LA CAPUTXETA VERMELLA. JORDI CANIGÓ
El pseudònim "Jordi Canigó" corresponia a Salvador Bonavia i Panyella (Barcelona, 1907-1959), que fou escriptor, editor, impressor i llibreter. Va ser continuador de l'obra teatral del seu pare (S. Bonavia i Flores) a qui va succeir en la direcció de "La Escena Catalana". Va escriure algunes obres de teatre, sobretot còmiques i infantils, a partir dels anys 30: Les aventures d'en Titelleta, El general Bum-Bum, La volta al món en patinet, Els tres tambors... També escriví o adaptà rondalles. En aquesta tasca destaquen les versions que féu de "La caputxeta vermella" dels germans Grimm (1928, 1930). L'any 1929 publicà Les rondalles de l'avi, en què, a més de "La caputxeta", explicava "Na Pell d'ase", "L'hostal dels "Malcontents"", "La Fustots", "La flor del lliri blau", "En Joan beneitó" i "La capseta d'esca". Les il·lustracions eren de Josep Robert. En aquesta pàgina podeu llegir la primera rondalla del volum, que com veureu s'aparta en alguns aspectes (al llop li espera un destí més terrible que la mort!) del text dels Grimm o de Perrault , de qui adapta, però, la moralitat final que interpreta el simbolisme de la història. (una altra versió de la Caputxeta és la de J. Massó Ventós).
LA CAPUTXETA VERMELLA
Una veritable preciositat era la nena de la Sila...!
Per la seva figureta gentil, per la bonesa de son cor, s'havia fet seu a tot
el poble. Les dones l'estimaven perquè veien en ella tot el que podien
desitjar per a sos fills, els homes l'admiraven per sa boniquesa, i els infants
per les seves paraules dolces i per ses tendre rialles.
I per això, un jorn que la seva bona padrina va fer-li ofrena d'una caputxa
de color vermell, per adornar son petit cap, varen acordar nomenar-la "La
Caputxeta vermella".
Un dia que la mare de la Caputxeta havia fet uns pastissos al forn, la va cridar
i li digué:
-Mira, nena, m'han dit que la teva padrina està malalta, ves a veure-la
i porta-li aquest pastís i una gerreta de mel.
Caputxeta, que era creient com totes les nenes que són bones minyones,
i a més, estava desitjosa de veure a la seva padrina, va posar en un
cistellet ço que la seva mare li havia donat, i posant-se la famosa caputxeta
s'encaminà vers al bosc, on estava situada la casa de la seva padrina.
I heus aquí que per aquest bosc s'hi passejava un llop dels més
feréstecs, que així que veié a la Caputxeta li entraren
uns desitjos de menjar-se la...! I per no cruspir-se-la de cop perquè
sabia que la nena s'espantaria. I la carn d'espantada al llop no li agradava
gaire, va encaminar-se cap al seu costat, i així parlaren:
-Caputxeta, caputxeta de la cara boniqueta, a on vas tu per aquí? -Vaig a casa la padrina a portar-li medecina, que és que voldríeu venir? -Caputxeta, caputxeta, això és una mentideta; i és castigat el mentir. -Senyor Llop, mentir no sé, el que porto ja us diré: és un pastís, vet-ho-aquí. -Un pastís fet per tes mans tan fines com diamants, que dolç deu ésser. Oi que sí? -El que fa dolç el pastís no sóc jo, senyor llop vell, que és l'avellana i el vi. -L'avellana és ta boqueta, el vi n'és ta caputxeta. -Deixeu seguir mon camí. -Ja et deixo passar endavant. Adéu siau, llop galant... -Adéu llavis de robí...! |
Però mentrestant, el llop agafà un altre caminet
que arribava més aviat a la casa de la padrina de la nena, i amb quatre
gambades es plantà davant de la porta. A l'ésser-hi, trucà.
-Qui hi ha? -va respondre una veu de dona.
-Sóc la Caputxeta que us porto un pastís, obriu -va dir el llop,
fingint la veu.
I la padrina va contestar-li:
-Tomba l'anella i la balda caurà.
I així va fer-ho el llop. Entrà i se n'anà directament
cap al llit de la velleta, i com que tenia molta fam i una boca tan gran com
les coves de Collbató, va menjar-se la pobra dona sense ni mastegar-la.
Després va anar a la calaixera, va agafar una camisa i una gorra de dormir
de la dissortada velleta, s'ho va posar tan bé com va poder, es ficà
dins el llit, i es tapà, quasi tot, amb els llençols.
Amb això que la Caputxeta va arribar a la casa de la padrina, i es va
estranyar molt de trobar la porta oberta; per+o va pensar que potser estava
al llit i que li havia deixada per no haver-se d'aixecar a obrir-la.
-Bon dia -digué, així que traspassà la porta; però
ningú va contestar-li.
I es dirigí vers al llit; l'habitació estava completament a les
fosques i amb penes i treballs va poder arribar fins allí.
-Padrina, padrina, deia- perquè no em contesteu? Esteu molt malaltona...?
I la padrina no responia només que amb uns grinyols, suaus, que eren
els del llop.
-Pobreta,
padrina, -deia la Caputxeta tot amoixant-li el cap-. Jo em quedaré aquí
amb vós.
I al passar-li la mà per les orelles se n'adonà del grans que
eren.
-Però padrina, i quines orellasses teniu! -Són per escoltar-te
millor, filleta meva -contestà el llop.
-Però padrina, quins ulls més grossos teniu!
-És per poder-te veure més clar -anava dient el malvat.
I al voler-la agafar, la Caputxeta s'adonà dels seus braços immensos,
i digué:
-Padrina, padrina...! Quins braços més llargs teniu!
-Són per abraçar-te millor, reina de la casa!
I ja tota esporuguida, fixant-se en la boca, cridà espantada:
-I quina boca més grossa...!
I el llop contestà:
És per poder-te'm menjar millor, caputxeta vermella.
Féu un bot, saltà del llit, i es menjà a la pobra nena
tota d'una vegada, amb caputxeta i tot.
Satisfeta ja la fam del llop, pensà que un bon descans no li aniria malament,
i jaient en el llit de la vella va posar-se a roncar com un desesperat.
I un caçador que passava per allí, al sentir aquells roncs, que
semblaven trons que anunciessin pluja, va tenir gran curiositat d'entrar a la
casa, per saber qui era la persona que hi habitava, i figureu-vos quina sorpresa
al veure ajagut al llit al llop, disfressat de persona decent. Ja l'anava a
matar, quan pensà que potser aquell llop s'havia menjat a la mestressa
de les robes que portava, i llavors agafà unes tisores que veié
damunt de la taula, i començà a obrir la panxa del llop. Així
que la tingué oberta, saltà la Caputxeta vermella d'un bot, tot
dient:
-Ai, déu meu, i que és negra la panxa del llop...!
I tot seguit sortí l'àvia, amb qui s'abraçà fortament.
Com que el llop se les havia menjades d'una bocada, vet aquí que estaven
tan senceretes com abans.
Ho explicaren tot al caçador i varen acordar omplir de pedres el ventre
del llop. I així ho feren; la Padrina i el caçador anaven posant-li
les més grans que podien arrossegar i la Caputxeta anava cosint-li la
pell amb filferro, operació de la qual no es va adonar el llopot per
la pesada digestió que estava fent.
Una vegada feta la feina, s'amagaren, i el llop es va despertar; es trobava
tan pesat que ni podia aixecar-se. Per fi, pogué posar les quatre potes
a terra, bo i dient:
-Caratsus! Que són pesades aquestes dones...! I com pesa la meva panxa;
si em toca a terra...! Ai que jo no podré resistir aquest menjar...
I planyent-se a més no poder se'n tornà al bosc, caminant tan
a poc a poc, que diuen que avui encara va caminant sense poder arribar a la
seva cova, ja que les pedres feixuguen tant son cos que ha de reposar cada dos
minuts... I segons conten uns caçadors, no el vol matar ningú
dels que per allí passen perquè troben que més càstig
que la mort és fer-lo caminar pel bosc de les seves maleses, amb la panxa
plena de pedres, arrossegant-se, i sense poder devorar a cap persona de les
que per allí passen.
Ah, i en tocant a la Caputxeta, s'ha fet molt gran i molt bonica, i tota la
seva feina és anar dient a la canalla del poble:
No us fieu pas mai del llop si un dia pel bosc aneu, perquè de lluny o de prop sempre que us vol mal, penseu. Dic el llop i ja és sabut que els llops no tots són iguals, no us fieu dels més formals ni del que sia sorrut, ja que el de parlar melós i de maneres més fines per empaitar les fadrines és el llop més perillós. |