Josep Carner. Deu rondalles de Jesús infant
El
mes de febrer de 1904 va sortir de la impremta de Fidel Giró un llibret
amb dotze proses magnífiques: pròleg, pel gat, la rata pinyada,
el bou, la tortra, l'aranya, la somera, l'ibis, el conill, el papelló,
l'orenel, el corc, epíleg, pel mosquit. Es tractava de Deu rondalles
de Jesús infant, en què Josep Carner -que aquest mateix
any publicaria Llibre dels poetes, guanyaria la Viola als Jocs Florals
i escrivia a "La
Veu de Catalunya", "En
Patufet" i altres revistes- reivindicava la necessitat que tenia
l'ésser humà de conservar l'esperit infantil, per bé
que en l'epíleg no es mostrava gaire convençut que en els temps
actuals això fos possible. Entre la rondalla i la faula, Carner anava
resseguint la vida de Josep, Maria i Jesús (Home, Dona i Infant) des
del moment del naixement del fill de Déu fins a l'època que,
després de la fugida a Egipte, la família es va instal·lar
definitivament a Nazaret. El trajecte i les vicissituds de la família
són explicats a través de diversos animals que en un moment
determinat participen de la vida dels protagonistes, i en ells podem veure
un petit mosaic de la personalitat humana, des de l'orgullós fins a
l'humil. La prosa dels episodis d'aquest escriptor de vint anys és
d'una maduresa remarcable: viva, rítmica, poètica; d'una modernitat
que difícilment es pot trobar en els seus contemporanis, i amb la ironia
lleu però necessària per convertir el mite en quotidianitat.
A continuació podeu llegir el pròleg
i l'epíleg , en prosa rimada,
i l'episodi del conill, que és
mediocre: ni poderós ni savi ni bell, però que és digne,
i aquesta és una qualitat, un valor, que supera els altres tres.
EL GAT PARLA
Gatots madurs, gatets petits, gatets novells, gats adornats
amb una cinta, gats adornats amb campanetes, gats adornats amb cascavells,
gats blancs, gats negres, gats sienosos, gats clapats, gats ensopits, gats
somniadors o enfurismats, gats llargaruts o arrodonits, gats que fan gràcia
o que fan por, de magatzem, de sagristia, de cuina o de saló, gats
de bigotis esllanguits o de bigotis colossals, de marrameus entendridors,
baixos, barítons i sopranos i tenors, grans i xiquets, pares i fills,
néts i besnéts, de tot país, de tots partits, de tots
estats, solters i vidus i casats!
Oh, el temps sagrat de mitjanit, quan el bon gat contempla l'infinit! La lluna!
Les penjarelles de les estrelles! Com resplendeixen
enamorades les cúpules, les xemeneies i les teulades! Només
nosaltres les contemplem. Els llumenets dels homenets, que miserables, que
petitets! Les lluernetes, els focs follets, els fanalets i els cigarrets!
Oh, les estrelles, els ulls d'amor! Sobre la terra llancen un plor.
Oh, estrelles clares de l'infinit! Sou d'una dolça simplicitat, estrelles
de màgics fulgors; els que us entenen no són els savis , sinó
els pastors.
Oh, la llegenda meravellosa de la Nit! En un estable, humit i miserable, entre
les aranyes i els escarbatons, naixia un Infant de cara amorosa. La Verge
s'hi inclinava com una rosa. Els pastors hi anaven joiosament. Era pobrissalla,
però bona gent. L'Infant somreia, somreia la Verge Maria, i els pastors
saltaven d'alegria. Els pastors cridaven, i els àngels del cel, i fins
les ovelles feien un gran bel.
Les estrelles ho enyoren, i per això ploren. Avui els infants volen
semblar grans. Tenen de tot els infantons, rellotges, armilles i opinions.
Quan es van fent grans, encara tenen por de semblar infants; diuen criaturada
d'alguna cosa indigna i menyspreada. I balancegen el cap pausadament. I l'agricultura,
la indústria i el comerç prosperen notablement.
I Jesús en els espais llunyans, té els braços oberts
i diu encara: -Veniu a mi els infants-. I es recorda de quan amb Sant Joanet
jugava amb un be petitet, com el posen a les estampes, amb un marc daurat
i senzillet.
I les estrelles aquesta nit se'm queixaven i ploraven. I deien així:
-Oh, si parlessin del Rei dels Infants, als homes que tots són grans!
Fóra una cosa meravellosa!-
Mes ja darrere de les muntanyes l'Alba venia tota rosada i entre cantúries
de rossinyol.
Tota rosada, tot just eixida d'entre les randes del seu bressol. I sacsejava
sos cabells d'or i s'aixecava lleugera d'ales com un Amor.
I les estrelles blanques, llunyanes, que són insomni varen vetllar,
com ja era dia, com ja era clar, infant les galtes les va bufar.
Una vegada era un conill.
Un conillet petit, petit.
Era blanc com una neu, suau com la seda; amb uns ulls espavilats, eixorivits,
alegres, amb unes orelles dretes i vigilants.
L'Home havia treballat la terra per a fer un hortet; la Dona hi havia plantat
orenga, salolida, romaní i farigola, i l'Infant hi jugava amb el conillet
blanc.
I el conillet blanc es creia ésser encara al bosc, enmig d'aquelles
tiges flairoses i vivia satisfet, sense més amoïno que el de refilar-se
un bigoti molt bufó que tenia.
De vegades l'Home anava a l'hortet, duent alguna cosa enganxada amb aiguacuit
perquè s'assequés.
De vegades la Dona hi estenia la roba de la bugada, neta com una patena.
Però el conillet era valent i no els tenia por; es quedava al costat
d'un romaní que sempre estava ple de papellons, i els guaitava amb
els ulls espavilats, immòbil, amb les orelles dretes i el bigoti horriblement
rígid.
Quan l'Home, la Dona i el Noi es preparaven per a tornar-se'n d'Egipte cap
a son país natal, el conillet blanc temé per un moment que el
deixessin sol a l'hort.
Però l'Infant el posà en una senalleta, damunt d'un tou d'herbes
seques. El conillet demostrà la seva satisfacció amb un somriure.
Estava tot amagat a la senalleta i de tant en tant treia el caparró,
pegava una ullada i tornava a ficar-se a dins, deixant veure només
la punteta de dues orelles.
Així féu el viatge.
Succeí en una etapa que els viadors hagueren de travessar un llarg
sorral.
-On passarem la nit?- es deien.
Car s'anava fent fosc i l'aire era fred.
Mes per sort trobaren al fi una comitiva que havia acampat a mig soral per
passar-hi aquell vespre.
Del campament en venien udols salvatges, clamors confosos. Aquella comitiva
duia gran nombre de feres al Cèsar de Roma, no precisament per a cap
col·lecció zoològica, sinó perquè amb ses
lluites divertissin l'Emperador dels mals negocis i les males digestions.
(No hi ha ningú que tingui tan males digestions com els Emperadors).
Se sentia la cridòria de lleons, tigres, hienes, panteres; tota mena
de bèsties mal intencionades.
Però l'Home, la Dona i el Noi, com eren senzills i nets de cor, no
temien.
I heus aquí que demanaren humilment a esclaus i caçadors que
els deixessin un lloc per abrigar-se. I caçadors i esclaus i accediren,
i els convidaren a seure aprop d'un garn foc que havien fet per escalfar-se.
I així ho feren l'Home, la Dona i el Noi.
I el Noi duia la senalla.
Doncs, mentre tothom estava distret guaitant les flames, el conillet tragué
el front, i després els ulls, i després el bigoti. Veient que
ningú el vigilava, se n'anà a veure que era tota aquella cridòria.
Perquè el conillet era curiós, com els infants i les dones.
Escorrent-se en l'ombra, arribà a les gabiasses de les feres. I com
era molt ardit, per examinar-les millor, passà entre els ferros i es
ficà a dins de la primera. Era la gàbia dels lleons.
El
conillet examinà detingudament aquells ulls de feréstega mirada,
aquelles cabelleres d'or, aquelles dentadures...
Ai, ai, ai... aquelles dentadures!
I quan ja se n'anava, un lleó el veié.
-Un conill! -exclamà amb rugit aterrador.
-Un conill! -repetiren tots.
El conill allargà la pota com per donar la benvinguda a la concurrència.
Mes prompte ho deixà córrer en veure les cares ferotges dels
lleons.
-Ha de morir! -digué el lleó vell.
-Ha de morir! -repetiren tots els altres, que feien cor, com en les òperes.
Però no feien semicercle com al teatre, i a més, allò
no anava de per riure.
El conill no se'n sabia avenir d'aquell furor sobtat. Prengué la paraula
i digué:
-Senyors, no sé per què m'han de matar. Sempre he sigut pacífic.
Reflexionin. Potser em confonen.
-Calla? -rugí el lleó vell amb tal força que el conill
quedà mig atontat.
I prosseguí el lleó un xic més calmat i en to mig filosòfic:
-a tots ens han de matar; és la llei dels animals. Nosaltres també
anem a morir perquè l'home es diverteixi; a tu també et matarien
els homes que et porten.
-De cap manera! -digué el conill alçant el cap amb majestat
i orgull aristocràtic.- Tota la família ha mort de vellesa.
La gent amb qui estic és incapaç de matar un mosquit.
-Deuen ser esclaus, si són tan porucs.
-Són fills de Rei, i l'Infant serà el Rei de la terra.
-Així tindran molts soldats que lluitaran per ells.
-Cap ni un.
-Doncs s'hauran lliurat als fulgors del plaer.
-Jo, que estava a l'hortet, veia que l'Home duia a assecar coses enganxades
amb aiguacuit i la Dona estenia la roba de la bugada.
-És
extraordinari! -digué el lleó vell.
-I sabeu que diu l'Infant? Diu: -Benaventurats els pobres d'esperit, perquè
tindran el regne dels cels. I els mansos perquè posseiran la terra.
I els pacífics, perquè seran anomenats fills de Déu.-
Per això m'estima més a mi que a vosaltres. Perquè encara
que no tingui poder, ni sigui ple de saviesa, ni esplendent d'hermosura, sóc
manso i pacífic.
Tots els lleons quedaren pensatius.
I el conill tornà a allargar-los la pota.
I aquella vegada tothom hi encaixà.
Lleuger,
frisós, frívol, subtil i maliciós, volva alada, bri errant,
punt imperceptible, partícula voleiadora, menudència incognoscible,
salto, volo, danso, m'aturo, callo, murmuro, (murmuro, murmuro, murmuro).
Pel pany de la clau, per una espitllera, per un finestró, per la gatonera,
per una escletxa, per una esquerdeta, vacil·lo, flairejo, m'hi fico.
Murmuro, murmuro! -i pico.
No entro mai per les portes obertes de bat a bat, ni amb claror de sol. Sóc
un refinat; i com un marquès va a veure l'aimada, avanço discret
en la nit callada.
Al clar de la lluna dansaven les goges en la llacuna, dels sàlzers
clars sota les branques, entre els joncs i les nimfes blanques. Jo me n'hi
vaig. Consumides a picades, són afollades; grans vermells a tot arreu,
i gran picor. I feren totes el cabussó.
A la mitjanit, els morts s'aixecaven del llit. Fossers i sagristans, i vells
tremolejant ho havien vist. Sortien encarcarats, amb els llargs mantells corcats.
Jo que m'hi fico, murmuro i els pico. Apreten a córrer; tornen al fossar.
Els dissabtes, prop de la llar, les bruixes prenien l'escombra i sortien a
volar. Amb unes cabelleres com unes banderes, amb uns ullals com uns penyals,
amb unes mirades com unes flamarades - i passaven enmig de les nuvolades.
Jo que m'hi acosto, murmuro i les pico. Cada bruixa torna a son lloc; entren
tan de pressa que es tiren al foc.
I, qui és aquell que du la llarga cabellera? No du estrenyecaps; somia
alguna cosa falaguera. No ronca. Ara el veig bracejant. Somia un Infant!
Malaurat! desperta, retorna a la vida. D'infants no n'hi ha; és una
mentida. Les infanteses són acabades com les bruixes, els morts i les
fades.