Josep Pin i Soler. Alícia
Tothom
està d'acord que la novel·la Alícia -no confondre
amb l'obra teatral del mateix nom-, publicada per Pin
i Soler el desembre de 1923 a la Ilustració Catalana, és una
obra menor. Pin tenia ja 73 anys i ja feia temps que havia escrit la seva famosa
trilogia que iniciava La família dels Garrigas (1887). Alícia
fou la seva darrera novel·la i, com veurem, es pot inscriure dintre de
la novel·la sentimental o rosa. L'obra fou traduïda al castellà
l'any 1925 i publicada per l'editorial Juventud en la seva col·lecció
"La novela rosa". Tot i ser una obra menor, encara ara fa de bon llegir
i és una bona mostra d'un tipus de literatura que durant la dècada
del 20 sembla que tingué força èxit a Catalunya. Durant
aquests anys van aparèixer les dues col·leccions més importants
del gènere: la "Biblioteca Gentil"
de Folch i Torres i la "Biblioteca Damisel·la"
de Clovis Eimeric. Alícia es publicà just abans de l'eclosió
del gènere al nostre país.
La història, ben desenvolupada, encara que potser amb algun excés
en les descripcions, comença narrant el viatge per mar que fa l'industrial
Joan Lluís Delmont, acompanyat de les seves filles -la més gran
és Alícia, que té 20 anys- i el servei per tal de trobar
en una finca que tenen a Granada una mica de repòs després de
la mort de l'esposa i mare de les nenes. A Andalusia, amb companyia dels seus
amics d'allí, la família aconsegueix recuperar-se suficientment
de la tràgica pèrdua i tornen a Barcelona on recomençaran
la seva vida quotidiana. A partir d'aquest moment, el narrador se centra en
la vida d'Alícia i els seus pretendents, sense oblidar-se en cap moment
de desenvolupar aquells aspectes diversos (negocis, lleure, educació
de les filles, relació amb els parents, petites intrigues), que afecten
els protagonsites i, a més, situant l'acció en diversos escenaris:
a Barcelona mateix o a Menorca, Mallorca i, finalment, Melilla durant la guerra
de l'Àfrica. Quant sembla que ja queda clar que Alícia es quedarà
amb Víctor, ara tinent, a qui coneixia des de que eren petits, hi ha
un malentès entre els dos enamorats i el noi que se sent culpable demana
que el destinin a l'Àfrica, on ja al final de la novel·la, greument
malalt, rep la visita d'Alícia i altres personatges i té lloc
la reconciliació que el lector preveu que serà l'escena final
d'un amor que la mort trencarà, però...
Bé, abans de desvetllar el desenllaç, cal dir que si bé
la història no té cap aspecte destacable, especialment original,
i el ritme, cap al final, es desequilibra, la novel·la té algunes
característiques interessants. En primer lloc, Pin, que fou un personatge
que viatjà força, fa també viatjar els seus protagonistes
i descriu i valora minuciosament alguns dels escenaris que recorren i dels tipus
que hi viuen, la qual cosa dóna un valor afegit a les peripècies
dels protagonistes. En un intent de versemblança, tot i que la llengua
de la novel·la és el català, fa parlar els seus personatges
en castellà quan s'adrecen a gent que parla aquesta llengua, esporàdicament
apareix també el francès o l'alemany. En una nota a peu de pàgina
justifica aquest recurs: "Convençuts que les persones distingides
que llegiran aquesta novel·la, entenen no solament la nostra llengua
sinó moltes més, no hem volgut posar en català certs trossets
dels diàlegs que se suposa han siguts parlats en castellà o en
francès. Traduir-los seria una afectació, una cosa de mal gust,
una ridiculesa" Un altre fet a destacar és l'humor que planeja
en molts moments, en què, bé el propi narrador directament, bé
algun dels personatges reflexionen sobre el que observen o el que els passa.
Reflexions de vegades força originals, agosarades i provocatives, com
quan el narrador diu: "I es posà a contar una història
de mosquits embalsamats, que ningú pogué entendre de tant com
ella, volent-la contar tal qual l'havia oïda a una gitana, deia coses estranyes;
de tant voler pronunciar certes paraules com la gent ben educada de Granada,
on el castellà és més pur, més musical, més
hermós que en cap altre lloc d'Espanya, on no diuen méndigos com
a Valladolid, ni fan aquelles entonacions guturals i llòbregues dels
burgalesos, on no acaben en z les paraules terminades en d..."
Acabem amb dues mostres del principi i el final de l'obra: la dedicatòria
i, ja al final, la justificació que dóna l'autor per tal d'allargar
la novel·la.
DEDICATÒRIA
La present novel·la d'amor pur i cast a dedicada a
LES XIQUETES CATALANES.
Elles són l'encís, la joia, l'ornament, el millor de cada casa,
el millor de Catalunya; són sobretot les abelles feineres, les que fan
la mel i generosament la donen.
A totes l'autor dedica el seu llibre que poden llegir les sàvies i les
que no ho són gaire, les melancòliques i les rialleres, les devotes
i les que no passen mai el rosari.
A totes l'autor desitja prosperitat a dojo, enteniment i un bon humor impertorbable.
Ja veiem, doncs, perfectament explicitats, el tema i les destinatàries (ben universals) de la novel·la. En la traducció al castellà, la dedicatòria té un petit canvi, "les xiquetes catalanes" s'han convertit en "las muchachas españolas", amb permís de l'autor, segons concreta l'editor. Anem a llegir què passà finalment en la història precisament a causa d'algunes xiquetes.
ACABAMENT
I aquí hauria terminat la púdica història dels amors d'Alícia,
si certes amiguetes de l'autor, de gran tendresa i un xic tafaneres, que l'anaven
llegint així que l'autor escrivia prop d'elles, no li haguessin dit,
commoses, que no fos crudel, que declarés sense paraules cobertes si
en Víctor era mort i que si fos possible el fes viure per ser ditxós
amb la seva incomparable Alícia. També li deien, per pura tafaneria,
que desitjarien saber què fou de la Walkíria xiuladora, què
fou de l'oncle Antonet, de l'exemplar don Joan Lluís, de les seves nenens...
que fou de la senyoreta Klein i d'en Paco, de les tietes i el cosí Aleix,
d'en Retama i el seu gos, de la Maria Roure!
Interessant-les en gran manera saber coses de mossèn Ventureta ... si
no el feren bisbe!
I l'autor, per plaure a les seves amiguetes de cor sensible... i un xic tafaneres,
consent a escriure un capítol més... serà el darrer.
I en el darrer capítol, "La gran diada", Pin i Soler respon absolutament a totes les preguntes que les seves "amiguetes" li havien fet. És clar que aquí no podem desvetllar allò que explica l'autor.