1. Moments d'una vida turmentada

1.1 Professor de filologia, no de filosofia

Friedrich Nietzsche naixé el 1844, a la ciutat de Röcken, Alemanya. Pare i avis eren pastors protestants: des de petit fou educat en un ambient religiós. L'any 1848 va néixer la seva germana Elisabeth, que tingué una gran incidència en la seva vida com amiga i confident; el seu pare morí quan ell tenia cinc anys. Nietzsche rebé una sòlida formació humanística i mostrà una gran sensibilitat musical.

L'any 1864, ingressà a la Universitat de Bonn per estudiar teologia i filologia: la seva mare insistia perquè continues la tradició familiar de ser pastor protestant, però ell s'hi va oposar i es traslladà a la Universitat de Leipzig, on s'especialitzà en filologia grega. En aquesta època descobrí l'obra d'Arthur Schopenhauer, pensador que l'impressionà, l'entusiasmà i n'assumí la idea de voluntat de viure. El 1868, acabat el servei militar en un regiment de cavalleria, conegué personalment el compositor Richard Wagner: veu en la seva música l'expressió artística del propi pensament. Amb el temps, d'apassionat admirador de Wagner passarà a ser el més ferotge crític i adversari.

Als seus vint-i-quatre anys, la carrera acadèmica de Nietzsche no podia ser més brillant. El 1869, la Universitat de Basilea, a Suïssa, el nomena catedràtic de filologia clàssica, malgrat encara no estava en possessió del títol de doctor. El seu antigermanisme l'impulsa a abandonar la ciutadania alemanya i a fer-se suís. D'altra banda, però, demana permís a la Universitat per a participar en la guerra francoalemanya de 1870, cosa que se li permet en qualitat de infermer voluntari; als dos mesos cau malalt i ha de tornar a Basilea.

El 1872 publica el seu primer i revolucionari El naixement de la tragèdia des de l'esperit de la música. El llibre, que mostra influència de Schopenhauer, defensa que en la tragèdia clàssica grega està present l'afirmació de la vida en tota la seva duresa, afirmació que és renovada en les òperes de Wagner, però que havia estat rebutjada per l'intel·lectual Sòcrates i els seus seguidors. El llibre fou ridiculitzat pels filòlegs professionals negant-li el més mínim rigor científic. La carrera universitària de Nietzsche estava acabada.

1.2 Desemmascarant. Així parlà Zaratustra

Cap a l'any 1876, als 32 anys, inicia una segona etapa en la qual esclata una crítica radical de tot allò que s'ha anomenat «virtut»; darrera d'aquesta paraula ell hi descobreix hipocresia i corrupció. El punt àlgid d'aquesta etapa serà la redacció de la seva obra capital Així parlà Zaratustra.

El 1879 es jubila voluntàriament de la Universitat de Basilea a causa dels seus greus problemes de salut. A partir d'aquest moment començà, amb escassos mitjans econòmics, una vida de viatges constants per l'Europa mediterrània i alpina, cercant un clima que millorés la seva delicada salut. A Roma, l'any 1882, conegué Lou Salomé, una dona de procedència russa d'extraordinària intel·ligència i bellesa, amiga de Freud, Rilke i altres intel·lectuals europeus. Dues vegades Nietzsche s'hi declarà i per dues vegades ella el refusà: l'admirava molt com a pensador, gens com a home. Elisabeth, la germana de Nietzsche, féu molt perquè aquesta relació fracassés. De fet, la seva relació amb les dones, inclosa la seva germana, sempre fou conflictiva i difícil.

Lou Salomé, Paul Rée i Nietzsche

El 1881, controlant la seva mala salut amb molts medicaments, escriu La gaia ciència, on anticipa el tema de la mort de Déu. L'anunci de la mort de Déu, l'aparició del superhome, la voluntat de poder i l'etern retorn seran els quatre grans temes que Nietzsche desenvoluparà en la seva més gran creació: Així parlà Zaratustra (Also sprach Zarathustra). Els grans enemics del superhome, l'home nou, són els predicadors de la igualtat, és a dir, tant l'emergent socialisme predicat per Marx com el mil·lenari cristianisme que exalça i protegeix els dèbils. L'obra, escrita entre 1883 i 1885, és una de les obres mestres de la literatura alemanya.

1.3 Intentant una formulació més filosòfica

A partir dels 38 anys, Nietzsche inicia una etapa en la qual intenta formular ordenadament el seu pensament. La primera obra d'aquesta darrera etapa és Més enllà del bé i del mal, una nova crítica a la filosofia, moral i religió, que no han copsat el valor primordial de la vida. L'any següent, el 1887, escriu Genealogia de la moral, on acusa la religió jueva d'haver imposat una moral d'esclaus, la moral dels homes inferiors, ben oposada a la moral aristocràtica dels senyors. Ara bé -i aquest és un dels molts elements paradoxals de Nietzsche-, de vegades aparegué com a decidit defensor del poble jueu.

El 1888 fou el darrer i fèrtil any de vida intel·lectual lúcida; després començarà l'enfonsament. Escrigué Crepuscle dels ídols, on declara que tot el que fins ara s'ha anomenat veritat no és més que un ídol a derrocar. Del mateix fèrtil any són El cas Wagner i Nietzsche contra Wagner; també L'Anticrist, una nova crítica a la moral cristiana; també, la seva autobiografia, titulada Ecce homo.

A finals d'any, a Torí viu un moment d'entusiasme i eufòria que són el preludi del col·lapse que sofrí el gener del 1889; les postals i cartes que adreça als seus amics són una clara manifestació de bogeria. Primer fou ingressat en diferents clíniques psiquiàtriques, posteriorment, i fins la seva mort, l'agost de 1900, la seva mare i la seva germana en tingueren cura. Morirà, silenciat per la malaltia, sense assabentar-se que, en la seva última dècada, havia esdevingut internacionalment famós. Amb la seva mort, llibres publicats i escrits inèdits, caigueren sota el control «intencionat» de la seva germana

Nietzsche, 1899