Manel Marinel·lo. Prosa y vers
Un dels llibres de lectura per a nens més interessants de principis de segle fou el que va escriure Manel Marinel·lo, escriptor i pedagog, avui gairebé oblidat, que com J. M. Folch i Torres va tenir un paper molt important en la literatura infantil i juvenil i en el periodisme d'abans de la guerra i que, també com en Folch, hagué de viure posteriorment a base d'una literatura de subsistència que no sempre devia estar d'acord amb les seves idees. L'obra a què ens referim es titula Prosa y vers. Lectures morals i cíviques per a nois i noies (1917), on es fa constar que l'autor és "Mestre superior i Batxiller"; els dibuixos són de S. Llobet , i la publicació va córrer a càrrec de Successors de Blai Camí, Editors. (Veieu també Compliments i recitats del mateix autor)
El llibre, sense cap pròleg, està dividit en dues parts. En la primera hi ha 38 proses que tenen clarament l'objectiu que figura en la segona part del títol, tal com podeu llegir en aquesta mostra: Estimem els pares, Estimem els nostres avis, Estimem els nostres germans ... Estimem la natura ... La supèrbia, L'avarícia, La luxúria... Donem menjar a qui te fam, Vestirem els despullats, Visitem els presoners... Siguem agraïts, Siguem perseverants, Siguem econòmics i previsors... Poble, província, nacionalitat, estat, El jutge de pau... L'higiene del cos i la de l'esperit, Les virtuts cíviques. En fi, tot un seguit de consells i d'ensenyaments a través d'històries que tenen un fons basat en la moral cristiana i en el comportament cívic que el positivisme havia introduït. Quant als 35 poemes de la segona part, el contingut és més variat i, a més dels temes de les proses, abunden els motius patriòtics desenvolupats amb diversos matisos.
A continuació podeu veure la portada del llibre i també llegir una de les proses que, com totes, manté perfectament la tensió i l'atenció del lector. Al final, en lletra cursiva, la sentència moral.
Conta la tradició que en temps antic hi hagué
un home tan envejós, que es moria de ganes de tenir tot allò
que els altres tenien, anc que fos la cosa més insignificant del món.
Per la seva enveja sense mida l'havia avorrit tothom que el coneixia, i ningú
volia ja tractar-lo, quan un vellet desconegut, que posseïa moltes joies,
anà a viure al mateix carrer de l'envejós i molt prop de casa
seva.
No mancà qui anés a avisar el vellet del mal veí que
tenia; mes aquell respongué, somrient, al que li feia l'advertència,
que ell li faria perdre el vici d'envejar les coses de les altres persones,
perquè tenia per a això una recepta infal·lible.
Començà, el nou veí d'aquell carrer, per posar-se al
damunt unes joies, passant ben sovint per davant de l'estatge de l'envejós.
Aquest, que no es movia mai de la porta, menjant-se amb els ulls els que anaven
i venien per aquell carrer, va fixar-se de seguida en les joies del vellet,
guaitant-les amb tanta afició, que s'hauria dit que volia robar-les.
El
vell va notar-ho, i, apropant-se, li preguntà manyagament si li agradaven
les joies que duia. Naturalment, l'envejós va respondre que sí.
Llavors el vellet va dir-li que podia triar la que volgués, perquè
tindria molt gust a donar-li com a memòria seva.
L'envejós, davant de tanta generositat, es quedà perplex i no
sabé quina triar; més, com que el vellet les hi anà mostrant
d'una a una, va decidir-se per la rica tombaga d'or que duia a la mà
dreta, que li fou cedida al moment.
Als pocs dies, passant el vell per davant de la casa del seu veí, va
notar que el tornava a mirar amb ulls cobejosos, i li preguntà si li
agradava alguna de les altres joies que duia; a la qual cosa va respondre
que la grossa cadena que portava al coll.
El veí es tragué la cadena i la posà a les mans de l'envejós,
qui regracià el donatiu.
Passaren dies, i altra voltà advertí el vell que el seu veí
el seguia amb la mirada, com si desitgés alguna cosa de les que duia,
i novament li oferí que triés allò que li fes més
goig.
L'envejós es decidí per un braçalet d'argent que lluïa
el seu veí, que li fou cedit a l'acte.
Mes aquella va ésser la darrera joia que l'envejós pogué
recollir, perquè el vell va desaparèixer la mateixa nit sense
deixar rastre.
L'endemà, l'envejós, en poder del qual se trobaren les joies,
fou conduït dret a la presó, perquè havien sigut robades
d'un palau i se'l cregué còmplice dels lladres.
Així, per l'enveja maleïda, aquell home va perdre per molt temps
la llibertat.
L'enveja és una passió repugnant.
El mateix any que publicava Prosa y vers va sortir també la primera edició de Compliments i recitats, títol que continuava explicitant: col·lecció de felicitacions i enhorabones en vers, per les festes més capdals de l'any amb un aplec de poesies per a ésser recitades en les festes escolars. En el pròleg, entre altres coses, Marinel·lo deia: Aixì i tot, creiem que aquest llibret pot ésser d'utilitat, tant a les escoles com a les cases de família, i amb aital convicció l'adressem particularment als mestres que estimin les coses del terrer, i que creuen com nosaltres, que la llengua materna és el millor veícol pedagògic de la instrucció i l'educació dels nois i noies. Rebin-lo els nostres volguts companys amb benevolença, estimant en ell els bons propòsits que enclou, més que el valor intínsec del conjunt, ben migrat per cert, que si ells ho fan així, pendrem alè per a donar-li més amplitud en altres edicions, fins que resulti tan complet com els llibres més notables de la seva mena. Un total de 65 poemes repassaven pràcticament totes les possibilitats, des de la felicitació al pare en el dia del seu aniversari a l'enhorabona a l'amic que s'havia comprat un pis. Com a mostra hem triat un poema, que com els altres inclou variants, força adequat per un moment com aquest en què s'acaben de realitzar les votacions autonòmiques de 2003. Només us cal decidir a qui l'enviareu.
 |