4. Més enllà de Freud

La psicoanàlisi de Freud fou una resposta a un conjunt de qüestions que la psicologia oficial de canvi de segle no sabia tractar; avui, els conceptes clau d'aquesta resposta psicoanalítica com impuls sexual, inconscient, repressió, mecanismes de defensa, complex d'Èdip, superjò,... han entrat a formar part de la visió i comprensió que els humans tenim de nosaltres mateixos.

L'afany freudià de curar malalties mentals no mitjançant fàrmacs, sinó fent parlar l'inconscient, fou interpretat en el seu moment com una prometedora innovació. També el món de l'art, pintura, literatura i cinema, es sentí estimulat davant la possibilitat de fer parlar l'inconscient. Com la psicoanàlisi, l'art surrealista cercarà la lliure expressió de les estructures més profundes de la ment: en les pintures de Salvador Dalí o de René Magritte parla l'inconscient i es dissolen les fronteres entre somni i realitat.

El conjunt de l'obra de Freud no ha constituït un «corpus» de pensament perfilat i tancat sinó que ha evolucionat, s'ha fet i refet com ja en donà exemple el seu fundador. Les escissions, polèmiques i reformulacions han estat una constant. En vida del mateix Freud, dos col·laboradors seus, l'austríac Alfred Adler (1879-1937) i el suís Carl Gustav Jung (1875-1961) encapçalaren les primeres escissions del moviment psicoanalític. Adler no acceptava l'origen sexual de tots els trastorns mentals, també els pot causar un complex d'inferioritat provocat per factors socials. Jung s'enfrontà amb Freud remarcant l'existència d'un inconscient col·lectiu que, com mites o arquetips profundament arrelats, pauten el comportament humà.

Posteriorment, sorgiren reformulacions de la perspectiva freudiana com el freudo-marxisme i l'estructuralisme psicoanalític. El freudo-marxisme de Herbert Marcuse (1898-1980) i Erich Fromm (1900-1980) proposen, com ja permet copsar el seu nom, la conciliació dels anhels d'ambdós pensadors a fi de fer possible l'aparició d'un ésser humà plenament emancipat, un ideal només possible reconeixent el risc tant d'alienació social i econòmica com d'alienació o oblit de la dimensió sexual i inconscient. L'estructuralisme psicoanalític, impulsat pel francès Jacques Lacan (1901-1981) és una relectura de Freud des de l'estructuralisme lingüístic; d'acord amb l'interès de Freud pel llenguatge, que escoltava el lliure discurs del pacient, Lacan manté que els trastorns vius en l'inconscient parlen i parlen dels seus sofriments, però el seu discurs és d'entrada indesxifrable. L'inconscient està «estructurat com un llenguatge» que s'expressa metafòricament, per a la seva interpretació Lacan recorre a la lingüística estructuralista.

Tot el segle XX ha estat marcat pel pensament de Freud. El complex d'Èdip o el tema de l'assassinat del pare establint que l'ordre social no és fruit d'un pacte sinó de la violència, per posar alguns exemples, han despertat entusiastes aprovacions i apassionats rebuigs.

Per altra banda, han estat freqüent la crítica de manca de rigor científic en bona part de l'obra freudiana. Wittgenstein, per exemple, posava objeccions a les categories psicoanalítiques qualificant-les de «fantasioses pseudoexplicacions» i, com es ben conegut, Karl Popper posava la psicoanàlisi com a model de pseudociència: davant dos enunciats psicoanalítics oposats no hi ha manera d'eliminar, empíricament, cap d'ells. Potser s'ha de reconèixer la immensa dificultat que suposa provar, científicament, el vincle entre una vivència infantil conflictiva i un trastorn adult. Com es pot demostrar que una repressió és la causa d'una determinada patologia? Sigui el que sigui, és innegable que la psicoanàlisi ha il·luminat molts aspectes de la condició humana.