Josep Carner. Deu rondalles de Jesús infant

El mes de febrer de 1904 va sortir de la impremta de Fidel Giró un llibret amb dotze proses magnífiques: pròleg, pel gat, la rata pinyada, el bou, la tortra, l'aranya, la somera, l'ibis, el conill, el papelló, l'orenel, el corc, epíleg, pel mosquit. Es tractava de Deu rondalles de Jesús infant, en què Josep Carner -que aquest mateix any publicaria Llibre dels poetes, guanyaria la Viola als Jocs Florals i escrivia a "La Veu de Catalunya", "En Patufet" i altres revistes- reivindicava la necessitat que tenia l'ésser humà de conservar l'esperit infantil, per bé que en l'epíleg no es mostrava gaire convençut que en els temps actuals això fos possible. Entre la rondalla i la faula, Carner anava resseguint la vida de Josep, Maria i Jesús (Home, Dona i Infant) des del moment del naixement del fill de Déu fins a l'època que, després de la fugida a Egipte, la família es va instal·lar definitivament a Nazaret. El trajecte i les vicissituds de la família són explicats a través de diversos animals que en un moment determinat participen de la vida dels protagonistes, i en ells podem veure un petit mosaic de la personalitat humana, des de l'orgullós fins a l'humil. La prosa dels episodis d'aquest escriptor de vint anys és d'una maduresa remarcable: viva, rítmica, poètica; d'una modernitat que difícilment es pot trobar en els seus contemporanis, i amb la ironia lleu però necessària per convertir el mite en quotidianitat.
A continuació podeu llegir el pròleg i l'epíleg , en prosa rimada, i l'episodi del conill, que és mediocre: ni poderós ni savi ni bell, però que és digne, i aquesta és una qualitat, un valor, que supera els altres tres.

PRÒLEG, PEL GAT

EL GAT PARLA

Gatots madurs, gatets petits, gatets novells, gats adornats amb una cinta, gats adornats amb campanetes, gats adornats amb cascavells, gats blancs, gats negres, gats sienosos, gats clapats, gats ensopits, gats somniadors o enfurismats, gats llargaruts o arrodonits, gats que fan gràcia o que fan por, de magatzem, de sagristia, de cuina o de saló, gats de bigotis esllanguits o de bigotis colossals, de marrameus entendridors, baixos, barítons i sopranos i tenors, grans i xiquets, pares i fills, néts i besnéts, de tot país, de tots partits, de tots estats, solters i vidus i casats!
Oh, el temps sagrat de mitjanit, quan el bon gat contempla l'infinit! La lluna! Les penjarelles de les estrelles! Com resplendeixen enamorades les cúpules, les xemeneies i les teulades! Només nosaltres les contemplem. Els llumenets dels homenets, que miserables, que petitets! Les lluernetes, els focs follets, els fanalets i els cigarrets! Oh, les estrelles, els ulls d'amor! Sobre la terra llancen un plor.
Oh, estrelles clares de l'infinit! Sou d'una dolça simplicitat, estrelles de màgics fulgors; els que us entenen no són els savis , sinó els pastors.
Oh, la llegenda meravellosa de la Nit! En un estable, humit i miserable, entre les aranyes i els escarbatons, naixia un Infant de cara amorosa. La Verge s'hi inclinava com una rosa. Els pastors hi anaven joiosament. Era pobrissalla, però bona gent. L'Infant somreia, somreia la Verge Maria, i els pastors saltaven d'alegria. Els pastors cridaven, i els àngels del cel, i fins les ovelles feien un gran bel.
Les estrelles ho enyoren, i per això ploren. Avui els infants volen semblar grans. Tenen de tot els infantons, rellotges, armilles i opinions. Quan es van fent grans, encara tenen por de semblar infants; diuen criaturada d'alguna cosa indigna i menyspreada. I balancegen el cap pausadament. I l'agricultura, la indústria i el comerç prosperen notablement.
I Jesús en els espais llunyans, té els braços oberts i diu encara: -Veniu a mi els infants-. I es recorda de quan amb Sant Joanet jugava amb un be petitet, com el posen a les estampes, amb un marc daurat i senzillet.
I les estrelles aquesta nit se'm queixaven i ploraven. I deien així: -Oh, si parlessin del Rei dels Infants, als homes que tots són grans! Fóra una cosa meravellosa!-
Mes ja darrere de les muntanyes l'Alba venia tota rosada i entre cantúries de rossinyol.
Tota rosada, tot just eixida d'entre les randes del seu bressol. I sacsejava sos cabells d'or i s'aixecava lleugera d'ales com un Amor.
I les estrelles blanques, llunyanes, que són insomni varen vetllar, com ja era dia, com ja era clar, infant les galtes les va bufar.

 

EL CONILL

Una vegada era un conill.
Un conillet petit, petit.
Era blanc com una neu, suau com la seda; amb uns ulls espavilats, eixorivits, alegres, amb unes orelles dretes i vigilants.
L'Home havia treballat la terra per a fer un hortet; la Dona hi havia plantat orenga, salolida, romaní i farigola, i l'Infant hi jugava amb el conillet blanc.
I el conillet blanc es creia ésser encara al bosc, enmig d'aquelles tiges flairoses i vivia satisfet, sense més amoïno que el de refilar-se un bigoti molt bufó que tenia.
De vegades l'Home anava a l'hortet, duent alguna cosa enganxada amb aiguacuit perquè s'assequés.
De vegades la Dona hi estenia la roba de la bugada, neta com una patena.
Però el conillet era valent i no els tenia por; es quedava al costat d'un romaní que sempre estava ple de papellons, i els guaitava amb els ulls espavilats, immòbil, amb les orelles dretes i el bigoti horriblement rígid.
Quan l'Home, la Dona i el Noi es preparaven per a tornar-se'n d'Egipte cap a son país natal, el conillet blanc temé per un moment que el deixessin sol a l'hort.
Però l'Infant el posà en una senalleta, damunt d'un tou d'herbes seques. El conillet demostrà la seva satisfacció amb un somriure. Estava tot amagat a la senalleta i de tant en tant treia el caparró, pegava una ullada i tornava a ficar-se a dins, deixant veure només la punteta de dues orelles.
Així féu el viatge.
Succeí en una etapa que els viadors hagueren de travessar un llarg sorral.
-On passarem la nit?- es deien.
Car s'anava fent fosc i l'aire era fred.
Mes per sort trobaren al fi una comitiva que havia acampat a mig soral per passar-hi aquell vespre.
Del campament en venien udols salvatges, clamors confosos. Aquella comitiva duia gran nombre de feres al Cèsar de Roma, no precisament per a cap col·lecció zoològica, sinó perquè amb ses lluites divertissin l'Emperador dels mals negocis i les males digestions.
(No hi ha ningú que tingui tan males digestions com els Emperadors).
Se sentia la cridòria de lleons, tigres, hienes, panteres; tota mena de bèsties mal intencionades.
Però l'Home, la Dona i el Noi, com eren senzills i nets de cor, no temien.
I heus aquí que demanaren humilment a esclaus i caçadors que els deixessin un lloc per abrigar-se. I caçadors i esclaus i accediren, i els convidaren a seure aprop d'un garn foc que havien fet per escalfar-se.
I així ho feren l'Home, la Dona i el Noi.
I el Noi duia la senalla.
Doncs, mentre tothom estava distret guaitant les flames, el conillet tragué el front, i després els ulls, i després el bigoti. Veient que ningú el vigilava, se n'anà a veure que era tota aquella cridòria. Perquè el conillet era curiós, com els infants i les dones.
Escorrent-se en l'ombra, arribà a les gabiasses de les feres. I com era molt ardit, per examinar-les millor, passà entre els ferros i es ficà a dins de la primera. Era la gàbia dels lleons.
El conillet examinà detingudament aquells ulls de feréstega mirada, aquelles cabelleres d'or, aquelles dentadures...
Ai, ai, ai... aquelles dentadures!
I quan ja se n'anava, un lleó el veié.
-Un conill! -exclamà amb rugit aterrador.
-Un conill! -repetiren tots.
El conill allargà la pota com per donar la benvinguda a la concurrència. Mes prompte ho deixà córrer en veure les cares ferotges dels lleons.
-Ha de morir! -digué el lleó vell.
-Ha de morir! -repetiren tots els altres, que feien cor, com en les òperes.
Però no feien semicercle com al teatre, i a més, allò no anava de per riure.
El conill no se'n sabia avenir d'aquell furor sobtat. Prengué la paraula i digué:
-Senyors, no sé per què m'han de matar. Sempre he sigut pacífic. Reflexionin. Potser em confonen.
-Calla? -rugí el lleó vell amb tal força que el conill quedà mig atontat.
I prosseguí el lleó un xic més calmat i en to mig filosòfic:
-a tots ens han de matar; és la llei dels animals. Nosaltres també anem a morir perquè l'home es diverteixi; a tu també et matarien els homes que et porten.
-De cap manera! -digué el conill alçant el cap amb majestat i orgull aristocràtic.- Tota la família ha mort de vellesa. La gent amb qui estic és incapaç de matar un mosquit.
-Deuen ser esclaus, si són tan porucs.
-Són fills de Rei, i l'Infant serà el Rei de la terra.
-Així tindran molts soldats que lluitaran per ells.
-Cap ni un.
-Doncs s'hauran lliurat als fulgors del plaer.
-Jo, que estava a l'hortet, veia que l'Home duia a assecar coses enganxades amb aiguacuit i la Dona estenia la roba de la bugada.
-És extraordinari! -digué el lleó vell.
-I sabeu que diu l'Infant? Diu: -Benaventurats els pobres d'esperit, perquè tindran el regne dels cels. I els mansos perquè posseiran la terra. I els pacífics, perquè seran anomenats fills de Déu.- Per això m'estima més a mi que a vosaltres. Perquè encara que no tingui poder, ni sigui ple de saviesa, ni esplendent d'hermosura, sóc manso i pacífic.
Tots els lleons quedaren pensatius.
I el conill tornà a allargar-los la pota.
I aquella vegada tothom hi encaixà.

 

EPÍLEG, PEL MOSQUIT

Lleuger, frisós, frívol, subtil i maliciós, volva alada, bri errant, punt imperceptible, partícula voleiadora, menudència incognoscible, salto, volo, danso, m'aturo, callo, murmuro, (murmuro, murmuro, murmuro).
Pel pany de la clau, per una espitllera, per un finestró, per la gatonera, per una escletxa, per una esquerdeta, vacil·lo, flairejo, m'hi fico. Murmuro, murmuro! -i pico.
No entro mai per les portes obertes de bat a bat, ni amb claror de sol. Sóc un refinat; i com un marquès va a veure l'aimada, avanço discret en la nit callada.
Al clar de la lluna dansaven les goges en la llacuna, dels sàlzers clars sota les branques, entre els joncs i les nimfes blanques. Jo me n'hi vaig. Consumides a picades, són afollades; grans vermells a tot arreu, i gran picor. I feren totes el cabussó.
A la mitjanit, els morts s'aixecaven del llit. Fossers i sagristans, i vells tremolejant ho havien vist. Sortien encarcarats, amb els llargs mantells corcats. Jo que m'hi fico, murmuro i els pico. Apreten a córrer; tornen al fossar.
Els dissabtes, prop de la llar, les bruixes prenien l'escombra i sortien a volar. Amb unes cabelleres com unes banderes, amb uns ullals com uns penyals, amb unes mirades com unes flamarades - i passaven enmig de les nuvolades. Jo que m'hi acosto, murmuro i les pico. Cada bruixa torna a son lloc; entren tan de pressa que es tiren al foc.
I, qui és aquell que du la llarga cabellera? No du estrenyecaps; somia alguna cosa falaguera. No ronca. Ara el veig bracejant. Somia un Infant!
Malaurat! desperta, retorna a la vida. D'infants no n'hi ha; és una mentida. Les infanteses són acabades com les bruixes, els morts i les fades.