6. Després de Marx

Karl Marx

Cap filòsof ha incidit, en els esdeveniments planetaris i en un període de temps tan curt, com Karl Marx. Uns setanta anys després de la seva mort, una tercera part de la humanitat vivia sota governs que s'autoanomenaven «marxistes». Ben segur que el mateix Marx, que es mantenia sempre crític afirmant «jo no sóc marxista», s'hauria horroritzat davant les decisions i accions de molts d'aquests estats.

Immediatament després de la seva mort, el marxisme sofrí un procés d'escissió formant-se dues interpretacions oposades: la dels revisionistes, que cercaven noves fórmules per explicar els esdeveniments històrics que no s'ajustaven a les «lleis científiques de la història» postulades per Marx, i la dels ortodoxes, que no volien renunciar a cap de les tesis de Marx considerant que es basaven en indiscutibles anàlisis científiques.

Els revisionistes, acceptant que no era evident el procés de superació definitiva del capitalisme i constatant la gran capacitat d'adaptació d'aquest, proposaven accedir al socialisme per via democràtica, es a dir, aconseguint majories parlamentàries. Aquesta ha estat la via de les socialdemocràcies presents, al llarg de tot el segle XX, a l'Europa Occidental.

Però la interpretació ortodoxa fou la que s'imposà d'una manera més planetària. A Rússia, després de la sagnat revolució de 1917 instaurada per Lenin (1870-1924), es formà el model de pensament o escolàstica marxista que s'havia d'estendre a molts altres estats: el marxisme-leninisme, un pensament tancat que no coincidia amb els anhels de Marx.

El pensament marxià i les formes de govern marxistes restaran lligats a la història del segle XX. Quan s'afirma que el pensament de Marx està mort, s'oblida, entre altres, el pes del materialisme en el nostre món, la funció que hi representen els fets econòmics, la pluralitat de formes que avui pren l'alienació.