2. Elements de teoria psicoanalítica

2.1. Estructura de la ment: conscient, preconscient i inconscient

Assumida la descoberta d'una dimensió inconscient en l'home, Freud elabora un primer sistema per a representar la ment humana. La ment o aparell psíquic està estructurat en tres regions nivells o llocs: conscient, preconscient i inconscient. Tres estrats o «tres províncies mentals» que indiquen la profunditat dels processos psíquics.

El nivell més perifèric és el conscient, el lloc on temporalment es posen les informacions que reben del món que ens envolta i les experiències que vivim. Ben aviat, les informacions rebudes i les experiències viscudes passen a un nivell més profund, el preconscient; amb relativa facilitat podem accedir als continguts mentals aqui amagatzamats. El nivell més profund és l'inconscient i els seus continguts, difícilment accessibles a la consciència, són vivències traumàtiques, informacions reprimides, allò desagradable que no ens convé recordar. En aquest marc, la repressió té un paper molt actiu; és com una energia o un esforç que s'exerceix a fi d'evitar que continguts desagradables penetrin en el conscient. La repressió és un dels mecanismes de defensa que permet viure mantenint soterrat tot allò que dificultaria la vida de la persona.

2.2. Les manifestacions de l'inconscient

Si bé l'inconscient no és observable, es manifesta en determinats comportament. Es manifesta en les somnis, escenificacions imaginàries en les quals es realitzen els nostres desitjos inconscients i reprimits; però aquestes escenificacions, -el contingut manifest del somni-, s'han d'interpretar per accedir al seu contingut no disfressat, -el contingut latent. Els somnis són el «camí reial» vers l'inconscient.

L'inconscient es manifesta també en els actes fallits de la nostra vida quotidiana, és a dir, en els errors que ens delaten, en els oblits que mai hauriem desitjat. En la vida psíquica res és casual, tot té una causa: no hi ha indeterminisme. També els acudits ens informen dels nostre inconscient, són descàrregues psíquiques, petits actes d'alliberament de les nostres tensions inconscients.

Però on és més intensa i dolorosa la manifestació de l'inconscient és en les trastorns mentals, especialment els neuròtics. La neurosi és una malaltia en la qual uns símptomes externs (temors, manies, crits histèrics, dolors físics, paràlisis,…) són expressió d'un conflicte intern que té el seu origen el la història infantil del pacient, quan el nen sofreix una lluita entre el desig i la seva prohibició.

2.3. Els impulsos que fan moure l'ésser humà

Es pot afirmar que el nucli de la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud gira entorn de la motivació humana, més concretament, de la presència de motivacions inconscients que determinen les nostres decisions i els nostres actes. La paraula alemanya que utilitzà Freud per referir-se a la motivació humana fou la paraula Trieb; encara que generalment s'ha traduït per 'instint', la seva traducció més adequada i precisa és 'pulsió'. Una pulsió és un impuls que no està fixat i determinat com ho està l'instint; la pulsió, a diferència de l'instint, és moldejable i flexible. La pulsió és una tensió creixent que es resolt en una distensió que provoca plaer.

Si bé s'ha dit que per Freud la pulsió que fa moure fonamentalment l'home és la sexualitat i d'aquí prové la crítica de pansexualisme, aquesta expressió s'ha de matisar. Més aviat parla d'una pulsió més amplia que la sexualitat que anomena libido. «La libido -diu- és una pulsió, una energia pulsional relacionada amb tot allò susceptible de ser comprés sota el nom d'amor, és a dir, amor sexual, amor de l'individu a si mateix, amor matern i amor filial, l'amistat, amor a la Humanitat en general, a objectes i a idees abstractes». Ara bé, considera que totes aquestes tendències o variants constitueixen l'expressió sublimada de l'impuls d'unió sexual.

Al llarg de la seva vida Freud féu i reféu la seva teoria de les pulsions i poden definir-se ben bé quatre etapes o versions de la teoria; això fa encara més imprecís afirmar que la pulsió que fa moure fonamentalment a l'home és la sexualitat. El Freud més madur manté una teoria dualista de la motivació humana en la qual la libido, vista com a pulsió de vida, està interconnectada a una pulsió de sentit contrari, pulsió de mort o impuls destructiu.

Aquest impuls de mort es manifesta en la tendència a la repetició: els nens fan repetir les mateixes historietes, els malalts tendeixen a repetir l'experiència taumàtica i els adults sovint parlen del mateix; la tendència a repetir és l impuls de tornar al punt de partença de la vida, de tornar al món inorgànic.

Els psicoanalistes més ortodoxos consideren aquesta visió dualista de les pulsions com la més definitiva i madura. En aquesta visió, Eros o principi de vida -la tendència general a unir el que està dispers- i Thanatos o principi de mort -la tendència en direcció contrària- ben interconnectats, constituirien les dues forces que determinen l'evolució de la vida personal i l'evolució de la vida de les societats.

2.4. Una visió dinàmica de la ment: allò, jo i superjò

No només féu i refeu Freud la seva visió de les pulsions humanes sinó també la seva visió o comprensió de la ment. La seva visió topogràfica, aquella que proposava tres regions o llocs mentals, l'inconscient, el preconscient i el conscient, fou substituïda per una visió dinàmica més integradora, la que estableix tres agents dinàmics de la personalitat: l'allò o id, el jo o ego, i el superjò o super-ego.

• L'allò o id és la part més obscura, primitiva i inaccessible de la nostra personalitat. Conté tota el que s'hereta i tota la força pulsional El recent nascut només posseeix id, els altres agents es desenvoluparan més tard i a partir d'ell. L'allò expressa la vertadera intenció de la vida de l'organisme: la immediata satisfacció de les necessitats innates. És un agent totalment inconscient, irracional i il·lògic, que desconeix els valors, només el regula el principi del plaer, és a dir, actua sempre en el sentit de cercar plaer i evitar el desagradable.



• El jo o ego és un agent de la personalitat que sorgeix a partir de l'id, precisament d'un aspecte del principi del plaer: la tendència a evitar el desagradable, a diferir el plaer, fins i tot a suportar un displaer momentani a fi d'obtenir un plaer posterior. La tasca principal del jo és l'autoconservació de l'individu; per això aprèn -poc a poc- a interposar el pensament entre el desig i l'acció. Certament, l'ego, igual que l'id, es regeix pel principi del plaer, però és capaç de calcular les conseqüències de la seva conducta: persegueix racionalment el plaer. Aquesta recerca modificada i limitada del plaer és el que Freud anomena principi de la realitat del jo. El jo integra components conscients, preconscients i inconscients; inconscients són els mecanismes de defensa com ara la repressió, la projecció, la racionalització o la sublimació. El jo, incrementant el coneixement de tots els seus mecanismes, és a dir, fent conscient l'inconscient, pot assolir cotes de llibertat.



• El superjò és un agent o mecanisme de la personalitat que emergeix a partir del jo, de la debilitat del jo infantil. Consisteix, bàsicament, en l'interiorització de les prescripcions paternes; la por al càstig i la necessitat d'afecte i protecció són els que obliguen al nen o nena a acceptar i a percebre com a pròpies les prescripcions familiars. El superjò és, doncs, inicialment, la «veu dels pares», la veu d'unes figures paternes totalment idealitzades, és la consciència moral. Aquestes prescripcions acaben fent-se inconscients i esdevenen una instància que vigila i controla el jo.

2.5. El complex d'Èdip en la formació de la personalitat

En el desenvolupament de la personalitat, la sexualitat té un paper decisiu. Freud trenca amb la tradició segons la qual l'infant és un ésser asexual; ben al contrari, la sexualitat infantil determina el nivell de maduresa de la futura personalitat adulta. El nen és un pervers polimorf, és a dir, un ésser que en el seu procés de creixement passa per diferents etapes -oral, anal, fàl·lica,…- que s'han de superar per arribar a una sana sexualitat adulta. Els individus que es detenen o fixen en alguna de les etapes cauen en la perversió a ella associada. En l'etapa fàl·lica, que es viu al voltant dels cinc anys, es desenvolupa el complex d'Èdip, situació que es caracteritza per un sentiment ambivalent d'amor i d'odi envers el pare en cas del nen i envers la mare en cas de la nena. Només qui el supera esdevindrà una persona sana i madura.

El complex d'Èdip i la seva universalitat ha estat un dels punts més polèmics de la psicoanàlisi. Freud defensa que el drama que visqué Èdip, tal com l'exposa Sòfocles en la seva tragèdia Èdip Rei, és el drama pel qual passem tots els humans en el procés de formació de la nostra personalitat. Quan naixé Èdip, fill de Lai, un oracle proclamà que estava condemnat a matar el seu pare i casar-se amb la seva mare. Per evitar la predicció el nadó fou abandonat, però malgrat tot, va sobreviure i , ja crescut, sense saber-ho, matà el seu pare i es casà amb la seva mare. Quan Èdip s'adonà dels seus crims, desesperat, s'arrencà els ulls. Aquest relat tràgic de Sòfocles, diu Freud, proclama d'una manera literària i simbòlica el drama que tot ésser humà, en la seva infància, ha de superar.

La superació del complex d'Èdip o complex d'Electra, en el cas de les nenes, consisteixen en el procés d'identificació del nen amb el pare i de la nena amb la mare. Aquest procés d'identificació comença en una etapa de tranquil·litat pulsional en la qual el nen i la nena abandonen els interessos per les persones del sexe oposat. Al mateix temps i tot debilitant-se els sentiments adversos, nens i nenes van imitant les pautes de comportament del pare del propi sexe i interioritzen els seus preceptes. A més de formar-se una personalitat adulta normal es va constituint el superjò del nen o de la nena.