J. M. de Sagarra. Els ocells amics

Josep Maria de Sagarra és un escriptor ben especial dintre de les lletres catalanes, de difícil classificació -si es té la dèria de classificar- . Comparteix aquesta característica amb Josep Pla, i com ell és un autor que, malgrat la seva popularitat, no ha arribat a tenir un reconeixement unànime: sempre hi ha hagut entre els qui marquen els cànons oficials i oficiosos qui l'ha oblidat o qui ha passat de puntetes per la seva obra. I la veritat és que Sagarra excel·lí en tots els gèneres literaris que conreà: poeta, novel·lista, dramaturg, cronista de la societat del seu temps... Aquí us el presentem amb uns matisos nous dintre de la seva prosa: cam a pedagog i ornitòleg. Sagarra, enamorat de la natura i coneixedor del país, es va adonar que els seus contemporanis, tant de la ciutat com del poble, mostraven sovint una actitud poc civilitzada envers uns habitants fonamentals de l'entorn: els ocells. Així que va decidir explicar la bellesa i els beneficis d'aquests animalons per tal de canviar la mentalitat que havia detectat. Ecologista quan encara n'hi havia pocs, entre el naturalista que classifica -no sempre amb precisió- i el poeta que vol suggerir i mostrar bellesa, entre el positivisme i el franciscanisme, Sagarra s'adreça, amb una prosa magnífica, sobretot als nens, perquè sap que només si els convenç a ells canviarà la situació que ha constatat i transformarà una cultura i uns instints que considera reprovables. A continuació podeu llegir uns breus fragments del pròleg i la primera de les narracions d'Els ocells amics, i confirmar el vostre amor als ocells o començar a canviar les vostres actituds. L'obra fou publicada l'any 1921 o 1922 per la Generalitat de Catalunya i reeditada posteriorment per l'Editorial Juventud, amb il·lustracions de Narro. Segur que després d'aquestes petites mostres necessitareu llegir el llibre sencer.

TRES PARAULES PER COMENÇAR

De vegades, quan aneu pel camp i us trobeu amb un ocell que arrenca la volada en sentir les vostres passes, ben segur que de primer cop escolteu un saltironet d'alegria pels dintres en veure allò tan delicat i tan fi que us ha fet espavilar els ulls.
Però, ben segur també, que a molts de vosaltres us ha furgat l'orella el dimoni i heu pensat: "Malaguanyat fusell que no t'atrapi!"; o, si més no: "Malaguanyada pedra que no et peti les ales!"
I aquest vici, aquest desig d'agafar de viu en viu, o mal que sigui morta, la bestiola que no us ha fet cap mal, és un dels vicis més negres i més escampats per la nostra terra; i la culpa s'ha de confessar que no és ben bé vostra.
Perquè, si de petitets se'ns ha dit que hem d'estimar els pares i que és pecat robar i fer mal als nostres germans, no se'ns ha dit prou ni se'ns ha fet entendre prou la necessitat i el deure que tenim de respectar els ocell.
[...]
Perquè l'amor als ocells és un sentiment que s'avé amb l'ànima de l'infant, més dolça i més tendra i més sensible a totes les petites coses; a les coses plenes d'encís i de gràcia que omplen les nostres valls i les nostres muntanyes, i volten les nostres pagesies i vénen fins al cor de les nostres ciutats. I, en el ram d'aquestes coses plenes d'encís, no hi ha dubte que els ocells cantadors i voladors s'emporten la palma.
Com que en l'ànima dels infants és on prenen sempre més caliu les delicades meravelles de la Natura, és per a tothom, però singularment per als infants de la nostra terra, que és escrit aquest llibret, on procurarem contemplar l'ocell i fer-ne l'elogi, i donarem una repassada pels nostres conreus, i ens entretindrem a considerar una mica aquelles menes d'ocells que de més a la vora i amb més bona voluntat són els nostres amics i benefactors.

LES ORENETES I ELS FALZIOTS

A Catalunya tenim quatre menes d'orenetes: l'oreneta de xemeneia, que és la que abunda pertot arreu; l'oreneta de finestra, que també és anomenada cul-blanc i sol rodar per les ciutats i llocs de molta gent; l'oreneta de ribera, que ja és més escassa i volta pels camps a les vores dels rius i torrents; i el roquerol, que és una oreneta menuda, tota negrosa, i només es troba en els llocs de muntanya i a les masies apartades.
La més estesa de totes i la més simpàtica és l'oreneta de xemeneia, que és coneguda arreu amb el nom sol d'oreneta. Té gairebé un pam de la punta del bec a la cua, i les seves plomes són acolorides amb més gràcia que les de cap altra mena d'orenetes. Té tota l'esquena d'un color negre lluent, que sembla blau metàl·lic, i el front i la gorja d'un coloret castany rogenc. Diuen les velles de pagès que té aquest color perquè, havent anat a desclavar els claus dels peus i les mans de Nostre Senyor quan era a la creu, es va quedar amb la cara pintada de sang. Té tota la panxa pintada d'un color de palla, i al mig de la cua, que fa com una forqueta, hi té dues taques blanques que semblen dues perles.
L'oreneta s'escampa per Europa i el nord de l'Àfrica. Sol arribar a casa nostra la darrera quinzena de març, i a la primeria d'abril totes les parelles ja han vingut i totes estan atrafegades amb els nius. Quan arriben als nostres països, les orenetes estan contentes i xisclen d'un cap del dia a l'altre; i quan se'n van estan tristes i sembla que facin el viatge per força. Això vol dir que el país de les orenetes és el nostre, que aquí i tenen llur niu i llur alegria.
El niu de l'oreneta és una meravella de treball i d'enginy. L'edifiquen sempre adossat a la paret: en una pallissa, sota el balcó, en un racó de la cuina, a la quadra dels animals, pertot arreu (com més animat és el lloc, millor); però sempre de manera que estigui a cobert de la pluja i en un lloc arrecerat del vent.
El niu de l'oreneta està fet de fang: si pot ésser, d'una argila ben grassa. L'oreneta l'agafa amb el bec i el pasta amb la saliva, i va guarnint les parets i va fent una mena d'olla perfecta com no la faria cap terrisser. Per aguantar-lo hi posa una mica de tronquets i palletes; i, quan té la cassola feta, a dins la farceix de tiges finíssimes, de pèls d'animal i borrissol de ploma. Si fa bon temps, amb vuit dies una parella d'orenetes en tenen prou per a deixar el niu llest i acabat. Generalment, les orenetes fan servir el mateix niu una colla d'anys. Cada parella sap ben bé on deixa la seva casa; i, quan torna, el primer que fa es veure com segueix el niu, i, si hi ha hagut algun desperfecte o s'ha fet malbé d'alguna banda, de seguida i posa remei i el deixa com nou.
Quan el niu està fet, la femella pon quatre o sis ous petitets i de forma semblant a un pinyó, amb la closca fina com un tel de ceba. Aquests ous són blancs amb taques fosques o vermellenques. Quan fa bon temps, el mascles es cuida de dur l'aliment a la femella mentre cova; però, si plou o el temps és humit, la femella se l'ha d'anar a cercar ella mateixa, i aleshores, és clar, com que no pot covar tan seguit, el naixement de les orenetes petites tarda més temps: a vegades la covada dura quinze o vint dies.
Quan neixen, els petits són lleigs com un pecat; i es pot dir que només sels veu el bec groguent, que sempre tenen obert. Aleshores els pares no es cansen de dur-los menjar, i veureu que en quatre dies es van fent i es van plomant, i de seguida comencen a treure el cap per damunt del niu per veure què passa. Generalment, al cap de dues o tres setmanes ja poden començar a volar i fer de les seves. Els pares els vigilen, i quan es fa fosc els fan tornar cap al niu. Després el acostumen a passar la nit fora de casa; i a la fi, quan ja són prou espigadets, els abandonen perquè se les campin per llur compte i s'espavilin a guanyar-se la vida caçant mosquits i papellonetes de tota mena.
Al món no hi ha pas ocell més eixerit que l'oreneta. És tan bona per al pagès, i fa tan de profit i dóna tanta alegria, que l'oreneta és l'ocell més estimat, i tothom el respecta i tothom en diu bé. S'ha de tenir molt mal cor per a matar o fer patir una oreneta!
L'oreneta sembla que pensi i tingui més cap que moltes persones. I, com a graciosa i plena de qualitats, és la reina de totes les bestioles de ploma. L'oreneta és àgil, atrevida, alegre, treballadora. Sempre va neta; sempre queda elegant. El cant de l'oreneta és un xisclet fresc que no s'acaba mai i que sembla que digui: "-Vit, vit, xirrivit!" Els pagesos diuen que l'oreneta, quan canta, diu: "-Lleva't de matí, lleva't de matí!"
A l'Empordà li fan dir una pila de coses. La gent del camp explica el xisclar de l'oreneta d'aquesta manera:
"-M'he llevat,
m'he rentat,
he esmorzat,
he anat a Montserrat,
i tu encara ets al llit:
lleva't, lleva't de matí!"
Perquè, això sí, l'oreneta, de matinera, n'és molt.
Aquells bons dies de primavera, quan encara és ben fosc i quan tot just comença a clarejar a la ratlla de l'horitzó, i es veu primer una faixa de color de perla, que es va emblavint i després es va enrossint, les orenetes es desperten i comencen a xisclar. Els altres ocells encara dormen; tot és silenci i tranquil·litat; les eines del camp es veuen amb prou feines; dels estables surt un baf de repòs; i les orenetes deixen el niu, i comencen a deixar-se anar amb aquella gràcia, i ara es freguen pel rec i es renten la cara i les ales, i s'espolsen més fresques i més contentes encara, i vinga voltar i despertar tothom. I, al cap d'un quartet, veureu que els altres ocells es desvetllen, el pit-roig comença a cantar delicadament, i els pardals rondinaires i mig endormiscats, s'esbraven amb llur xerradissa continuada, i al colomar es comença a sentir el parrupeig dels coloms. Les orenetes fan com aquelles dones de casa que, quan els altres es desperten, elles ja han tornat de missa, i ja han encès el foc, i ja s'han pentinat i han donat menjar a les gallines.
Les orenetes són una de les menes d'ocells més entenimentats que corren. Se saben conformar a les circumstàncies de vida, distingeixen el que és bo del que és dolent, els amics dels enemics. Amb els enemics les orenetes tenen un gran atreviment: amb els que no li han de fer mal l'oreneta viu pacífica i satisfeta. Quan veu un altre animalet que està en perill, vola de seguida a ajudar-lo. És a dir, les orenetes són d'un bon cor i d'una gràcia tan extremada, que ja es tenen ben guanyades totes les atencions i delicadeses.
Mengen insectes petits del ram de les mosques i els mosquits i dels espiadimonis, papalones d'aquelles tan remenudes, escarabatets; però no mengen mai insectes de fibló verinós: està provat que una fiblada d'aquestes les mata. Les orenetes només cacen al vol, i no són capaces d'agafar una bestiola que estigui en repòs. De vegades, quan plou dies seguits i els insectes estan amagats, les orenetes arriben a passar fam: aleshores les veureu que volen ran de terra per espantar les mosquits i les papallones que s'arreceren sota les fulles i veure si els poden fer volar i empassar-se'ls. Segons el temps que fa i l'hora del dia, volen baix o a gran alçada; i la gent del camp coneix el canvi del temps pel vol que duen les orenetes.
Quan fa bon sol i poden caçar tant com volen, les orenetes van tipes i satisfetes, i no paren de cantar i fer entremaliadures: amb el mal temps, les veureu arrupides i callades, i és que les pobretes passen molta gana i no estan per cançons.
Les orenetes són l'alegria de la casa de camp mentre dura la calor i les diades llargues: ara, quan comença la pluja i apunta la tardor, les orenetes comencen a reunir-se, generalment, en un lloc a la vora de l'aigua, amb les cueretes i els estornells. Quan arriba el dia del viatge, s'acoblen per les teulades; i quan ve l'hora de pondre's el sol, com si obeïssin a un senyal donat per les més velles, totes emprenen el vol, s'enfilen a una gran alçada, i se'n van cap a l'Àfrica a cercar la calor i la vida que aquí els escassegen.
Abans la gent creia coses molt estranyes sobre aquesta desaparició de les orenetes. Els antics pensaven que es capbussaven dins l'aigua; altres havien dit que s'amagaven dintre d'unes esplugues, i que s'hi estaven quietes tot l'hivern sense menjar ni moure's. Però això no és exacte: les orenetes fan aquest llarg viatge perquè llur naturalesa els el demana, i, quan presenten que per aquí comença el bon temps, tornen alegres i contentes com si res no hagués passat.
El cul-blanc, o oreneta de finestra, és una mica més petita. És tota d'un blau negre lluent per la part de sobre, menys del carpó, que és blanc com la llet, i per això és anomenada cul-blanc, i de tota la part de sota, des de la gorja a la cua, és tan blanca com del carpó.
Es por dir d'aquesta oreneta que és tan graciosa com l'altra, una mica més petita, una mica més ensopida, i potser no tan lleugera volant, però potser és més sociable: el niu el fa sempre en companyia d'altres parelles. De vegades es veuen en una paret una vintena de nius de cul-blancs, que són tapats de dalt i només tenen un foradet d'entrada.
Els cul-blancs arriben més tard que les orenetes, però també tarden més a anar-se'n. Els pares s'estimen tant els petits, que, una vegada, una femella va trobar la casa on tenia el seu niu tota plena de flames, i es va tirar al foc amb la becada per als petits perquè no es morissin de fam.
Després de parlar de les orenetes caldrà que pensem una mica en els pobres falziots, que bé prou s'ho mereixen, amb aquells tips que es fan de volar i voltar els campanars i xisclar sense repòs. S'ha de confessar que els falziots no tenen ni de bon tros la gràcia de les orenetes: això fa que no siguin tan estimats; però, com a fer bé i netejar l'aire, són tant o més útils que les orenetes.
Dels falziots, a Catalunya, en dieun també falzies, martinets i magalls. Aquest nom de magall està molt ben trobat; perquè quan volen, amb les ales tan negres i tan rígides, semblen un magalló d'aquests petits per a treure les herbes dels conreus.
Els falziots tenen un pam, si fa no fa: són una mica més grandets que les orenetes; d'un color emmascarat i d'ales molt llargues. Tenen les potetes molt curtes i cobertes de ploma fins a les ungles. I quines ungles més esmolades i més recargolades! Els falziots gairebé mai no s'aturen en cap branca, s'arrapen a les parets, i es pot dir que tot el dia volen. Quan un cau a terra, li costa qui-sap-lo d'aixecar-se i tornar a prendre volada, perquè és ben cert que a penes es poden valer de les potes. Això sí: per a barallar-se i esgarrapar-se els uns ala altres, aquelles ungles ja els fan servei; perquè els falziots són dels ocells més malcarats que corren, i no tenen ni de bon tros el coneixement de les orenetes.
Tampoc no són graciosos, ni saben fer un niu ben fet. Moltes vegades aprofiten els nius d'altres ocells, fent fugir la femella que cova. Quan es decideixen a fer-se'l d'ells, hi duen quatre brosses i quatre plomes i quatre drapets, que recullen volant, o roben a altres nius.
El lloc que trien per pondre és un forat de paret, d'un campanar o d'un edifici ben alt. De vegades se'n van a llocs despoblats on hi hagi molt de roquissar, i entre les esquerdes del pedreny s'amaguen i es guarneixen la casa.
Els falziots fan dues postes. Cada vegada ponen un parell d'ous molt allargadets. Als petits els costa molt de créixer, i no són tan espavilats com els de les orenetes.
Per a caçar insectes no hi ha ningú que guanyi el falziot. Algú ha suposat que els falziots no bevien gens d'aigua, però això no és pas veritat. El que passa és que el falziot és molt brut: no es renta sinó quan plou. Si alguna vegada arreplegueu un falziot, el trobareu ple de polls.
Per cantar té ben poca traça: fa un crit que es fica a les orelles i que només té un so agut: "-Spiii, spiii, criii!" I així tot el sant dia. A les ciutats, a vora els temples i els campanars, els falziots arriben a ser-hi a milers, i sempre xisclant i volant.
Els falziots no són tan respectats com les orenetes, i hi ha gent que els escopeteja, perquè diuen que amb arròs són molt bons. Però els qui ho diuen tenen molt mal gust, perquè la carn del falziot és negra i amargant i eixarreïda; i n'hi ha tan poca que hom no en té ni per començar. A més a més, matar un falziot és tan injust com matar una oreneta.
Les orenetes i els falziots són la gran joia del nostre cel blau, a la ciutat i al camp. Imagineu-vos un dia de maig, d'aquests tan tebis i tan pintats dels colors més bonics, amb un perfum a les muntanyes i el benestar pertot arreu: quina mena de cosa faria, aquest dia de maig, si no veiéssiu i no sentíssiu les orenetes i els falziots, amb un volar tan diferent les unes dels altres, però que lliga tan bé amb el color del cel i amb l'alegria de la primavera!