En La genealogia de la moral analitza l'origen dels valors i el valor d'aquest origen. El valor o categoria de tota moral depèn de com reconegui el valor de la vida, de com s'ajusti a la voluntat de poder. En la primera dissertació pren relleu la distinció entre dues morals: la moral de senyors i la moral d'esclaus.

La moral de senyors és la moral noble en la qual bo és tot el que eleva l'individu, tot el que porta a afirmar la vida; bo és igual a noble, poderós, bell, feliç, grat a Déu. Òbviament, dolent és el seu contrari. La moral d'esclaus, per altra banda, és la moral del remat i de la mediocritat, una moral amarada d'instint de venjança contra la vida superior; és la moral de la democràcia: vol igualar totes les persones; una moral que glorifica tot allò que fa suportable la vida als dèbils. Per aquesta moral bo és igual a pobre, mancat, impotent, malalt, lleig.

En Crepuscle dels ídols o Com es filosofa amb el martell, una de les darreres obres de Nietzsche, es completa l'enderrocament de tota mena d'ídols o «veritats». No només enderroca els ídols o veritats antigues, sinó també les idees o veritats modernes. Veu el seu món com una tardor en la que cauen dels arbres, ja madures, moltes «veritats» falses. Ja en el Zaratustra havia fet caure el gran ídol de l'Estat, aquell que sempre menteix «en totes les llengües del bé i del mal»; ara fa caure l'ídol de la raó, que en l'àmbit de la filosofia és la que porta a falsificar dels dades dels nostres sentits; fa caure l'ídol de la nova Alemanya unificada, un II Reich que no s'adona del camí poc elevat i molt decadent que ha emprès; fa caure l'ídol de la ciència; fa caure l'ídol de les causes socialistes i obreres; fa caure, no faltaria més, l'ídol de la moral cristiana: «Tots els mitjans amb els que s'ha volgut fins ara la moralitat de la humanitat han estat radicalment immorals». Per què? Perquè s'han avergonyit de la vida.