llibre El malestar en la cultura, publicat el 1930 i escrit l'any anterior, l'any de la gran depressió econòmica.

«La felicitat no és un valor cultural», la cultura implica la substitució del principi del plaer pel principi de la realitat i aquesta subtitució crea malestar. Per una banda, l'home ha de reprimir la seva agressivitat o impulsos destructius i, per altra banda, ha de sublimar la seva sexualitat vers objectius d'interés comú. Els afanys i interessos culturals han introduït excessives restriccions en la satisfacció de les pulsions humanes, han inhibit la sexualitat i exigeixen transformació d'impulsos libidinosos en activitats substitutives, a saber, en hores de treball ben disciplinat. La cultura porta a substituir la satisfacció immediata per una satisfacció retardada, a substituir la llibertat i l'absència de repressió per seguretat.

La renúncia, restricció i desviament de la libido, a més de crear malestar, fa que ella esdevingui impotent per a frenar les poderoses tendències agressives existents entre els homes. I, estant debilitada la libido, com s'ho fa la cultura per frenar l'agressivitat natural en l'home? Dirigint cap a un mateix aquesta tendència agressiva, enfortint el superjò o consciència moral. El pobre jo -diu Freud- té una tasca de difícil realització, "serveix tres amos i s'esforça a conciliar-en les exigències i ordres: el món exterior, el superjò i l'allò". El jo ha de conciliar les exigències de la realitat exterior que l'envolta, els impulsos agressius de l'allò i l'estricte autoritat del super-jo. De la tensió entre el jo i el super-jo neix el complex de culpabilitat o sentiment de culpa, sentiment que manté el malestar de l'home en la cultura. La cultura ha creat les institucions, les normes i lleis, els sistemes polítics per a controlar la destructora agressivita humana, fent possible així un constant progrés, però no la felicitat.

Tant en la vida personal com en la vida de les col·lectivitats operen dos impulsos interconnectats i en conflicte; però és innegable el predomini de l'impuls destructiu o de mort. El llibre, malgrat tot, acaba amb una tímida esperança: