Ens ha mogut a publicar aquesta col·lecció de Monografies el desig ben justificat de donar a conèixer la personalitat completa d'aquests homes que inspiren, il·lustren i redacten aquell setmanari popularíssim i que tots estimem tant: En Patufet.
En tots els pobles del món civilitzat, les monografies dels homes que han contribuït de forma remarcable a l'educació del seu poble són publicades per considerar-les estimulants per a la joventut, i és per això que creiem en l'eficàcia d'aquesta nostra empresa.
Aquest és el motiu bàsic que ens ha mogut a portar-la a terme, en bona part ajudat de l'afany de retre just homenatge a aquests meritíssims compatricis que amb una perseverança exemplar han posat llurs talents al servei d'una de les obres més sòlides i eficaces que s'han realitzat a Catalunya.
Com que en emprendre'ns la publicació d'aquestes biografies no fem més que practicar el que fa temps s'està demanant, estem segurs de la bona acollida que obtindran aquests volums amb la publicació dels quals s'honora la "Editorial David".
Els editors

Així començaven totes les monografies que l'editorial David va publicar a partir del 14 de març de 1925. Havien passat vint anys des del primer número d'"En Patufet" i encara en quedaven uns quants perquè es deixés de publicar el setmanari, però els escriptors i dibuixants de la publicació ja s'havien convertit en un patrimoni del país. En aquesta col·lecció van aparèixer sis títols de gairebé 100 pàgines, dedicats a tres escriptors i tres il·lustradors: J. M. Folch i Torres, Joan G. Junceda, Gaietà Cornet, M. Folch i Torres, Joan Llaverias i Clovis Eimeric. En tots els casos es tractava de presentar la vida i l'obra dels personatges a través d'articles escrits per amics o admiradors seus i de donar a conèixer algunes mostres dels seus textos o dels seus dibuixos. En cap cas faltava una caricatura de "l'home" ni unes "fotografies de ... en la seva vida íntima", a més d'una entrevista. Per què no van sortir més monografies dedicades a la ja extensíssima nòmina de col·laboradors d'"En Patufet"? No ho sabem. Sigui com sigui, podem considerar aquests personatges els representants més importants del setmanari més llegit pels nens i els joves del primer terç del segle XX, i us els acostarem a partir d'alguns fragments de les monografies, que us desvetllaran aspectes importants, poc coneguts o simplement curiosos dels "homes" i del seu entorn i el seu temps. En aquesta pàgina no trobareu la seva biografia, però si cliqueu sobre el seu nom hi accedireu (a partir d'informació de la Hiperenciclopèdia -majoritàriament-).

Dos fragments. El primer parla de la personalitat i el mestratge de Folch i Torres. El segon, que correspon a l'habitual entrevista que es feia als personatges -aquest cop sense firmar- dóna detalls dels seus hàbits de treball i de la seva vida familiar.

És per aquesta atracció, que a les portes de casa seva hi han trucat bon nombre de joves amb llurs esperances sota el braç, amb llurs il·lusions vessant-los-hi del cor, i cap n'ha sortit mai decebut. Els fundadors d'una revista de jovenesa, els components d'un humilíssim quadro escènic, els directius d'una entitat patriòtica o d'un centre de noble esbarjo...han pensat sovint -molt sovint- en en Folch al donar els primers passos i han anat vers ell en cerca d'un ajut moral, d'un consell sincer, d'un permís i àdhuc d'una col·laboració. I mai per mai, se n'han tornat els visitants sense alguna d'aquelles coses que pretenien, duent, a més, una major dosi d'optimisme del que els animava a l'arribada. Car en Folch ho és molt d'optimista. Creu en tot i en tothom que porti quelcom a dins de l'ànima, i li plau de creure en la realització dels bons desigs i en l'èxit de les nobles empreses. Convençut que la voluntat pot molt en la consecució de tots els ideals, té fermes esperances que els esforços dels humils, dels inconeguts, dels senzills, podran un dia fruitar esponerosos en belles realitats.
Xavier Bonfill

-Seria curiós saber com té disposada la jornada de treball.
Això si que no té res de particular. Em llevo bastant de matinet. Molts dies a les sis ja estic llevat; i, tot just vestit, me'n vinc aquí i em poso a treballar fins a les vuit. Són les dues hores que escric més a gust i amb major eficàcia. El cap reposat i la quietud absoluta, ajuden a la feina d'una manera esplèndida. De vuit a nou em rento, m'afaito, em vesteixo i em veig alegrat per les salutacions de la mainada que se'n va a col·legi, i esmorzo. Després, vaig a complir les obligacions d'un càrrec que desempenyo des de fa molts anys en una important companyia, retorno a casa vers les onze i reprenc la feina fins a l'hora de dinar. En acabat, prenc una estona de repòs sense dormir del tot, solament recollint-me en una butaca. Moltes vegades, durant aquest curs descans és quan van madurant i prenent forma les idees que em "ballen" pel cervell. Després, em torno a donar a la feina fins a l'hora de berenar i moltes voltes fins amés tard i tot. Aleshores arriben del col·legi les nenes i els nens i em plau dedicar-me per complet als plaers de la família. Jugo amb ells o contemplo els seus jocs, escolto les seves converses, i moltes voltes disfruto amb la música que a violí i piano interpreten les meves grans, la Maria-Rosa i la Núria, acompanyades per la seva mare, a l'hora d'estudiar la lliçó.
[...]
-Amb la descripció de la seva jornada, ens afermem en el nostre convenciment que poc temps li queda per a res més. I doncs, a quina hora llegeix? Diuen que vostè llegeix molt.
-Que llegeixo molt?
-Sí; hi ha qui pensa que si vostè produeix tant i amb tal diversitat d'assumptes, és perquè llegeix moltíssim.
-Res més equivocat. Justament, del que m'haig de plànyer és de que em quedi tan poc temps per a mi. Perquè vostè comprendrà que una vegada llest de la jornada, el meu cap no està en gaire disposició d'ésser encara forçat per la lectura. Aleshores, no hi ha per a mi millor descans que dedicar-me a la família... És clar que llegeixo el més sortint d'ací i de fora. Fullejo alguna revista, algun "magazin" i quotidianament, com és de suposar, els diaris ... i prou.
?

 

Continuem amb dos fragments més sobre Junceda, un dels dibuixants més prolífics i interessants d'aquesta època i l'il·lustrador habitual de les obres de J. M. Folch i Torres. El primer text compara Junceda amb Maragall, mentre que el segon correspon a una autoentrevista amb l'humor sempre present.

En Junceda, com en Maragall, és feliç de la seva humanitat, és optimista, no tem res, ni la mort que tant esfereeix els homes incomptables que no han aconseguit la certesa aquesta de la contemplació, aquest misticisme franciscà o spinozià de trobar-ho tot bé, i més que més, de trobar-ho tot admirable; per això en Junceda, igual que en Maragall, igual que mossèn Cinto, igual que sant Francesc d'Assís, no cessa mai de donar gràcies a Déu d'un tal assaciament de ventura -i cada aspirada li és un arrobament i cada respirada una acció de gràcies...
Joan Sacs

Una particularitat rara és que els prestatges són fets d'ells mateix, a tall de Robinson, la qual cosa delataria en els nostre artista una certa predisposició a drapaire...
Estàvem entregats a aquestes i altres reflexions que no són del cas, quan tot d'una "vàrem sentir passes", com en els drames; i en girar-nos per dissimular la nostra tafaneria, ens trobàrem "vis a vis" de l'il·lustre ninotaire. Com us descriure el seu físic? La meva inhàbil ploma, refractària a tota síntesi, no trobaria la paraula justa; prefereixo retreure les del seu amic, un dels nostres millors poetes; parlem d'en Carner. Segons tan autoritzada opinió, en Junceda "fa cara d'escocès pobre". "Podria passejar pels carrers de Glasgow sense que ningú es girés a mirar-lo".
Els que ens dediquem al gènere "interwiew" ja sabem que hem de començar sempre amb una petita lluita contra la modèstia de la víctima, que indefectiblement resisteix una mica com una senyoreta que no vol tocar el piano, i diu allò de "I ara! Ves a qui pot interessar la meva humil persona!" En Junceda res d'això: Amablement ens diu:
-En un país tan deliciosament badoc, on n'hi ha prou que un lloro escapat de la gàbia s'enfili a un arbre de la rambla perquè la circulació quedi interrompuda hores i més hores, no desconfio que es trobi un número suficient de persones que s'interessin per la meva vida i miracles.
-................?
-Us diré: els editors de Barcelona, en les seves relacions amb els dibuixants, són summament partidaris de que "els diners no fan la felicitat"; i per altra banda ens veuen tan riallers, que temerien, carregant-nos de plata, destruir la nostra cèl·lica beatitud. En altres qüestions podran estar disconformes, però en aquesta, creieu, la unanimitat és gairebé perfecta.
Poquetes excepcions confirmen la regla.
-................?
-Realment els companys m'acusen de treballar massa baratet. Però fetes les degudes averiguacions, he trobat que ells fan el mateix o pitjor.
-.................?
-La meva categoria? Això de la categoria ens ho diem els uns als altres a veure si hi hi algun tonto que s'ho cregui i ens tregui les castanyes del foc. Però, us repeteixo, la clau de la baratura resideix únicament en el "clima editorial" de Barcelona.
-................?
-Veieu si em plau poc, en general, la meva obra, que, si puc continuar treballant, és a condició de no girar-me a mirar endarrere, de por de no haver de tornar-me estàtua de sal, com la dona de Lot.
(Com poden veure els nostres lectors, l'eximi artista està molt bé d'Història Sagrada).
Joan G. Junceda

 

Cornet fou el pare d'un del "tipus" que millor representaren un ampli sector dels catalans de la seva època, tal com ens explica R. Casellas. Després de llegir aquesta opinió, podeu conèixer alguns detalls sobre aquest personatge que compaginà la seva tasca de professor amb els dibuixos i acudits satírics i infantils.

Ell ha fet una cosa que solament han aconseguit fer els grans mestres del gènere: crear un tipus caricaturesc que sigui personificació d'un estat moral, d'un estament social, d'un ideal comú, en un poble determinat. Així com en Daumier va donar vida a en Robert Macaire, representació caricaturesca del farsant polític i social de la revolució del 48, i en Monnier va inventar a Monsieur Joseph Prudhome, símbol de la burgesia francesa, inflada i buida, i en Maghew va donar a llum pública el Punch, personificació del whig pacífic, representació del liberalisme moderat anglès... en Cornet ha infantat el tipus del Cucut, el nano del Cucut, que, per la seva significació psicològica i el seu simbolisme ètnic, pot prendre l'alternativa de tipus popular, quasibé al costat del John Bull dels anglesos i l'Oncle Sam dels americans.
Pot donar-se representació humorística més encertada de les classes més humils del nostre poble autèntic i legítim, del nostre poble no adulterat?
Doncs, aquest és el tipus creat per Gaietà Cornet, per a que cada setmana hi digui la seva en les qüestions polítiques i socials d'actualitat, apelant a una filosofia sensata i plena de bon sentit.
R. Casellas

-Així digui que contra la generalitat dels casos, els pares de vostè hi venien bé en que dibuixés.
-Home, hi venien i no hi venien. Jo no sé el que hauria passat si els meus pares haguessin viscut. Déu va voler endur-se'ls abans que jo acabés la carrera, i el meu bon oncle i tutor, que era Director de la Maquinista Terrestre i Marítima, em va enfilar per un altres viaranys fent-me entrar a treballar en aquells tallers.
[...]
Per aquells temps varen ésser anunciades a Madrid unes oposicions a la càtedra de dibuix a l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona, la qual càtedra vàreig aconseguir després d'unes llargues, accidentades i dificultoses oposicions; no per les dificultats tècniques a vèncer, sinó pel caràcter polític que s'hi va voler donar.
Aconseguida amb això la meva independència material, la qual m'assegurava la moral que jo tant aprecio, vaig llançar-me a fer ninots amb plena independència i així ho segueixo fent encara, puig l'únic editor que avui conservo és el que ho havia sigut del "Cu-Cut!" i ho és ara d'"En Patufet", el que més que un editor és un excel·lent amic i un bon company amb el qual convivim admirablement, car en això dels ninots, segons el seu propi dir, hi mano més jo que no pas ell que paga.
-Vostè va ésser del team d'"En Patufet" així que el va editar en Baguñà, veritat?
–Sí senyor, encara que si m'ho fes dir no sé pas com vaig fer-la l'entrada a "En Patufet". No vaig adonar-me'n. La mateixa casa, els mateixos companys, i alguns ninotets més; ve-li aquí. La poca categoria del petit setmanari al costat de la formidable empenta del "Cu-Cut!" feia que no li donéssim tampoc gran importància; no prevèiem pas ço que havia d'arribar a ésser.
El nostre interlocutor s'atura de parlar tal com si resumís en el seu cervell la vida d'"En Patufet", i reprenent l'ús de la paraula diu:
-Qui ho havia de dir d'aquest setmanari en aquell temps, que per a tirar-lo vindria un dia que caldria l'auxili d'una rotativa de les més perfeccionades! Figuri's que del primer número en vàrem tirar nou-cents només. I que més vol que li digui d'"En Patufet"; lo demés de la meva intervenció és tan actual. -i ens assenyala el ninot que té a mig fer sobre la taula- que crec que no val la pena de parlar-ne.
Lluís Folch

 

Els inicis com a escriptor del més gran dels germans Folch, la seva obra, els estudis de dret quan ja era gran, les classes que impartia. De tot això, en teniu notícies a continuació.

A la dita "L'Aureneta", de la qual passà a ésser redactor en fer-se càrrec de la seva direcció l'autor dramàtic En Francesc X. Godó, i a "L'Atlàntida", meritíssima revista literària que durant la seva primera època s'edità sota la cura de mossèn Jacint Verdaguer, i del cos de la redacció de la qual féu part en Folch també, és on més sovint, però, apareixien les seves poesies primerenques. D'aquell temps daten les relacions que lligà amb mossèn Cinto, qui tenia per en Folch una especialíssima predilecció. Aquesta circumstància va fer que, arran de la mort de l'autor dels "Idil·lis" en Folch fos l'obligat biògraf del gran poeta en totes les sessions que es celebraren arreu de Catalunya amb tal d'homenatjar la seva memòria.
Manuel Marinel·lo

-Sí: m'havien anunciat la seva imminent visita, però a títol d'home d'"En Patufet" peso tan poca cosa!...
-............?
-Hi faig el "Pòrtic", la "Pel·lícula de la setmana" i aquelles varietats que s'hi publiquen sota el nom "De la Seca a la Meca". Haurem de convenir, amic Clovis, que no és cosa de parlar-ne seriosament, eh?
-........?
-És cert, quan les meves ocupacions m'ho consentien més, hi col·laborava també amb algun que altre conte. Dos volums de la seva "Biblioteca" són signats per mi també: "De quan les bèsties parlaven" i "Encara parlen les bèsties", ambdós abundosament il·lustrats amb esplèndids dibuixos d'en Llaverias.
-........?
-Em plau que m'ho recordi. Els "Espectacles Patufet" foren una excel·lent iniciativa d'en Baguñà i d'en Cornet, que hauria reeixit lluïdament si hagués estat possible poder comptar permanentment amb un bon local. Varen ésser inaugurats en vigílies de Nadal de l'any 1915 a la famosa "Sala Mercè", amb una obreta meva de circumstàncies: "Jesús és nat o El bon rabadà". A la mateixa "Sala Mercè" hi havia estrenat ja amb anterioritat, a la primeria dels "Espectacles Graner", dues visions musicals, per a nois també: "La invenció de la Mare de Déu de Montserrat" i "Sant Ramon".
[...]
-Sí, és cert; que un temps vaig exercir el periodisme, la literatura i els teatre, altrament que com senzill dilettante que en sóc ara. Desaparegut, però, de sobte "Cu-Cut!", el Teatre Català en crisi i funcionant intermitentment aleshores, i jo casat i emmainadat, vaig haver de prendre una resolució. Era batxiller, podia escometre una carrera, i en dos anys i mig vaig cursar la d'advocat. Era un esforç que havia de fer d'un cop, però, em valia més que no pas seguir la meva vida d'home de lletres -treballant per a empreses editorials i periodístiques- tan escarrassada, precària i de guanys tan eventuals.
-........?
-Sí, molt curiós... Figuri's que quan jo, a la quarantena estava acabant els estudis de Lleis, el meu fill ja havia començat els del Batxillerat. La meva dona, en època d'exàmens patia per dos... Pel marit i pel fill. Ni l'un ni l'altre, però, vàrem tornar-li mai amb carabassa a casa, val a dir-ho.
[...]
-Bé, però ço que em fa avinent el meu noi, de que dintre d'uns instants tinc exàmens, no vol dir pas precisament que sigui jo qui s'hagi d'examinar. Les que sí hauran de passar aquesta mala estona són les meves alumnes de l'"Institut de Cultura i Biblioteca popular de la Dona". La posició, com veu, no és pas la mateixa.... sortosament per a mi.
-.........?
-Explico "Economia Política".
Davant de la nova sorpresa que aquesta manifestació ens causa, oïda de llavis d'un poeta, en Folch torna esclafir la rialla.
-No, no es cregui... aquesta disciplina conté matèries tan intrigadores, com puguin ser-ho els capítols d'una novel·la de Conan Doyle. Amb dir-li que noies de quinze a vint anys com són les més de les meves deixebles, s'hi arriben a interessar de debò...
Clovis Eimeric

 

Llaverias fou un dels pintors - sobretot aquarel·lista- més interessants del noucentisme, però també, com podeu llegir en els textos de més avall, un excel·lent il·lustrador i dibuixant d'acudits, i un enamorat del món dels animals, que va saber transmetre millor que ningú.

Aquest homenàs feréstec, té, però, tots ho sabeu, mans de fada; i té encara, tots ho heu endevinat,cor d'infant. L'amor de la bellesa i la curiositat del món no ens deixen pas envellir. El senyal de la vellesa és creure de trobar-se davant d'un mecanisme exhaurit. Per a en Llaverias el món és fresc, com una rosa. I el seu món, és el món nostre. Ell és un intens admirador de Rudyard Kipling, i té satinades i tènues fineses que us fan pensar en els artistes extremo-orientals, i ha corregut món i ha vist somriures de pobles més brillants i qui saps si més feliços, però deixant de banda que en el seu abundós i sorprenent bestiari hi hagi dat notes exòtiques -la cosa s'ho porta,- el seu esperit, la seva intimitat, són inconfusiblement mediterranis, amb un punt de pirinencs. Les gàrgoles de les nostres velles Seus deuen fer homenatge a la gràcia elàstica i nerviosa dels pobladors de l'Arca de Noè d'en Llaverias; i les sirenes de la nostra Costa Brava haurien de deixar un pom de les dolces assutzenes de les riberes davant la caseta blanca d'on ell surt torrejant contra l'horitzó, a veure i a fer-nos veure aquells indrets immortals en llur més encisera i profunda màgia. Perquè els seus blaus són ulls de sirena, com els seus blancs són de plomissol angèlic. Aquest llop de mar, en la seva art exquisida, és un primmirat aristòcrata. Davant les seves creacions mil vegades gracioses, us avergonyiu de la grolleria i la distracció dels vostres ulls, que han passat pels indrets que en Llaverias evoca, sense adonar-se que eren, precisament, el paradís.
Josep Carner

Començaré per dir que só nat a Vilanova i Geltrú l'any 1865 i que, fins on la memòria m'arriba, copiava bèsties de bon principi. I com que a casa no teníem cap Història Natural, havia d'emprar la d'uns amics que em deixaven una edició monumental, els volums de la qual amb prou pena podia traginar d'un a un.
Aleshores, vinga omplir llibretes i buidar capses de tints i conjuminar àlbums de bèsties que em formava jo mateix, per avorrir-los al cap de pocs mesos, i tornar a traginar volums i a començar àlbums nous amb tints més virolats i amb el gros progrés d'un intent d'ordenació, situant primer els micos, després els carnissers... Oh, els tigres, les panteres!... Dels ocells, em plaïen més els que tenien més llargues les cames, la cua i el bec.
Els meus jocs d'infant eren amb les bestioles (pobretes!); l'hort de casa em semblava un món: a les sargantanes les feia nedar; als llangots els alimentava amb mosques, però en canvi els feia tirar d'un carretonet. Els dies de pluja, caçava cargols, que arrenglerava testa contra testa, i el que pujava damunt era el vencedor. Amb formigues recollides d'un mateix niu i posades en una ampolla plena de terra que colgava fins al coll en l'hort, formava un niu artificial: sovint s'hi acostumaven, i als pocs dies les veia obrir galeries com si estiguessin al camp lliure.
Més tard, em vingué la dèria de construir i fer nedar barquetes i ja grandet vàreig començar el batxillerat, del qual val més no fer menció, perquè acabà malament, o per millor dir, no acabà; tenia jo un marcadíssim horror pels mestres i els llibres de text. Patufistes que em pugueu llegir, estudieu a temps, que jo, per no haver-ho fet així, he tingut d'estudiar de vell i gràcies a Déu que m'ha estat donada prou voluntat per a sortir-me'n.
[...]
Vingué el temps del Cu-Cut, i amb la coneixença d'en Cornet, Baguñà i Junceda i els literats Manuel i Lluís Folch vàreig anar esdevenint dibuixant, però un dia em va tornar el record de ço que havia navegat i amb els estris de pintor, enlloc d'agafar una nau, vaig pujar al tren, anant a raure a l'Estartit. Aquell espadat imponent i aquells illots de les Medes vistos de terra estant, o a fregar pedres, en un bot, prenien una majestat i una ardidesa tal, que feien rebrotar el pintor... i amb quina fúria!
[...]
Vingué "En Patufet" i amb els companys del "Cu-Cut!", ja esdevinguts amics caríssims, ens dedicàrem a dibuixar per als menuts i això féu que després de tants anys retrobés l'antiga dèria de les bestioles, que indubtablement m'ha servit i em serveix per a dibuixar-les ara en broma.
Joan Llaverias

 

Del periodisme, en què començà a conrear molt jovenet, Clovis Eimeric, va passar-se a la literatura de ficció: contes i novel·les per a infants, però sobretot per a joves, i també novel·la rosa. Possiblement, juntament amb Folch i Torres, fou l'escriptor més ben dotat de la seva generació en aquest tipus de literatura.

-Que estava tarat de la malura d'escriure, me'n vaig adonar als deu anys, publicant uns epigrames a "La Barretina". Per fora el mal no va repetir-se, però treballava per dins, i als tretze anys, inseria a "La Vanguardia" un treball meu de... crítica literària! ai, Senyor! Que n'és d'agosarada la joventut! I que en deuria ésser de benèvol en Sánchez Ortiz que dirigia aleshores el conegut rotatiu barceloní!
-..........
-Sí, sóc periodista. Als disset anys vaig començar aquest ofici que esmola la ploma i esgota l'esperit, car ço que es guanya de traça literària, es perd d'il·lusions i de somnis. Dels disset anys ençà he passat per un núvol de diaris de tots colors.
-...........
-Aficionat a la literatura sempre ho he estat, però sempre temorenc de la meva obra. He anat poc a Jocs Florals i he fet sort cada vegada, però confesso que el meu tarannà s'adiu molt poc amb el lirisme floralesc. Es veu que la meva musa ha tirat per mare de família, i només li plauen les coses dels petits i el viure arran de terra. L'àguila, el còndor, volen massa alt! M'agraden més les perdius... i algun que altre pollastret.
[...]
-Ah! La novel·la! També m'enamora i bona colla n'he escrit, amb una rebuda tan encoratjadora, que no em sé estar de recordar-la... "El cavaller de la Creu", "El minyó del cop-de-puny", "En els misteris dels joncars", "El fum sempre respira", "Història d'enamorats", en català; "El tren expreso", "El corazón es un niño", en castellà, han estat un seguit d'elogis. Qui no s'engresca, encara que hom sospiti que hi fan més la sort i l'amistat que el mèrit?
-.............
-Oblidar les faules? no ho cregui pas, amic Folch. Elles han estat les bones amigues que m'han fet de bo amb el gran públic d'"En Patufet", i em surten tan planerament, tan sense esforç, que en les hores de vanitat, arribo a creure que elles són la feina que Deú em tenia encomanada, sense que jo encertés a descobrir el bé-de-Déu que portava damunt. En les faules hi esmerço una petita filosofia de la vida, apresa en trenta-res anys de treball, d'aquell que té per patró a Sant Tornem-hi i a Sant No-badis! També estimo les rondalles, car elles em fan ésser dues vegades infant. Hi ha res més dolç que fer-nos un món a gust? La veritat ja trucarà un dia o altre al cor de les criatures, i més aviat del que elles voldrien... Deixem-les que somniïn tant com puguin, que prou que els vagarà saber que no hi ha fades, ni bruixes, ni gegants, ni cuques-feres, per més que hi hagi homes al món que hi tenen força retirança.
-............
-I de les altres coses de la meva vida, què dir-vos, amic Folch? Que sóc feliç amb la meva caseta, i ma muller, i els fills, i la corrua de parents que Déu m'ha donat, i l'alegria de l'hort, i la bellugadissa del galliner, i fins amb el raconet monacal on treballo a pleret, ni envejós ni envejat, gairebé com somniava l'impressor Plantin, que en sabia un niu, de les coses de la vida!
I aquí vaig donar per finida la meva tasca, perquè l'home se m'anava posant tan idíl·lic que no hi havia modos.
Manuel Folch i Torres