BIOGRAFIES

La major part de les biografies s'han resumit de la GEC i del Diccionari de la literatura catalana d'Edicions 62. Estan ordenades segons han anat apareixent els textos en les pàgines anteriors. Per suposat, algunes d'aquestes biografies les podeu trobar a Internet, a Lletra o a l'Associació d'escriptors en llengua catalana, per exemple. A més de les biografies, podeu llegir informació sobre dues revistes; es tracta d'aquelles sobre les quals no es donen detalls al llarg de les pàgines anteriors; en canvi, podeu trobar informació directament sobre diverses publicacions ("Un tros de paper", "La Mainada", etc.) en els continguts de les diverses unitats.

 

Aribau Rubió, J. Milà Pin i Soler Puigblanc Camprodon
Balaguer Aguiló Robert, R. Vilanova, E. Verdaguer Oller
Soler, F. Guimerà Casas, J. Fabra Brossa, Jaume Maragall
Cortada Rusiñol Roure Pous i Pagès Víctor Català Bertrana
Ors Carner Bofill, J. Foix Salvat-Papasseit Junoy
Folguera Dalí Planells, A. Soldevila, C. Oliver, J. Briz, Pelagi
Folch, J. M. Riba, C. Eimeric, C. Anglada, L. Bori i Fontestà Busquets, Anton
Karr, Carme "Esquella T." Pla, Josep "Xut!"    

 

ARIBAU, BONAVENTURA CARLES (Barcelona, 1789-1862)

Poeta, periodista, economista i polític. Estudia al Seminari Conciliar de Barcelona i a la Junta de Comerç. El 1815, molt jove encara, fundà la Societat filosòfica i dos anys més tard publicà el seu únic llibre de poemes, Ensayos poèticos. A causa de dificultats familiars hagué de deixar els estudis i entrà a treballar per a diverses empreses comercials. El 1820 participà amb entusiasme en la revolució liberal i, entre 1820 i 1823, es lliurà al periodisme i a la literatura, ingressà a l'ABLLB i contribuí a la fundació d'"El Europeo". Posteriorment, tan allunyat de les actituds moderades com de les revolucionàries, desenvolupa la seva activitat pública en un terreny d'especialista. El 1826, recomanat per Fèlix Torres i Amat, entrà a treballar en l'empresa de Gaspar de Remisa i fixà, així, la seva residència a Madrid. Quan el seu patró fou nomenat ministre de finances, ell accedí al càrrec de director general del tresor i posteriorment tingué altres càrrecs públics. Per bé que s'havia desentès a poc a poc dels problemes de Catalunya, cap al 1850 inicià un acostament que s'accentuà a mesura que s'incrementava la lluita entre proteccionistes i lliurecanvistes fins a convertir-se en l'autèntic representant a la cort de la indústria catalana. Malalt i desenganyat, tornà a Barcelona per a morir-hi en la pobresa. La seva obra en llengua catalana és escassíssima. Cal destacar , però, el poema "La Pàtria" que publicà a les pàgines de "El Vapor" -periòdic que ell mateix contribuí a fundar-. Aquest poema, compost amb motiu de la festa onomàstica del seu patró, Gaspar de Remisa, constituí el punt de partida del moviment de la Renaixença i també, en bona part, del romanticisme en llengua catalana.

 


RUBIÓ I ORS, JOAQUIM (pseud. Lo Gayter del Llobregat). (Barcelona, 1818-1899).

Fou uns dels iniciadors del moviment de la Renaixença. El seu pare era impressor i llibreter de vell. Rebé l'ensenyament primari a la mateixa escola que Milà i Fontanals. Estudià posteriorment al Seminari i seguí diversos cursets a la Junta de Comerç. El 1838 rebé el grau de batxiller en dret i posteriorment, el 1845, es llicencià i obtingué el doctorat a la Facultat de Lletres de Barcelona. El 1847 fou nomenat catedràtic de literatura a la Universitat de Valladolid i hi residí fins que el 1858 prengué possessió de la càtedra d'història a la Universitat barcelonina de la qual fou rector fins poc abans de morir. Fou també president de l'Acadèmia de Bones Lletres. Encara que la major part de la seva obra és escrita en llengua castellana, fou un dels principals impulsors de la Renaixença. De 1839 a 1840 poblicà amb el pseudònim de "Lo Gayté del Llobregat" 19 poesies al "Diario de Barcelona" que l'any 1841 recollí, juntament amb altres de disperses fins un total de 27, en un volum, Poesias, encapçalat per un pròleg que es pot considerar el manifest de la Renaixença i del moviment romàntic en català. Aquesta obra fou ampliada i reeditada en diverses ocasions. Rubió també fou un dels principals impulsors de la restauració dels Jocs Florals de l'any 1859. Publicà diverses obres sobre autors catalans i inicià una biblioteca d'autors catalans antics que restà aviat truncada.

 


MILÀ I FONTANALS, MANUEL. (Vilafranca del Penedès, 1818-1884).

Filòleg i escriptor. El 1827 es trasllada amb la família a Barcelona. Estudià filosofia al Seminari de Barcelona i a Cervera i es llicencià en dret als Estudis Generals de Barcelona. El 1836 començà a escriure en castellà a "El Vapor", on publicà l'estudi Clásicos y románticos, assaig que constitueix la primera exposició crítica de la doctrina romàntica i assenyala l'autèntica faç del romanticisme català. El 1845 es doctorà en filosofia i lletres i l'any següent guanyà la càtedra de literatura a la universitat de Barcelona. Publicà treballs importants d'una novetat absoluta a la península: sobre la cançó tradicional catalana (Romancerillo catalán, 1853), la literatura trobadoresca (De los trovadores en España, 1861) i d'epopeia castellana (De la poesía heroico-popular castellana, 1874). Es dedicà també a l'estudi de la literatura italiana, francesa, occitana, anglesa i alemanya, i a la crítica d'art. Cal destacar sobretot la seva activitat com a historiador de la literatura catalana medieval. Escriví articles sobre la llengua catalana i intervingué en les polèmiques de finals del segle XIX sobre la unificació de l'ortografia. Escriví poemes en castellà i català, alguns força remarcables. Presidí dues vegades els Jocs Florals (1859 i 1883) i hi defensà l'exclusió del castellà. Presidí l'ABLLB (1861-1878). El seu deixeble, Marcelino Menéndez Pelayo en publicà pòstumament les Obras completas en vuit volums (1888-1896) i més tard es feren diverses edicions de part de la seva obra.

 


PIN I SOLER, JOSEP. (Tarragona, 1842 -Barcelona, 1927).

Novel·lista, dramaturg, contista i traductor. Orfe de pare i sense mitjans econòmics, hagué d'alternar, des de petit, l'estudi amb el treball. Mentre preparava a Madrid, una càtedra d'escoles normals superiors i alhora estudiava filosofia i lletres, les seves tendències liberals el portaren a l'exili. Durant vint-i-tres anys visqué a l'estranger, principalment a Marsella, on féu les feines més diverses. Arran de l'èxit que li proporciona La família dels Garrigas (1887), tornà al país i s'establí a Barcelona, on continuà escrivint i treballà al mateix temps a la casa del comte de Güell. L'etapa més important de la seva vida literària va de 1887 a 1892. En aquests tres anys publica la trilogia novel·lística formada per La família dels Garrigas (1887), Jaume (1888) i Niobe (1889), la història d'una família d'arrels pageses traslladada a la ciutat i del destí de cadascun dels seus membres; escriví també diverses obres de teatre: comèdies i un drama, i contes i, just en acabar aquest període publicà Regles moral i de bona criança, un llibre que pretenia concretar les normes de comportament cívic i moral dels nens i els joves. Tot i el seu rebuig a ésser inclòs dintre de cap escola literària, i més concretament a la de Zola, els crítics el solen inscriure dins d'un naturalisme català similar al de Narcís Oller. Amb l'aparició del Modernisme, Pin com Oller, es trobà sobtadament desplaçat i abandonà la producció d'imaginació. Anà publicant articles de temàtica diversa per a revistes, traduccions de grans autors humanistes (Erasme, Vives, Tomàs More...), una novel·la rosa, Alícia (1923) i, sobretot dedica bona part de la seva vida a la lluita contra els principis ideològics i estètics del Noucentisme.

 


PUIGBLANCH, ANTONI. (Mataró, 1775 - Londres, 1841)

Erudit i poeta preromàntic. Féu estudis eclesiàstics inacabats i també estudià llengües clàssiques, hebreu i dret. Fou catedràtic d'hebreu a la Universitat d'Alcalà i publicà uns Elementos de gramática hebrea (1808). Iniciada la guerra contra Napoleó, i trobant-se ell a Cadis, participà en l'efervescència progressista i publicà Inquisición sin máscara (1811), que obtingué molt ressò i contribuí a la dissolució del Tribunal del Santo Oficio. Quan tingué lloc el restabliment de l'absolutisme fernandí s'exilia a Anglaterra on visqué, tret d'un breu parèntesi que tornà a Espanya (1820-1823), fins la seva mort. Publicà diversos llibres de tema lingüístic i polític entre els que destaca Opúsculos gramático-satíricos (Londres, 1829). En català escriví, possiblement l'any 1822, el poema "Les comunitats de Castellà", de tendència romàntica, que influí sobre "La pàtria" d'Aribau, i és per tant un precedent de la Renaixença.

 


CAMPRODON, FRANCESC. (Vic, 1816 - L'Havana, 1870)


Escriptor i periodista. Estudià dret a Cervera -on fou condeixeble i amic de Jaume Balmes-, a Alcalà i a Barcelona. Ben aviat es dedicà al periodisme. Exiliat a Cadis per les seves idees liberals, publicà allí el seu primer llibre de poemes, Emociones (1850). A partir de 1851, ja a Barcelona, inicià la seva carrera de dramaturg amb Flor de un día, drama romàntic que fou estrenat a Madrid el 1851 i constituí un dels èxits més sorollosos del segle XIX. Fou diputat per Vic, Gràcia i Santa Coloma de Farners; després de la Revolució de Setembre acceptà l'administració de l'illa de Cuba, on morí. L'obra catalana, poc abundant, consta de dos sainets i diversos poemes, tot aplegat en un únic volum a Obres catalanes. Camprodon és el poeta de versos més espontanis i de temàtica més variada dels primers anys de la Renaixença i el que s'escapa més de l'encarcarament propi dels inicis del moviment.

 


BALAGUER, VÍCTOR. (Barcelona, 1824 - Madrid, 1901)

Historiador, poeta i dramaturg. S'inicià de molt jove en la literatura escrivint drames històrics en castellà. Col·laborà assíduament a la premsa i creà nombroses publicacions entre finals dels anys 40 i principis dels 50. Participà activament en la restauració dels Jocs Florals i formà part del primer consistori (1859). Aquest mateix any publicà Los trobadors moderns, antologia de poetes anteriors als JF, més progressista que Los trobadors nous, publicat per Antoni de Bofarull. Víctor Balaguer representa l'ala més progressista del renaixement literari català i defensà la necessitat de no separar el moviment literari del polític, enfront de les idees de la majoria dels homes de la Renaixença. El 1861 fou nomenat mestre en Gai Saber i presidí els Jocs de 1868. De 1865 a 1867 hagué d'exiliar-se a França. Després de la Revolució de Setembre s'establí a Madrid i ocupà diversos càrrecs en els governs progressistes; durant el regnat d'Amadeu I fou ministre de Foment i d'Ultramar, i més tard, el 1874 i 1886 tornà a ser-ho d'Ultramar. El 1879 publicà en sis volums l'ambiciosa Historia política y literaria de los trobadores, una de ls primeres obres que aprofundia sobre el món dels trobadors dels segles XII i XII. A més de llibres d'història, publicà dos reculls de poesia catalana: Lo trobador de Montserrat (1861) i Esperances i records (1866). La seva producció dramàtica és escrita en català a partir d'Els bandolers catalans o el ball d'en Serrallonga (1858). Les seves obres més populars foren Les esposalles de la morta i Los Pirineus (1893), a la qual posà música Felip Pedrell.

 

AGUILÓ I FUSTER, MARIÀ. (Ciutat de Mallorca, 1825 - Barcelona, 1897)

Poeta, filòleg i bibliòfil. Des de molt petit s'interessà per la llengua i la literatura catalanes: als deu anys ja recollia cançons populars i als quinze començà a escriure poesies en català. El 1842 s'inicià en la poesia escrita en castellà, que conreà poc. El 1844 es traslladà a Barcelona, on estudià la carrera de dret que no exercí mai. El 1852 fou comissionat pel govern de Madrid perquè estudiés els manuscrits catalans de tot arreu -Madrid, Toledo, El Escorial, Saragossa, València, Lleida, París, etc-. El 1858 anà com a bibliotecari a la Universitat de València i començà una importantíssima Bibliografia catalana, premiada a Madrid el 1860, que fou lliurada definitivament al públic amb el títol de Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860. Mantenidor i president dels Jocs Florals en diverses ocasions, intervingué en la comissió per a la reforma de l'ortografia i l'any 1866 fou proclamat Mestre en Gai Saber. Inicià diverses col·leccions literàries com la "Biblioteca Catalana". Fou membre de l'ABLLB i de l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, entre altres institucions. Deixà inèdit un vast material folklòric, apunts sobre una gramàtica catalana i el seu Inventari, publicat quasi sencer per l'IEC: Diccionari Aguiló, 8 volums (1915-1934). Cal destacar també la seva tasca com a impulsor de diverses iniciatives encaminades a la difusió de la Renaixença arreu dels territoris de parla catalana. El 1925 aparegueren en tres volums les seves Poesies Completes.

 


ROBERT, ROBERT (Barcelona, 1830 - Madrid, 1873)

Periodista i narrador romàntic. Als sis anys es quedà orfe de pare. Treballà de joier i de dependent de comerç fins l'any 1851 en què anà a Madrid on inicià una brillant carrera de periodista polític. Membre del partit democràtic, prengué una part molt activa en la revolució de 1854. El 1855 fou acusat d'injuriar la monarquia en un article publicat a "El tío Crispín", periòdic polític i satíric fundat per ell, i empresonat durant més d'un any. Des de 1856 formà part de "La Discusión" i aconseguí popularitat amb les seves cròniques parlamentàries. El 1864 tornà a Barcelona, on participà en les activitats literàries del grup de Frederic Soler i col·laborà a "Lo Xanguet" i a "Un Tros de Paper", on publicà una sèrie de vint-i-set articles en català (1865-66) dins la línia marcada per Larra -es consideren el punt de partida de la literatura costumista catalana-. Escriví també alguns poemes en català. Després de la Revolució de Setembre fou regidor de Barcelona (1868) i diputat a Corts per Manresa (1869). Posteriorment es traslladà de nou a Madrid, on continuà la seva tasca de periodista, escriptor i polític. El 1873 fou nomenat ambaixador de la República a Suïssa, càrrec que ja no pogué exercir.

 


VILANOVA, EMILI. (Barcelona, 1840-1905)

Escriptor costumista. Fill d'un adornista, envelador i mestre d'obres, continuà el negoci familiar durant tota la seva vida. Malgrat haver cursat només estudis primaris, fou un gran lector de narrativa, especialment de la francesa contemporània. Assistia assíduament a tertúlies literàries, sobretot a la del Cafè Nou de la Rambla, que reunia escriptors d'origen menestral, de marcat republicanisme polític i contraris a l'historicisme del moviment de la Renaixença. El 1868 inicià les seves col·laboracions literàries als setmanaris satírics "La Pubilla", "La Barretina", "Lo Mestre Titas" i "Lo Sometent", emprant sovint el pseudònim de J. O. M. i conreant un costumisme satíric i humorístic que alternava les paròdies del romanticisme i les declaracions de republicanisme amb l'estricte quadre de costums. El 1869 deixà d'escriure com a conseqüència, segurament, del seu desengany polític i literari. El 1875, quan tornaren a aparèixer els seus escrits, havia moderat considerablement les seves actituds. A partir de 1881, que publicà Quadros populars, fou plenament reconegut pel públic i la crítica. Entre els seus millors reculls de narracions figuren Entre família (1885), Escenes barcelonines (1886), Pobrets i alegrets (1887) i Plorant i rient (1891). Vilanova descriu amb un cert escepticisme la realitat quotidiana que li és propera, on la petitesa del món menestral és tractada amb un humor no exempt de sentimentalisme ni de malenconia per unes formes de vida en procés d'extinció. A partir de 1892 - Qui compra maduixes!- conreà a través del sainet costumista la mateixa temàtica que havia tractat en les seves narracions. Des de 1896, malgrat que mai no deixà d'escriure, la seva producció literària s'estronca pràcticament, desenganyat i incapaç d'adaptar-se plenament al nou món i als nous corrents literaris.

 


VERDAGUER, JACINT (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902)

Poeta i prosista romàntic. De família pagesa, ingressà als deu anys al Seminari. tot cursant la carrera eclesiàstica li sorgí la vocació literària. Participà en els Jocs Florals amb diversa fortuna i fundà l'Esbart de Vic. El 1870 fou ordenat sacerdot i destinat a la parròquia de Vinyoles d'Orís, on, ultra la seva tasca sacerdotal, treballà sobretot en L'Atlàntida, poema que feia temps que havia començat. Malalt de gravetat, buscà remei a Barcelona i acabà entrant com a capellà en la Companyia Transatlàntica, en els vaixells de la qual féu nou viatges a Cuba. Quan finalment recuperà la salut entrà al servei del marquès de Comillas, propietari de la companyia, al palau de Portaferrissa, on visqué divuit anys. Per diverses raons hagué de deixar el palau i es convertí en un personatge controvertit i perseguit per les autoritats polítiques i eclesiàstiques, fins al punt de ser-li suspeses les llicències sacerdotals. Fou rehabilitat el 1898 i fou destinat a l'església de Betlem de Barcelona de la qual fou capellà fins la seva mort.
La seva obra més important i extensa és la poètica, en la qual destaquen les composicions èpiques L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886). Escriví també poesia religiosa i, en menor mesura, patriòtica. Bona part dels seus poemes són de caire popular ; molts foren musicats i gaudiren de gran popularitat en la seva època. Alguns són ben coneguts encara, a nivell popular, com el "Virolai" o "L'emigrant".
Conreà també la prosa en llibres de viatges o en articles com "En defensa pròpia" (1895-97). Fou, sense dubte, el poeta més destacat i conegut del segle XIX.

 

OLLER I MORAGAS, NARCÍS. (Valls, 1846 -Barcelona, 1930)

Escriptor i advocat. Orfe de pare de molt petit, s'educà a la casa pairal de la seva família materna, una de les més importants de Valls, en un ambient "il·lustrat" i molt liberal. Més tard, estudiant dret a Barcelona, esdevingué un "demòcrata convençut", però la Revolució de Setembre el decebé i es desentengué de la política. Una vegada acabada la carrera, anà compaginant la seva tasca d'advocat amb la d'escriptor. Després d'uns deu anys de producció escassa, de caire romàntic i en castellà, es passà a les files dels escriptors realistes i comença a escriure en català. La seva obra es pot dividir en tres etapes. La primera comença amb un volumet de quatre contes titulat Croquis del natural, publicat el 1879 i es clou amb la seva novel·la més extensa i ambiciosa: La febre d'or editada definitivament l'any 1893, entremig publica diversos reculls de contes i tres novel·les, La papallona (1882), prologada per Zola, un dels seus escriptors predilectes, malgrat que Oller mai no arribà a seguir del tot el naturalisme de l'autor francès; L'escanyapobres (1884) i Vilaniu (1885). Fou una època d'èxits, durant la qual exercici una influència decisiva dins la literatura catalana i mantingué relació amb les principals figures literàries espanyoles i estrangeres. La segona etapa comença amb l'aparició del modernisme literari i acaba el 1906. L'autor va essent desplaçat per les noves tendències i els nous escriptors i també l'afecta la mort dels dos crítics i amics seus, el seu cosí Josep Yxart i Joan Sardà, a l'estímul dels quals es devia una gran part de la seva obra. Es poden destacar en aquesta etapa dues novel·les: La bogeria (1899), la seva obra més naturalista, i Pilar Prim (1906), novell psicològica amb la qual intenta acostar-se, en part, a l'estètica modernista. Després de Pilar Prim comença la tercera etapa en què va publicant contes i traduccions, però cap novel·la. Es tracta d'un període en el qual cada vegada està més aïllat i enfrontat als noucentistes que l'han deixat de banda i a qui ataca directament. En aquesta darrera etapa prepara les seves Memòries literàries que es publicaren pòstumament el 1962.

 


SOLER I HUBERT, FREDERIC (Barcelona 1839 - 1895)

Autor teatral i poeta. De família humil, complementà l'ensenyament primari amb lectures molt diverses. Als quinze anys participava en els "tallers", pisos on els joves aficionats al teatre feien les seves actuacions. En aquests llocs estrenà les seves primeres peces de tipus inconformista i de vegades ratllant la barroeria, escrites en "el català que ara es parla" i per tant enfrontades des del punt de vista lingüístic amb el català culte i arcaïtzant proposat pels escriptors fundadors dels Jocs Florals. En una segona etapa (1864-1866), fundà juntament amb l'actor Lleó Fontova la companyia denominada "La Gata" i es dedicà a l'estrena de les anomenades "gatades", la majoria paròdies de drames romàntics concrets o del gènere sencer, com per exemple, El cantador (1864), en col·laboració amb Conrad Roure; El castell del tres dragons (1865); Els hèroes i les grandeses (1866), en col·laboració amb Enric Carreras. Fou aleshores quan adoptà el pseudònim de Serafí Pitarra. Mentrestant amb Les joies de la Roser (1886) el seu teatre agafava un altre caire, en dedicar-se a la comèdia de costums i al drama romàntic. A partir d'aquest moment fou el màxim representant del teatre romàntic català, es convertí en empresari del Romea (1867) i alguns dels seus drames foren traduïts al castellà. El 1888 la Real Academia Española li concedí el premi de la Reina Regent a la millor obra estrenada a Espanya aquell any pel seu drama Batalla de reines. Preocupat sempre per l'èxit d'una manera excessiva, els seus drames sacrifiquen tot sovint la inspiració a l'habilitat escènica i les concessions als tòpics hi són freqüents. Els seus darrers anys foren amargats per la por de perdre el favor del públic; assajà d'incorporar-se als nous corrents sense gaire fortuna, bé imitant l'estil d'Echegaray, bé provant d'emular els èxits de Guimerà. Soler es dedicà també a la poesia satírico-popular -la més interessant- i a la poesia culta, entre la qual destaquen les obres Cuentos de la vora del foc i cuentos de l'avi (1867). Així mateix provà sort en la prosa -Dotzena de frare n'és un exemple-, que malgrat l'èxit editorial és de poca qualitat. Encara que la seva producció és molt desigual, les obres de Frederic Soler assentaren les bases del teatre català modern.

 


GUIMERÀ I JORGE, ÀNGEL (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924)

Dramaturg i poeta. Fill d'un comerciant de vins del Vendrell establert a les Canàries, el 1853 es traslladà a Catalunya i del Vendrell passà a estudiar a Barcelona. El 1871 fou un dels fundadors de la "Renaixensa", primer revista i després diari. Començà escrivint poesia i després de diverses participacions als Jocs Floral, l'any 1877 guanyà els tres premis ordinaris. Aviat, però, es decantà pel teatre. Fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i hi llegí el discurs inaugural en català -fet insòlit a l'època-. La seva activitat com a orador sovintejà i es distingí com a capdavanter de les aspiracions catalanistes: fou un dels portadors del "Memorial de greuges". Membre de l'IEC des de 1911. En el seu teatre, que inicià el 1879 amb l'estrena de Gal·la Placídia, s'hi poden establir quatre etapes: La primera constituïda per l'estrena de tragèdies romàntiques en vers, entre les quals destaca Mar i cel (1888). La segona, en què escriu drames realistes, correspon al moment de plenitud creadora de Guimerà: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897), i La filla del mar (1900), són peces fonamentals d'aquesta època. La tercera etapa, entre 1900 i 1911, estigué plena de vacil·lacions en un moment que el Modernisme imposava la seva estètica; Guimerà va fer provatures amb el drama burgès, el melodrama, el drama naturalista i el drama simbolista, tot i continuar amb el tipus de teatre de les etapes anteriors. Després d'un temps sense noves estrenes, a partir de 1917 inicià la seva darrera etapa caracteritzada per un retorn a temes de joventut, sense el rigor d'abans. La visió del món que s'extreu del teatre de Guimerà, sobretot en algunes de les millors obres, està condicionada per unes constants provinents d'experiències de la seva vida: la seva qualitat de fill natural -els seus pares no es casaren fins després del seu naixement-; la seva condició de pervingut i el seu mestissatge, fill de català i canària, fins els vuit anys no comença a aprendre català; un possible amor juvenil i l'estimació per la seva mare que desembocà en la idealització de la dona que s'aprecia en moltes de les seves obres. Malgrat que en els seus darrers anys i després de la seva mort l'obra de Guimerà fou denostat per certs sectors intel·lectuals, no hi ha dubte que és un dels autors més importants de tota la història del teatre català i també un dels més internacionals.

 

CASAS I CARBÓ, JOAQUIM (Barcelona, 1858 -1943)

Editor i escriptor. Cosí del pintor Ramon Casas. Fou copropietari de la tipografia i editorial de "L'Avenç". Des de les planes de la revista d'aquest nom emprengué, juntament amb Pompeu Fabra, una campanya de reforma lingüística del català. Finançà i dirigí la "Biblioteca popular de L'Avenç" per a la qual traduí Ibsen, Tolstoi, Masoch, Goldoni, Pellico... Col·laborà sovint a la revista "Catalònia". Militant de la Lliga Regionalista, se'n separà el 1906 i ingressà al Centre Nacionalista Republicà. A través de Catalònia (Assaigs nacionalistes) (1908), recull d'articles polítics i llibres similars posteriors intentà justificar científicament la causa nacionalista. El noucentisme el marginà, com a tants d'altres modernistes. Encara, entre 1929 i 1935, publicà obres de vague contingut estètic i ideològic, sense abandonar, però, el seu catalanisme: Set Odes (1933), El problema peninsular (1933), Blancs, negres i grocs (1935), Del present i del pròxim avenir (1935).

 

FABRA, POMPEU (Barcelona, 1868 - Prada, Conflent, 1948)

Enginyer industrial, gramàtic i lexicògraf. Fou professor de diverses acadèmies, fins que de 1902 a 1911 ocupà la càtedra de química a l'escola d'enginyers de Bilbao. De molt jovenet s'afermà en ell la decisió de dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. El 1891 publicà un Ensayo de gramática del catalán moderno, compost alguns anys abans. Formà part de "L'Avenç", on promogué (1890-91) una campanya important per a la reforma ortogràfica, amb Jaume Massó i Joaquim Casas i Carbó, que publicaren el seu Sil.labari català (1904) i un Tractat d'ortografia catalana. Tingué una participació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Autodidacte, els anys que passà a Bilbao pogué dedicar-se intensament a les obres dels grans romanistes del moment que arribà a conèixer a la perfecció: en fou fruit la Gramática de la lengua catalana (1912). Cridat per Prat de la Riba, es traslladà a Barcelona, on fou nomenat professor a la càtedra de llengua catalana creada per la Diputació de Barcelona i membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, que presidia A.M. Alcover -més tard Fabra en fou el president-, on començà el treball de fixació de les Normes ortogràfiques (1913), basades principalment en les que ell mateix, juntament amb J. Casas, havia anat introduint a les publicacions del grup de "L'Avenç". Sota la seva direcció es publicà el Diccionari ortogràfic (1917), i la Gramàtica catalana (1918). Al diari "La Publicitat" anaven apareixent les seves Converses filològiques, aplegades posteriorment a la "Col·lecció popular Barcino" (1954-55). El 1932 publicà el Diccionari general de la llengua catalana, concebut com el canemàs del futur diccionari de l'IEC, que fa poc que s'ha fet. També l'any 1932 fou nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona, de manera directa, sense passar per les oposicions que eren obligatòries, gràcies al seu prestigi científic. Fabra esdevingué un dels homes més populars del país i entre 1931 i 1936 fou objecte de nombrosos homenatges. El 1939 sortí de Catalunya i a l'exili continuà treballant, sobretot en una nova Gramàtica catalana que fou publicada postumament el 1956. Després de la seva mort la seva obra ha estat reeditada i revisada en nombroses ocasions i s'han dedicat homenatges i records diversos al qui per tots ha estat considerat l'ordenador de la llengua catalana moderna.

 

BROSSA, JAUME (Sant Andreu de Palomar, 1869 - Barcelona, 1919)

Assagista, crític i dramaturg. Publicà els primers assaigs el 1892 a "L'Avenç" i, ja l'any següent, fou un dels principals animadors de la revista, dins la qual representà al mateix temps la tendència més cosmopolita, esquerrana i antisimbolista i menà una agressiva campanya regeneracionista de la societat catalana coetània. La seva obra es troba en la confluència de l'anarquisme intel·lectual de la fi de segle i la cultura redemptorista dels ateneus obrers. El 1897 hagué d'exiliar-se a París perquè estava complicat en la redacció i distribució d'unes proclames antimilitaristes relacionades amb el procés de Montjuïc. Marxà després a Londres i posteriorment tornà a fixar la residència a la capital francesa, des d'on feia freqüents viatges a Barcelona. De 1898 a 1900 col·laborà a "Catalònia", de 1898 a 1902 a l'anarquista "Revista Blanca" de Madrid i, a partir de 1906, al "Poble Català". Segurament a principis de 1914 s'instal·là definitivament a Barcelona, on codirigí "El Diluvio" i col·laborà en la premsa aliadòfila -"Iberia" i "La Publicidad"-. El 1917 féu una visita al front britànic i el 1918 publicava Ecos de la tragedia, un recull d'articles sobre la guerra. Els seus ídols literaris i artístics foren Ibsen, el qual imità en els seus drames -Els sepulcres blancs (1900) i Les flors del desert, estrenat el 1902; Wagner, que fou un dels primers a defensar; Nietzsche i Zola.

 

MARAGALL, JOAN (Barcelona, 1860 - 1991)

Poeta, assagista i traductor. Fill d'un industrial, propietari d'uns telers. Acabat el batxillerat no s'incorporà a l'empresa familiar com volia el seu pare, sinó que estudià dret. L'acabament de la carrera el 1884 fou l'inici d'una crisi personal: la de la contradicció entre les seves aspiracions romàntiques i la perspectiva d'una probable adaptació a una pacífica vida burgesa. Vers el 1890 ja havia resolt la crisi gràcies a una resignada acceptació de la seva pertinença a la burgesia, tot i que la menyspreava per les seves limitacions tant genèriques com locals. Es mogué sempre entre dos mons: el dels intel·lectuals del modernisme i el de la burgesia de la qual va esdevenir un agitador, empenyent-la cap a una ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna. La seva campanya periodística de 1892-93 ("La Veu de Catalunya", "L'Avenç") és un dels factors bàsics en l'aparició del modernisme. En aquest interval de temps, en un estat d'exacerbada febre ideològica, rebutjà tota tradició, defensà l'aventurisme intel·lectual i professà un aristocratisme anarquitzant i nietzschà. Malgrat la seva adscripció al modernisme i la seva pertinença a la burgesia, conservà una actitud crítica i independent que el féu gaudir d'un gran prestigi i fins i tot de l'acceptació per part dels noucentistes. La seva poesia es recull sobretot en els següents llibres: Poesies (1895), que resumeix la primera etapa de la seva obra, Visions i Cants (1900), Disperses (1904), Enllà (1906), Seqüències (1911). En aquestes obres hi figuren poemes tan famosos com "La vaca cega", el "Cant espiritual" o "El comte Arnau", que mostra la seva evolució ideològica. La producció en prosa de Maragall fou també abundant i variada, centrada especialment en els articles periodístics -"Diario de Barcelona", La Veu de Catalunya", "La Renaixença", "L'Avenç", "Catalònia"- i assaigs. Traduí Novalis, Goethe, Nietzsche, Homer, etc. Fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i president de l'Ateneu Barcelonès.

 

CORTADA, ALEXANDRE (Barcelona, 1865 - 1935)

Periodista i musicòleg. Col·laborador de "L'Avenç" des de 1890 fins la fi de la revista el 1893, hi exercí, el darrer any, un paper directiu juntament amb Jaume Brossa. Publicà en les seves pàgines articles de tema musical -fou un ardent wagnerià i contribuí de manera essencial a la fundació de la Societat Catalana de Concerts-, teatral i polític -defensava un catalanisme radical de tipus anarquitzant-. Posteriorment col·laborà, entre altres, als "Quatre Gats" i "Catalònia", per a la qual redactà l'article de presentació. Amic de Pompeu Fabra, de qui havia estat condeixeble a la universitat, el posà en contacte amb Joaquim Casas i Carbó, fet decisiu en la gestació de la campanya lingüística de "L'Avenç". Fou un dels crítics més rigorosos de les tendències esteticistes dins el modernisme. Com molts altres crítics modernistes, a principis de segle desaparegué de les primeres files de la vida cultural.

 

RUSIÑOL I PRATS, SANTIAGO (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931)

Escriptor i pintor. Fill d'una família de l'alta burgesia procedent de Manlleu, on tenien una fàbrica de teixits, Rusiñol no seguí la tradició familiar, sinó que de ben jove se sentí atret per l'art i es matriculà d'amagat, primer a l'Acadèmia Moragues i després a la Llotja, deixant l'empresa familiar en mans del seu germà més petit. L'any 1880 inicià els seus viatges per Catalunya. D'aleshores és el seu primer escrit, Una excursió a Targa. El 1888 marxà a París, on residí llargues temporades per espai de set anys; és el moment en què es manifesta al gran públic la seva personalitat de pintor i escriptor. Des d'allà envià cròniques, que il·lustrava ell mateix, a "La Vanguardia" -recollides després en els volums Impresiones de Arte i Desde el Molino- Des de 1892 a 1899, en les seves vingudes de París, celebrà a Sitges les Festes Modernistes que constitueixen una fita important en l'inici d'aquest moviment. Contertuli dels Quatre Gats, fou protagonista de l'anomenada "bohèmia daurada" i un dels capdavanters de la tendència de "l'art per l'art".El seu primer teatre adoptà una actitud d'intransigència enfront de la societat constituïda i presentà una clara influència del simbolisme: el Poeta és posat al marge i per sobre de la societat: L'alegria que passa (1891), Cigales i formigues (1901). Aquesta posició anà fent-se menys radical en obres posteriors, en què comencen a establir-se punts de contacte i acceptació entre els dos elements: La mare (1907) o la novel·la L'auca del senyor Esteve (1907), la seva obra més ambiciosa i reeixida, de la qual farà una versió més endolcida per al teatre l'any 1917. A principi de segle el seu teatre també mostrà un interès creixent pels conflictes col·lectius, la qual cosa es reflecteix a Llibertat (1901) o L'Heroi (1903). El seu prestigi resistí l'acabament del modernisme, però la seva figurà restà cada cop més aïllada, tant pel que fa als corrents pictòrics com literaris. A partir dels anys 20 es dedicà més a pintar que a escriure, encara que són d'aquesta darrera època L'illa de la calma (1922), fruit de les seves estades a Mallorca i Màximes i mals pensaments (1927).

 


POUS I PAGÈS, JOSEP (Figueres, 1873 - Barcelona, 1952)

Escriptor i periodista. De família de petits terratinents, estudià a Figueres i medicina a Barcelona, però no acabà la carrera. Tornà a Avinyonet de Puigventós per dedicar-se a la propietat familiar. Col·laborà a "Catalunya Artística" (1900) i s'inicià en l'activitat teatral amb Sol ixent (1902), el 1903 publicà la seva primera novel·la, Per la vida. Aquest mateix any s'instal·là a Barcelona i s'accentuaren els seus lligams amb el periodisme polític a través de les col·laboracions en "El Poble Català". La seva obra teatral fou rebuda amb fredor per la crítica que l'acusà de continuar una tradició teatral periclitada. El 1905 publicà el recull de narracions Empordaneses i la novel·la Revolta. El 1909 fou detingut arran d'un article al "Poble Català"i passà un mes a la presó; d'aquesta experiència sorgí De l'ergàstula. Durant la segona dècada del segle estrenà la major part de la seva obra teatral i també en aquest període publicà La vida i la mort de Jordi Fraginals (1912), la seva millor novel·la, d'una maduresa incontestable i que es pot considerar la darrera obra important del modernisme. Els anys següents continua estrenat el seu teatre fins que el 1939 s'exilià a Mèxic. El 1944, de retorn de l'exili, fundà i presidí el Consell Nacional de la Democràcia Catalana.

 


VÍCTOR CATALÀ (Pseudònim de ALBERT I PARADÍS, CATERINA) (L'Escala, 1869 - 1966)

Novel·lista, narradora, autora teatral i poetessa. Filla d'una família de propietaris rurals, visqué de la renda familiar al seu poble natal fins el 1904, que alternà L'Escala amb Barcelona. De formació autodidacta, fou des de petita una gran lectora. Les seves primeres publicacions són de poesia i teatre, gèneres en què no excel·lí gaire. On realment destacà fou en el terreny de la narrativa. L'any 1902 publicà el primer recull, Drames rurals, que despertà una viva polèmica motivada per dues raons: la incògnita sobre l'autor, que suposava la utilització d'un sinònim, i la reacció de la societat davant d'un tipus de literatura "massa crua". Tot això s'agreujà amb el descobriment de la personalitat femenina que s'amagava sota el pseudònim. La seva narrativa es pot dividir en tres etapes. La primera, de 1902 a 1907, la més important quantitativament i qualitativament, en la qual escriu la novel·la Solitud (1905), que cal considerar la seva obra cabdal i una de les més interessants de la literatura catalana contemporània. De 1907 a 1918, Víctor Català, davant el dur atac dels noucentistes al modernisme, caigué en un gran desànim i emmudí. Reprengué la seva producció el 1918 amb una novel·la, Un film (3000 metres), llarga i poc reeixida, i anà escrivint fins l'any 1928, en què tingué lloc el segon període de silenci que acabà el 1950 amb la publicació del recull de narracions Vida mòlta. La major part de l'obra de Víctor Català correspon a l'anomenat "ruralisme" que ja havien conreat els escriptors de la Renaixença des d'una perspectiva folklòrica i pintoresca i que en l'època modernista s'adscriu a un naturalisme portat a les darreres conseqüències i, en aquesta autora, té unes característiques personals remarcables. El tret essencial de la seva narrativa és el caràcter marcadament asocial dels personatges, amb la presència d'un món rural inhòspit en el qual l'home, generalment dolent o marginat, pobre i feble, viu radicalment sol i abocat al fatalisme. Les situacions presentades són sovint casos-límit que desemboquen en morts violentes i cruels, que l'autora descriu d'una manera freda i distanciada, de vegades amb pinzellades d'humor negre. En algunes obres, com en Solitud, els trets naturalistes estan enfrontats i complementats amb d'altres d'idealistes -elements mítics, llegendes, poemes en prosa...-. Cal destacar en la seva obra la riquesa de la llengua, tret comú al de la majoria d'autors de narrativa rural modernista.

 

BERTRANA, PRUDENCI (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941)

Escriptor i pintor. Fill d'un propietari rural, s'afeccionà de jovenet a la natura i a la caça. Estudià el batxillerat a Girona i un curs d'enginyeria industrial a Barcelona i, l'any següent, el 1885, es matriculà a la Llotja. De retorn a Girona es casà amb Neus Salazar i, perduda l'herència paterna, fou professor de dibuix i inicià una carrera de pintor, sobretot per encàrrec -retrats de noies i difunts, rètols comercials, paisatges locals, etc.- Ja madur començà la seva obra literària. Els primers escrits, apareguts a la revista gironina "Vida, són de 1902. Dirigí el periòdic republicà "Ciudadanía", fins que hagué de cessar perquè fou processat i empresonat per introduir un article antimilitarista. Arran d'aquest procés es traslladà a Barcelona -1911- on dirigí "L'Esquella de la Torratxa" i "La campana de Gràcia". Publicà novel·les, contes i teatre. Josafat (1906), Nàufrags (1907) i la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, acabada de publicar després de la seva mort, figuren entre les seves millors novel·les. Les narracions de Proses bàrbares (1911) assenyalen el moment culminat de la seva producció. Exercí també de crític teatral a "La Veu de Catalunya", malgrat que sempre va mantenir una actitud contrària a les propostes ideològiques i estètiques del noucentisme.


ORS I ROVIRA, EUGENI D' (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954)

Escriptor i filòsof. Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid amb una tesi sobre Genealogía ideal del Imperialismo (Teoría del Estado Héroe). Havia col·laborat ja a "La Renaixensa", "Lo pensament català", etc. Dels seus treballs literaris primerenc destaca "La fi d'Isidre Nonell" publicat a "Pel & Ploma" (1902) i després editat juntament amb altres escrits dins La muerte de Isidro Nonell (1905), amb un pròleg on exposa el seu concepte de "l'art arbitrari". Freqüentà la cerveseria Els Quatre Gats, en la revista de la qual col·laborà el 1899. Des de 1906 col·laborà , primer signant amb el seu nom i després amb el pseudònim de "Xenius", a la "Veu de Catalunya" en un espai titulat "Glosari". Des d'aquesta secció anava exposant els ideals cívics que compartia amb el moviment catalanista ascendent. El 1911 publicà les Gloses de Quaresma i durant l'estiu aparegueren les gloses de La Ben Plantada, en les quals de manera simbòlica elabora la doctrina estètico-política del Noucentisme -en diverses ocasions les seves gloses sobre un mateix tema aparegueren posteriorment en forma de llibre- . També el 1911 fou designat secretari general de l'IEC. El 1915 començà a dirigir l'Escola Superior de Bibliotecàries. El 1917 fou nomenat director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat. A partir de novembre d'aquell any les relacions amb Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, s'anaren refredant i per aquesta i altres causes entre 1920 i 1921 dimití o fou cessat dels seus càrrecs i deixà de publicar a "La Veu de Catalunya" el seu "Glosari". A partir d'aquest moment començà diverses col·laboracions en castellà a publicacions barcelonines fins que el 1923 s'instal·là a Madrid on continuà la publicació del "Glosari" a l'"ABC" i "El Debate". El 1926 fou elegit membre de la Real Academia Española. Abunden en aquesta època els articles filosòfics i sobre art. El 1938 l'anomenaren cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos. El 1953 li fou conferida amb caràcter excepcional la càtedra de Ciencia de la Cultura de la Universitat de Madrid. Excepcionalment tornà a escriure en català algun poema i algun pròleg. La influència del seu pensament i el seu estil fou considerable durant la seva època catalana en diversos escriptors, entre els que destaquen Joan Estelrich, López-Picó i Agustí Esclasans.


CARNER I PUIG-ORIOL, JOSEP (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970)

Escriptor i periodista. El seu pare fou director de "La Hormiga de Oro" i redactor d'"El Correo Catalán". Als dotze anys publicà els primers textos a "L'Aureneta", on es revelà com a escriptor precoç. A la Universitat de Barcelona es llicencià en dret (1902) i filosofia i lletres (1904). Ja en aquest moment col·laborava en revistes com "La Creu del Montseny", "Auba", "Montserrat", "L'Atlàntida", "En Patufet", etc.; i després dirigí "Catalunya" i "Empori". El 1911 fou designat membre de la secció filològica de l'IEC on col·laborà estretament amb Pompeu Fabra. Des de 1902 fins a 1928 escriví a "La Veu de Catalunya". Admirador i fidel de Prat de la Riba, posà en pràctica les seves consignes políticocíviques en els articles i algun editorial. Signant amb el seu nom o amb diversos pseudònims s'acarnissava especialment amb els polítics de la Unió Monàrquica, lerrouxistes i alguns nacionalistes republicans. Mort Prat de la Riba, s'anà allunyant de la Lliga Regionalista i contribuí a la creació d'Acció Catalana (1922). El 1921 ingressà al cos consular i més tard al diplomàtic, iniciant-se així el seu allunyament de Catalunya. Durant la guerra civil es posà al costat de la República i restà a Brussel·les fins l'any 1939 que marxà a Mèxic per temor a les represàlies nazis. L'any 1945 retornà a Brussel·les on exercí com a professor de la Universitat Lliure i fou membre del govern català a l'exili. El seu primer llibre és un sainet titulat Al Vapor (1901), amb el pseudònim Pere Maldar. A l'època universitària Carner fou influït pel modernisme i un cert ressò d'aquest moviment es descobreix al seu primer llibre de poesia, Llibre dels poetes (1904). Mitjançant Primer llibre de sonets (1905) i Segon llibre de sonets (1907), Carner en certa manera popularitzà el sonet. El 1906 publicà Els fruits saborosos, considerat una de les fites inicials del noucentisme. Al llarg dels anys anà publicant la seva poesia en què a més de reflectir una àmplia gamma de sentiments i pensaments hi ha una preocupació constant per la llengua, l'estil i els aspectes formals en general. D'entre els seus poemes destaca Nabí (1941), culminació de la seva recerca metafísica i veritable monument a la llengua. Carner escriví també teatre i prosa diversa: narracions, assaigs, etc. Excel·lí igualment en la seva faceta de traductor: Shakespeare, Molière, Dickens, Mark Twain, Lewis Carroll, etc. Considerat un dels millors poetes de la literatura catalana, la seva obra influí en els poetes noucentistes i en d'altres tan diversos com J. V. Foix o Gabriel Ferrater.


BOFILL I MATES, JAUME (Pseud. Guerau de Liost) (Olot, 1878 - Barcelona, 1933)

Poeta, polític i periodista. Llicenciat en dret i filosofia. Ingressà a la Lliga Regionalista i treballà a "La Veu de Catalunya", on firmava sovint "Puck". Com a regidor de Barcelona combaté públicament la política lerrouxista (els seus discursos són recollits a La llengua catalana a l'Ajuntament de Barcelona (1916)), Membre de l'IEC des de 1918. El 1922 fou un dels fundadors d'Acció Catalana, per bé que per motius personals, ideològics i religiosos retornà a la Lliga el 1938. Fou conseller de la Mancomunitat (1921-23) i diputat a les Corts espanyoles (1931-32). Com a periodista publicà articles de tipus literari i polític, entre els darrers són especialment interessants: "L'altra concòrdia" (1930), rèplica a "Per la concòrdia" (1930) de Cambó i "Una política catalanista" (1933) que es publicà pòstumament i tracta sobre la campanya per aconseguir l'Estatut d'autonomia. Influït decisivament pel seu gran amic Josep Carner, les seves primeres poesies foren, no obstant, de caire modernista. El 1908 publicà La muntanya d'ametistes, prologat per Eugeni d'Ors, amb una mena de manifest del noucentisme. El 1913 publicà Somnis, que representa, en certa manera, una anticipació de Sàtires (1929), on féu una exploració aguda dels defectes i els vicis humans. A La ciutat d'ivori (1918) representa l'urbs noucentista ideal. El 1948 es publicà l'Obra completa. Guerau de Liost fou un dels principals puntals de la poesia noucentista, amb una obra molt personal que no pot ser reduïda als límits concrets d'una escola.


FOIX I MAS, JOSEP VICENÇ (Sarrià, 1893 - Barcelona, 1987)

Poeta, periodista i assagista. Inicià els estudis de dret que no acabà i continuà el negoci familiar de pastisseria. Abans de la guerra civil col·laborà o dirigí revistes i diaris d'una àmplia gamma ideològica -entre el Noucentisme i l'Avantguardisme- com "La Revista" de López-Picó; "Troços" de J. M. Junoy; "Monitor" que editava amb Josep Carbonell i que intentava conciliar l'Avantguardisme amb un nacionalisme proper al de la Lliga Regionalista; "Terramar"; "Revista de Catalunya"; "La Publicitat"; "Acció Catalana", butlletí del partit del mateix nom del qual Foix fou un dels fundadors més actius; "L'Amic de les Arts", etc. després de la guerra col·laborà a "Dau al Set", "Poesia", "Ariel" i "Serra d'Or". Fou membre de l'IEC des de 1961. El 1973 li fou atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el 1984 el Premio Nacional de las Letras Españolas. Estretament lligat a les arts plàstiques, presentà les primeres exposicions de Salvador Dalí i Joan Miró a Barcelona. Tot i que es proclamava "investigador en poesia", Foix aconseguí una obra de síntesi entre el classicisme i un avantguardisme molt personal. Destaquen les seves proses poètiques del cicle "Diari 1918": Gertrudis (1927), Krtu (1932), Del diari 1918 (1956), Tocant a mà (1972), etc. Entre els llibres de poesia, el darrer dels quals fou Cròniques de l'ultrason (1986), guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona, mereix especial atenció Sol i de dol, que havia d'aparèixer el 1936 i fou publicat finalment el 1947; es tracta de setanta sonets, dividits en cinc seccions, que consagren Foix com un clàssic modern i revelen una riquesa idiomàtica i tècnica excepcionals. Els altres poemes de Foix es troben aplegats a Les irreals omegues (1948), On he deixat les claus... (1953), Onze Nadals i un Cap d'Any (1960) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1985 sortí el tercer volum de les seves Obres Completes. Diverses circumstàncies retardaren el coneixement i la valoració de Foix, del qual no seria arriscat de dir que juntament amb Josep Carner i Carles Riba és un dels tres noms fonamentals de la poesia de la primera meitat del segle.

 

SALVAT-PAPASSEIT, JOAN (Barcelona, 1894 - 1924)

Escriptor. Cap a 1915 començà a col·laborar en castellà a diverses revistes on publicà una sèrie d'articles d'ideologia llibertària i de temàtica obrera que signà amb el pseudònim de "Gorkiano", i que després foren recollits en els llibres Humo de fàbrica i Glosas de un socialista (1918). Un any abans havia iniciat la publicació de la "fulla de subversió espiritual" "Un Enemic del Poble", que sortí fins 1919. En aquesta revista i a "Proa" (dos números, 1921) anava publicant les seves proses polítiques i literàries que fluctuaven i anaven evolucionant de l'anarquisme al socialisme i un catalanisme molt personal. El 1919 aparegué el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes hertzianes, que té una clara influència dels futuristes italians i d'Apollinaire, autors en què troba un model literari que no li proporcionava el noucentisme. El 1921 publicà L'irradiador del port i les gavines i Els nens de la meva escala. La gesta dels estels (1922), El poema de la rosa als llavis (1923), considerat per alguns com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea, i Óssa menor (publicat pòstumament el 1925), completen la seva obra poètica. Malgrat el seu interès per la literatura d'avantguarda, la majoria dels seus millors poemes no participen de les noves tendències. Salvat morí el 1924 de tuberculosi.

 

JUNOY I MUNS, JOSEP MARIA Barcelona, 1887 - 1955)

Escriptor, periodista i dibuixant. De jove féu llargues estades a París i fou l'introductor de fórmules avantguardistes a Catalunya. Col·laborà a "Papitu" i fundà la revista d'avantguarda de curta durada "Trossos", de la qual dirigí els dos primers números. Posteriorment, des de posicions més conservadores, col·laborà a "La Veu de Catalunya", on continuà la secció que havia deixat vacant el "Glosari" d'Eugeni d'Ors. La nova secció duia per títol "Les idees i les imatges". Durant la Dictadura de Primo de Rivera fundà "La Nova Revista" i més endavant "El Matí". Després de la Guerra Civil extremà la seva actitud reaccionària. Col·laborà a "Destino" i "El Correo Catalán". La seva obra literària més interessant correspon a la dècada dels 20. El seu millor llibre és Poemes i Cal·ligrames (1920), recull prologat per Apollinaire. Un llibre de prosa i un altre d'assaig: El gris i el cadmi (1926) i Marginàlia diversa (1928), completen les seves obres més destacades. Si bé en els seus primers escrits sobre art defensava l'avantguardisme, acabà propugnant el classicisme més tradicional.

 

FOLGUERA I POAL, JOAQUIM (Santa Coloma de Cervelló, 1893 - Barcelona, 1919)

Poeta i crític literari. Inicià els estudis d'enginyer, interromputs per una malaltia que el privava de caminar normalment i que el tingué llargues temporades al llit. D'una intel·ligència i una cultura excepcionals, en la seva curta vida desplegà una activitat prodigiosa. Amb J. M. López Picó fundà la publicació "La Revista" i unes edicions annexes. En el seu llibre bàsic, Les noves valors de la poesia catalana (1919), partint de Maragall i l'escola mallorquina fa un estudi i jerarquització dels poetes noucentistes. Fou un divulgador i impulsor de l'Avantguarda a Catalunya a través de les seves col·laboracions a "Un enemic del poble" i "Trossos" i ell mateix escriví poesia avantguardista. Tanmateix, gran part de la seva poesia, marcada pel llenguatge de Carner i amb influències de Marinetti, respon a una certa desolació personal i a unes creacions de caire simbolista. Publicà Poemes de neguit (1915) i El poema espars (1917), que després hom inclogué a Poemes (1920). Folguera, juntament amb Carles Riba i Alexandre Plana, fou un dels crítics més importants del Noucentisme.

 

DALÍ I DOMÈNECH, SALVADOR (Figueres 1904 - 1989)

Pintor i escriptor. Fill d'un notari, estudià pintura a l'Escola de Belles Arts de Madrid -d'on fou expulsat el 1926-; allà freqüentà la Residencia de Estudiantes, on s'integrà en el grup d'escriptors i artistes conegut després per Generación del 27 amb els quals mantingué molt bones relacions fins a finals dels anys 20 i principis dels 30. La fama internacional de què gaudeix correspon a la seva tasca com a pintor. No obstant això cal destacar també la seva aportació al Surrealisme en els aspectes literaris i teòrics, sobretot als inicis del moviment. El 1928 publicà el "Manifest groc" -signat també per Sebastià Gasch i Lluís Montanyà- en el qual s'atacava la cultura establerta en nom dels nous corrents avantguardistes. Col·laborà a la revista "L'Amic de les Arts" de Sitges amb textos sobre el Surrealisme. Les conferències que donà a l'Ateneu Barcelonès -on insultà la memòria de Guimerà- i a l'Ateneu Enciclopèdic Popular provocaren reaccions violentes tant entre conservadors com anarquistes. Com a aportació més destacada als aspectes teòrics del Surrealisme s'ha d'esmentar el seu mètode "paranoico-crític". A partir dels anys trenta, el seu allunyament de Catalunya durant gairebé dues dècades, primer a França i després als Estats Units, trencaren la seva activitat literària en llengua catalana; des d'aquelles dates publicà uns quants llibres en francès i en anglès.

 

PLANELLS I CRUANYES, ÀNGEL (Cadaqués, 1901 - Barcelona, 1989)

Pintor i escriptor. Format a Barcelona com a gravador litogràfic. Amic de Salvador Dalí i un dels seus seguidors més fidels. La seva obra pictòrica se centra en un surrealisme de clara base realista, conseqüència probable de la seva admiració per Salvador Elias. La seva obra literària és molt reduïda i està formada sobretot per proses poètiques, en part inèdites i en part publicades en diversos diaris i revistes -"La Publicitat", "Sol Ixent", "Recull"-, que descriuen un món de somnis ple d'ingenuïtat que , de fet, és a meitat de camí de Dalí i de Foix. Entre els seus assaigs és especialment interessant "Crítics infalibles", un al·legat contra els crítics Joan Sacs i Rafael Benet i una defensa de Joan Miró i Salvador Dalí.

 

SOLDEVILA I ZUBIBURU, CARLES (Barcelona, 1892 - 1967)

Escriptor. Es llicencià en dret el 1915 i obtingué una plaça d'oficial lletrat a la Mancomunitat a la qual renuncià com a conseqüència de les intromissions dictatorials de Primo de Rivera (1923) i es lliurà de ple a la literatura i el periodisme. Col·laborà en publicacions tan diverses com "La Publicitat", "Revista de Catalunya", "La Rambla", "Mirador", etc. Dirigí "D'Ací i d'Allà" (1924-36), "Quaderns Blaus" (1925-33), "Biblioteca Univers" (1928). Començà la seva producció literària amb un llibre de poemes, Lletanies profanes (1913). El 1917 publicà L'abrandament, una novel·la breu, saludada per Josep Carner com la primera mostra important de narrativa de ficció dintre del noucentisme. Fanny (1929), estudi de psicologia femenina, es pot considerar la seva obra mestra. Seguiren en la mateixa línia, Eva (1931) i Valentina (1933). En el món de la literatura infantil és interessant la seva novel·la Lau o les aventures d'un aprenent de pilot (1926). El 1922 ja havia començat la seva activitat teatral amb una peça curta, Civilitzats, tanmateix, que tingué molt èxit i fou de seguida traduïda per Pirandello. Durant la Guerra Civil residí a París i no tornà a Catalunya fins l'any 1942. Continuà escrivint novel·les i teatre, a més d'algunes obres d'encàrrec -manuals de correspondència, educació, etc.-, alternant la llengua catalana amb la castellana.

 

OLIVER I SALLARÈS, JOAN (Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986)

Poeta, prosista i autor dramàtic. Fill d'una de les famílies importants de la burgesia sabadellenca. Estudià la carrera de dret a Barcelona i des de jove col·laborà en la premsa comarcal i de Barcelona. Formà part de l'anomenat "grup de Sabadell", proper als moviments d'Avantguarda. El 1928 publicà el primer llibre de narracions, Una tragèdia a Lil·liput, sàtira dels esquemes de vida de la burgesia local. L'any següent, amb Gairebé un acte, Joan, Joana i Joanet, traduí en termes teatrals més o menys d'avantguarda les seves insatisfaccions literàries i ideològiques. Amb posterioritat fixà la seva residència a Barcelona i el 1934 publicà amb el pseudònim de Pere Quart, que utilitzà sempre per firmar la seva poesia, Les decapitacions, on ja s'esbossa la ruptura amb els supòsits mentals i tècnics del simbolisme. Fins l'any 1936 escriu unes quantes obres més que en conjunt constitueixen una primera etapa en què evidencia, des del punt de vista ideològic, el desencaixament amb la seva classe social. Els primers anys de la guerra civil foren de gran activitat creativa, amb un canvi cap a actituds menys satíriques i més realistes. L'any 1939 s'exilià a França i posteriorment a Argentina i Xile on continua escrivint. L'any 1948 tornà a Barcelona, on amb dificultats econòmiques i personals començà a treballar en diverses editorials, col·laborà en revistes i escriví una literatura desolada i pessimista. Cap a 1957 entrà en relació amb els grups de joves escriptors universitaris i, tot i estimulant-los en llurs recerques, reprengué, a poc a poc, l'alè combatiu dels primers poemes. Així el 1960 inicià amb el llibre de poesia Vacances pagades una etapa més segura i combativa, sense abandonar la seva desolada meditació sobre la condició humana ni rebaixar la seva militància pública. El 1970 li fou concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el 1975 les edicions Proa començaren a publicar les seves obres completes. El 1982 rebé el premi de la Generalitat de Catalunya a la millor obra de creació apareguda l'any anterior pel llibre Poesia empírica, els seu recull més extens i també el més polèmic i coratjós.

 

BRIZ, FRANCESC PELAGI (Barcelona, 1839-1889)

Escriptor, folklorista i editor. Féu estudis inacabats de dret. En una primera etapa, en què alternà l'ús de la llengua catalana i castellana, col·laborà a "La Revista de Cataluña" i fundà "El novelista popular", col·lecció per a la qual traduí l'obra dels romàntics francesos i alemanys. A partir de 1866 deixà la llengua castellana i es convertí en un dels personatges més actius de la Renaixença. Fou Mestre en Gai Saber el 1869 i actuà de president dels Jocs Florals el 1875. Fundà i dirigí el "Calendari Català" (1865-1882) i la revista quinzenal "Lo Gay Saber" (1868-69 i 1878 -82), des de la qual preconitzà un nacionalisme vague. La seva obra, de característiques romàntiques, és extensa i desigual, i amb un valor històric important. Escriví nombroses poesies que aplegà en alguns reculls (Flors i violes, 1870; El llibre del cor meu, 1874; Primaveres, 1881, etc.). És autor d'una novel·la històrica, Lo coronel d'Anjou, amb influències de Walter Scott, i de dos reculls de narrativa costumista, La panolla (1873) i La roja (1876). En teatre conreà el drama, el drama històric i la comèdia de costums. També és autor de dos reculls en vers de rondalles i consells per a infants (Lo llibre dels àngels, 1865 i Lo llibre dels nois, 1871) i divulgà el folklore català amb Cançons de la terra, recull de poemes populars acompanyat de les melodies corresponents que fou premiat a les Exposicions Universals de Viena i de Filadèlfia (5 volums, 1866-1884).

 

FOLCH I TORRES, JOSEP MARIA (Barcelona, 1880 - 1950)

L'escriptor més llegit pels nens i els joves catalans d'abans de la guerra, que pertanyia a una família de set germans, alguns d'ells molt coneguts en la vida cultural catalana de la seva època, féu els estudis primaris als escolapis de Sant Antoni. Després es dedicà un quant temps a la construcció de joguines en el negoci d'ebenisteria del seu pare. Abans dels vint anys col·laboraven el fulletó literari de "La Renaixensa". Com a conseqüència de les campanyes que sostingué en el setmanari nacionalista "La Tralla", hagué d'exiliar-se a França per no ser processat (1905-1908). Les seves primeres novel·les, de tipus realista, foren Lària (1904), Aigua avall (1907), L'ànima en camí (1912), que guanyà el premi "Biblioteca Patria", Una vida (1910) i Joan Endal (1909), que fou la que tingué més èxit i s'ha reeditat en més ocasions. Abandonà aquest tipus de literatura quan, en tornar de França, l'editor Baguñà li encarregà una novel·la d'aventures infantils per a la "Biblioteca Patufet". Així nasqué una de les obres més conegudes de la literatura infantil en llengua catalana: Aventures extraordinàries d'en Massagran (1910). A partir d'aquest moment escriví bona part de les obres d'aquesta col·lecció i començà a col·laborar en la revista "En Patufet" (1904-1938), que aviat passà a dirigir. Col·laborà també en altres col·leccions, com la "Biblioteca Gentil" dirigida als joves, on arribà a publicar prop d'una cinquantena de novel·les. A "En Patufet" publicà també contes i narracions amb diversos pseudònims i fou un dels principals autors dels "Contes d'En Patufet". L'obra que li donà més popularitat fou sens dubte "Pàgines viscudes", unes històries inspirades en la vida real i amb finalitat moralitzant, que publicà a la revista des de 1915 fins a 1938, primer amb el pseudònim El Narrador Gentil i després amb el seu propi nom. Folch i Torres col·laborà a més en diverses revistes literàries de l'època. Quant a la seva tasca d'autor teatral, destaquen Els pastorets, estrenat el 1916, i La Ventafocs (1920), de les quals s'han fet nombrosíssimes representacions. La seva obra es va veure pràcticament interrompuda l'any 1939, en què intentà adaptar-se a la nova situació de postguerra i va publicar en llengua castellana, però no aconseguí de cap manera l'èxit anterior.

 

RIBA, CARLES (Barcelona, 1893 - 1959)

Poeta, prosista i traductor. Fill d'un exoficial carlí, escultor i membre de la penya de "L'Avenç". Acabà el batxillerat a l'Instituto General y Técnico de Barcelona. El 1911 acabà una versió de les Bucòliques de Virgili començada als 16 anys. Estudià dret i lletres a la Universitat de Barcelona i, posteriorment, es doctorà en lletres a Madrid. En aquesta època començà a estudiar dret i escriví els primers assaigs crítics, recollits més tard a Escolis (1921). Influït fortament per l'ideari noucentista, admirador de López-Picó i Josep Carner, treballà amb Eugeni d'Ors en els "Quaderns d'Estudi"; des de 1915 fou un dels principals col·laboradors de "La Revista", dirigida per López-Picó. El 1916 es casà amb la poetessa Clementina Arderiu i el mateix any fou nomenat professor de literatura a l'Escola de Bibliotecàries, càrrec que exercí fins al 1924, i una altra vegada de 1930 a 1939. Fins al 1919 emprengué una intensa tasca de traductor que culminà amb la versió de L'Odissea; el mateix any publicà el primer llibre de les Estances, que malgrat les influències evidents d'Ausiàs March i els poetes italians del dolce stil nuovo, tenia una personalitat pròpia fortament acusada i expressava unes preocupacions molt personals a través d'un llenguatge molt treballat. El 1930 publicà el segon llibre de les Estances. La seva atracció per la "poesia pura" donà com a fruit les Tres suites (1930-1935). En aquesta època, com a conseqüència de la creació de la Fundació Bernat Metge, reemprengué la seva tasca de traductor dels autors clàssics amb absolut rigor científic. De 1923 a 1932 treballà amb Pompeu Fabra en la preparació del Diccionari general de la llengua catalana. Els tres llibres de contes infantils -Les aventures d'en Perot Marrasquí (1923), L'ingenu amor (1924) i Sis Joans (1928)- revelaren unes autèntiques dots de narrador i d'observador de la societat. També excel·lí en la crítica literària, sobretot d'autors catalans, seguint el principi: "Dir què és una obra, més que no pas què val, és la finalitat de la crítica". L'any 1939 s'exilià a França i tornà a Barcelona el 1943, any que fou publicada la primera versió, molt reduïda, de Les elegies de Bierville, una de les seves obres més reeixides, a Buenos Aires. L'aventura espiritual de Les elegies es perllongà amb una tècnica més rigorosa a Salvatge cor (1952). La seva darrera obra fou Esbós de tres oratoris (1957). Amb la mort de Riba es tancava en bona part una etapa de la poesia catalana, la de la poesia simbolista, i es perdia un dels escriptors més fidels a la pròpia llengua i exemple de vocació humanista perseguida amb rigor i honradesa.

 

EIMERIC, CLOVIS (psed. de Lluís Almerich i Sellarés) (Barcelona, 1882 - 1952)

Periodista i escriptor. Als nou anys començà a treballar en una agència de duanes, però molt aviat s'interessà per la literatura i ja als deu anys publicà els seus primers poemes a "La Barretina". A partir dels 13 anys comença a publicar alguna col·laboració a "La Vanguardia", però no és fins als 17 que s'inicià la seva professionalització com a periodista. Més tard es dedicà gairebé exclusivament a escriure per a nens i joves. Fou un dels escriptors més habituals de la revista "En Patufet". Col·laborà també en les revistes infantils i juvenils "La Nuri", "Sigronet", "Virolet" i "Jordi", que dirigí a partir del número 9. També edità el "Calendari d'en Clovis", del qual només aparegueren dos números (1927, 1928). La seva producció novel·lística, en català i castellà, se centrà en les històries per a joves, entre les quals sobresurt El cavaller de la Creu (1930?), i en novel·la rosa, que publicà en la "Biblioteca Damisel·la", de la qual fou l'únic autor. També escriví teatre, sobretot comèdies, com Rosella, Al cel mai no hi manca un núvol, El diable ha pres muller. Després de la guerra civil publicà obres de divulgació històrica, com ara Tradiciones, fiestas y costumbres populares de Barcelona (1944) i Història dels carrers vells de Barcelona (1949-1950).

 

ANGLADA I SARRIERA, LOLA (Barcelona, 1892 - Tiana, 1984)

Escriptora i dibuixant. De jove, va estudiar a la Llotja amb A. Utrillo i J. Llaverias, el qual va aconseguir que la revista "¡Cu-Cut!" publiques el seu primer dibuix, l'any 1905. Poc després, el 1909, va començar a col·laborar en la revista "En Patufet" i, més tard, a gairebé totes les revistes catalanes per a infants fins a esdevenir una de les autores més característiques en aquest gènere d'abans de la guerra civil. Publicà Contes del Paradís (1920) i El Parenostre explicat als infants (1927). L'any següent publicà En Peret, la novel·la que li va donar més fama. És també autora de Margarida (1929), Monsenyor Llangardaix (1929), Narcís (1930), Contes d'argent (1934), Martinet (1960) i una de les obres més populars de les que foren editades durant la guerra civil pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat: El més petit de tots (1937). Cal recordar que, a part d'altres llibres no infantils publicats sobretot després de la guerra, fundà, edità i dirigí una revista infantil per a noies de curta durada: "La Nuri" (1925-1926).

 

BORI I FONTESTÀ, ANTONI (Badalona, 1862 - 1912)

Poeta i pedagog. Seguí la carrera de magisteri. Fou un entusiata dels JocsFlorals, en els quals participà activament i fou premiat sovint. Col·laborà a "La Renaixença", "La Veu de Montserrat" i altres publicacions de l'època. La seva poesia, d'un romanticisme fàcil i popular la donà a conèixer a través de Simfonies poemàtiques (1898) i Boira i sol (1900). La seva obra Lo trovador català (1892) fou adoptada com a llibre de text per moltes escoles i se'n feren nombroses reedicions. Escriví també algunes obretes de costums com Gent de platja ((1902) i La gallarda del Roser (1902), la llegenda La veu de la morta (1913), llibres escolars en castellà i una Historia de Cataluña (1898). Passà els darrers anys de la seva vida al llit a causa d'una greu malaltia.

 

BUSQUETS I PUNSET, ANTON (Sant Hilari Sacalm, 1876 - Calders, 1934)

Escriptor i periodista. Seguí estudis eclesiàstics, però els abandonà i exerci de mestre privat i després nacional. Redactor de "Joventut" i col·laborador de diversos diaris i revistes, participà amb èxit als Jocs Florals, i per això Rusiñol en Els Jocs Florals de Canprosa el caricaturà en el personatge d'August Coca i Poncem. La seva abundant obra literària reflecteix els corrents vuitcentistes més típics; destaquen els poemes Lliroia (1895), Flors del Montseny (1897) i Ventijols de Guilleria (1901), i les narracions Del Montseny (1903), Plantalamor (1908), Calvari (1917), Del meu viure rural (1930), etc.

 

KARR I ALFONSETTI, CARME (pseud. L'Escardot) (Barcelona, 1865 - 1943)

Narradora i publicista. Neboda del novel·lista francès Alphonse Karr i casada amb J. M. de Lasarte i de Janer. Prengué part activa en els moviments feministes de l'època: dirigí la revista "Feminal"(1907-1917) -suplement de "La Ilustració Catalana"-, fundà i dirigí La llar (1913), la primera residència per a professores i estudiants i presidí l'entitat Acció Femenina (1921). Amb el pseudònim Xènia col·laborà a la revista "Or i Grana", precedent de "Feminal". Com a narradora es donà a conèixer a la revista "Joventut" amb una sèrie de textos que l'any 1906 recollí en dos volums: Volves i Clixès. Amb La vida de Joan Franch guanyà un premi als Jocs Florals (1912). També escriví obres de teatre (Un raig de sol, Els músics). Publicà contes per a infants, tant en català (Garba de contes , 1935) com en castellà (Cuentos a mis nietos, El libro de Puli). Col·labora també en la premsa barcelonina ("La Veu de Catalunya...) i posà música moltes poesies, especialment d'Apel·les Mestres.

 

L'ESQUELLA DE LA TORRATXA

Setmanari humorístic republicà, de gran incidència política i influència popular. L'editava la família López, propietària de la Llibreria Espanyola i de "La Campana de Gràcia". Primer en sortiren quatre números solts, el 1872 i el 1874, per suplir "La Campana de Gràcia", suspesa governativament. El 16 de gener de 1879 reaparegué pel mateix motiu, però mantingué ja una continuïtat. Escarnia la vida municipal i agradava la classe mitjana. "L'Esquella", segona publicació de més llarga durada en català, arribà fins al número 3097, del 6 de gener de 1939. Hi col·laboraren gairebé tots els il·lustradors i humoristes catalans de quatre generacions. Aconseguits, el 1931, els ideals republicans que propugnava, entrà en decadència, però en esclatar la guerra al 1936 i fer-se càrrec del setmanari el sindicat de dibuixants professionals tornà a ésser l'exemple d'humorisme viu i combatiu que sempre havia estat. Dirigida des de la fundació fins al 1907 per Josep Roca i Roca, tingué després la influència editorial de Màrius Aguilar, Prudenci Bertrana, i Pere Calders, entre altres. En foren articulistes constants i principals Santiago Rusiñol, Gabriel Alomar, Ramon Reventós, J. F. Guibernau, Josep Burgas i Francesc Curet. Entre els dibuixants es destacaren Apel·les Mestres, Manuel Moliné, Marià Foix, Xavier Nogués, Isidre Nonell, Josep Costa (Picarol), Feliu Elias (Apa), Jaume Passarell i Ricard Opisso. El tiratge arribà als 35000 exemplars. Des de 1889 fins al 1925 edità un almanac que es publicà també el 1932.

 

PLA I CASADEVALL, JOSEP (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981)

Escriptor i periodista. Fill d'una família de petits propietaris rurals, estudià el batxillerat a Girona i, després de començar medicina, estudià dret a la universitat de Barcelona. Començà escrivint a revistes comarcals de molt jove. Com a periodista professional debutà el 1918 a "Las Noticias" i passà després a "La Publicidad", on continuà en la seva etapa catalana. Treballà també a "La Veu de Catalunya", als diaris de Madrid "El Sol" i "Fígaro", i moltes altres publicacions. De 1919 a 1939, estigué com a corresponsal de premsa a diversos països europeus. Polèmic i bel·ligerant en els seus escrits, sense participar activament en la vida pública -tret d'una curta etapa que fou diputat provincial de Girona (1921)-, fou un propagandista de la Lliga i de Cambó. L'any 1939 s'instal·là definitivament a Catalunya, sense moure's pràcticament de l'Empordà. Escriví en castellà alguns llibres i col·laborà setmanalment a la revista "Destino". El 1968 fou instituït el premi literari Josep Pla en honor seu. A partir de 1969, en ocasió de l'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, s'inicià una llarga polèmica sobre la concessió del guardó a l'autor entre sectors enfrontats del país, premi que no arribà a guanyar. El 1980 rebé la Medalla d'Or de la Generalitat. El seu primer llibre que rebé una gran acollida de la crítica fou Coses vistes (1925). Fins la Guerra Civil publicà un gran nombre de llibres de temàtica diversa, i continuà la seva obra després de la guerra amb igual intensitat. La seva Obra Completa comprèn més de quaranta volums i és la més extensa de la literatura catalana. La grandesa de la seva literatura radica essencialment en què partint d'una llengua popular i col·loquial, s'arriba a assolir un llenguatge literari d'una gran riquesa de precisió verbal i d'imaginació plàstica. Si haguéssim de definir breument el contingut de la seva obra, podríem dir que fa un vast retaule de la Catalunya del segle XX en totes les seves manifestacions. El pas del temps, dels homes i de la història i la permanència de la natura i la mort en serien els protagonistes principals. Seria inútil intentar enumerar l'obra de Pla; com a petita mostra, però, podem citar: El quadern gris, considerat per la majoria de crítics com el seu millor llibre, de característiques autobiogràfiques; una novel·la molt personal amb què guanya el premi Joanot Martorell el 1951, El carrer estret; i la sèrie Homenots, publicada en diversos volums de la seva Obra Completa, on retrata alguns dels personatges més representatius de la Catalunya contemporània.

 

XUT!

Revista humorística de tema esportiu, editada a Barcelona (des del 23 de novembre de 1922) per Santiago Costa, l'amo de "Papitu". El puntal, tant en text com en caricatures, fou Valentí Castanys i hi col·laboraren també, entre altres, Alfons Roure i Antoni Rué i Dalmau, en la part del text, i els dibuixants Benigani, Opisso, Bofarull, Moreno, Roca, Alloza, Xirinius, Salvador Mestres, etc. Fou la capdavantera en el seu gènere. Aparegué fins el juliol de 1936, i a la postguerra tingué una llarga continuadora en la revista en castellà "El Once".