J. M. FOLCH I TORRES. PÀGINES VISCUDES

No hi ha dubte que la secció més important d'"En Patufet" al llarg de la seva història foren les "Pàgines viscudes" que va escriure J. M. Folch i Torres -durant tres anys amb el pseudònim "El narrador gentil"-, que es publicaren per primera vegada al setmanari el 27 de març de 1915 i que desaparegueren l'any 1938, sempre amb la col·laboració del dibuixant Junceda. En tot aquest temps els lectors, des dels adolescents als avis, esperaven amb avidesa la nova història que els presentaria un fragment de la realitat quotidiana, sovint amb una bona dosi del romanticisme més sentimental. Un nou costumisme que tenia un cert regust dickensià els transportava a espais coneguts, de prop o de lluny, els emocionava i els acabava ensenyant que normalment la virtut triomfava, malgrat les tristors o els entrebancs que alguns personatges havien de suportar. Mai abans, i tampoc després, la lletra impresa havia conegut un èxit popular tan important. És possible que tampoc en cap altra època gent de condició social tan diversa compartís les mateixes lectures com ho feren els lectors de les "Pàgines viscudes", que, a més, en molts casos aprengueren a escriure en català a partir d'unes històries que en principi no tenien aquesta finalitat, per bé que en el seu número 0 "En Patufet" ja es proposava "inclinar als nens y nenas de Catalunya desde sa més tendra edat á llegir en catalá"; fins i tot alguns pares posaven als seus fills els noms dels protagonistes dels relats; o podem trobar exempalars d'"En Patufet" als quals falten únicament aquestes pàgines, que els lectors devien conservar a part per anar rellegint de tant en tant. Una de les pàgines, a més, va donar origen l'any 1920 a un dels moviments de joventut més importants de Catalunya, els "Pomells de Joventut". És veritat que al cap d'un temps sorgiren entre els intel·lectuals i polítics veus crítiques que retreien l'excés de sentimentalisme i els desenllaços aparentment forçats de les pàgines, la qual cosa no va suposar en cap moment, però, una minva d'un públic fidelíssim.

Aviat l'editor Baguñà va recollir les trameses setmanals en volums d'aparició periòdica que es venien a una pesseta i que contenien una vintena de "Pàgines". A continuació podeu llegir el pròleg -abans ja l'havia publicat el "Foment de Pietat Catalana"- que aparegué en el primer llibre, que ens dóna una visió molt precisa del contingut i la finalitat de les historietes i fa també un important elogi de Junceda. Després del pròleg, podeu llegir la primera "pàgina viscuda" que es publicà: situació límit un pèl forçada i final feliç amb llàgrimes assegurades. Hauríem volgut presentar-vos també la darrera pàgina que aparegué a "En Patufet", però és una narració del número 1806, de finals de desembre de 1938, que havia de continuar en el número següent i ja no va aparèixer; de manera que ens ha semblat que podíem acabar amb una magnífica pàgina realment viscuda, la que a finals de novembre, sota l'aparença de ficció, ret homenatge a Jordi Folch i Camarassa, fill de l'escriptor, que havia mort en la guerra el mes de setembre de 1938, quan encara no tenia divuit anys. Més àgil i d'un dramatisme més contingut que en altres narracions, J. M. Folch i Torres expressa la desolació produïda per la desaparició del seu fill, que ja havia començat a col·laborar en les mateix setmanari que dirigia el seu pare. Per cert, ni des de les "Pàgines viscudes" ni des de la revista era fàcil endevinar que tenia lloc la guerra civil, només de tant en tant un acudit o un petit detall (el fet que alguns números fossin quinzenals, la nota necrològica de Jordi Folch...) permetien entreveure la tragèdia. Paral·lelament a Baguñà, "Foment de Pietat Catalana", que ja hem esmentat més amunt, anava editant les narracions de Folch i Torres en uns quadernets que es podien relligar, titulats "Historietes exemplars" i que contenien únicament de 3 a 5 historietes. Més avall podeu veure la portada d'un número de 1925. Evidentment, es feren altres edicions de les "Pàgines", com la que començà l'any 1959 l'editorial Balmes seguint el model del "Foment" o, més endavant, l'Abadia de Montserrat i l'editorial Selecta.

Com a pròleg

Aquesta col·lecció de lectures escollidíssimes foren publicades amb el títol de "Pàgines viscudes" en el popular i estimat setmanari "Patufet".
Sense perdre la formal serietat d'història, desperten l'interès de la novel·la, tenen tota la suggestió de la rondalla i deixen la impressió moral de l'exemple edificant. El perdó de les injúries, el tornar bé per mal, l'amor als pobres i desgraciats, la dignitat i l'honradesa, la noblesa de sentiments, l'auxili al desvalgut, els enginys de la caritat, l'amor al treball, la suggestió del noble ideal i altres semblants són els temes d'aquestes històries.
No cal fer la presentació de l'autor ni alabar la traçuda mà amb què les ha escrites, perquè té l'honor merescut d'un nom prestigiós en la literatura catalana. Però volem, sí, alabar principalment el cor que les ha dictades i el seny moral amb què ha sabut expressar-les. Indubtablement, dels actuals escriptors catalans, En Josep Maria Folch i Torres és el qui més ha demostrat conèixer la psicologia dels infants i adolescents. Sembla que ell vegi palpablement els límits, o, millor dit, la capacitat moral dels infants i conegui amb precisió on pot arribar el jove quan comença a entrar activament en les lluites de la vida esperonat amb la força de bells ideals. Sobretot l'inculcar els respecte i l'amor als desgraciats, als més desgraciats de tots, i als més despreciats de la societat, sembla ésser una obsessió en el triar els temes d'aquestes historietes. I, aquest amor, no pas mogut solament per la llàstima sinó nascut de la vertadera caritat divina i impulsat pel sentiment de dignitat humana i de la més alta nobilitat de cor.
Els dibuixos d'en Junceda fan un marc exquisidíssim al quadre presentat en la historieta. Efectivament, la vida que palpita en la composició del dibuix; el sentiment finíssim que respiren els personatges presentats; la traça admirable amb què es combinat el conjunt atinant fins en els més petits detalls; tot plegat fa que el dibuix d'en Junceda sia insubstituïble i posi el nom de son autor entre els primers dibuixants de Catalunya.
EUDALT SERRA I BUIXÒ, Prev.

Les dues amigues

Acabava la solemne festa del repartiment de premis en un dels més aristocràtics col·legis de senyoretes de la ciutat; i mentres, en el saló d'actes, es despedien les professores i les famílies de les deixebles, en el vestuari, on havien acudit aquestes per a posar-se els capells, tenia lloc aquesta interessant escena entre dues nenes, si fa no fa de la mateixa edat.
-Vaja, no ploris així, Virgínia. No pots figurar-te la pena que'm fas.
-Com vols que no plori, si fins sento temor de tornar a casa? El meu papà, tindrà un disgust tan gran al veure que no m'ha donat premi... Què dirà de mi? Que sóc una desaplicada i una desobedienta.
-Potser no't renyarà com tu et penses.
- Ai, sí, sí, amiga Loreto. El meu papà és molt bò i m'estima molt, però, no podrà resistir el disgust i la vergonya que li causaré al veure'm arribar sense premi. Ah, Loreto, que feliç ets tu, en poder presentar als teus papàs aquest formós llibre de contes amb les cobertes tan daurades! Com me penedeixo de no haver estat aplicada com tu durant el curs!...
La Virgínia no pogué continuar per mor del devassall de llàgrimes que li brollaven dels seus formosos ulls.
La Loreto, sentint en el seu cor bondadós una profunda pena davant de la gran aflicció de la seva estimada amiga, en un d'aquests moviments generosos de les ànimes grans, li digué:
-No ploris més, Virgínia. Aquí tens el llibre. Mostra'l al teu papà com si l'haguessis obtingut tu com a premi, i evita-li el disgust que passaria.
-Oh, això no puc acceptar-ho, volguda Loreto. Ets massa generosa amb mi... Ademés, ¿cóm te presentaràs tu, sense rès, davant dels teus papàs?
-M'hi presentaré explicant la veritat; dient que amb el sacrifici meu, haure estalviat un trastorn al teu papà, una pena a una amiga.
-Però, ¿et creuran els teus papàs?
-¡No m'han de creure! En primer lloc, ells han assistit a la festa i han vist que he obtingut premi. Ademés, com que mai he mentit, els meus papàs no posen mai en dubte el que jo dic.
-Que feliç ets, amiga Loreto; i que bona és la teva ànima.
-No n'hi ha per tant. Els meus papàs encara m'estimaran més al veure això que he fet i amb el fi que ho he fet.
Després d'algunes vacil·lacions, la Virgínia acabà per acceptat el llibre, quedant el seu cor fondament agraït.
La Loreto tenia raó. Els seus papàs a l'enterar-se dels seu gest generós la besaren amb tot l'afecte, i el seu papà li comprà un llibre de contes mes hermosos encara que el que ella havia regalat a la Virgínia.

***

Havia passat molt temps d'ençà d'aquests fets i les dues amigues, per raó de les coses de la vida, feia ja molts anys que no s'havien vist.
¡I que diferent havia estat el camí d'ambdues per aquest món de misèries!
Mentres la Virgínia vivia feliç, voltada de comoditats en un sumtuós palau, voltat de jardins, en les afores de la ciutat, la pobre Loreto havia passat totes les amargors imaginables.
De molt joveneta quedà sense pares i encara que pogué consolar-se un xic de tan gran dissort al contraure matrimoni amb un jove de bons sentiments, al cap d'un any, quan Nostre Senyor havia beneït la feliç unió enviant-los un fill, el marit morí, deixant-la sola i indefensa entre un escamot de mals parents que li disputaren l'herència fins a deixar-la completament arruinada.
Des d'aleshores, començà un trist calvari per a l'infortunada Loreto. Per a guanyar-se la subsistència per ella i pel seu fillet, tingué de donar lliçons de piano. Una a una visità totes les seves amigues d'abans i sols algunes la reconegueren.
La que més hauria fet per ella, la Virgínia, no la trobà en lloc, puix, amb tants anys, els portes del pis on ella vivia quan anaven a col·legi, no pogueren donar raó d'ella.
Per a més desgràcia, les fadigues del professorat i el pujar i baixar escales tot el sant dia, acabaren d'emmalaltir-la, ella que ja tenia la salut malmesa per tantes penes com havia passat.
Tingué de deixar les lliçons, puix la seva malaltia era gréu. La pobre Loreto es passava el dia plorant i acariciant al seu fillet que plorava de gana.
No pogué pagar el lloguer del piset que habitava, i quedà en mig del carrer amb l'infant als braços.
El fill, el fillet del seu cor, era el que li donava forces per a no deixar-se caure extenuada en mig del carrer. Ell, l'amor grandíssim vers aquell bocí del seu cor, fou qui li donà valor per a ...captar.
Sí, la Loreto captà. I no gosant allargar la mà als transeunts, se dedicava a trucar per les cases demanant un mós de pà pel seu fillet.
Un dia, que rès havia recollit, trucà extenuada en un sumtuós palau de les afores de la ciutat.
El jardiner obrí la reixa, i al veure que era una pobra que demanava almoina, li digué: "Déu us ampari, bona dona", disposant-se a tancar altre cop la reixa.
La Loreto pogué veure en el jardí a una distingida senyoreta que es passejava acompanyant pel braç a un senyor de molta edat.
Aquella senyoreta, al passar vegué el nen ros i bonic de la captaire, i compadida per la criatureta, digué al jardiner:
-Tingui; dóngue-li aquesta moneda.
La Loreto, al sentir aquella veu, alçà el cap amatenta, mirant-se a la caritativa senyoreta. Aquesta, al veure la cara de la captaire, féu un moviment de sorpresa.
-¡Papà! -exclamà.- Segui i permeti'm anar fins a la porta.
Corregué, i ja no tingué dubte:
-¡Loreto! ¡Amiga meva! ¿Ets tu?
-Virgínia, jo sóc... Ja veus.
La Virgínia l'abraçà efusivament i sense voler saber més, la va fer entrar al jardíi la presntà al seu papà:
-Papà meu. Aquesta pobre senyora, és aquell àngel de bondat, de qui li he parlat tantes vegades, que em donà el seu llibre de premi per a evitar un disgust a vostè. Permeti que es quedi aquí com si fos una germana meva.
El venerable vell hi accedí plè de goig, i, donant una mirada al xamós nen, exclamà:
-Ara ja podré morir tranquil, puix te deixaré al costat de tan bona amiga, i amb el temps, aquest nen serà l'apoi de la vellesa vostra.
No cal dir que la Loreto sigué completament feliç, i que la Virgínia correspongué al seu bon cor, voltant-la de comoditats i de distincions com si en realitat fos una germana seva.

27 de març de 1915

El fill que no torna

Se n'havia anat a la guerra amb el cor ple d'un optimisme sa, una mica inconscient, refiat... És veritat que en el moment de pujar a l'autoòmnibus que se l'havia d'endur junt amb els seus companys de lleva, quan va veure que el seu pare es quedava allí, vora de la finestreta del cotxe, el dors corbat, envellit en poques hores, el noi esdevingué tot de sobte seriós i concentrat; la seva galta quasi infantívola s'esblaimà i els músculs de la cara i dels llavis i la barbeta fina i acusada es commogueren amb una tremolor espasmòdica que semblava anunciar la imminència del plor. Però. El magnífic adolescent no plorà. Va fer des de l'interior del cotxe, un salut amb la mà, més que un salut un gest encoratjador vers el seu pare com dient-li:
-Ep, pare! No s'hi val. ¿Que no es recorda com hem quedat? Res d'entendrir-se!...
Per evitar-ho, ell mateix havia demanat a la seva mare que no anés a acomiadar-lo. La besà abans de partir, estossegà, perquè l'emoció posava una mica de rogall a la seva veu i li digué:
-Fins ben aviat, mare.
L'autoòmnibus es posà en moviment. De primer, sense moure's de lloc, sotraquejà amb violència. Un moment després es desplaçava i s'allunyava carretera enllà.
El pare es quedà encara una estona fent adéu amb la mà, sense saber si el noi el veia. El vehicle ja havia desaparegut, que ell, el pobre home, continuava encara fent adéu amb la mà vers la carretera buida.

***

És clar que tornaria! Quan algú, per a tranquil·litzar els pares, els deia que en tornen més que no s'hi queden, i que tinguessin confiança perquè llur noi fóra d'aquells, no els deien res que els pobres pares no s'haguessin ja repetit centes de vegades ells mateixos.
És clar que tornaria! ¿Com podia ésser d'altra manera si el pare hi comptava tant, si la mare no podria viure sense ell? I, després, feia tan poc temps que havien vist morir el gran, que estaven quasi segurs que la mort ja no els demanaria cap més tribut en molt de temps.
Però, pel damunt de tot, el pare no podia admetre que fos d'altra manera perquè hi havia el drama d'ell de per mig. Aquell pobre home se n'anava de dret cap a la senectut. Els anys hi eren, i, després, havia treballat tant durant la seva vida, que res no tenia d'estrany que es sentís cansat. El seu ofici... (posem que fos un hàbil dibuixant litògraf, o altra cosa per l'estil), havia escurçat i fatigat la seva vista de tal manera que el treball li esdevenia cada dia més difícil i penós.
Doncs bé. D'un quant temps a aquesta banda, el noi havia començat a dibuixar, i tot feia preveure que la seva habilitat no trigaria a superar la del pobre pare. ¿Com podia ésser, doncs, que el noi no tornés, si el noi era no solament el fill enyorat i l'alegria de tots, sinó que era per al pare la seva esperança, el seu repòs, el continuador de la seva feina!...

***

A cada carta de l'absent, la confiança dels pares s'enrobustia. Així mateix deu passar a tots els pares que tenen fills a la guerra.
Eren unes cartes animades, vives. Els mots, les frases hi eren posats d'una manera que els pares, en llegir-les, creien sentir la mateixa veu d'ell.
Sense tenir l'aire de dir res transcendental, deia de vegades unes coses que penetraven fins al més endins de l'ànima.
Després d'explicar mig bromejant les tasques a les quals s'havia de lliurar, rentar-se la roba, sargir-se el mitjons, acabava: "Diguin el que vulguin: una mare és la cosa més ben inventada del món."
Repetia constantment:
"No pateixin, que tot això, vist de prop, no fa tanta por com jo creia."
... ... ... .... ... ... .... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... .. ... ... ... .. ... ... ..
"Per ara, em trobo bé i menjo bastant. El que no tinc és gana."
... ... .. .. .. ... ... .. .. ... .. .. ... .. .. ... ... .. .. ... ... .. ... .... .. .. ... ... ... ... .. .. .. .. .. ... .. .. .. .. ..
En una altra carta:
"No pateixin per mi, que tot m'ho vaig passant. De vegades a dos quarts de dues, em vénen ganes de plorar. És l'hora que vostès van a taula. Després ja em passa."
... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
En una altra carat deia:
"He vist avui un ametller, tants com n'hi ha a casa. La nostra columna seguia camí amunt. El company del meu costat ha acabat per dir-me:
"-Què et passa? Per què et gires tant?
"No li he contestat. Potser s'hauria rigut de mi si li hagués dit que em girava per veure aquell ametller que es quedava sol a la vora del camí."
... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
I en altres cartes:
"A l'hora de sopar, tothom acaba per parlar de la seva mare."
... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
"Avui he trobat l'Ordeig. No hem pogut parlar perquè anava en formació. Està prim que no sembla ell mateix. M'ha abraçat i quasi no ha dir res."
... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
"Aviat ens veurem perquè em sembla que donaran permisos."
... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
"Tinc por que trigarem molt a veure'ns, perquè han suspès els permisos..."
... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

***

Anaven passant els dies i no venia carta del front. Als pobres pares no els era permès de passar cap inquietud, perquè això ja se sap. De vegades es triga molt a rebre la carta.
Tothom sap d'un a altre conegut que després de tants dies o de tantes setmanes (posats a tranquil·litzar no ve pas d'un mes) de silenci, havien rebut carta del fill, quan ja es pot dir que l'havien plorat per mort.
Finalment, però, arriba la carta... Una carta... No pas la carta esperada, sinó la carta temuda. De vegades aquesta carta, missatgera de la mala nova, no gosa arribar de dret. La reben uns altres pares que tenen també un fill al front; un fill que ha vist caure el vostre...
Unes veus, uns rumors van arribant a l'oïda dels pares desventurats, precedint l'amargosa veritat.
Després arribarà la carta que, ja abans d'ésser oberta, et diu que no és la mà del teu fill que ha escrit l'adreça del sobre.
El pobre pare ja no té cor per a obrir-la. La trista mare, encara menys. Però ¿i si fos que ens diguessin que no és mort, que només està ferit?... No ho creu, no; però la idea ha travessat llur enteniment com un raig de llum, i de seguida els dits tremolosos del pare esquincen el sobre.
A la primera paraula ja comprèn que la carta no diu res de bo. A la signatura, un nom desconegut: ¿Un company del fill que va recollir les seves últimes paraules, potser? No; no hi ha últimes paraules. La carta del bon company, que s'ha fet un deure d'avisar la família, ho diu ben clar. No hi ha últimes paraules. "Les ferides varen ésser tan terribles que el van deixar mort a l'acte..."
La mare arrenca en un gran plor. El pare, el cap entre les mans, una amarguesa de fel a la boca, murmura, com si respongués a aqueixes paraules:
-No. Les ferides més terribles no són pas les que deixen mort a l'acte; sinó aquelles que t'esberlen el cor i t'ho destrossen tot a dintre teu, tot deixant-te, irrisòriament, la vida.

Novembre de 1938

Les mateixes històries amb un altre títol

I uns anys després... 1959