ELS NENS DE LA MEVA ESCALA. JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Observador, tendre i realista, poeta de la quotidianitat, Salvat-Papasseit va descrivint unes espurnes de la vida dels nens de la seva escala. Els fragments que podeu llegir en primer lloc es van publicar al número 18 de la revista "La Mainada", el 7 d'octubre de 1921. La Salometa és la seva pròpia filla, la font d'inspiració pricipal d'aquestes pàgines, i a poc a poc s'aniran incorporant altres nens i nenes que ens acaben donant una visió de la infància a través dels seus acudits i les seves relacions amb grans i petits. A la revista aparegueren únicament 13 textos seus.

La Salometa és una nena menuda, menuda, però com l'argentviu de bellugadissa i gosada. I amb uns ulls grossos, que és el que se li veu més. Porta unes calcetes curtes, i un vestidet més curt, i ara a l'istiu, amb els cabells tallats, fins sembla un xicotot. No vol que res li facin, sinó que ho vol fer sola, i quan ho aconsegueix exclama:
Heus, mama... tota tola he fet! tota tola!
La Salometa té ara vint-i vuit mesos. L'altre dia assajava de veure a galet. Té un cantiret de llauna i obria una boqueta que quasi feia por de tant oberta que era. Ui, ui, ui quina por!... El cas és que bevia i no bevia, car si aixecava el broc, no sabia engolir. I així es mullava tota. Però encara afegia:
Heus, mama... tota tola, he fet! tota tola!
El diumenge passat l'oncle li feia festes. I jugaven a ponts. La Salometa passava sota les cames de l'oncle, i reia... i no queia. Al vespre, en arribar el papa, la Salometa es posava a peu dret i obria les cametes i saltava:
- Pazza, papa, pazza!

A l'August anireu coneixent-lo. És un nen de cinc anys que viu al tercer pis, a vegades rebec, però ja comença d'anar a estudi i es millorarà molt. Porta un davantalet a ratlles, unes espardenyetes, i branda la cartera com si passés molts llibres. Però no en passa cap, que hi duu el berenar només. A vegades s'atura a la font del cantó i es mulla com un peix d'aquells de coloraines. Pel demés, és un bon nen, que no es mossega les ungles, s'acaba totes les sopes i fins sap dibuixar.
Mireu si en sap, que n'està segur. No vol que el contradiguin. Ahir mateix dibuixava un cavall. En fer-li observar el seu avi que aquell cavall havia cinc potes, i que els cavalls no en tenen sinó quatre, l'August va replicar:
- Oh, quatre, quatre... Els meus cavalls en tenen cinc!

Al número 19 de la revista, a més de la Salometa, que torna a aparèixer, també s'amplia la història d'un altre petit veí, En Ricardet, que abans volia ser "caballo", i que ara Salvat recupera, com en els casos anteriors, a partir d'una anècdota.

El nostre Ricardet, a qui anomenarem des d'ara amb aquest nom perquè si el volem nostre és per lo espavilat, ja no serà caballo. Una bona família de l'escala se'l va emportar a fora, a passar uns quants dies prop d'Arenys, i per quelcom seriós que li va ocórrer ha pogut canviar d'opinió i desig. Ha tornat un xic negre de sol i de serena arran la mar, i amb un bon tros de seny que no tenia, que la gent de la costa catalana són aciençada en tot i es fan encomanar l'enteniment.
Ja veureu que una nit (ell dormia a una cambra qual finestra reixada queia a la planta baixa del carrer) feia una lluna plena que semblava un mirall de serafins i entrava la claror dins la cambra mateixa. En el silenci viu de les nits prop la mar, pel nostre eixelebrat fill de Múrcia mateix, cosa mai sospitada, hi havia la remor fremissant i suau de l'ona fregant l'ona. I el petoneig seguit de l'aigua enamorada amb la sorra sedent, li semblava una mà que l'anés adormint, estirada lleument per sa galta. Mes si feien trepig al carrer s'oïa de tan clar que hom diria un martell. El nostre Ricardet cada vespre es dormia d'un cop d'aquest trepig.
Ningú no el sap poruc, però ara es tapava el cap amb els llençols, per mor de no sentir què passava al defora. Un salt al cor el feia desvetllar, i escoltava tement:
-Alabat sia Déu!... I l'estel lluminós que ens envia. Les doootze!...
El sereno del poble, amb una veu gruixuda de xantre oficiant, declarava als veïns l'hora quieta. Apoiava el seu cos i el seu braç en la reixa mateixa que havem dit, i la seva figura entrava retallada i aparentment sinistre. En Ricardet el veia tocant als peus del llit: amb una barba llarga i una gorra estrafeta, amb una mà tot d'ossos llarga i prima. Sentia la fredor d'una basarda immensa i no tenia esma de cridar. Per fi va encendre el llum, car penjava una pera sobre el capçal del llit, i tot va esdevenir d'una claror segura i coneguda, i el malastruc sereno ja no hi era.
A l'endemà, quan entraren a la cambra, la nitra estava encesa i sota dels llençols, com una muntanyeta que cobria la neu, hi havia en Ricardet. El varen despertar, i abans que el bon dia, esguardant a tothom i amb els braços enlaire, va dir:
-Ja tinc ofici! Ara vui ésser guerrrero.
...?
-Sí, ara vui ésser guerrero i sortiré a les nits i mataré serenos.

En el número 20, la Salometa té uns tractes molt singulars amb un gatet. La nena sembla satisfeta, però les associacions protectores dels animals potser no estaven tant cofoies com el pare amb aquesta relació.

La Salometa juga amb el gatet. Després de les nines, que tot just si vesteix amb mocadors i bressola a la falda, no té altre amic més franc i més alegre. El gatet es diu Miau i és negre i blanc. Corre per tot el pis, esgarria la roba apariada en el cove els dies de bugada i es persegueix la cua cargolant-se per terra. No se l'atrapa mai. Llavors la Salometa li enveja el bon jugar i crida:-Miau, aquí!- El gatet no s'atrassa, i me'ls teniu als dos embrutant-se el vestit i la pell. El vestit del Miau a vegades és net que no té pèl que visqui sense dia de festa. Net com una patena, que diem. I l'un i l'altre corren com dos petits follets.
La nostra Salometa l'agafa pel clatell, a voltes per la cua i també per les potes, i l'aixeca molt enlaire i el deixa anar i tot, igual que una pilota. S'estimen tant i tant, que si no fos la mama que ho vigila, fins dormirien junts. El gatet s'acontenta en dormir al llitet de la nena cada volta que pot, però només de dia. La mama no permet que respiri l'alè del Miau. Fora d'això, tots dos fan una sola cosa i una sola persona, i no cal retenir amb quin seny el marruix sap amagar les ungles.
Suara la Salometa el tenia pel coll. De tant com l'apretava li prenia el respir. El gatet miolava: méu, meeu, meeeu... Però a la Salometa se li acudia això:
Paieet Miau... Canta coses!

I encara dos textos més. En el primer podem llegir com Salometa comença a reconèixer les vocals; aquesta vegada és la O, però l'assimilació de les característiques de la lletra no és tan satisfactòria com sembla en un principi; encara que precisament aquest fet li reporta altres satisfaccions al papa. En el segon text, llegirem com alguns dels nens que havien estat descrits individualment, participen ara d'un esdeveniment comú... I sempre l'anècdota final, que ha estat la que ha captat l'interès de l'escriptor. Els dos textos van ser publicats al número 22.

La Salometa sap la O. Aquesta vegada el fet no és memorable, perquè li ha estat ensenyada, però és d'assenyalar que ella coneix la lletra per tot allà on la veu. Als llibres als diaris, a qualsevol paper on sigui impresa, tant si és grossa com xica. Però només impresa.
Pels menesters de casa, el papa té pensada una pissarra negra, i a vegades, amb guix, sol distreure la nena dibuixant-li el porró, el canti, les cadires i tot allò que la nena li va dient:
-Papa, fes un puó... papa, fes un cantieet, papa, fes una caïeta...
El papa ha fet una O. Damunt d'un fondo negre tot lluent d'atzabeja, una circumferència d'una blancor magnífica. I li ha preguntat: -Salometa: quina lletra és aquesta?
I la nena:
-No hi és... iétra! La iüna, és !! la iüna!!!

Han pujat al quart pis on tenen un nadó d'ahir vespre. La Montserrat i en Jordi, els germanets, de contents que estan, semblen dos pardalets que corressin pel pis.
La Montserrat pregunta: -Escolta, àvia: com és que tenim un germanet? ¿I per què no tenim una germaneta-. L'àvia ha explicat això:
Quan han trucat al pis, jo estava cercant un barret per a posar al Jordi. I vet aquí que ha arribat un menut. Si hagués demanat una escombra, per exemple, el qui trucava hauria estat certament una nena...
Al cap d'una estona, En Jordi esguardava el cel, i l'àvia ha inquirit que cercava de veure el forat per on devia haver passat el marrec, que ha arribat, ves si és prou! sense bolquers i tot.
Quan ha entrat la Salometa, ja hi havia qui sap les visites. En Ricardet, l'August, en Lluís, l'Anna Maria, en Miquelet i una nena castellana, si fa no fa com la Salometa, però a qui la nostra nena no entén, perquè a vint-i nou mesos no hi ha cap català que entengui l'espanyol. Per això ha estat possible aquest diàleg:
-Sientes, el nene, cómo llora.
-Què dius? ... tonta!

De sobte, es va interrompre la col·laboració de Salvat, però al número 23 van sortir, sota el mateix títol i amb la dedicatòria "Amb tota devoció a En J. Salvat-Papasseit", quatre narracions curtes de Pere Pujol Casademont, amb nens nous. Aquesta va ser la darrera aparició d'"Els nens de la meva escala" a "La Mainada".