JACINT VERDAGUER. CANIGÓ
Contat als infant per Artur Martorell
A
finals dels anys 20, l'editorial Proa va publicar "Les obres mestres de
la literatura explicades als infants" dins de la "Biblioteca Grumet".
Van arribar a sortir sis volums: Macbeth per C. A. Jordana, amb il·lustracions
de Prat; Els almogàvers per J. Gols, il·lustrat per J.
D'Ivori; Ivanhoe per Pau Romeva, amb dibuixos de Prat; Canigó
per A. Martorell, amb il·lustracions de Quelus; Guillem Tell per
M. Font, il·lustrat per J. Busquets; i Els dotze treballs d'Hèrcules
per J. Gols, il·lustrat per J. Busquets.
Es tractava d'unes adaptacions molt ben realitzades que posaven a l'abast dels
joves algunes obres que els haurien estat difícils de llegir en la seva
versió íntegra. A continuació podeu veure una mostra d'una
de les versions més reeixides, la de Canigó, que fou publicada
l'any 1929 (la mateixa editorial va publicar l'any 1986 una excel·lent
nova edició amb diverses modificacions
i il·lustracions de Carme Peris). S'han inclòs tres de les quatre
il·lustracions i els dos primers dels 15 capítols en què
es va dividir el poema de Verdaguer; al final podeu llegir un resum
de l'argument de la totalitat de l'obra i el cant
primer de l'original de Verdaguer, que heu pogut llegir resumit en la versió
d'Artur Martorell.
Martorell divideix l'obra en 15 capítols: Gentil és armat cavaller, L'aplec de Sant Martí, Flordeneu, L'encís, El Pirineu, Tallaferro, Nuviatge, Els presents de les fades, Les històries del Pirineu, Desencantament, La fossa del gegant, L'enterrament, Guisla, El monestir de Sant Martí de Canigó i La creu de Canigó. No s'inclou l'epíleg dels dos campanars. Fixeu-vos, a partir del primer capítol -que correspon a la meitat del primer cant de Verdaguer-, amb quina facilitat i fidelitat s'ha prossificat el poema i com els versos de la versió original s'han integrat perfectament en la prosa.
GENTIL ÉS ARMAT CAVALLER
Tallaferro, el valerós comte de Besalú, ha sortit de bon matí
a la cacera amb el comte Guifré, son germà, senyor de la Cerdanya,
i amb son fill Gentil. Ha resseguit els alts boscatges de Canigó i després
de la jornada, a l'hora daurada del sol morent, se'n baixa seguit de patges
i escuders per un corriol que els mena a l'ermita de Sant Martí. La suau
i plàcida melodia de les lloances a l'Altíssim que l'ermità
devotament entona, atreu els passos llurs i, entrant a la capella, ajunten les
seves oracions a les del venerable ancià.
Gentil, de genolls, a prop de Tallaferro, contempla embadalit la bella imatge
de Sant Martí que, damunt l'altar, des del cavall, d'un
cop d'espasa mig parteix el seu mantell de brocat per cobrir les espatlles nues
d'un pobre mendicant. Encisat per la bella armadura i enardit i pres d'un viu
desig, dirigint-se al comte:
- Mon pare, voldria ésser cavaller com ell.
No he fet amb vós contra Almansur la guerra?
M'ha vist l'espatlla l'enemic? La terra
no reguí jo amb sang meva i amb sang dels sarraïns?
Per què l'elm i l'escut que a tants donareu,
a mi, a mi sol, fill vostre, me'l negareu?
No infanten ja les mares guerrers i paladins?
-Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge,
ta petició m'agrada i ton llinatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
-És hora tanmateix -diu l'altre comte,-
puix ja no és cavaller, que sia prompte;
que vetlli anit les armes, jo l'en faré al matí.
Gentil, radiant d'alegria, es queda a orar en la capella mentre hom comença
els preparatius per a la cerimònia. És escollida una armadura
escaient i bella i ses peces d'una a una són col·locades damunt
de l'ara que cobreix un joc de finíssimes tovalles. Després, llevades
al jovencell les seves vestidures i abillat amb la túnica blanca símbol
de la puresa que ha de servar sempre el cavaller, es postrat davant la mesa
de l'altar i acompanyat dels comtes i de tot el seguici, i guiat pels consells
saludables de l'ermità, comença devotament i fervorosa la vetlla
d'aquelles armes que en ésser-li ceremoniosament posades li han de conferir
el títol que amb tant de delit cobeja.
Passa tota la nit en oració oint paraules sentencioses del venerable
asceta i quan les primeres lluïssors de l'alba claregen la petita nau,
encara el troben al peu de l'altar pregant perquè li sien concedides
les altes virtuts que són el tresor i la glòria dels cavallers.
La campana de l'ermita comença un tritlleig llarg i festiu i ben aviat
l'esglesiola s'atapeeix de gent. En aquest dia s'escau l'aplec de l'ermitatge,
i els pagesos, els pastors i els artigaires, els cavallers i els escuders, homes
i dones, xics i grans d'aquells afraus i rodalies, tots pugen en romiatge a
Sant Martí per cantar junts les seves alabances i demanar-li els dons
i els favors que a cadascú són més necessaris.
En
començar la cerimònia, Gentil, davant de tots, al costat del seu
oncle que l'apadrina i del seu pare que no pot dissimular l'emoció, disposa
el seu esperit per no perdre ni una de les paraules de l'ancià. Aquest
se li acosta portant els evangelis i mentre amb la mà estesa Gentil jura
complir amb fidelitat les lleis de cavalleria, les paraules de l'ermità
s'inflamen davant seu com farells per il·luminar la seva vida:
-Per Déu batalla -li diu,- honora arreu el seu sant Nom i per la seva
glòria dóna si cal la teva vida. Que la teva espasa siga ploma
que escrigui per tot la Santa Llei. Sigues valerós protector de la innocència.
Posa el teu braç al servei del just i el desvalgut i si mai cap força
te'l doblega que siga la de la misericòrdia. Lluita pel teu rei i que
la teva espasa sigui la millor espasa; defensa el teu poble i sigues sempre
son escut.
Hom li lleva llavors la vesta blanca i els dos comtes amb parsimònia li van posant el perpunt, el capmall, la rodella i les altres peces de l'armadura. Un cop vestit, Guifre ple d'emoció, li fa una creu damunt el genoll que arrossa amb una encesa llàgrima i amb tremolor de mà li calça els esperons. De seguida s'aixeca, pren de l'altar l'espasa que lluu a l'esclat d'un raig de sol, i solemnialment la presenta a Gentil que postrat al seu davant en besa la creuera. Després li dóna amb ella tres cops damunt l'espatlla, darrera injúria que el jove guerrer perdona, mentre ressonen en l'ermita les últimes paraules de l'ancià cloent la cerimònia:
-L'espasa és una creu;
batalla i venç com Jesucrist amb ella,
ama de cor aqueixa esposa bella,
que no l'arrenquin vida ni mort del costat teu.
L'APLEC DE SANT MARTÍ
Que bell és Gentil! En sortir de l'ermita l'enronden les donzelles que
joiosament fan ploure al seu damunt les flors que han collit de matinada en
els marges dels camins, mentre els minyons envolten el vell cornamusaire i el
del flaviol que a l'ombra acollidora d'un pi llencen a l'aire les primeres notes
del contrapàs.
A l'encís de la música es formen a l'instant forces rotllanes.
Pel pla de l'ermitatge fins a la llinda del bosc per on s'escorren les aigües
de la Font del Comte es veuen els ròdols saltironar al compàs
del tamborí que marca el ritme insistent de la tonada.
Prop de la font, asseguts damunt la molsa i sota un sostre atapeït d'eura
i ramatge que no poden travessar els raigs del sol, els dos comtes contemplen
el vaivé de la dansa mentre Gentil, plantat a l'ombra d'un euró,
no treu els ulls del damunt d'una pastora bella, coronada amb una garlanda de
violes boscanes, que és la reina de l'aplec. Ella també se'l mira
i somriu, i, en acabar-se la sardana, deseixint-se de les seves companyes, corrent
se li acosta bo i traient-se la corona de flors per oferir-la-hi. Però
en arribar prop seu es topa amb la mirada dura de Tallaferro que escrutadora
li pregunta:
-On vas?
La noia, plena d'esglai, deixa caure de les mans les flors que amb tanta joia
portava i quan Gentil amatent anava a ajupir-se per collir-les, son pare, aturant
en sec la seva acció, amb veu atronadora li crida:
Doncs què fas?
Què té que veure amb tu aqueixa pastora?
Pare, respon, és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
só cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.
El
semblant de Tallaferro tot es trasmuda i amb ira que no pot contenir diu a son
fill:
-Doncs si no esborres del teu cor la seva imatge, les armes que aquest matí
t'hem imposat t'arrancaré i et tornaré de cavaller a patge.
Gentil resta esblaimat; sembla talment un roure que el llamp acaba de ferir,
i la pastora, perduts tots els colors i avergonyida, ha quedat immòbil
com una estàtua de marbre plorant llàgrimes abundoses.
El bon ermità, que de la porta del temple estant ha seguit acongoixat
tota l'escena, es gira amb ulls humits vers el Sagrari i amb fervent oració
prega a l'Altíssim que salvi Gentil, perquè les filles de la terra
no li robin el cor i no l'apartin dels deures sagrats que damunt els Sants evangelis
ha jurat que serien el nord de la seva vida.
Vespreja. El sol s'ha amagat darrere el Pirineu i els primers estels comencen
a lluir. Del bosc de Canigó arriben el cant dels fallaires que amb ses
teies enceses davallen per corriols i senderes tot trenant en la foscor danses
fantàstiques amb el foc de les branques flamejants. Els uns als altres
se les passen de mà en mà fent combinacions diverses i arriscades.
Adés llançant-les en l'aire, les fan muntar de set en set com
constel·lacions fugisseres; adés formant una corona, encerclen
la boscúria com si amb ses mil llengües de foc la volguessin abrandar.
És una dansa descabdellada entre un núvol de fum i una pluja de
guspires que atrau tot seguit la gent de l'aplec. Les noies sobretot, trencant
la rodona tot just començada, corrent adelerades cap on els fallaires
arriben.
Els minyons han quedat sols, i un d'ells, antic joglar, ple de despit envers
els que tan sobtadament els desposseeixen de ses gentils companyes, llença
a l'aire aquesta injuriosa cançó, cruel i verinosa, com un grapat
d'escurçons tirat a la cara dels fallaires.
EL RAM SANTJOANENC
Lo dia de Sant Joan |
Un vell fallaire que ha escoltat la cançó rebot irat la seva
falla i abraonant-se amb el joglar d'un cop de puny li aixafa la cornamusa.
Després, agafant-se cos a cos, s'entaula entre tots dos una lluita aferrissada
que avalota al seu entorn els fallaires i els minyons. Per damunt els caps un
bosc de bastons s'aixeca amenaçador i a banda i banda els esperits s'enardeixen,
però al punt que la brega sembla que ha d'esclatar més furiosament
enverinada, un crit de guerra aspre i punyent els agermana a tots.
Un missatger ha arribat:
-Els moros són a la ciutat d'Elna. Els seus eixams negregen ja en l'arena
i encara a glops en treuen catorze galiots.
Com ferit d'una fiblada, Guifre s'aixeca encès de coratge i crida: -Anem
a arrabassar-los-, mentre Tallaferro, muntat ja al seu cavall, li diu que els
llanci tots cap a Portvendres on els esperarà ell amb sa gent d'armes
per batre'ls la retirada.
Gentil, dret damunt el seu corser, crida a son pare: -Jo vinc amb vós.-
Però tallaferro li respon: -No vinguis. A ton oncle Guifre que t'ha fet
cavaller serveix amb lleialtat. Fill meu, no li facis mai abaixar el front,-
i amb les darreres paraules es llança rostos avall seguit d'alguns fallaires
perquè li il·luminin el camí.
Guifre amb Gentil i l'altra gent se'n baixa cap al castell de Cornellà
mentre els seus missatgers recorren el Capcir i la Cerdanya comminant els homes
que es preparin a sortir de Conflent a trenc d'alba en so de guerra per anar
a batre els enemics de Déu i de la Pàtria.
Versió d'Artur Martorell
El
poema consta de 12 cants i un epíleg
L'argument és el següent:
Cants:
Al Rosselló, mentre s'està celebrant una festa, arriben notícies
que els àrabs estant envaint el territori. Tothom es posa en moviment
per defensar la terra; entre ells Gentil, fill de Tallaferro i enamorat de la
pastora Griselda, que, acompanyant el seu oncle Guifré, se'n va a lluitar.
Al Canigó, Gentil, que s'ha quedat sol, és encisat per la fada
Flordeneu que li fa contemplar el Pirineu -extensament poetitzat-.
Segueixen les gestes de Tallaferro, que acaba presoner dels àrabs i després
s'escapa i plora la suposada mort del seu fill.
Els cants VI i VII són els cants d'exaltació de la terra de les
fades de les diferents comarques pirinenques durant el casament de Gentil i
Flordeneu.
Finalment, Guifré troba Gentil cobert de flors i encara encisat i, pensant
que ha abandonat la lluita contra els àrabs sense motiu, l'estimba des
de dalt del Canigó. Després de diverses lluites, davant
el dolor i la ira de Tallaferro en conèixer la mort del seu fill, Guifré
vol expiar el seu crim i funda, sota la direcció de l'abat Oliba, un
monestir benedictí sobre la tomba de Gentil.
Una vegada morts Guifré i Tallaferro, Oliba amb els seus monjos puja
al Canigó i allí tenen lloc una sèrie de cants dels religiosos
i de les fades fins que aquestes acaben fugint i el Canigó queda desencisat
després de plantar-hi una creu al cim.
Epíleg:
El poema s'acaba fent referència a l'època actual -la de Verdaguer,
en aquest cas- amb un diàleg entre els campanars dels monestirs de sant
Miquel de Cuixà i sant Martí del Canigó, en què
parlen de la caducitat de l'obra humana (representada per ells mateixos) enfront
de la pervivència de l'obra de la natura -l'obra divina-.
Comentari
Canigó és un poema més madur, més harmònic
que L'Atlàntida. És una mitificació del paisatge i de la
història. Els orígens de Catalunya: polítics -reconquesta,
lluites contra els sarraïns- i religiosos -triomf del cristianisme contra
el paganisme i les forces demoníaques- es converteixen en el poema en
matèria literària.
L'APLEC
Lo Sant, des del cavall, vestit de malla, No he fet amb vós contra Almansor la guerra? Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge, Com dintre el rusc murmuriosa abella, La llum de l'alba al peu de l'ara el troba, Per Déu batalla l'ermità li crida Deixa després la blanca vestidura Guifre, son oncle, els esperons li posa, Tres colps amb ella sobre el dors li dóna, L'ermita és com un ou atapeïda Colliren a faldades les donzelles Avui s'escau l'aplec a l'ermitatge: Les nines i donzells no preguen gaire, Los passerells ne tenen gelosia Hi barreja sa música o sa nota Prop d'a on se cabdella i descabdella Los dos comtes s'asseuen en la molsa, Encaixen los fadrins amb les donzelles, Al centre de la roda harmoniosa Ple d'oracions son llavi que sospira, Lo flabiol que plora i que sanglota Aixís les hores en ses danses belles Al desencadenar-se la sardana, Mes queda, a l'arribar-hi, entrebancada Què té que veure amb tu aqueixa pastora? Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge Avergonyida, ella s'adossa a un arbre; Far grandiós que un promontori amaga, Del bosc de Canigó són los fallaires Les llums de set en set pugen i baixen, Dels fallaires al ball la gent s'atansa, LO RAM SANTJOANENC Lo dia de Sant Joan Ha escoltat lo romanç un vell fallaire, Entre els minyons del pla i los de la serra Anem a arrabassar-los, Guifre exclama, Jo vinc amb vós, lo bell Gentil li crida, Diu, i ja romp com àliga los aires, Pels camins de Capcir i de Cerdanya Jacint Verdaguer |