3. Els grans temes de Zaratustra

Així parlà Zaratustra (Also sprach Zrathustra) és la gran creació literària de Nietzsche. Zaratustra, el mateix persa que al segle -VII fundà la moral, retorna fent un cant a la vida i establint una nova taula de valors. Nietzsche és el seu profeta. Amb llenguatge sempre metafòric, el llibre és una parodia dels Evangelis; Zaratustra, com Crist, abandona la seva casa als trenta anys, es prepara a les muntanyes i torna per a predicar el seu missatge. És un provocatiu poema on es realcen quatre grans temes: l'anunci de la mort de Déu amb l'enfonsament de la civilització en Ell basada, l'aparició del superhome com a nou déu terrenal, la voluntat de poder que mena cap a la creació de nous valors i la doctrina de l'etern retorn o circularitat del temps.

3.1 La mort de Déu

L'expressió Déu ha mort significa molt més que l'afirmació d'alguna mena d'ateisme; és la gran metàfora que expressa la mort de les veritats absolutes, de les idees immutables i dels ideals que guiaven la vida humana. Déu representa tot allò que és suprasensible, representa tots els idealismes, representa les grans creences o veritats que travessen tota la història d'Occident. Els vells i més elevats ideals ja no impulsen les vides de les persones, han perdut la seva força.

La mort de Déu equival a l'enderrocament dels pilars de la nostra civilització: tots els valors d'aquesta descansen en la pressuposició que el sentit d'aquest món està fora d'ell. Déu personifica aquesta pressuposició. Ara vivim la fi d'una civilització que es basa en la mentida d'un sentit únic i fix de les coses.

Déu ha mort: no és que no existís, és que ha mort. El seu assassinat inaugura un temps nou: un temps sense ideals, principis o valors erigits per damunt nostre. Davant la mort de Déu només s'escauen dues posicions: la del darrer home, la del home que viu la fi de la civilització o la del superhome, la del nou déu terrenal que diu sí a la vida.

Nietzsche veu en el seu propi temps el regne del darrer home, de l'home que viu la trista fi d'una civilització en la qual havien imperat grans valors ara ja morts. És el regne de l'home empobrit, de l'home sense grans objectius, només amb petits interessos; és el regne de l'home que es veu precipitat al nihilisme. El nihilisme és l'estat de l'home mancat d'objectius pels quals valgui la pena lluitar, mancat de força per superar-se. És l'home de la vida moderna, que està de tornada de tot i cerca només la comoditat i el seu plaer diari.

Però el nihilisme és molt més. L'afirmació de Déu, l'afirmació de mons ultraterrenals com el platònic, el mateix cristianisme amb els seus valors morals que neguen la vida són altres formes de nihilisme. L'afirmació de Déu és nihilista perquè és l'afirmació d'un nihil, d'un no-res emmascarat; platonisme i cristianisme són formes de nihilisme perquè defensen que les tendències vitats o instintives són un no-res.

3.2 El superhome

La doctrina del superhome es fonamenta en la mort de Déu. El superhome serà el nou déu terrenal, serà el sentit de la terra, l'home que serà «capaç d'infantar una estrella»; el pol oposat al darrer home. En el seu camí, el superhome s'oposarà a tota difamació del món, a tot menyspreu pel cos, a tot ascetisme. Ha de donar un nou sentit al món: nous valors no transmundans. Aquesta creació de nous valors serà el gran risc del superhome, i no compta en cap suport fora d'ell mateix; serà el gran creador de valors fonamentats en la vida.

Quines són les qualitats del superhome? Nietzsche no porta a terme una caracterització d'aquest ésser superior, només en fa insinuacions. Serà un esperit lliure i cor lliure que no cedeix davant res, però que participa de la innocència i espontaneïtat del nen. Amb què compta el superhome a l'hora de crear nous valors? Amb la voluntat de poder.

3.3 La voluntat de poder

La voluntat de poder és l'energia que tota vida en plenitud manifesta; és la voluntat de domini, voluntat de ser més fort, de créixer: és la potència vital. La voluntat de poder és la vida que imposa la seva llei. Però la voluntat de poder no és ben bé la salvatge llei del més fort. És el poder dels creadors, el poder d'aquells que, per la seva pròpia grandesa, s'ensenyoregen de la situació. En el camp de la creació artística, un creador, un Picasso, no força ningú a pintar com ell, però esdevé senyor de la situació i de cap manera se'l pot ignorar. Voluntat de poder és la nova llei, és l'imperatiu nietzschià. Cal crear constantment formes noves de vida, cosa que comporta la destrucció d'altres formes de vida, decadents o esgotades. La instauració de nous valors i la superació del nihilisme són possibles amb la voluntat de poder.

La voluntat de poder s'oposa a la voluntat d'igualtat. Com més poderosa i creadora és una vida, més imposa jerarquia i desigualtat; com més dèbil i impotent, més imposa igualtat. Els predicadors de la igualtat són aquells que, com les taràntules, estan amarats de verí, d'un verí que vol assassinar tota vida noble i superior. La voluntat d'igualtat és l'intent de reduir el que és original i excepcional a ordinari i mediocre. Nietzsche polemitza contra la identificació d'igualtat amb justícia, identificació ben viva en la Revolució Francesa, en les propostes socialistes i comunistes, en totes les democràcies i en el mateix cristianisme.

3.4. L'etern retorn

Del superhome, Zaratustra en parla a tothom; de la mort de Déu i de la voluntat de poder, a pocs; de l'etern retorn, només a si mateix. És el seu pensament menys elaborat. En un món on tot passa, on tot es transforma, on tota forma nova de vida és destruïda, perdura i es repeteix —eternament— l'acte creador.

L'etern retorn o circularitat del temps comporta no una visió lineal del temps sinó una visió cíclica. En un horitzó lineal destaquen passat i futur; però aquests es fonen en una visió cíclica: la distinció entre passat i futur no les fa el temps, sinó cadascun de nosaltres des del seu punt de vista. Aquí, l'únic que compta és l'instant creador, un instant que, com un llampec, il·lumina tot el paisatge del temps. Aleshores, l'instant decideix sobre l'eternitat, és a dir, el que es fa val per sempre, com el que composa una llei científica amb validesa universal.

La voluntat de poder i l'etern retorn no impliquen que imperin formes de vida cada vegada millors, que les espècies creixin en perfecció, sinó que el món, eternament, es veu dominat per la voluntat d'acceptar-se i de repetir-se, una voluntat que és una eterna necessitat. Aquest és l'amor fati de Nietzsche, l'amor al destí, l'estimació del que és necessari. És l'acceptació, per part de la voluntat, del destí enigmàtic del món.