Ens ha mogut a publicar aquesta col·lecció de
Monografies el desig ben justificat de donar a conèixer la personalitat
completa d'aquests homes que inspiren, il·lustren i redacten aquell
setmanari popularíssim i que tots estimem tant: En Patufet.
En tots els pobles del món civilitzat, les monografies dels homes que
han contribuït de forma remarcable a l'educació del seu poble
són publicades per considerar-les estimulants per a la joventut, i
és per això que creiem en l'eficàcia d'aquesta nostra
empresa.
Aquest és el motiu bàsic que ens ha mogut a portar-la a terme,
en bona part ajudat de l'afany de retre just homenatge a aquests meritíssims
compatricis que amb una perseverança exemplar han posat llurs talents
al servei d'una de les obres més sòlides i eficaces que s'han
realitzat a Catalunya.
Com que en emprendre'ns la publicació d'aquestes biografies no fem
més que practicar el que fa temps s'està demanant, estem segurs
de la bona acollida que obtindran aquests volums amb la publicació
dels quals s'honora la "Editorial David".
Els editors
Així començaven totes les monografies que l'editorial David va publicar a partir del 14 de març de 1925. Havien passat vint anys des del primer número d'"En Patufet" i encara en quedaven uns quants perquè es deixés de publicar el setmanari, però els escriptors i dibuixants de la publicació ja s'havien convertit en un patrimoni del país. En aquesta col·lecció van aparèixer sis títols de gairebé 100 pàgines, dedicats a tres escriptors i tres il·lustradors: J. M. Folch i Torres, Joan G. Junceda, Gaietà Cornet, M. Folch i Torres, Joan Llaverias i Clovis Eimeric. En tots els casos es tractava de presentar la vida i l'obra dels personatges a través d'articles escrits per amics o admiradors seus i de donar a conèixer algunes mostres dels seus textos o dels seus dibuixos. En cap cas faltava una caricatura de "l'home" ni unes "fotografies de ... en la seva vida íntima", a més d'una entrevista. Per què no van sortir més monografies dedicades a la ja extensíssima nòmina de col·laboradors d'"En Patufet"? No ho sabem. Sigui com sigui, podem considerar aquests personatges els representants més importants del setmanari més llegit pels nens i els joves del primer terç del segle XX, i us els acostarem a partir d'alguns fragments de les monografies, que us desvetllaran aspectes importants, poc coneguts o simplement curiosos dels "homes" i del seu entorn i el seu temps. En aquesta pàgina no trobareu la seva biografia, però si cliqueu sobre el seu nom hi accedireu (a partir d'informació de la Hiperenciclopèdia -majoritàriament-).
Dos fragments. El primer parla de la personalitat i el mestratge de Folch i Torres. El segon, que correspon a l'habitual entrevista que es feia als personatges -aquest cop sense firmar- dóna detalls dels seus hàbits de treball i de la seva vida familiar.
És per aquesta atracció, que a les portes de casa
seva hi han trucat bon nombre de joves amb llurs esperances sota el braç,
amb llurs il·lusions vessant-los-hi del cor, i cap n'ha sortit mai
decebut. Els fundadors d'una revista de jovenesa, els components d'un humilíssim
quadro escènic, els directius d'una entitat patriòtica o d'un
centre de noble esbarjo...han pensat sovint -molt sovint- en en Folch al donar
els primers passos i han anat vers ell en cerca d'un ajut moral, d'un consell
sincer, d'un permís i àdhuc d'una col·laboració.
I mai per mai, se n'han tornat els visitants sense alguna d'aquelles coses
que pretenien, duent, a més, una major dosi d'optimisme del que els
animava a l'arribada. Car en Folch ho és molt d'optimista. Creu en
tot i en tothom que porti quelcom a dins de l'ànima, i li plau de creure
en la realització dels bons desigs i en l'èxit de les nobles
empreses. Convençut que la voluntat pot molt en la consecució
de tots els ideals, té fermes esperances que els esforços dels
humils, dels inconeguts, dels senzills, podran un dia fruitar esponerosos
en belles realitats.
Xavier Bonfill
-Seria
curiós saber com té disposada la jornada de treball.
Això si que no té res de particular. Em llevo bastant de matinet.
Molts dies a les sis ja estic llevat; i, tot just vestit, me'n vinc aquí
i em poso a treballar fins a les vuit. Són les dues hores que escric
més a gust i amb major eficàcia. El cap reposat i la quietud
absoluta, ajuden a la feina d'una manera esplèndida. De vuit a nou
em rento, m'afaito, em vesteixo i em veig alegrat per les salutacions de la
mainada que se'n va a col·legi, i esmorzo. Després, vaig a complir
les obligacions d'un càrrec que desempenyo des de fa molts anys en
una important companyia, retorno a casa vers les onze i reprenc la feina fins
a l'hora de dinar. En acabat, prenc una estona de repòs sense dormir
del tot, solament recollint-me en una butaca. Moltes vegades, durant aquest
curs descans és quan
van madurant i prenent forma les idees que em "ballen" pel cervell.
Després, em torno a donar a la feina fins a l'hora de berenar i moltes
voltes fins amés tard i tot. Aleshores arriben del col·legi
les nenes i els nens i em plau dedicar-me per complet als plaers de la família.
Jugo amb ells o contemplo els seus jocs, escolto les seves converses, i moltes
voltes disfruto amb la música que a violí i piano interpreten
les meves grans, la Maria-Rosa i la Núria, acompanyades per la seva
mare, a l'hora d'estudiar la lliçó.
[...]
-Amb la descripció de la seva jornada, ens afermem en el nostre convenciment
que poc temps li queda per a res més. I doncs, a quina hora llegeix?
Diuen que vostè llegeix molt.
-Que llegeixo molt?
-Sí; hi ha qui pensa que si vostè produeix tant i amb tal diversitat
d'assumptes, és perquè llegeix moltíssim.
-Res més equivocat. Justament, del que m'haig de plànyer és
de que em quedi tan poc temps per a mi. Perquè vostè comprendrà
que una vegada llest de la jornada, el meu cap no està en gaire disposició
d'ésser encara forçat per la lectura. Aleshores, no hi ha per
a mi millor descans que dedicar-me a la família... És clar que
llegeixo el més sortint d'ací i de fora. Fullejo alguna revista,
algun "magazin" i quotidianament, com és de suposar, els
diaris ... i prou.
?
Continuem amb dos fragments més sobre Junceda, un dels dibuixants més prolífics i interessants d'aquesta època i l'il·lustrador habitual de les obres de J. M. Folch i Torres. El primer text compara Junceda amb Maragall, mentre que el segon correspon a una autoentrevista amb l'humor sempre present.
En Junceda, com en Maragall, és feliç de la seva
humanitat, és optimista, no tem res, ni la mort que tant esfereeix
els homes incomptables que no han aconseguit la certesa aquesta de la contemplació,
aquest misticisme franciscà o spinozià de trobar-ho tot bé,
i més que més, de trobar-ho tot admirable; per això en
Junceda, igual que en Maragall, igual que mossèn Cinto, igual que sant
Francesc d'Assís, no cessa mai de donar gràcies a Déu
d'un tal assaciament de ventura -i cada aspirada li és un arrobament
i cada respirada una acció de gràcies...
Joan Sacs
Una particularitat rara és que els prestatges són
fets d'ells mateix, a tall de Robinson, la qual cosa delataria en els nostre
artista una
certa predisposició a drapaire...
Estàvem entregats a aquestes i altres reflexions que no són
del cas, quan tot d'una "vàrem sentir passes", com en els
drames; i en girar-nos per dissimular la nostra tafaneria, ens trobàrem
"vis a vis" de l'il·lustre ninotaire. Com us descriure el
seu físic? La meva inhàbil ploma, refractària a tota
síntesi, no trobaria la paraula justa; prefereixo retreure les del
seu amic, un dels nostres millors poetes; parlem d'en Carner. Segons tan autoritzada
opinió, en Junceda "fa cara d'escocès pobre". "Podria
passejar pels carrers de Glasgow sense que ningú es girés a
mirar-lo".
Els que ens dediquem al gènere "interwiew" ja sabem que hem
de començar sempre amb una petita lluita contra la modèstia
de la víctima, que indefectiblement resisteix una mica com una senyoreta
que no vol tocar el piano, i diu allò de "I ara! Ves a qui pot
interessar la meva humil persona!" En Junceda res d'això: Amablement
ens diu:
-En un país tan deliciosament badoc, on n'hi ha prou que un lloro escapat
de la gàbia s'enfili a un arbre de la rambla perquè la circulació
quedi interrompuda hores i més hores, no desconfio que es trobi un
número suficient de persones que s'interessin per la meva vida i miracles.
-................?
-Us diré: els editors de Barcelona, en les seves relacions amb els
dibuixants, són summament partidaris de que "els diners no fan
la felicitat"; i per altra banda ens veuen tan riallers, que temerien,
carregant-nos de plata, destruir la nostra cèl·lica beatitud.
En altres qüestions podran estar disconformes, però en aquesta,
creieu, la unanimitat és gairebé perfecta.
Poquetes excepcions confirmen la regla.
-................?
-Realment els companys m'acusen de treballar massa baratet. Però fetes
les degudes averiguacions, he trobat que ells fan el mateix o pitjor.
-.................?
-La meva categoria? Això de la categoria ens ho diem els uns als altres
a veure si hi hi algun tonto que s'ho cregui i ens tregui les castanyes del
foc. Però, us repeteixo, la clau de la baratura resideix únicament
en el "clima editorial" de Barcelona.
-................?
-Veieu si em plau poc, en general, la meva obra, que, si puc continuar treballant,
és a condició de no girar-me a mirar endarrere, de por de no
haver de tornar-me estàtua de sal, com la dona de Lot.
(Com poden veure els nostres lectors, l'eximi artista està molt bé
d'Història Sagrada).
Joan G. Junceda
Cornet fou el pare d'un del "tipus" que millor representaren un ampli sector dels catalans de la seva època, tal com ens explica R. Casellas. Després de llegir aquesta opinió, podeu conèixer alguns detalls sobre aquest personatge que compaginà la seva tasca de professor amb els dibuixos i acudits satírics i infantils.
Ell ha fet una cosa que solament han aconseguit fer els grans
mestres del gènere: crear un tipus caricaturesc que sigui personificació
d'un estat moral, d'un estament social, d'un ideal comú, en un poble
determinat. Així com en Daumier va donar vida a en Robert Macaire,
representació caricaturesca del farsant polític i social de
la revolució del 48, i en Monnier va inventar a Monsieur Joseph Prudhome,
símbol de la burgesia francesa, inflada i buida, i en Maghew va donar
a llum pública el Punch, personificació del whig pacífic,
representació del liberalisme moderat anglès... en Cornet ha
infantat el tipus del Cucut,
el nano del Cucut, que, per la seva significació psicològica
i el seu simbolisme ètnic, pot prendre l'alternativa de tipus popular,
quasibé al costat del John Bull dels anglesos i l'Oncle Sam dels americans.
Pot donar-se representació humorística més encertada
de les classes més humils del nostre poble autèntic i legítim,
del nostre poble no adulterat?
Doncs, aquest és el tipus creat per Gaietà Cornet, per a que
cada setmana hi digui la seva en les qüestions polítiques i socials
d'actualitat, apelant a una filosofia sensata i plena de bon sentit.
R. Casellas
-Així digui que contra la generalitat dels casos, els
pares de vostè hi venien bé en que dibuixés.
-Home,
hi venien i no hi venien. Jo no sé el que hauria passat si els meus
pares haguessin viscut. Déu va voler endur-se'ls abans que jo acabés
la carrera, i el meu bon oncle i tutor, que era Director de la Maquinista
Terrestre i Marítima, em va enfilar per un altres viaranys fent-me
entrar a treballar en aquells tallers.
[...]
Per aquells temps varen ésser anunciades a Madrid unes oposicions a
la càtedra de dibuix a l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona,
la qual càtedra vàreig aconseguir després d'unes llargues,
accidentades i dificultoses oposicions; no per les dificultats tècniques
a vèncer, sinó pel caràcter polític que s'hi va
voler donar.
Aconseguida amb això la meva independència material, la qual
m'assegurava la moral que jo tant aprecio, vaig llançar-me a fer ninots
amb plena independència i així ho segueixo fent encara, puig
l'únic editor que avui conservo és el que ho havia sigut del
"Cu-Cut!" i ho és ara d'"En Patufet", el que més
que un editor és un excel·lent amic i un bon company amb el
qual convivim admirablement, car en això dels ninots, segons el seu
propi dir, hi mano més jo que no pas ell que paga.
-Vostè va ésser del team d'"En Patufet" així
que el va editar en Baguñà, veritat?
Sí senyor, encara que si m'ho fes dir no sé pas com vaig
fer-la l'entrada a "En Patufet". No vaig adonar-me'n. La mateixa
casa, els mateixos companys, i alguns ninotets més; ve-li aquí.
La poca categoria del petit setmanari al costat de la formidable empenta del
"Cu-Cut!" feia que no li donéssim tampoc gran importància;
no prevèiem pas ço que havia d'arribar a ésser.
El nostre interlocutor s'atura de parlar tal com si resumís en el seu
cervell la vida d'"En Patufet", i reprenent l'ús de la paraula
diu:
-Qui ho havia de dir d'aquest setmanari en aquell temps, que per a tirar-lo
vindria un dia que caldria l'auxili d'una rotativa de les més perfeccionades!
Figuri's que del primer número en vàrem tirar nou-cents només.
I que més vol que li digui d'"En Patufet"; lo demés
de la meva intervenció és tan actual. -i ens assenyala el ninot
que té a mig fer sobre la taula- que crec que no val la pena de parlar-ne.
Lluís Folch
Els inicis com a escriptor del més gran dels germans Folch, la seva obra, els estudis de dret quan ja era gran, les classes que impartia. De tot això, en teniu notícies a continuació.
A la dita "L'Aureneta", de la qual passà a
ésser redactor en fer-se càrrec de la seva direcció l'autor
dramàtic En Francesc X. Godó, i a "L'Atlàntida",
meritíssima revista literària que durant la seva primera època
s'edità sota la cura de mossèn Jacint Verdaguer, i del cos de
la redacció de la qual féu part en Folch també, és
on més sovint, però, apareixien les seves poesies primerenques.
D'aquell temps daten les relacions que lligà amb mossèn Cinto,
qui tenia per en Folch una especialíssima predilecció. Aquesta
circumstància va fer que, arran de la mort de l'autor dels "Idil·lis"
en Folch fos l'obligat biògraf del gran poeta en totes les sessions
que es celebraren arreu de Catalunya amb tal d'homenatjar la seva memòria.
Manuel Marinel·lo
-Sí: m'havien anunciat la seva imminent visita, però
a títol d'home d'"En Patufet" peso tan poca cosa!...
-............?
-Hi faig el "Pòrtic", la "Pel·lícula de
la setmana" i aquelles varietats que s'hi publiquen sota el nom "De
la Seca a la Meca". Haurem de convenir, amic Clovis, que no és
cosa de parlar-ne seriosament, eh?
-........?
-És cert, quan les meves ocupacions m'ho consentien més, hi
col·laborava també amb algun que altre conte. Dos volums de
la seva "Biblioteca" són signats per mi també: "De
quan les bèsties parlaven" i "Encara parlen les bèsties",
ambdós abundosament il·lustrats amb esplèndids dibuixos
d'en Llaverias.
-........?
-Em plau que m'ho recordi. Els "Espectacles Patufet" foren una excel·lent
iniciativa d'en Baguñà i d'en Cornet, que hauria reeixit lluïdament
si hagués estat possible poder comptar permanentment amb un bon local.
Varen ésser inaugurats en vigílies de Nadal de l'any 1915 a
la famosa "Sala Mercè", amb una obreta meva de circumstàncies:
"Jesús és nat o El bon rabadà". A la mateixa
"Sala Mercè" hi havia estrenat ja amb anterioritat, a la
primeria dels "Espectacles Graner", dues visions musicals, per a
nois també: "La invenció de la Mare de Déu de Montserrat"
i "Sant Ramon".
[...]
-Sí,
és cert; que un temps vaig exercir el periodisme, la literatura i els
teatre, altrament que com senzill dilettante que en sóc ara. Desaparegut,
però, de sobte "Cu-Cut!",
el Teatre Català en crisi i funcionant intermitentment aleshores, i
jo casat i emmainadat, vaig haver de prendre una resolució. Era batxiller,
podia escometre una carrera, i en dos anys i mig vaig cursar la d'advocat.
Era un esforç que havia de fer d'un cop, però, em valia més
que no pas seguir la meva vida d'home de lletres -treballant per a empreses
editorials i periodístiques- tan escarrassada, precària i de
guanys tan eventuals.
-........?
-Sí, molt curiós... Figuri's que quan jo, a la quarantena estava
acabant els estudis de Lleis, el meu fill ja havia començat els del
Batxillerat. La meva dona, en època d'exàmens patia per dos...
Pel marit i pel fill. Ni l'un ni l'altre, però, vàrem tornar-li
mai amb carabassa a casa, val a dir-ho.
[...]
-Bé, però ço que em fa avinent el meu noi, de que dintre
d'uns instants tinc exàmens, no vol dir pas precisament que sigui jo
qui s'hagi d'examinar. Les que sí hauran de passar aquesta mala estona
són les meves alumnes de l'"Institut de Cultura i Biblioteca popular
de la Dona". La posició, com veu, no és pas la mateixa....
sortosament per a mi.
-.........?
-Explico "Economia Política".
Davant de la nova sorpresa que aquesta manifestació ens causa, oïda
de llavis d'un poeta, en Folch torna esclafir la rialla.
-No, no es cregui... aquesta disciplina conté matèries tan intrigadores,
com puguin ser-ho els capítols d'una novel·la de Conan Doyle.
Amb dir-li que noies de quinze a vint anys com són les més de
les meves deixebles, s'hi arriben a interessar de debò...
Clovis Eimeric
Llaverias fou un dels pintors - sobretot aquarel·lista- més interessants del noucentisme, però també, com podeu llegir en els textos de més avall, un excel·lent il·lustrador i dibuixant d'acudits, i un enamorat del món dels animals, que va saber transmetre millor que ningú.
Aquest
homenàs feréstec, té, però, tots ho sabeu, mans
de fada; i té encara, tots ho heu endevinat,cor d'infant. L'amor de
la bellesa i la curiositat del món no ens deixen pas envellir. El senyal
de la vellesa és creure de trobar-se davant d'un mecanisme exhaurit.
Per a en Llaverias el món és fresc, com una rosa. I el seu món,
és el món nostre. Ell és un intens admirador de Rudyard
Kipling, i té satinades i tènues fineses que us fan pensar en
els artistes extremo-orientals, i ha corregut món i ha vist somriures
de pobles més brillants i qui saps si més feliços, però
deixant de banda que en el seu abundós i sorprenent bestiari hi hagi
dat notes exòtiques -la cosa s'ho porta,- el seu esperit, la seva intimitat,
són inconfusiblement mediterranis, amb un punt de pirinencs. Les gàrgoles
de les nostres velles Seus deuen fer homenatge a la gràcia elàstica
i nerviosa dels pobladors de l'Arca de Noè d'en Llaverias; i les sirenes
de la nostra Costa Brava haurien de deixar un pom de les dolces assutzenes
de les riberes davant la caseta blanca d'on ell surt torrejant contra l'horitzó,
a veure i a fer-nos veure aquells indrets immortals en llur més encisera
i profunda màgia. Perquè els seus blaus són ulls de sirena,
com els seus blancs són de plomissol angèlic. Aquest llop de
mar, en la seva art exquisida, és un primmirat aristòcrata.
Davant les seves creacions mil vegades gracioses, us avergonyiu de la grolleria
i la distracció dels vostres ulls, que han passat pels indrets que
en Llaverias evoca, sense adonar-se que eren, precisament, el paradís.
Josep Carner
Començaré per dir que só nat a Vilanova
i Geltrú l'any 1865 i que, fins on la memòria m'arriba, copiava
bèsties de bon principi. I com que a casa no teníem cap Història
Natural, havia d'emprar la d'uns amics que em deixaven una edició monumental,
els volums de la qual amb prou pena podia traginar d'un a un.
Aleshores, vinga omplir llibretes i buidar capses de tints i conjuminar àlbums
de bèsties que em formava jo mateix, per avorrir-los al cap de pocs
mesos, i tornar a traginar volums i a començar àlbums nous amb
tints més virolats i amb el gros progrés d'un intent d'ordenació,
situant primer els micos, després els carnissers... Oh, els tigres,
les panteres!... Dels ocells, em plaïen més els que tenien més
llargues les cames, la cua i el bec.
Els
meus jocs d'infant eren amb les bestioles (pobretes!); l'hort de casa em semblava
un món: a les sargantanes les feia nedar; als llangots els alimentava
amb mosques, però en canvi els feia tirar d'un carretonet. Els dies
de pluja, caçava cargols, que arrenglerava testa contra testa, i el
que pujava damunt era el vencedor. Amb formigues recollides d'un mateix niu
i posades en una ampolla plena de terra que colgava fins al coll en l'hort,
formava un niu artificial: sovint s'hi acostumaven, i als pocs dies les veia
obrir galeries com si estiguessin al camp lliure.
Més tard, em vingué la dèria de construir i fer nedar
barquetes i ja grandet vàreig començar el batxillerat, del qual
val més no fer menció, perquè acabà malament,
o per millor dir, no acabà; tenia jo un marcadíssim horror pels
mestres i els llibres de text. Patufistes que em pugueu llegir, estudieu a
temps, que jo, per no haver-ho fet així, he tingut d'estudiar de vell
i gràcies a Déu que m'ha estat donada prou voluntat per a sortir-me'n.
[...]
Vingué el temps del Cu-Cut, i amb la coneixença d'en Cornet,
Baguñà i Junceda i els literats Manuel i Lluís Folch
vàreig anar esdevenint dibuixant, però un dia em va tornar el
record de ço que havia navegat i amb els estris de pintor, enlloc d'agafar
una nau, vaig pujar al tren, anant a raure a l'Estartit. Aquell espadat imponent
i aquells illots de les Medes vistos de terra estant, o a fregar pedres, en
un bot, prenien una majestat i una ardidesa tal, que feien rebrotar el pintor...
i amb quina fúria!
[...]
Vingué "En Patufet" i amb els companys del "Cu-Cut!",
ja esdevinguts amics caríssims, ens dedicàrem a dibuixar per
als menuts i això féu que després de tants anys retrobés
l'antiga dèria de les bestioles, que indubtablement m'ha servit i em
serveix per a dibuixar-les ara en broma.
Joan Llaverias
Del periodisme, en què començà a conrear molt jovenet, Clovis Eimeric, va passar-se a la literatura de ficció: contes i novel·les per a infants, però sobretot per a joves, i també novel·la rosa. Possiblement, juntament amb Folch i Torres, fou l'escriptor més ben dotat de la seva generació en aquest tipus de literatura.
-Que estava tarat de la malura d'escriure, me'n vaig adonar
als deu anys, publicant uns epigrames a "La Barretina". Per fora
el mal no va repetir-se, però treballava per dins, i als tretze anys,
inseria a "La Vanguardia" un treball meu de... crítica literària!
ai, Senyor! Que n'és d'agosarada la joventut! I que en deuria ésser
de benèvol en Sánchez Ortiz que dirigia aleshores el conegut
rotatiu barceloní!
-..........
-Sí, sóc periodista. Als disset anys vaig començar aquest
ofici que esmola la ploma i esgota l'esperit, car ço que es guanya
de traça
literària, es perd d'il·lusions i de somnis. Dels disset anys
ençà he passat per un núvol de diaris de tots colors.
-...........
-Aficionat a la literatura sempre ho he estat, però sempre temorenc
de la meva obra. He anat poc a Jocs Florals i he fet sort cada vegada, però
confesso que el meu tarannà s'adiu molt poc amb el lirisme floralesc.
Es veu que la meva musa ha tirat per mare de família, i només
li plauen les coses dels petits i el viure arran de terra. L'àguila,
el còndor, volen massa alt! M'agraden més les perdius... i algun
que altre pollastret.
[...]
-Ah! La novel·la! També m'enamora i bona colla n'he escrit,
amb una rebuda tan encoratjadora, que no em sé estar de recordar-la...
"El cavaller de la Creu", "El minyó del cop-de-puny",
"En els misteris dels joncars", "El fum sempre respira",
"Història d'enamorats", en català; "El tren expreso",
"El corazón es un niño", en castellà, han estat
un seguit d'elogis. Qui no s'engresca, encara que hom sospiti que hi fan més
la sort i l'amistat que el mèrit?
-.............
-Oblidar les faules? no ho cregui pas, amic Folch. Elles han estat les bones
amigues que m'han fet de bo amb el gran públic d'"En Patufet",
i em surten tan planerament, tan sense esforç, que en les hores de
vanitat, arribo a creure que elles són la feina que Deú em tenia
encomanada, sense que jo encertés a descobrir el bé-de-Déu
que portava damunt. En les faules hi esmerço una petita filosofia de
la vida, apresa en trenta-res anys de treball, d'aquell que té per
patró a Sant Tornem-hi i a Sant No-badis! També estimo les rondalles,
car elles em fan ésser dues vegades infant. Hi ha res més dolç
que fer-nos un món a gust? La veritat ja trucarà un dia o altre
al cor de les criatures, i més aviat del que elles voldrien... Deixem-les
que somniïn tant com puguin, que prou que els vagarà saber que
no hi ha fades, ni bruixes, ni gegants, ni cuques-feres, per més que
hi hagi homes al món que hi tenen força retirança.
-............
-I de les altres coses de la meva vida, què dir-vos, amic Folch? Que
sóc feliç amb la meva caseta, i ma muller, i els fills, i la
corrua de parents que Déu m'ha donat, i l'alegria de l'hort, i la bellugadissa
del galliner, i fins amb el raconet monacal on treballo a pleret, ni envejós
ni envejat, gairebé com somniava l'impressor Plantin, que en sabia
un niu, de les coses de la vida!
I aquí vaig donar per finida la meva tasca, perquè l'home se
m'anava posant tan idíl·lic que no hi havia modos.
Manuel Folch i Torres