L'home de la gorra peluda (1920) és una de les dues novel·letes -narracions llargues- escrites per Prudenci Bertrana per als lectors infantils, l'altra es titula La tragèdia d'un gos xato. Totes dues foren publicades per la Llibreria Vària i il·lustrades per Apel·les Mestres. Tot i que l'obra de Bertrana no anava especialment dirigida al públic infantil i juvenil, alguns dels seus llibres els poden gaudir perfectament aquests lectors, és el cas, sense dubte, de L´ós benemèrit i altres bèsties, però també del magnífic Proses bàrbares que, malgrat altres intencions i una certa dificultat -actualment- en la prosa, presenta un món d'aventura i de misteri que pot arribar a captivar el lector jove. I també aventura i misteri protagonitzen en Poli i l'Adrianet en una història que recorda Stevenson o Twain en la primera part i Dickens en la segona (fixeu-vos en els personatges que es troben el dos nois), tot, però, amb un humor i una ironia molt personals i un ambient i unes circumstàncies que ens acosten al país en aquella època.

I. L'ALIANÇA

L'Adrianet i en Poli eren dos valents, però valents de debò.
L'ardidesa de l'un, però, es distingia de la de l'altre. L'Adrianet era un famós matador de serps i de faines; en Poli era un gosat explorador de coves i d'abismes.
En conèixer-se casualment estudiant el primer any de batxillerat a l'Institut de Girona, començaren a intimar.
L'Adrianet explicà a en Poli les seves gestes estivals en les riberes de Ricastell, un torrent vorejat de boscúries, poblat de tota mena d'animals, especialment de rèptils enormes. Amb una mica d'imaginació, el torrent esdevenia el Mississipí i els boscos que l'enrondaven, selves tropicals, i les bèsties que percaçava l'Adrianet les més feres i espaventables de la terra.
De tota manera resultava que el nostre heroi posseïa un gos, una escopeta Lafoucheux i un terrible matxet. Això sol ja admirava en Poli, que, fill de pares modestos, no havia usat altre armament que un tiragomes.
Del que li narrà el seu amic, dues coses li produïren una forta emoció: que hagués hagut d'obrir-se pas a través de les ridortes, verns i romagueres a cops de matxet i que hagués matat una serpassa amb cinc conills a la panxa.
En Poli estiuejava a marina. El camp de les seves aventures eren uns roquissers abruptes. Hi havia una cova per explorar plena de rats-penats, i amb aquesta cova i els rats-penats anava tirant fins al setembre. Veritablement les seves aventures es reduïen a una sola repetida dia per altre.
Però, el que són les coses, a l'Adrianet la foscor de la cova i la matança de rats-penats l'impressionaven tant com al seu amic el matxeteig de la selva i la cacera de l'hòrrida serpent. A l'Adrianet, les coves, els rats-penats i altres animàlies d'aspecte fantàstic no li feien gaire goig, li repugnaven senzillament com les mateixes tenebres. Amb molta llum i a peu pla no l'espantava res, però en entaforar-se, el cor se li paralitzava i no podia respirar.
Després d'haver intercanviat facècies i ponderat cadascú les seves aventures, hagueren de convenir que de tots dos se'n podria fer un valent complet.
Aqueix valent no tindria aturador ni armat ni desarmat, ni enfront de les feres ni enfront dels fantasmes, ni al cim de les muntanyes ni dins dels cataus, ni de dies ni de nits.
Determinaren anar junts encoratjant-se mútuament. Si en Poli defallia l'Adrianet tiraria avant o viceversa i juraren que l'un seguiria els passos de l'altre a tot arreu i en totes les circumstàncies. Per a solemnitzar tal jurament, encreuaren l'índex de les dues mans damunt de llurs boques, besaren aquest signe de redempció cristiana i es feren la pregunta i resposta de ritual:
-En bona fe?
-En bona refè!

II. L'ADRIANET I EN POLI DESCOBREIXEN UN ANIMAL INCLASSIFICAT I ESPAVENTABLE

Se'ls havia girat feina llarga. La feien pleret a pleret, sempre a costa de la Geografia i del Llatí. Escollien les diades de tramuntana, de ruixim o de fred negre, quan àdhuc els més aficionats a fer rodó acudien a l'aula perseguits pels piulots de les orelles i la mullena dels peus. Aqueix costum d'en Poli i l'Adrianet, de més de proporcionar-los la visió engrescadora de les runes tempestejades i un bell repòs dins les catabaumes, els excusava a l'hora de la llista. El catedràtic estava disposat a perdonar aquelles faltes, considerant-les com un excés de precaució de la família o atribuint-les a un lleu cadarn dels alumnes.
Havien començat pel castell de Montjuïc, però aquell formidable enderroc era endimoniadament tràgic.
Sí, Déu ens valgui!, el Castell semblava encara poblat de convulsions agòniques dels herois, de mirades sinistres, de boques esbadellades per la mort, d'espectres homeiers i del vagar silenciós d'ànimes errants.
No disposaven de prou esguard per atalaiar els nombrosos amagatalls, embardissaments, sots de pedruscalla, raconades imprevistes, espitlleres suspectes, solitàries, obertes entre els carreus, traspuant l'enigma de cambres aparedades, sense comunicació amb l'exterior.
A les Pedreres els enderrocs tanmateix resultaven més fàcils d'explorar. Eren petits fortins, a tot estirar amb una cisterna soma, algun camí obert i alguna mina de poca profunditat. No s'hi podien amagar legions de malfactors ni hi vibrava la suggestió de la passada hecatombe. En Poli i l'Adrianet estaven sempre disposats a lluitar amb els enemics a base d'una relativa igualtat de forces. Baixaren als pous que s'ho mereixien, pous oberts a peu pla, perillosos pels qui ignoressin l'existència llur i pels qui no fossin, com ells, admirables gimnastes i cometessin la imprudència de no dur escales, refiant-se d'una corda llisa.
Després dels pous començaren a explorar les mines. Les mines ja eren figues d'un altre paner. En les mines i regnava la nit eterna, podien encauar-s'hi bruixes, espectres, animals danyosos i homes proscrits. Moltes d'elles, un cop els ulls es familiaritzaven amb la fosca, no resultaven gaire temibles; s'atalaiava la fi: una ensulsiada de terra o runa a pocs metres de la boca.
Mes cal considerar que n'hi havia d'altres que demanaven un fanal, una pistola i una dossi respectable d'amor, propi i de coratge. En Poli i l'Adrianet, en cas d'ésser tan valents com ells s'imaginaven, haurien deixat les mines per insubstancials, envestint els llibres on hi havia molt per explorar. Succeïa, però, que una punta de basarda inconfessable els pessigollejava el cor, i aqueixa mateixa feblesa acreixia el mèrit de la gesta, i un cop realitzada se'n sentien més orgullosos.
En certa ocasió, no obstant, estigueren a punt de sucumbir ridículament als peus d'un enemic il·lusori.
S'havien introduït en un passadís subterrani molt estret i desnivellat.
L'Adrianet, amb el fanal en la mà esquerra i punyint la pistola amb l'altra, avançava amb peus de plom. En Poli li seguia els passos a les palpentes, car el seu company obstruïa l'espai i a penes li permetia traslluir un feble reflex de les parets il·luminades.
De sobte, l'Adrianet va aturar-se.
-Què és allò!
Havia vist, en l'arrebossat de la volta, unes clapes negres com pinzellades de quitrà. Féu per manera que el raig de llum de la llanterna s'hi projectés més dreturer. No les tenia totes. Notà que allò que l'inquietava era gran com uns parracs de sotana clavats en el trespol cilíndric. L'adagi diu: hi ha coses que semblen bosses... i ben mirat, devien ser-ho. Però, d'on havien sortit? Què significaven? Eren un mal averany, una al·lucinació o què eren? I com més endins mirava més en veia. Al fons ja no formaven clapes; la negror resultava massissa, una veritable bambolina funerària. Però l'horrible esdevingué quan les bosses més properes començaren a desprendre's i esbadellar-se com flors de tomba, babarotejant. Sense l'oportuna intervenció d'en Poli, l'Adrianet hauria disparat la seva pistola, no pas voluntàriament, sinó per la força de l'ensurt.
-Són rats-penats! Són rats-penats! -va dir a mitja veu.
Cert com l'Evangeli; mes cal saber el bo que hi fa en trobar-se amb una voladúria semblant en un lloc com aquell. Us esborneien, us petaquegen, us ventallen, us fan sentir la infecta bravada de llur pelatge, l'escarritx esborronador i satànic de llur gorja, el vellutat acaronament de llurs ales; els oïu refregar-se per les parets, percudir-les amb la somorta remor d'una pilota de drap; els albireu com llampecs de tenebres ara a dalt, ara a baix, folls, barroers, vagarosos , amb aparences de bufarut macàbric.
En Poli, que les havia tractades aquelles bèsties odioses, afirmava que no feien cap mal; mes l'Adrianet, amb els nervis crispats, removia els braços amb fúria, el mateix que dues aspes de molí de vent, amb greu perill d'etzibar el fanal i rebotre la pistola. N'encertà un, de rat-penat, que caigué com una figa negra i pansida, als seus peus.
-Ecs! -i l'Adrianet reculà un pas.
En Poli comprengué que aquell afer era de la seva jurisdicció. Agafà el fanal i la davantera. Estalvieu-me de contar les esgarrifances del famós caçador de serps entre aquella allau de rats-penats. El mateix Poli començava de creure que n'hi havia de massa.
Però, la impensada, oblidà els rats-penats en entrellucar una forma suspecta que els interceptava el pas. També era negra, però descomunal. Tenia tots els trets d'una bèstia de quatre potes, un poc inflada de la panxa. La llengua li penjava poc o molt i no se li veien els ulls. Ben mirat, l'actitud del misteriós quadrúpede no era gens agressiva. Ben reflexionat, però, calia malfiar-se'n. En Poli va mostrar-la al seu company amb un gest insinuador, apuntant-la amb el dit, tímidament. L'Adrianet estava a tres quarts de quinze. Perdia els colors de la cara per moments.
En Poli, amb mitges paraules, li féu entendre que per tractar-se d'un animal voluminós li restituïa la iniciativa. Ell no hi entenia res. Per alguna cosa havien pactat una aliança i fixat les atribucions.
Cada u en son lloc. Els rats-penats eren a reressaga, fugint del fanal d'en Poli; calia que entrés en joc la pistola de l'Adrianet. Apa!
Si en aquells instants, el sol, penetrant en la caverna, hagués il·luminat un ós del Pirineu enfront dels exploradors, l'Adrianet, pam, pam, hauria clavat les dues bales al cor de la fera.. Això era tan clar, en la consciència del matador de serps, com fosca la situació actual.
Barallar-se, prou!, però amb enemics determinats. Disparar a la babalà, sobre una silueta impàvida, el geni de la qual no coneixen i a vint pams sota terra... Valdria més tornar-se'n. Era, però, una acció impossible; no podien donar l'esquena a l'enemic. Deixant de banda l'honreta de caçador, riscaven la paorosa contingència de sentir-se subjectats pel clatell o mossats en les anques. Anar de reculons també els semblava poc heroic.
En Poli, fet i fet, era el més serè. Recordeu-vos, però, que l'Adrianet representava quelcom en aquella raó social. Possant-nos en els límits de les concessions possibles, allí sols existia la meitat d'un valent. I aqueixa no menyspreable fracció, per modèstia, havia cedit el comandament a les espatlles del "quefe". L'Adrianet meditava una retirada estratègica. En Poli, entretant, , invocava el record de llur vistòries. No valia perdre l'honor a la lleugera.
En això la bèstia misteriosa s'enarcà una mica, tan poc que un dels estudiants digué que sí i l'altre que no. En Poli comprenia que no podien fugir i l'Adrianet es feia càrrec que no podien avançar. El primer, en una ratxa d'exaltació, de desesper, de follia inexplicable, desitjant acabar amb aquella incertitud vergonyosa, va empènyer el company. L'agafà desprevingut; trascamà pel pendís del catau i arribà escruixit i sangglaçat a pocs metres del fons. De poc comet l'enorme disbarat de desmaiar-se o, pitjor, de caure de genolls implorant clemència, enfront d'un morro de penya, on les filtracions de les pluges havien dibuixat una capa bruna, coberta de criptògames.
La llum, projectada de ple sobre el fons del catau, desil·lusionà els exploradors. No podia haver-hi combat, ni avenç, ni retirada, ni heroisme.
Trastejaven per aquells tocom, entre arborescències gelatinoses, moltes trugetes, alguns segadits i altres insectes microscòpics, però no pas óssos pirinencs, ni llops cervers, ni monstres apocalíptics. No hi fa res; en retornar, en Poli i l'Adrianet a la superfície de la terra, quasi estaven segurs d'haver lluitat amb una fera estranya, i convingueren: primera, que ells no tenien cap culpa que una roca humitejada simulés una bèstia horripilant; segona, que no havien passat més por que la que hagués pogut passar un altre; tercera, que aquella ardidesa era la més formidable de llur història!

III L'HOME DE LA GORRA PELUDA

Seguint la carena de les Pedreres en direcció a ponent, us trobeu el camí tallat per una barrancada imposant. A baix hi teniu el Cementiri, on les tombes i creus de marbre blanquegen entre l'obscura verdor de vells xiprers; una ruta polsosa i el riu Onyar vorejat d'acàcies i pollancres. Enfront, la punta austera de Montilivi, el pla i les rouredes de la Creueta, i a l'entorn, a primer terme, mates de romaní, de garriga i d'argelaga, pedres i més pedres, alguna paret desplombada, runosa, carreus dispersos, llosanes a mig soterrar, vestigis, en fi, del fort dels Caputxins, arrasat. Si percudiu el sòl amb els peus, sona a buit, retruny pregonament i endevineu que és minat, que esteu sobre cisternes i cambres subterrànies.
Si davalleu un poc pel pendís intransitable del barranc, sota un marge de greda, us sorprèn una boca llòbrega, gairebé oberta al caire de l'abisme.
Si hi tireu un roc, el roc rossola amb cert estrèpit, cosa que indica que el sòl té un gran pendent, que la mina és molt fonda i està en comunicació amb buidors espaioses i ressonants. La llegenda diu que la tal mina condueix al castell de Montjuïc, perforant tota la muntanya. No es pot creure, això; mes el que es pot creure és que no en teniu prou amb una capsa de bones cerilles per a assolir el fi. Existeixen nombrosos testimonis que afirmen una cosa tal, com també que la mina davalla sempre i no pas a dret fil, sinó amb recolzades vives i amb derivacions interrompudes per una feble tàpia, darrere la qual deuen suposar-se noves i misterioses galeries. El cas és que no hi ha un sol ciutadà que pugui vantar-se de no haver reculat després de deu minuts de caminar-hi. Si hi van fornits de teies o torxes de vent, el fum els tapa; si no, l'esperit d'economia o la temença de caure en algun pou o el poc entusiasme per les empreses vanes, els determina a fer-se enrere.
Però, on són en Poli i l'Adrianet amb llur fanal, amb llur pistola i amb llur coratge en comandita? Què pensen? És possible que llur ambició de glòria s'hagi satisfet amb la darrera escaramussa amb els rats-penats i la facècia de l'animal imaginari?
Renuncien, potser, a la més gran empresa de què pot envanir-se un explorador gironí? Dormen? Són morts? Estudien?
Ja vénen, ja, amics meus! Avancen amb pas determinat. Han hagut d'esperar que els dies fossin llargs, car la mina és lluny i no hi havia excusa perquè un catedràtic de Llatí avancés l'hora de l'aula; els pares baden, però no tant.
Els resten tres hores de sol, ben llargues. Fan cara circumspecta. No ignoren pas la magnitud d'aquella exploració. Des de la darrera vegada que els hem vistos, els esdeveniments els han ensenyat a ésser cauts.
Mala gent vaga per la muntanya! S'han topat amb homes malcarats, amb gitanos, possibles segrestadors, amb dones velles que els signaven cabalísticament i, sobretot, amb un subjecte molt ben emboçat amb una capa, l'actitud del qual era ben definida: els seguia.
Tres o quatre vegades el personatge misteriós se'ls ha aparegut de trascantó. No ha fet res, no ha obert la boca, però els guaità per entre la gira de la capa i el bec d'una gorra peluda. No saben de quin color té els ulls, mes el presenten; un color magnètic, irisat, de ploma de cer arroentada.
Avui els ha semblat veure'l darrere la paret seca d'una vinya. Hi rossejava quelcom, damunt la paret seca... Anem a dir que un gat o un gos fan, damunt d'una paret seca, el mateix efecte que una gorra peluda.
-Estàs llest? -ha preguntat en Poli a l'Adrianet.
El dipòsit del fanal era curull d'oli, la pistola duia dues càpsules noves en la recambra i el cor del matador de serps'esbotzava d'impaciència. Ha esguardat el seu company com per a convèncer-se de si ell també estava a punt. Ho estava. En Poli, per aquella gesta extraordinària s'havia armat d'un bastó d'espasí que punyia marcialment.
-Quan vulguis.
-Som-hi.
Ni mitja paraula més. Un veterà no gasta tanta austeritat abans d'entrar en foc.
La boca de la mina se'ls ha engolit. Per un moment la remor de llurs passos ha sorollat encara la hieràtica quietud del promontori; després el silenci s'ha fet amo de l'espai.
Però, al cap de cinc minuts, l'home de la gorra peluda ha comparegut. S'és aturat al bell cim del gredar, sobre mateix del llindar de la mina, dominant tota la serralada, ert, esquàlid com un parallamps.

IV. UNA TROBALLA SINISTRA ELS ESTALVIA UNA DECEPCIÓ

Empentant-se en les parets, car el sòl de la mina davallava sobtadament i era sembrat de rierencs rossoladissos, els dos ardits minyons anaven avançant. Entrenats en aquell deport, gairebé se sentien més segurs sota terra que no pas a ple aire, on la fatxa de certes gents els començava a obsessionar.
De bell antuvi tot els fou propici. Mai el fanal no havia brillat tant i la seva claror era blanca, alegre; les parets i la volta de la catacumba eren llises, d'un gris uniforme. S'hi hauria vist córrer un escarabat a trenta passos; de rats-penats, n'hi havia pocs i no gens inquietadors i volaven alts, evitant topades i, per cúmul de satisfacció, l'ambient flairava a casa de pagès, a corral de cabres.
Sols es desil·lusionaren en veure una paret que els barrava el pas, i això que a penes s'havien entaforat una vintena de metres.
Mes s'adonaren ben aviat que la mina s'empeltava perpendicularment amb un altre ramal més espaiós. Arribats a l'angle, no saberen si decantar-se a la dreta o a l'esquerra. Però el passadís de l'esquerra estava obstruït per un envà. De totes maneres formava un racó bastant fondo i els exploradors, pel que pogués succeir, no volgueren passar més endavant sense tafanejar-lo. Ran del mur corria un esglaó com fet exprés per a seure. I aquí s'esdevingué la primera contrarietat i no pas petita. Què diríeu que hi havia en aquell esglaó? doncs hi havia -Déu ens doni fermesa per a revelar-ho!- una paperina, un got i un porronet tavernaris.
Ara podríem dir allò del llamp rebotant als peus dels nostres protagonistes; mes no caldrà ponderar la sorpresa d'en Poli i de l'Adrianet. Tots la comprendreu. Resultava espantosament desconsolador esperar ombres, espectres, facinerosos, segrestadors, contrabandistes, mussols, ducs i xibeques i trobar-se amb una paperina, un got i un porronet.
La paperina contenia figues de sàrria i el porronet aiguardent.
A tot arreu de la terra això podria ésser mirat sense esglai menys en aquell paratge. Tot tan inofensiu, però també tan significatiu! Calia reflexionar -i ho reflexionaren- que les predisposicions al·lucinatòries no cauen mai en la baixesa d'entretenir-se en miserietes de paperines i porronets; per tant, es trobaven cara a cara amb la realitat crua, bàrbara, alarmant, puix els homes honrats mengen figues i beuen aiguardent a la llum del sol.
S'havien introduït en una cova de lladres!
-Vénen, vénen! -digué en Poli amb xiuxiueig aterridor, grapejant nerviosament el braç de l'Adrianet.
Aneu a saber si venien o no venien, però el cas és que s'endinsaren més en la mina, seguint el ramal de la dreta. L'instint els guiava. Comprenien que els malfactors havien d'arribar de fora. Era lògic suposar que allò eren preparatius per a passar la nit i fer la mañana, i que no ho haurien deixat gairebé al mig del pas, per a denunciar-se. Els estudiants se sentien més segurs com més entaforats.
Vingué una altra recolzada. S'aturaren i miraren endarrere. Una vagarosa i subtil claredat feia albiradora l'aresta del primer tram. Semblava llum de celístia, però també podia ésser de llanterna. Els mancava serenor per a judicar-ho.
Algun soroll ni molt fort ni molt determinat els arribà de la boca de la mina. S'esveraren qui-sap-lo, esmunyint-se endins amb l'estúpid desig de no assolir la fi o d'heure alguna escletxa providencial per on ressuscitar.
Impensadament es trobaren aculats. El fanal il·luminava amb estridència un full de paper blanc clavat amb quatre brocs en l'ensulsiada de terra que els barrava el pas.
No tenien esma de res, però aquella nova estranyesa exigia atenció; calia esbrinar el seu significat. El paper era escrit. S'albiraven clarament dues ratlles de lletra gruixuda, torta i barroera.
Els dos nois tenien notícia de la famosa sentència del Dant, clavada en la porta de l'Infern. Llurs cors panteixaven avalotats. I si allò era el decret de llur damnació! Mes, a desgrat dels averanys, l'escrit no deia "abandoneu tota esperança"; deia:
JOSEP BOLINCHES, CARLES BOU
12 maig de 1896
era millor que l'esfereïment produït pels lladres fes incomprensible als nois el significat d'aqueixos noms i aqueixa data. Quin desencant!
Imagineu-vos que aneu a descobrir el Pol Antàrtic i en arribar-hi, en sentir l'orgull de la conquesta, us trobéssiu amb un cartellet que digués: Josep Bolinches, Carles Bou.
I no obstant -com estarien llurs ànimes!- els nostres exploradors no sentiren la bufetada. En Poli i l'Adrianet, ara com ara, veritablement haurien bescanviat tota la glòria d'en Bolinches i d'en Bou, assolidors del fons, pel goig vulgar de trobar-se a la superfície.

V. SEGRESTAMENT I ASSASSINAT

Algú estossegà, algú caragolà blafèmies, algú lluitava. Oïen un sanglot prim, feble, dolç, planyívol, interromput en sec així que pujava de to. Evidentment era un gemec femení apagat per una mordassa. Després seguia un trepig dur, repetit i tumultuós, barrejat amb un altre de feixuc, somort, més pausat. El primer recordava el produït per uns talons de damisel·la; el segon, d'unes espardenyes.
-Acaba d'un cop, germà.
-Llamp la parteixi.
-He, eee, ec...
-Calla!
-Lliga-la.
-Degollem-la, no?
-He... eee, ec.
-Té.
-Do'm.
-Hasc (bleix sorollós d'un home que pega una destralada).
Veuarres horribles, escruixidores, ronques, de registre greu d'orgue embussat. Una suor freda corria pel front dels dos estudiants. Es cometia un crim a pocs passos d'ells, però on? No ho podien pas dir. En la mina, no. Els havia sobtats el rumor de la tragèdia, quan després de romandre estamordits al fons de tot algunes hores -les hores al fons de tot tenen escassament deu minuts i els minuts deu polsades- no percebent cap fressa ni xica ni grossa, comprenent que calia arriscar-se, que no podien esperar el transcurs dels segles aculats com un conill, s'havien decidit a remuntar el pendent de la mina.
Aprimats el mateix que un tel de ceba, arran de les parets, pas a pas, sense llum, inermes, trèmuls i donant-se la mà aconseguiren el famós recolze. Veien una boireta de llum forana, una tènue polseguera que semblava aterrar-se feixuga, i el pit se'ls eixamplava, quan uns trucs repetits, uns trucs enigmàtics, els deixaren erts i palplantats. A poc sonaven les veus i les petjades i tot el que acaben d'especificar. Mes no sabien si els sorolls pujaven o baixaven, ni si pervenien dels flancs.
Sense l'aldarull d'idees i l'aclaparament dels sentits haurien pogut notar un esvoranc en el mur, precisament en la raconada del pedrís i enfront d'ell. Llavors, ajudats per la memòria, haurien pogut reflexionar que era fàcil la comunicació de la mina amb una cisterna o cambra subterrània propera a l'entrada; la qual no era un secret per a ells.
Les úniques reflexions que es feien ells eren a base del perill espantós que corrien en ésser atrapats pels assassins.
Pobres dels que han entrellucat llurs malifetes! Els suprimeixen, els esborren del món com les taques de sang de llurs camises. I no es feien pas la il·lusió d'entendrir-los.
-"Degolla-la." "Té." "Do'm." "Hasc." -heu-vos ací la resposta.
El pànic, un pànic que no tenia parió, els va empènyer. Fugiren pendís amunt, ensopegant amb els rocs, caient, aixecant-se per tornar a caure tot seguit, i córrer més i volar i estavellar-se. L'aprensió que els empaitaven els fuetejava.
Sense gorra, sense carric, perdut el patifell i les armes, blancs com els morts, els cabells de punta, estarrufats com un porc espí i ofegant-se de cansament i paüra arribaren a la boca de la catacumba.
Un sol groc, de posta, els amarà, un vent fresc, aromós, va amoixar-los, i a la força, car els pulmons no podien donar abast a l'ànsia de respirar, s'aturaren a pocs passos del catau. No eren pas salvats encara.
L'home de la gorra peluda estava allí, ert i esquàlid com un parallamps, amb dos d'altres.
En Poli i l'Adrianet volgueren agenollar-se als peus dels desconeguts, però caigueren aterrats amb les mans juntes, imploradores.
Els tres homes els contemplaren fredament, amb aqueixa mitja rialleta odiosa del caçador que es disposa a desemmallar la guatlla dels filats.

VI. JUDICI SUMARÍSSIM

L'aventura de l'Adrianet i en Poli prenia un tomb desorientador.
Els trobem caminant vers la ciutat, seguits d'un dels tres homes que els esperaven a la sortida de laq mina. El de la gorra peluda, que devia ésser el capità, va dir-los que quedaven detinguts, a disposició del Comissari de policia. El que els acompanyava -oh! el seu formidable bigoti! oh! el seu terrible bastó de crossa!- havia intentat lligar-los. Sort que el de la gorra peluda digué: no cal.
En Poli i l'Adrianet, animats per aqueixa benvolença, volgueren relatar la tragèdia de la mina, dient que ells no hi tenien res a veure, mes, tot just començaren a enraonar, el de la gorra peluda tornà a dir: no cal! Llavors ploraren i suplicaren que els deixessin lliberts a fi de no alarmar la família amb tan llarga absència, i el de la gorra peluda insistí amb el: no cal!
Arribaren a posar en dubte la qualitat de policies que s'atribuïen aquells homes. Uns policies que semblaven riure per sota el nas i s'entretenien a agafar uns nois espaordits, mentre a quatre passos uns facinerosos degollaven fredament una dona!... No serien els mateixos criminals que jugaven amb ells, com el gat amb la rata?
Fins que entraren a Girona pel Portal del Carme dugueren aqueixa sospita clavada com una inxa verinosa enmig del cor. L'home dels bigotis havia romàs una gran estona enfaixant un caliquenyo amb uns fulls de paper de fumar. Entretant els havia ficat en una pedrera. L'acció era suspecta. Palesament es veia que ronsejava, que esperava la fosca i que tractava de sostreure's a la mirada del públic.
Els nens sofrien per ells i per llurs pares.
A les set tocades, seguint carrers poc concorreguts, arribaren a la Delegació de policia. Els dos guàrdies que estaven a la porta els saludaren grotescament.
Dins del cancell hi veieren dos gitanos i una cabra, vigilats per altres guàrdies. La vergonya els matava.
Eren conduïts al quarteret, a la faisó de nois vagabunds i lladregots.
Temien que no els fessin esperar allí, al costat dels gitanos; però el qui els conduïa, l'home del garrot, es dirigí vers la mampara del fons. Hi havia en la mampara un rètol que deia: Empujar. Va fer-ho l'agent i els signà que passessin.
Un senyor de galtes begudes escrivia damunt d'una taula vulgar, envernissada de negre, escantellat per la miserable llum d'una bombeta elèctrica empaperinada amb un diari.
Dos mànecs de ploma sense ploma, un cendrer de llautó curull de "borilles", un tinter de matèria indefinible, una cartera arnada i un revòlver, fou tot el que pogueren inventariar els detinguts en aquella taula.
Dins la penombra i a frec del qui escrivia i seia un homenàs roig i llantiós, de nas vermell i proporcions gegantines. Estava endormiscat, amb la testa reclinada a la paret, mostrant per l'escot de la camisa sense coll, l'amplitud de sa gorja d'atleta.
En oir el grinyol de la mampara obrí els ulls, mirà estúpidament els que entraven i de bell nou tornà a dormitar.
El del garrot digué:
-Ahí están ésos.
El qui escrivia va respondre:
-Allà voy, pollos.
De seguida s'aixecà.
Enfront d'un armari feixuc i tètric hi havia una porta amb una placa oval de porcellana on se llegia: Señor Delegado.
En Poli i l'Adrianet començaren a experimentar un neguit indefinible. Com s'acabaria allò? Què els podia succceir? De què els acusaven?
Recordaven històries d'errors judicials i la dita que molts cops el just paga pel pecador. Els atribuirien el crim de la mina? Els llevarien algun fals testimoni?
Aquell Señor Delegado de la porta, els imposava un respecte enorme. Segurament no eren ells els únics que havien tremolat d'incertesa i de confusió enfront de la placa de porcellana. Endevinaven que allí dins serien preguntats i repreguntats i que induïen al tartamudeig, el quequejar, el contradir-se i, finalment, els plors i les súpliques.
El Senyor Delegado no era pas un menjacriatures. Tenia tot l'aspecte d'un home fi, cavallerós i un poc fumeta. La seva cara rodona lluïa un bigotet de banús, portava binocles d'or i la clenxa bellament partida, llisa i plena de pomada i reflexos.
L'Adrianet hauria jurat que aquell subjecte no li era desconegut. L'havia vist a casa seva, pel carrer o tal volta en algun establiment on concorria el seu pare?
Els féu seure en dues cadires enfront de la taula de ministre, certament més noble i ben agençada que la que havien vist en la primera habitació: el tinteràs de cristall, la cartera nova, una ploma estilogràfica i altres objectes lluents i seriosos, l'ús dels quals ignoraven els nois, els acoquinaren un poc.
Haurien tingut més coratge i més aplom davant les desferres del subaltern a desgrat de l'espantable revòlver.
El Señor Delegado començà per anomenar-los cavalleritos.
En Poli i l'Adrianet estaven tan junts que un sentia el tremolor de l'altre.
El Señor Delegado, abans de començar l'interrogatori, havia fet entrar el gegantàs dorment i havia retingut l'introductor dels estudiants, el de les galtes begudes. Tots dos s'assegueren un a cada costat del quefe. El tribunal restà constituït.
El Señor Delegado, en un exordi altisonant, fent ús d'un terrible castellà protocol·lari, els digué poc més o menys:
-Se us acusa de una malvestat greu; totes les notícies que jo m'he procurat també deposen contra vosaltres, honrats ciutadans, caps de família, gent de lletres i homes de carrera. Abaixeu els ulls? Ah! pitjor, caballeritos, pitjor!
"No obstant, jo no puc arribar a creure que a la vostra edat no hajau estat influïts per una força estranya; me fa escruixir la idea que la dolenteria pugui haver brollat espontàniament en el vostre tendre cor. Servo una lleu esperança que entre els actes realitzats (dels actes realitzats no us en podeu desdir) i la vostra consciència existeix un petit abisme. Jo em proposo sondejar-lo!
Franquesa, caballeritos, franquesa. Del que us vaig a preguntar digueu-me el que sapigueu. Atenció, sentiu: tot el que sapigueu, ben bé tot, absolutament tot!
Assereneu-vos. Si les vostres respostes són satisfactòries, els fets reprovables restarien en segon lloc, us serien perdonats; altrament, restaran en peu; la justícia és la justícia. Apa, tranquil·litat. Tot el que sapigueu, oi? Cal buidar el sac: tot el que sa-pi-gueu.
El moment era solemnial. En Poli i l'Adrianet tenien el cor tan xic, tan xic com pot tenir-lo un noi davant d'un Señor Delegado que parla com aquell i que comença per no admetre discussió sobre els fets que reputa innegables.
El Delegat havia ajupit la testa i clos els ulls, com qui reflexiona intensament el que ha de preguntar.
De seguida clavà la mirada a través dels binocles en la faç dels acusats. I aquelles nines de policia esdevingueren agudes, irresistibles, perforadores, el mateix que dues broques de filaberquí en rotació. La pregunta que va seguir a una tal mirada, espalmà els infants:
-Diga el caballerito -l'Adrianet- bajo su inmediata responsabilidad y ateniéndose a las consecuencias...: límites de la provincia de Segovia; ríos y cordilleras que la atraviesan; climatología; productos, industria, minas, vías férreas...; pueblos importantes.
Déu! què s'empatollava el Señor Delegado? L'habitació, capgirant-se giravoltant amb el de sota a sobre no els hauria sorpresos ni marejats en tanta manera.
L'adrianet obrí uns ulls com unes taroges i semblava agullonat per deu mil fiblons. En Poli pensava: ara dirà el otro. I hho vadir. El otro féu embuts.
-La provincia de Segovia... la provincia de Se... tiene... tiene... por... al este Burgos, al norte... norte... Zaragoza.
La grotesca escena va perllongar-se encara. El Delegat s'entossudí que declinessin la paraula servus i alguns altres mots llatins. Catastròfic també!
Foren conduïts al calabós de la Comissaria, en mans del gegantàs que els subjectava pel coll del gec. Amarats de llàgrimes, pregaven als jutges que es dignessin a passar avís a llurs famílies, car devien estar neguitoses, mortes d'inquietud per ells.
El Delegat els dónà a entendre amb un gest de la seva mà, que podien tranquil·litzar-se sobre aqueix punt. Després va girar-los l'esquena, i l'oïren imitar graciosament el sonor brandeig de la campana grossa de la Seu: "nang, nang, gananang!"
En Poli i l'Adrianet passaren la nit en aquella cel·la de càstig, plena d'una bravada especial de crim i de borratxera. A les nou tocades els dugueren una truiteta i un panet a cada u, remesos subreptíciament per llurs mares. D'ací deduïren que el Delegat no era altra cosa que un gentil manifasser de la justícia paternal. Escaparien, doncs, fàcilment de les urpes de la policia, però no evitarien pas el cataclisme familiar. Se'ls havia descobert el marro. Vindrien les reprensions, les amonestacions, la penitència, les males cares, el llagrimeig de la mare, les ironies de les germanes i, sobre això, la riota dels companys i el fracàs dels exàmens.
Restaven en aquella aventura desgraciada, alguns punts foscos per aclarir. L'oportú, però desagradable ingrés dels gitanos en la cel·la, els donà la clau de l'enigma. Escoltant-los, en Poli i l'Adrianet descobriren coses força interessants que els tocaven de prop. No hi havia hagut mai facinerosos en la mina, sinó lladregots que tractaven d'escondir aquella cabra entrevista en el vestíbul. Remarcaren que la susdita cabra era l'encís de la mainada del Major de Plaça, una bèstia de jerarquia emparada pel fur de Guerra, importantíssima en la missió de dida i companya d'un ferm marrec voluntariós i ploraner. Altrament no haurien comprés mai com pogué ésser recobrada, i l'interès de la policia a perseguir els lladres d'un cap de bestiar els semblaria absurd i inversemblant.
De deducció en deducció els estudiants posaren en clar que el subjecte de la gorra peluda i el subaltern biliós eren una mateixa persona, i que amb un tret, el tal agent, havia mort dos pardals, i que l'espaventable "he...eee...ec" de la catacumba no provenia d'una damisel·la degollada, sinó de la cabra del Major, i, per fi, que no havia ocorregut altra tragèdia que la d'ells, ni cap esdeveniment extraordinari que la confabulació del pare de l'Adrianet amb el Senyor Delegado, per altra part ben explicable, per ésser ambdós socis d'un mateix Casino i formidables carambolistes.
I quines hores més llargues i penoses, les d'aquella nit!
Veritat que per a resistir el jaç de presidiari, el tuf infecte de la cel·la, la proximitat dels gitanos i de llur tabac, les tenebres de la reclusió forçosa i el remordiment, calia un coratge especial que no era el d'un matador de serps ni el d'un explorador de coves.