La llengua àrab, com a llengua oficial, s'estén des del Marroc fins a l'Iraq, però es parla a tots els continents. Forma part de les llengües semítiques i hi ha testimonis des del segle IV. Per als musulmans té també un caràcter sagrat per ser la llengua de l'Alcorà.
Existeixen dues variants: el clàssic i el col·loquial, que té diversos dialectes, i és l'utilitzat en els mitjans de comunicació de masses.
La llengua àrab té 28 consonants i 3 vocals amb un so llarg i un altre de breu, que formen síl·labes llargues i breus. Els dialectes mantenen les vocals llargues però han perdut molts contrasts de les breus. L'ordre que segueixen les paraules en l'oració és: verb-subjecte-objecte.
L'escriptura àrab es realitza d'esquerra a dreta i els llibres es llegeixen d'enrere cap a endavant. Està basada en 18 figures diferents que varien segons estiguin connectades amb la lletra precedent o següent. Gràcies a una combinació de punts a sobre i sota d'aquestes figures, completen les 28 consonants que amb les 3 vocals llargues, permeten escriure correctament.
L'alfabet àrab -segon sistema d'escriptura més usat al món- ha estat adoptat per altres llengües com el persa modern, l’urdu o el malai.
L'ús de l'escriptura dels versos de l'Alcorà com a element decoratiu ha desenvolupat molts estils cal·ligràfics diferents.
En català hi ha moltes paraules procedents de l'àrab: sínia, sèquia, arròs, atalaia, albufera,
alcàsser, escac, alquímia, alcaloide, alcalde, musulmà...
|