2. Vers la més viva intuïció

2.1 Schopenhauer: una furiosa i cega voluntat

Arthur Schopenhauer

Arthur Schopenhauer (1788-1860), el ferotge crític de l'idealisme de Hegel, ha incidit profundament en força pensadors contemporanis, especialment en Nietzsche, Freud i Wittgenstein. Schopenhauer, arrelat en el pensament de Kant, afirma haver intuït quina és la realitat més bàsica, més fonamental del nostre món, és a dir, afirma haver copsat què és l'absolut, allò del qual tot és manifestació i del qual tot depèn: és la voluntat de viure. La voluntat de viure és l'absolut que és present en tota al realitat: en els éssers humans, en els animals, en els vegetals, i fins i tot en el món inorgànic, en la pedra que es resisteix a l'erosió o en el raig de llum que vol perdurar. Tot està al servei d'aquesta voluntat, inclosa la mateixa raó humana.

Cada any, en una illa del Pacífic, -explica- uns tortugues de mar surten de l'aigua per procrear a la platja, on són capgirades i devorades pels gossos salvatges de l'illa: això és la vida, la vida que es manifesta cada primavera des de fa mil·lenis. Innombrable quantitat d'éssers vius es devoren mútuament per viure i per sobreviure; com els llops devoren els gats o els gats devoren els ratolins. La voluntat de viure imposa mort, dolor i guerra eterna.

La voluntat de viure no és una realitat individual, sinó un principi universal, un impuls il·limitat mai satisfet. L'ésser humà és qui s'adona d'aquesta insatisfacció insuperable: la finalitat de la vida no és la felicitat sinó el dolor i la mort. La intuïció de la voluntat de viure com a realitat fonamental condueix a Schopenhauer a un profund pessimisme, a una actitud de renúncia radical a la vida; Schopenhauer, seguint les doctrines de Buda, proposa el camí d'ascetisme. No així Nietzsche, que partint de la mateixa intuïció de la voluntat de viure com a realitat absoluta, condemnarà l'actitud de renúncia i predicarà el sí a la vida en totes les seves formes.


2.2 El sí a la vida de Dionís

El nucli del pensament de Nietzsche es troba ja plenament en la seva primera obra El naixement de la tragèdia des de l'esperit de la música. Quin és aquesr nucli? El reconeixement de la vida com a valor fonamental i la convicció que la cultura occidental ha rebutjat o temut la vida.

Seguint Schopenhauer, pensa que la vida és una realitat irracional, cruel i cega, és dolor i destrucció; ara bé, el camí superior per a fer front a aquesta realitat no passa pas per a la renúncia o per l'ascetisme, sinó per l'art, per un art que afirmi la vida en la seva plenitud. Aquest ha estat, precisament, el camí emprés per la tragèdia clàssica grega: l'art tràgic és un valent i sublim sí a la vida malgrat el dolor que aquesta comporta. La tragèdia clàssica manifesta i manté oposició i equilibri entre dos ordres de valors: els de la vida, lligats al déu Dionís, i els de la raó, lligats a Apol·lo. Segons Nietzsche, amb Sòcrates i Plató s'inicia el predomini dels valors apol·linis per sobre dels dionisíacs, comença el predomini de la racionalitat per sobre de la vida: Sòcrates digué no a la vida preferint la pròpia mort.

El drama musical wagnerià ocupa el lloc que la tragèdia clàssica ocupava en el món grec presocràtic: expressa el sí a la vida que surt del cor de Dionís. Wagner és el prototipus d'artista tràgic, el seu insigne «precursor en el camp de batalla».