CALENDARI D'EN PATUFET

Altres revistes infantils van anar traient calendaris, però el d'"En Patufet" va ser el que va sortir més anys i un dels més complets. La publicació no tenia cap secret, es tractava de dedicar unes quantes pàgines als 365 dies de l'any amb els sants corresponents, més algunes altres amb imatges i textos (sonets en molts exemplars) al·lusius a les estacions; i la resta consistia en contes, il·lustracions, historietes gràfiques, etc., dels col·laboradors habituals del setmanari o d'escriptors famosos, fins a omplir prop de cinquanta pàgines en el Calendari de 1905 i gairebé dues-centes en els darrers. En primer lloc podreu veure la portada del primer calendari publicat, a dues tintes i amb un disseny modest. Costava un ral. En aquest número es pot llegir la primera col·laboració de J. M. Folch i Torres a "En Patufet", un conte de dues pàgines titulat "Lo nen perdut". Fins al 1913 no fou reempresa l'edició del calendari. Més avall podeu veure la portada del Calendari de 1936, amb una presentació més elaborada, una mida més gran, i quadruplicant el nombre de pàgines inicials. Res no feia pensar (o potser sant Jordi i el drac?) a partir del contingut que aquest mateix any esclataria la guerra civil . Malgrat que el setmanari continuaria fins a 1938, el calendari ja no es publicà en els dos anys següents. A destacar el fet que en aquesta edició va aparèixer el darrer escrit de J. M. Folch en la publicació: es tractava d'una narració llarga titulada "La darrera novel·la de Cecília".

L'any 1923, Clovis Eimeric, col·laborador d'"En Patufet" i un dels escriptors més interessants, prolífics i oblidats de la literatura infantil de l'època, presentava aquest sonet en les pàgines a què al·ludíem més amunt sobre les estacions.

Portada de 1936, amb l'avi català aliè la desfeta de la guerra civil, que sant Jordi no podrà aturar.

Veieu ara la pàgina sobre l'estiu del calendari anterior. Una de les quatre magnífiques il·lustracions de Llaverias sobre l'estiu, amb un sonet de Lluís Tintoré.

Senzill, previsible, tendre, "Lo nen perdut", el primer conte de Josep Maria Folch i Torres al "Calendari d'En Patufet" l'any 1905:

LO NEN PERDUT

Tot d'una s'agombolà la gentada al voltant del nen que plorava vivament, amb gran desconsol, guaitant ansiós a dreta i esquerra cercant amb els seus ulls esverats aquella mare carinyosa que el petit Jordiet es creia que no veuria ja mai més. Pobrissó!
Tan content i rialler com havia eixit de casa donant la mà a la seva mareta estimada i tan desconsolat ara, veient-se sol enmig de la gentada que es removia frisosament en la gran Plaça de Catalunya, escorreguent-se i parant-se davant de les parades de galls.
El nen costosament podia consolar-se. Tothom li preguntava, tothom s'interessava per ell, mes ell, pobret, sols desitjava veure un rostre, sentir una veu, una només, la de la seva mare volguda. I per més que mirava, per més que d'un a un anava resseguint tots els rostres dels que el voltaven, no en veia cap que fos el d'ella...
-Què tens?
-On és a casa teva?
-On t'ha deixat la mama?
I ell què sabia, pobret. A casa... ui, a casa; no n'era poc de lluny a casa.
Com més anava més la desesperació s'apoderava d'ell, i més s'accentuava aquella amargor del seu cor tendre i mimadet.
-Mama! -cridà, a la fi, veient que tothom li parlava molt però que ningú li donava el consol de portar-li la seva mare.
Però el seu crit no era pas respost per ningú.
- Mama! - tornà, i llavors sí que la desesperança l'envaí per complet al veure que tampoc el sentia la seva mare.
Finalment s'atansà un municipal per acompanyar-lo a ca la Ciutat. En Jordiet en veure'l s'enretirà aterrit, i amb tanta força com va poder treure de sos pulmons tornà a cridar, amargament, però amb tota l'ànima:
- Mama! mama!
En aquell moment el rotllo de gent s'atansà sorpresa. Per entre les cames de la gentada aconseguir arribar fins al nen un gos, Dibuix de Font Marquèsque es tirà alegroi, remenant la cua i omplint-lo de festes, al petit Jordiet.
Tot justament aquell gos era el Fidel, lo gos d'en Jordiet que de lluny sentí el cridar del nen i per la veu el conegué.
Quina alegria que tingué el pobre Jordiet en veure's al seu amic, al seu gos!
Aquest, després de festejar-lo força i de fer-li molts manyacs se'l mirà intel·ligentment i passà al davant del nen amb pas segur i girant-se de tant en tant a mirar-lo com indicant-li que el seguís.
El nen el seguí, i al cap de poca estona es trobà amb la seva mare que desconsolada també estava buscant al seu fillet, i tot just fou veure-la com córrer ambdós amb els braços oberts, fins a abraçar-se del tot, omplint-se de petons i de carícies, mentre el gos, el Fidel, brincava de content al seu davant, coneixent-ho, que bé prou que ho coneixen els gossos, que havia fet una bona acció.
J. M. Folch i Torres