BIBLIOTECA POPULAR DE "L'AVENÇ". Contes infantils
La tasca de la "Biblioteca Popular de L'Avenç" (1905-1926) fou clau en la normalització literària del país. En els seus 152 números van aparèixer les obres dels escriptors més importants del moment en llengua catalana i es van traduir la majoria dels autors més representatius de la literatura universal. Dintre del conjunt d'obres publicades, la tria de literatura infantil i juvenil constà sobretot de traduccions: dos volums amb contes de Tolstoi (vol. 2 i 14), Contes populars del Japó (vol. 30), dos reculls de contes d'Andersen (vol. 69 i 115), Contes de Perrault (vol. 99), Balades i contes japonesos (vol. 103), Els viatges de Gulliver a diverses nacions del món, de J. Swift (vol. 131), i La nau de les veles d'or, de J. Massó Ventós (vol. 144-145).
A continuació teniu un dels contes d'Andersen inclosos en La dona d'aigua i altres contalles: "Els dotze viatgers de la diligència" (1861). És un dels contes més curts del recull, que d'una manera imaginativa i al·legòrica presenta els dotze mesos de l'any i sintetitza les seves característiques. Si us atreviu, el podeu llegir en la seva versió original en danès: "Tolv med Posten".
Els dotze viatgers de la diligència
El fred era molt viu i el cel brillant d'estrelles.
No se sentia ni un alè d'aire. Bum! Veus aquí una olla que acaben
de trencar contra la porta d'una casa. Pif, paf! Això són trets
de carrabina per anunciar l'any nou. Després el rellotge toca mitja nit.
Trip, trap, trip, trap! És la diligència que arriba. El gran cotxe
s'atura a la porta de la ciutat. Està ple i duu dotze viatgers.
-Bon any! -cridaven a les cases on celebraven la Ninou.
I aixecaven els gots plens per a beure per l'any nou.
-Bon any i tota la felicitat possible! -repetien a la rodona.
I trincaven, mentre davant la porta la diligència s'aturava amb els dotze
viatgers.
Qui eren els que acabaven d'arribar?
Tenien cadascú un passaport i duien grossos paquets. Àdhuc havien
portat presents per a tots els habitants de la ciutat. Qui podien ser i què
portaven?
-Bon dia -varen dir al carrabiner.
-Bon dia -va repetir aquest, havent ja tocat la mitjanit. -El vostre nom? La
vostra professió? Voleu fer el favor -va preguntar al primer que va baixar.
-Veus aquí el meu passaport -va dir l'altre.- Està en regla. Sóc
un honrat viatger.
Aquest primer portava un pesant abric de pell de llop i calçava grans
botes folrades.
-Sóc aquell en el qual molta gent posa llurs esperances. Si vols venir
demà a casa meva, tindràs un present d'any nou. Distribueixo diners
a mans plenes. Dono presents i organitzo festes. Dono trenta-un balls, no tenint
més nits a la meva disposició. Els meus vaixells estan aturats
en el glaç, però hi fa molta escalfor, dins el meu despatx. Us
haig de dir que sóc marxant, que el meu nom és Gener, i que no
porto factures a pagar.
Va venir el torn del segon. Era un estrany personatge. Era director de teatre
i al mateix temps proveïdor de tots els articles per a festes i balls de
disfresses. Duia tots els paquets dins d'una gran bóta.
-Vull passar una Quaresma divertida -va dir.- la meva divisa és "Viure
i deixar viure", car sóc el que tinc la vida més curta de
tota la família. La meva edat no passa de la xifra 28: per això
algunes vegades m'és acordat per gràcia un dia més.
-No crideu tan alt! -va dir el carrabiner.
-què hi fa això? -va dir l'altre.- Sóc el príncep
Carnaval. Quan viatjo prenc el nom de Febrer.
El tercer va presentar-se. Tenia l'aire d'haver dejunat; però, no obstant,
va entrar amb el cap alt, car era parent de quaranta cavallers i tenia un baròmetre
en el seu escut. No és això que fa viure un home: també
era partidari de la sobrietat. Portava una petita violeta al trau.
-Apa, endavant, Març! -cridava el quart, empenyent per les espatlles.-
Endavant! Camina! Entra en els cos de guarda. Hi fan ponx allà dintre:
l'olor m'arriba al nas.
Això no era veritat, però Abril volia llançar un dels seus
acudits. De primer el nou viatger feia bona impressió, però era
un xic gandul. I tenia molt compte que s'observessin els seus dies de festa.
-Sóc sempre amic de canvis -deia: -avui així, demà aixà,
pluja i sol, griso i vent del sud. Puc riure i plorar a voluntat. En el meu
bagul tinc vestits d'estiu, però seria imprudent de posar-se'ls quan
jo els ofereixo.
Després d'ell va ser una senyoreta que va baixar airosament del carruatge.
-Sóc la senyoreta Maig -va dir.
En efecte, era ben bé ella vestida d'estiu. Portava un vestit de seda
verd clar, i en els cabells flors tan oloroses que varen fer esternudar el carrabiner.
-A la vostra salut -va dir ella acostant-s'hi.
Era molt gentil i sabia cantar; però no cantava ni en els teatres ni
en els concerts: es passejava pels boscos i cantava per a ella mateixa les més
encisadores tonades.
-Toca el torn a aquesta senyora jove -varen cridar des de la diligència.
I una dona jove, noble, elegant i hermosa va baixar. Era la senyora Juny.
Se podia veure ben bé que havia nascut per festejar el temps de les curtes
dormides.
Era ella qui organitzava la festa del dia més llarg de l'any. Era prou
rica per tenir una carrossa per a ella; però preferia anar amb els altres
a la diligència per fer veure que no era orgullosa.
No anava per això sola, sinó en companyia del seu germà
Juliol.
Aquest no semblava patir gana. Anava molt ben alimentat i portava vestits clars
i un barret de palla. No tenia bagatges: no duia més que el seu vestit
de banyi les seves espardenyes.
Després d'ella va aparèixer la mare Agost, venedora de fruita
novella i de peixos.
Era una pagesa grossa. Es veia que estava acostumada a fer-se ella mateixa tota
la feina, ia servir, en els camps, el berenar als treballadors.
-"Menjaràs el teu pa amb la suor del teu front", està
escrit en la Bíblia, -deia.- És necessari això per celebrar
la festa de la sega.
Era un model de mestressa de casa.
Va venir llavors un home que es va veure tot seguit que era un pintor. Era el
senyor colorista Setembre. En alguns dies podia canviar els colors de les fulles.
Pintava molt bé, i en poca estona feia lluir en els boscos el vermell,
el groc i el bru. Rivalitzava tot xiulant amb les merles. Treballava de pressa;
després posava un brot de llúpol al voltant del seu pot de cervesa.
El senyor Setembre era un vertader artista. Tot el seu bagatge consistia en
una capa de colors.
Després va baixar un propietari. Aquest no pensava més que a sembrar
els camps i a caçar. Tenia gossos i un fusell: era el senyor Octubre.
Portava també un sac de nous. Com bagatge només duia una arada.
Només parlava d'agricultura. Però no se sentia gaire bé,
car el seu veí, senyor Novembre tossia, escopia i es mocava sense parar.
Ah, aquest Novembre! Estava refredat, terriblement refredat! Per mocador tenia
un tovalló que s'havia endut de l'hostal on havia dormit la nit passada.
Ve venir, en fi, la tanda de l'últim viatger, una àvia vella amb
la seva escalfeta. Era missenyora Desembre. Estava gelada, però els seus
ulls brillaven com dues estrelles. Portava al braç un test on havia plantat
un avet petit.
-Vull cuidar-lo fins a Nadal. Llavors serà prou gran per ocupar la meitat
del saló. El cobriran de confitures i de pomes d'or. Aquell dia l'escalfeta
m'escalfa com una estufa. Agafo el llibre de les rondalles que duc a la butxaca,
i em poso a llegir-lo als nens: tots m'escolten tranquils. La nineta de l'arbre
de Nadal es torna de debò; l'angelet de cera allà dalt al cim,
bat les ales i ve a petonejar a tothom, grans i petits, fins els nens pobres
que van de porta en porta cantant la cançó de l'estrella de Betlem.
I la joia regna a les cabanes i als palaus per festejar el naixement del Salvador.
Car aquest jorn beneït és el millor de l'any: els bons resplendeixen
de felicitat, i, fins la gent dolenta que no ha perdut el sentiment de justícia,
té un esguard i un pensament de pietat per als qui sofreixen.
La vella senyora Desembre hauria pogut continuar molt temps encara les seves
reflexions; però va ser interrompuda pel carrabiner, que cridava bruscament
al postilló:
-Gireu els cavalls. Podeu marxar. Els dotze viatgers han arribat. Fins a l'any
vinent!
-deixeu entrar els dotze viatgers -deia l'oficial del cos de guarda.- Em quedo
aquí els passaports. Només són d'un mes cada un. Podeu
entrar, si us plau, senyor Gener.
El senyor Gener va entrar.
Quan l'any serà acabat us diré potser què han portat els
dotze viatges per a vosaltres, per a mi, per a cada un de nosaltres.
Jo encara no ho sé, i ells tampoc. És un món ben estrany
aquest on nosaltres vivim!