Freud: vida i obra

1. Sigmund Freud, explorant la ment i la cultura

Sigmund Freud naixé el 1856 a Freiberg, una petita ciutat de Moràvia, integrada aleshores en l'Imperi Austrohongarès. La seva família es traslladà a Viena quan ell tenia cinc anys. Tant en el Gymnasium com en la Facultat de Medicina hagué d'aguantar les rialles i els insults dels companys a causa del seu origen jueu, unes experiències de juvenils que l'enfortiran i l'ensenyaran a formar part dels marginats i sempre criticats; amb elles es preparà per a resistir l'escàndol i el rebuig que les seves teories desencadenaran en la conservadora societat vienesa.

Sigmund era un jove inquiet, amb molts i variats interessos intel·lectuals. Més enllà dels estudis de medicina, l'apassionaven els clàssics grecollatins, els genis literaris com Shakespeare, Cervantes o Goethe. Estudiant a la Universitat, assistia a cursos de filosofia. Llegeix i aprèn del filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860): la voluntat de viure d'aquest constituirà un rerafons de la teoria freudiana de les pulsions. La seva amplia formació el capacità per a percebre les més profundes motivacions del comportament humà.

Com un espeleòleg o arqueòleg mental

El 1885, acabats els estudis de medicina i enllestit el servei militar, obté una beca i se'n va a París a estudiar amb el neuròleg Jean Martin Charcot, conegut per l'ús de la suggestió hipnòtica en el tractament de la histèria. La relació amb Charcot fou clau en el camí vers la intuïció i descoberta de l'inconscient: si els símptomes histèrics podien ser produïts i desplaçats per hipnosi, sense la intervenció conscient del malalt, aleshores aquest posseïa una informació de la que no n'era conscient però que modificava la seva conducta.

L'any següent, de retorn a Viena, es casa i obra el seu consultori privat. Amb moltes privacions econòmiques, comença la seva pràctica clínica i l'elaboració del que serà la psicoanàlisi. En aquest camí, pren relleu l'amistat, suport econòmic i fructífera col·laboració amb el psiquiatre vienès Joseph Breuer; conjuntament van escriure i publicar uns Estudis sobre la histèria (1895). Breuer intentava fer reviure els traumes o conflictes emocionals que els seus malalts havien viscut en la infància; quan aquest trauma amagat i reprimit emergia a la consciència, la ment quedava alliberada (catarsi) i desapareixien els símptomes o trastorns psíquics.

Freud, a diferència de Breuer, tendí a abandonar la suggestió hipnòtica com a mètode per arribar al trauma sepultat i causant del trastorn psíquic; poc a poc anà adoptant tècniques alternatives com ara la interpretació dels somnis o la tècnica de la lliure associació d'idees, en la qual l'analista, deixant parlar sense reserves al pacient, es comportava com un espeleòleg o un arqueòleg mental. La més insignificant paraula, excavant en la profunditat de l'inconscient, podia conduir a les antigues vivències traumàtiques amagades.

Així, del 1900 és un dels grans textos de Freud, La interpretació dels somnis: els somnis no són absurdes histories, sinó manifestacions disfressades -per això s'han d'interpretar- dels més profunds desitjos de la persona. I en l'obra de 1905, Tres assaigs sobre la vida sexual, ja afirma que la sexualitat no sorgeix en la pubertat sinó en la més tendra infància: la libido o energia pulsional, concepte proper però més ampli que el de sexualitat, és la gran força que fa moure l'ésser humà.

Intèrpret de la cultura

Sense oblidar la recerca estrictament psicoanalítica i la constant revisió de les seves concepcions sobre la personalitat, Freud s'interessa progressivament per qüestions socials i culturals establint una analogia o semblança entre les vivències individuals i les vivències socials. El primer resultat d'aquesta nova recerca és el llibre Tòtem i tabú publicat el 1913, on estableix que el complex d'Èdip, vivència individual, ha estat viscut a escala sociocultural.

Acabada ja la Gran Guerra, el 1919, Freud publica Més enllà del principi del plaer; el llibre és una revisió de la seva visió monista de la motivació humana. Ara ja no només parla d'impuls sexual, de força d'amor o de libido, sinó que parla també d'impulsos destructius o de mort.

Seguiran les obres més crítiques respecte a les organitzacions socials i culturals; primer, el 1927, El futur d'una il·lusió sobre la funció de la religió en la societat; el 1929, any de l'inici de la gran depressió econòmica d'occident, Malestar en la cultura. El preu que paga l'home pel seu progrés és excessivament alt: la seva felicitat. La cultura no es preocupa en absolut per la felicitat humana; tot el llibre és una mirada pessimista sobre l'orgullós món del progrés.

El 1933, poc després de l'arribada de Hitler a la cancelleria alemanya, els nazis cremen públicament totes les obres que troben del jueu Sigmund Freud. Comenta: «Anem progressant, a l'Edat Mitjana m'haurien cremat a mi». Ni ell mateix, el gran analista i crític de la societat, sospitava que s'acostava una barbàrie al costat de la qual l'Edat Mitjana era ben poca cosa.

Quan el 1938 es produí l'Anschluss o annexió d'Àustria a l'Alemanya nazi, veié tots els seus béns confiscats i la pròpia vida en perill; la intervenció personal del president dels EUA facilità escapar d'Àustria i refugiar-se a Londres, dues germanes seves moriran en camps d'extermini. Després d'horribles dolors a conseqüència d'un llarg càncer de mandíbula, Sigmund Freud, d'acord amb el seu metge, deixà de viure aplicant la eutanàsia, el dia 23 de setembre de 1939, a l'edat de 83 anys.

Després de la seva mort, el moviment psicoanalític estava estès per tot el món occidental. Els conceptes fonaments de les seves teories com inconscient, repressió, complex, libido, ... avui formen part dels nostre bagatge cultural.