LA CAPUTXETA ROJA. JOSEP MASSÓ VENTÓS

Josep Massó i Ventós (Barcelona, 1891-1931), fill de Jaume Massó, fundador de la revista "L'Avens", fou un escriptor d'obra variada, però que dedicà la part més important i reeixida de la seva producció a la literatura infantil: dirigí la revista "La Rondalla del Dijous" en la seva primera època, traduí alguns obres clàssiques del gènere (les rondalles d'Andersen, per exemple) i publicà l'interessant La nau de les veles d'or (1925), il·lustrat per Lola Anglada, en què en el pròleg, irònicament, s'autovalorava com el més genuí rondallista del món, i recreava disset rondalles populars. D'aquest llibre us hem triat "La Caputxeta Roja", una narració que es presenta com un conte de Nadal, amb abundants referències literàries i amb un llop bo, redimit primer per sant Francesc i després per la pròpia Caputxeta (una altra interessant versió catalana de la Caputxeta la podeu llegir en la ploma de "Jordi Canigó").

La Caputxeta Roja

Els més petits dels meus amics arrufen el nasset. Els més grans no gosen dir res, però pensen:
-Aquesta rondalla tan sabuda ens vas a contar?
Petits amics, tingueu paciència. Per aquesta gran virtut que jo tinc de saber tantes rondalles us he promès que totes serien noves. Hi ha moltes rondalles que us les han contades malament i per això jo us les dic tal com varen passar en l'època de les rondalles, no com us les han transmeses a vosaltres. I aquesta que ara us vaig a contar és d'aquestes que no sabeu, encara que us sembli tan sabuda. Veus aquí que una vegada hi havia en un poble de muntanya una noieta que feia l'alegria de la seva mare i de la seva àvia. El seu pare havia mort quan era molt petita i no se'n recordava. Però la seva mare n'hi parlava sovint i li havia fet prometre que no s'adormiria cap vespre al seu llit sense dir un parenostre per ell. I ella no se'l descuidava mai, perquè era molt obedient i li agradava de pensar devotament un xic, abans d'adormir-se, en aquell pare que no havia conegut i que feia posar trista la seva mare quan en parlava.
La noieta i la seva mare eren pobres i vivien en una caseta no gaire gran, en l'únic carrer del poblet de muntanya. Però, encara que fossin pobres, a dins tot era ben net i endreçat i la noieta amb els seus vestits humils era més graciosa que les noies més riques del poble.
La seva àvia no vivia pas amb elles, sinó en una casa al mig del bosc, així és que per anar d'una casa a l'altra s'havia de fer un bon tros de camí entre les soques solitàries dels grans arbres que no deixaven entrar la llum del sol.
Aquest camí, la noieta el feia cada dia, perquè passava les tardes fent companyia a la seva àvia i tornava a casa seva nit entrada, pel caminet ombrívol del bosc. A l'estiu s'entretenia collint maduixes i fent poms de violes boscanes, i corrent i saltant per l'obaga fresca de les velles arbredes.
A l'hivern, havia de trepitjar sovint la neu en el seu caminet de cada dia. I perquè anés més abrigada, la seva mare li va fer una caputxeta de llana ben calenta, tota roja. Els peuets dins la palla dels esclops, la caputxeta ben eixerida, es perdia entre la neu que omplia el corriol de la caseta del bosc, com una rosella de juny florida per miracle en la fredor de la terra hivernal.
La tarda de Nadal, la seva mare li va donar els presents per a l'àvia. Li va posar dins del cistell un pa calent, una gerra de mel, una altra de mantega, un pastís que feia bona olor de cosa dolça i un pollastre ben rostit. La bona dona va cobrir totes aquelles coses amb un tovalló ben net de bugada i va dir a la Caputxeta Roja:
-Porta això a l'àvia i no et torbis, perquè hem de sopar aviat i anar a la missa del gall.
La noieta va besar dolçament la seva mare i se'n va anar camí del bosc ben contenta.
Havia nevat tot el dia i era molt fàcil de perdre el corriol per algú que no fos tan pràctic com ella a trobar el seu pas de cada tarda. Ella no tenia por, perquè era valenta i decidida. Feia un fred quiet i no es movia ni una fulla. I l'eixerida caputxeta vermella es perdia entre la blancor de la terra de la qual s'alçaven les soques negres dels arbres alts i severs com soldats que fessin guàrdia.
La noieta va veure brillar de cop uns ulls i una llengua moure's entre unes dents afilades, com ensalivant un bon tall de carn fresca. Era Mestre Llop que li va dir, graciosament:
- On va la gentil caputxeta roja?
La noieta li va respondre, fent una gentil reverència:
-Bones tardes, Mestre Llop. Vaig a portar a l'àvia el present de Nadal que m'ha donat la mare.
-I es pot saber quins presents li portes, Caputxeta Roja?
-Li porto, Mestre Llop, un pa tou, una gerra de mantega, una altra gerra de mel, un pastís que fa bona olor i un pollastre rostit. Totes aquestes coses són fetes de la mare i per això són tan bones...!
I tu també menjaràs de tot això, Caputxeta Roja?
-Soparé amb la mare abans d'anar a la missa del gall. No sents les campanes que toquen a festa, Mestre Llop?
Mestre Llop es va parar al mig de la neu i va dir una mica pensatiu:
-Sento les campanes de festa, Caputxeta Roja...
Però tenia fam i els ulls li brillaven i la llengua se li movia entre les dents afilades, ensalivant la carn tendra de la noieta com el seu sopar feliç de la nit de Nadal. Dominat aquell aire dolent que tenia, va fer una graciosa salutació i va dir:
- Bones tardes, gentil Caputxeta Roja, i força gana pel sopar de Nadal!
I la noieta li va fer una reverència i li va dir:
-Bones tardes, Mestre Llop, i sopar de gust aquest vespre.
Poc es pensava la noieta, en dir-li això, els mals designis que tenia el llop pel seu sopar d'aquell vespre.
La Caputxeta Roja va seguir el seu corriol de cada tarda i Mestre Llop va arribar amb quatre gambades a la casa del bosc.
Va empènyer la porta i no hi va trobar a l'àvia de la Caputxeta Roja. La bona dona havia decidit anar a sopar al poble, a casa de la seva filla. Havia sortit aviat i havia fet algunes visites. Per això no la va trobar la noieta pel seu corriol.
Mestre Llop es va posar una camisa blanca que va trobar dins d'un armari, es va cenyir al cap una gorra de dormir i es va ficar al llit de la bona vella.
Tot seguit que hi va ser, truquen a la porta:
-Pam! pam...!
Mestre Llop, procurant estrafer la veu, va dir:
-Qui hi ha?
-Sóc la vostra néta, la Caputxeta Roja, que vinc a dur-vos els presents de Nadal.
-La porta és oberta, filla meva, no has de fer més que empènyer-la un xic fort.
La caputxeta roja va entrar, va deixar el cistell de les provisions sobre la taula i va córrer al llit i va dir:
-Per què us esteu al llit, àvia bona, avui que és Nadal?
Mestre Llop seguia estrafent la veu:
-És que estic molt refredada, filla meva, i aquest fred que fa se m'ha ficat a dins del cos.
-Ja veig que teniu una veu tota diferent dels altres dies, àvia bona...
I Mestre Llop li va dir encara:
-Saps què podries fer, petita? Despulla't i fica't al llit amb mi...
No pot ser, bona àvia, que la mare m'espera per sopar aviat. Després de sopar direm el rosari i anirem a la missa del gall.
Mestre Llop estava a punt de saltar del llit i de menjar-se a la Caputxeta Roja.
-Ara us besaré, àvia bona, desitjant-vos una bona nit de Nadal. I perdoneu que no us faci més companyia, perquè la mare m'espera i em trobaria a faltar si trigués.
Al moment que la noieta anava a besar la seva àvia, Mestre Llop va saltar del llit per tirar-se damunt de la noieta. I li va dir amb els ulls brillant de dolenteria i amb la boca que se li feia aigua pel bon tall que li esperava:
-No sóc pas la teva àvia, Caputxeta Roja, sinó Mestre Llop que menjarà la teva carn tendra pel seu sopar de Nadal!
En pronunciar el nom de Nadal, Mestre Llop va trontollar tot ell. I aleshores li va arribar, entre la neu que omplia els camins del bosc, el so d'una campana que tocava a festa.
Mestre Llop es va penedir del seu designi salvatge i es va agenollar als peus de la Caputxeta Roja.
I ella li va dir dolçament:
-Per què t'agenolles, Mestre Llop? Per què tardes tant a menjar la meva carn tendra pel teu sopar de Nadal?
Mestre Llop tenia el front a terra i va dir:
-Vull que em diguis que perdones el meu designi salvatges, Caputxera Roja!
La noieta tota es va posar a tremolar i va dir:
-Ai, llop dolent, que et deus haver menjat la meva àvia bona! Ella no és aquí i les teves dents deuen ser encara brutes de la seva sang!
Mestre Llop es va picar el pit amb la pota i va dir:
-Et juro que no he comès aquesta mala acció, Caputxeta Roja! Quan he arribat aquí l'àvia bona no hi era pas. La meva temptació eres tu, sense pensar que era la nit de Nadal i que ressonaven pel bosc campanes de festa. Jo m'he menjat molts infants com tu i molta gent, i aleshores sí que les meves dents eren sempre molles de sang fresca. Però un dia va venir a mi sant Francesc i em va sortir a l'encontre i em va parlar tan bé de les meves maldats, que vaig posar la pota dins la mà del sant, i li vaig prometre que mai més menjaria cap persona viva. I he mantingut la meva promesa i només avui, perquè tinc fam, anava a trencar la meva paraula.
La Caputxeta Roja li va allargar els presents que havia portat per a la seva àvia i Mestre Llop va menjar, i va assaciar la seva fam. I després que va haver menjat li va dir, allargant la seva pota:
-Ja sé que s'ha dit, Caputxeta Roja, que jo m'havia menjat la teva àvia i després t'havia enganyat i t'havia menjat també. Però tu ja saps que això no és pas veritat. Tu ja saps que una noieta de la teva virtut i de la teva bondat pot anar pel bosc sola sense por que el llop se la mengi. I per fermança d'això, dona'm la teva maneta feinera que m'ha ofert el pa i la mel i la mantega i el pastís i el pollastre, i jo hi posaré la meva pota que es va posar dins de la mà el sant, perquè hi hagi una bona pau entre la Caputxeta Roja i Mestre Llop.
La noieta va estrènyer la pota de Mestre Llop dins la seva mà. i dels ulls de Mestre Llop, devinguts serens, varen caure dues llàgrimes que van relliscar pel seu pelatge fosc.
En aquell moment varen entrar la mare i l'àvia de la noieta i varen ser testimonis de la fermança de Mestre Llop.
I assaciada la seva fam i més segur de mantenir la promesa que havia fet al sant, Mestre Llop se'n va anar bosc endins cap al seu cau, escoltant el so argentí de les campanes de Nadal que arribaven clares entre la neu que omplia la terra i les soques negres dels arbres del bosc de les rondalles on les criatures ja podien anar soles.
I al lluny, entre la seva mare i la seva àvia, que tornaven al poblem, Mestre Llop veia l'eixerida Caputxeta Roja com una flor enmig de la neu, i una mà d'infant que li feia adéu, adéu...