3. Una identitat personal? Descartes i Hume


Són moltes les vivències o experiències que ens porten a pensar en l'existència d'un jo conscient, d'una identitat personal que perdura tot retenint el passat en la memòria i tot projectant-se vers el futur.

El filòsof i matemàtic francès, René Descartes (1596-1650), després de dubtar metòdicament de tots els coneixements rebuts, conclou que el dubte es supera a si mateix i afirma, amb absoluta evidència, l'existència d'una realitat protagonista del dubte i del pensament. Penso, doncs sóc és la demostració de l'existència d'un jo conscient, d'un jo pensant. Per a ell és indubtable que existeix una realitat suport dels meus dubtes i dels meus pensaments; existeix un jo l'essència del qual és pensar; existeix una identitat personal, permanent i autònoma, substrat de tota experiència psíquica.

"Però què sóc, doncs? Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? És una cosa que dubta, que entén, que concep, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina, i que sent." Descartes: Meditacions metafísiques

"... vaig conèixer, amb això, que jo era una substància tota l'essència o la natura de la qual no es més que pensar, i que no necessita, per a ésser, de cap lloc ni depèn de cap cosa material; de manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos i àdhuc més fàcil de conèixer que no aquest, i que encara que aquest no fos, l'ànima no deixaria d'ésser tot allò que és." Descartes: Discurs del mètode



Però ..., és així? Existeix una identitat personal?

L'escèptic i empirista anglès, David Hume (1711-1776), no veu gens evident l'existència d'aquest jo conscient, d'aquest subjecte constant, d'aquesta identitat personal. Hume apel·la a l'experiència i al seu principi epistemològic: els límits de les meves idees són les meves impressions. Què vol dir? Doncs, que només accepta aquelles idees que provenen d'impressions, de l'experiència. I de quina impressió prové la idea d'identitat personal?

Certament, hi ha un flux de pensaments, de desigs, de sensacions, etc.; però això no ens legitima per parlar d'un subjecte permanent d'aquest flux.

"Pel que fa a mi, quan aprofundeixo més en el que anomeno jo mateix, vaig ensopegant amb alguna determinada percepció o altra, de calor o fred, de llum o ombra, d'amor o odi, de dolor o plaer. Mai no puc atrapar el jo sense una percepció, i mai no puc observar alguna cosa que no sigui la percepció. Quan elimino una estona les meves percepcions, perquè, per exemple, dormo com una soca, mentre ho faig, poc m'adono del jo i puc dir ben bé que no existeixo. (...) [Deixant de banda certs metafísics que pretenen percebre una cosa simple i contínua a la qual anomenen el seu jo,] tots els altres éssers humans no són sinó un feix o col·lecció de percepcions diferents, que es succeeixen entre si amb rapidesa inconcebible i es mouen i flueixen perpètuament. (...) La ment és una espècie de teatre en el qual distintes percepcions es presenten una darrera l'altra; passen, tornen a passar, s'esvaeixen i es barregen en una varietat infinita de postures i situacions." Hume: Tractat de la natura humana



Ara se't convida a rumiar:


Primera aproximació:
Què et fa tu?
  1. És el teu nom que et fa tu?
  2. La teva cara?
  3. La teva manera de vestir?
  4. La teva ment?
  5. Els teus pensaments?
  6. Si, per alguna raó, no podies disposar del teu cos, ¿encara series tu?
  7. Si, per alguna raó, no podies usar la teva ment, ¿encara series tu?
  8. Ets la mateixa persona que eres ahir?
  9. Ets la mateixa persona que eres fa deu anys?
  10. Ets la mateixa persona que eres quan vas néixer?
  11. Quan siguis molt vell, ¿seràs la mateixa persona que ets ara?
  12. Quan siguis molt vell, ¿seràs la mateixa persona que eres quan eres un nen petit?
  13. Si tu i el teu millor amic podíeu intercanviar les ments, de manera que tu pensessis tots els seus pensaments i ell penses tots els teus, ¿encara series tu?
  14. Si quan eres molt petit t'haguessin portat a un altre país, de manera que haguessis crescut parlant un llenguatge completament diferent, ¿encara series tu?

(Adaptat de Lipman Recerca filosòfica)



Segona aproximació:

Descartes entén la identitat personal (res cogitans) com una realitat indiscutible, evident, una realitat substancial. Hume, altrament, no capta impressions que justifiquin parlar d'aquesta identitat, només està justificat parlar de percepcions que van i vénen, com escenes teatrals. ¿Quina de les dues concepcions consideres que és més defensable, la substancialista de Descartes o la del "feix de percepcions" de Hume?


Debat Obert
Pots llegir reflexions d'altres sobre el tema i posar-hi la teva.