Ja hem vist com la Renaixença es començava a consolidar amb la instauració dels Jocs Florals, que van facilitar l'aparició de nous escriptors que d'altra manera no haurien tingut cap plataforma per a expressar-se públicament; també fou important el paper que en aquest aspecte tingueren les revistes humorístiques i satíriques. No fou, però, fins la dècada dels 70, en què el nombre d'escriptors i la qualitat de les seves obres augmenta al mateix temps que es diversificaven les propostes literàries, quan pot considerar-se que el moviment arribà a la seva plenitud. Es tracta del moment en què els tres escriptors més emblemàtics de la Renaixença comencen a publicar les seves obres. Jacint Verdaguer, que ja havia escrit alguns poemes, dóna a conèixer L'Atlàntida en els Jocs Florals de 1877. En aquests mateixos Jocs, l'èxit de la seva poesia va fer que Àngel Guimerà fos proclamat mestre en gai saber; aquest autor , però, fou posteriorment conegut per la seva producció teatral, que inicià el 1879. Fou aquest darrer any quan Narcís Oller publicà Croquis del natural que reunia les primeres narracions que havia escrit en llengua catalana.
Com el teatre, ultra el seu valor literari, té un component notable d'espectacle, deixarem per més endavant la figura de Guimerà, quan parlem del temps de lleure de la societat del XIX, i dedicarem la resta de la sessió als altres dos autors.

Jacint Verdaguer es recordat sobretot per la seva poesia, encara que cada vegada més es valora la seva prosa, molt menys abundant, però de qualitat remarcable.

L'èpica de Verdaguer que s'inicia amb L'Atlàntida culminarà en Canigó (1886), i entremig un poema escrit amb motiu del mil·lenari de Montserrat: Llegenda de Montserrat (1880).
Els temes religiosos, de tractament, intenció i to ben divers, formen el gruix de la seva obra lírica, al costat dels poemes civils i patriòtics. Molts dels seus poemes, musicats en gran nombre, han esdevingut populars, la gent els coneix, els recita o els canta ignorant qui és el seu autor, és el cas de "L'emigrant" o del "Virolai" de Montserrat.

Sense entrar en el valor intrínsec de la seva poesia, el gran mèrit de Verdaguer rau en el fet de ser el creador de la llengua literària moderna i en la renovació de la mètrica catalana. En el primer aspecte, partint de la literatura culta i de la llengua parlada a la seva terra, la Plana de Vic, aconsegueix un llenguatge consistent i flexible que servirà de model als autors posteriors -sembla que les consultes als diccionaris foren també importants-. Al mateix temps realitzà tota mena d'investigacions mètriques de les quals en resultarà l'ús de pràcticament tota la gamma possible de versos, des dels monosil·làbics als alexandrins; també féu servir una gran varietat de combinacions estròfiques, fins i tot en un mateix poema, des de les més cultes, com l'octava o el sonet, a les més populars, com el romanç o la codolada.

A continuació llegirem dos fragments i un poema sencer de Verdaguer.
En primer lloc dues estrofes que corresponen a una composició de caràcter políticque el poeta produí amb motiu de la presentació a Madrid, per part d'una comissió de personalitats catalanes de la qual ell formava part, de l'anomenat "Memorial de greuges". La primera de les estrofes no va aparèixer en la publicació definitiva del poema, però il·lustra molt bé sobre el pensament de l'escriptor.

Text 1

Perquè no exploten l'Ebro, Guadiana i Tajo els altres,
¿nos deixaríem perdre lo Llobregat i el Ter?
¿De treballar voldrien privar-nos a nosaltres,
i extendre llurs sahares a nostre humil verger?
¿Voldrien que acotassen la testa gegantina,
Montseny, i tu, muntanya de Montserrat divina,
perquè Castella és plana? Perquè no té marina,
¿voldria que venguéssem los ports a l'extranger? (...)

Per'xò faig nosa i volen matar-me! Perquè callo,
perquè tinc art i glòries, comerç en terra i mar,
perquè amb totes més forces titàniques treballo,
indústria, lleis i llengua me volen arrancar!
Van fent la pàtria esclava de França i d'Inglaterra,
comerç, agricultura, marina, tot s'aterra!
Germans los de la plana, germans los de la serra,
¿a nostra mare Espanya la deixarem lligar?

Jacint Verdaguer. "Lo Farell" (fragment). 1885. Podeu llegir el poema complet clicant aquí.

1. Quins fets van motivar la presentació del "Memorial de greuges"? Pots trobar aquesta informació en els temes d'història que corresponen als darrers anys del regnat d'Alfons XII.

2. Assenyala els versos en què Verdaguer reacciona contra algun dels fets que has citat en la pregunta anterior.
Explica de quina forma reacciona: Atacant directament les iniciatives de l'Estat? Intentant conscienciar la societat catalana del prejudici que li suposarien aquestes iniciatives? D'alguna altra forma?

3. Fixa't que en la primera estrofa Verdaguer oposa el subjecte "nosaltres" (nos deixaríem, etc.) al subjecte "ells" (no exploten, etc.). Qui cal entendre per "nosaltres" i per "ells"?
A la segona estrofa l'oposició s'estableix entre "jo" i "ells". Qui representa en aquest cas cadascun dels pronoms?

4. Creus que Verdaguer identifica els propòsits de l'Estat amb els propòsits i les aspiracions de determinat territori espanyol?

5. Tenint en compte la pregunta anterior, comenta els dos darrers versos del poema.

6. Verdaguer va triar els versos alexandrins a l'hora d'escriure aquest poema. Creus que hauria aconseguit els mateixos efectes amb versos més curts, com els pentasíl·labs o els heptasíl·labs, per exemple?

Canigó és la culminació de la poesia èpica de Verdaguer. És tracta d'un poema més harmònic ambiciós i personal que L'Atlàntida en el qual mitifica el paisatge i la història de Catalunya i on els orígens polítics -lluita contra els sarraïns- i religiosos -triomf sobre les forces demoníaques- del país es converteixen en matèria literària

La història, que es desenvolupa cap a l'any 1000, narra com, recentment armat cavaller, Gentil, fill de Tallaferro, enamorat de la pastora Griselda, es dirigeix a lluitar contra el moros que envaeixen el Rosselló acompanyat del seu oncle Guifré. En el Canigó, però, apareixen les fades i la seva reina, Flordeneu, s'enamora i encisa Gentil i li fa oblidar els seus deures. Els cristians són derrotats i, més tard, quan Guifré troba al seu nebot encara encisat, l'acusa de la deserció i el mata, estimbant-lo des de dalt del Canigó. Els cristians reorganitzats acaben vencent els sarraïns. Es descobreix la mort de Gentil i els dos germans Guifré i Tallaferro s'enfronten . L'abat Oliba aconsegueix imposar la pau entre el dos i Guifré, per expiar el seu crim, haurà de fundar un monestir sobre la tomba de Gentil. Després de la mort de Guifré i Tallaferro, Oliba i els monjos pugen al Canigó i allí tenen lloc un seguit de cants dels religiosos i les fades, fins que aquestes darreres acaben fugint i la muntanya queda desencisada després de plantar-hi una creu al cim. El poema s'acaba amb un epíleg que consisteix en un diàleg dels campanars de sant Miquel de Cuixà i sant Martí del Canigó, símbols de la caducitat de l'obra humana davant la pervivència de l'obra de la natura.

Text 2

CANT XII
LA CREU DEL CANIGÓ

CHOR DE MONJOS, SOTA LA MUNTANYA

Abans que el comte mòria,
pugem, pugem al cim de Canigó,
amb lo signe sagrat de la victòria
a coronar lo front del Rosselló.
La nuvolada obscura,
mortalla immensa d'un gegant difunt,
abriga ja l'altura,
apagant d'una a una les estrelles;
mes nos guia la Creu més alta que elles;
en nom de Déu, amunt!

CHOR DE FADES DALT

Per los núvols lo tro i per les muntanyes
va rodolant com carro que s'estimba,
a prop d'ací ressonen veus estranyes
mentres la nostra minva.
A profanar nostre palau qui puja?
¿Caldrà per ells que fuja,
bresques i ruscs deixant-los nostre eixam?
Cau damunt seu, tempesta que rodoles,
oh núvol que braoles!,
desembeina lo glavi de ton llamp.

[...]

LES FADES PARTINT

Quan lo novembre esfulladís s'acosta,
s'apleguen en la costa
les aurenetes per passar la mar;
aixís de tu, ma dolça Catalunya,
lo nostre vol s'allunya,
girant-se sols per veure't i plorar.
Un jorn tornaran elles
amb les amors, los lliris i roselles,
los càntics dels fadrins i les donzelles...
sols a nosaltres no ens veuràs tornar!

CHOR DE MONJOS

Ja som al capdamunt de la muntanya,
balcó del Pirineu;
se veuen des d'ací França i Espanya;
junyim-les amb la creu.
(Plantant-la i adorant-la)
Arbre florit del Gòlgota en la roca,
oh Creu!, obriu lo cel amb vostre front,
tancau, tancau l'infern amb vostra soca,
i amb vostres braços relligau lo món.

OLIBA

De l'iris bell la virolada cinta
sobre la Creu del Canigó se mostra,
corona celestial que un àngel pinta.

[...]

OLIBA

Gloria al Senyor; lo núvol de tristesa
que amortalla tant temps l'anima mia
com los núvols del cel se va desfent;
la nit recula empesa
per la claror del dia
que riu en la finestra d'Orient.
La nostra terra aimada,
que de Mahoma sota el jou vivia,
com un guerrer armada
empeny los sarraïns vers l'Occident.
Lo comte Berenguer de Barcelona
eixampla sa corona,
Catalunya es desvetlla escamarlada,
cama ençà, cama enllà del Pirineu,
com damunt son corser una amazona,
que s'adormí una estona,
venint d'abraonar un semidéu.
A l'àliga reial és pariona
que amb cada ala domina
un vessant de la serra gegantina.
Derrocat lo titànic Almansor,
de l'islamisme vespertina estrella,
¿qui sap si algun nostre hèroe formidable
ha d'aixecar sa espasa immensurable
de gran conqueridor?
¿Qui sap, qui sap si amb ella,
sa corona i sa llar veient petites,
a un gran reialme ha de donar les fites?

CHOR D'HOMES DE PARATGE

Partim al tro de guerra,
com temporal que baixa de la serra;
la llagostada mora
llancem per sempre d'eixos camps a fora,
aprés los llaurarem;
de les visarmes, relles,
de les espases ne farem corbelles;
lo blat avui són sarraïns, seguem!

CHOR FINAL

Gloria al Senyor!, tenim ja pàtria amada;
que altívola és, que forta al despertar!
al Pirineu mirau-la recolzada,
son front al cel, sos peus dintre la mar.
Branda amb son puny la llança poderosa;
lo que ella guanye ho guardarà la Creu;
sobre son pit té sa fillada hermosa
que ens fa alletar amb fe i amb amor seu.
Bressem-la encara en est bressol de serres,
enrobustim sos braços i son cor;
sos braços fem de ferro per les guerres,
mes per la pau omplim son pit d'amor.
Pàtria, et donà ses ales la victòria;
com un sol d'or ton astre es va llevant;
llança a ponent lo carro de ta gloria;
puix Déu t'empeny, oh Catalunya!, avant.
Avant: per monts, per terra i mars no et pares,
ja t'és petit per trono el Pirineu
per ésser gran avui te despertares
a l'ombra de la Creu.

Jacint Verdaguer: Canigó .1886

1. Mètrica i versificació.

2. Quines són les figures retòriques més abundants.

3. Divideix el conjunt d'estrofes en dues parts: la que tracta de l'oposició monjos-fades i la que oposa cristians-sarraïns.
Dintre de la primera part estableix una segona divisió i posa un títol a cada part resultant.

4. Quina és l'arma, pel que es desprèn de les dues primeres estrofes, que utilitzaven en els seu enfrontament, monjos i fades respectivament?

5. A les estrofes 3, 4 i 5, veiem el resultat de la lluita. Quin és el to i l'estat d'ànim de cada contendent?

6. Les tres darreres estrofes tenen com a matèria temàtica la lluita i la victòria sobre els sarraïns, sempre amb l'ajuda de Déu, i la grandesa del país. Quin futur es preveu i es demana per a Catalunya en els darrers versos de l'antepenúltima i l'última estrofa?

Entre els anys 1895 i 1898, per diverses causes -personals, econòmiques, religioses- Verdaguer passa un dels moments més durs de la seva vida. El marquès de Comillas l'ha fet fora del seu palau, on Verdaguer havia estat com a sacerdot de la família des de 1876, bona part de la societat catalana i sobretot barcelonina que tant l'havia admirat, desconfia de la seva conducta i del seu seny, fins i tot les autoritats eclesiàstiques li prohibeixen d'exercir com a capellà. En aquestes circumstàncies produeix alguns poemes en què es transparenta la seva situació i el seu estat d'ànim.

Text 3

SUM VERMIS


Non vivificator E carcere ad athere.
nisi prius moriatur Dant vincula pennas
1a Cor., 15, 26

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.

Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s'emporta, o gota d'aigua
de les que el sol sobre l'herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l'escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre:
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d'anar a vostres peus: com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari,
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l'asseure'm.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meus voltants tos llots apila,
misèria, vine'm a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l'afrau, i de l'afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l'oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.

Des d'avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore'l lo fossar, torne a la cendra
d'on ha sortit, sum vermis et non homo
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me'l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me'n amb Vós a vostra glòria.

Jacint Verdaguer. Flors del Calvari. 1896

1. Mètrica i versificació.

2. Assenyala i comenta les comparacions i paradoxes que apareixen en el poema.

3. Tradueix el títol i els dos lemes d'aquesta composició i després localitza alguns versos del poema que s'ajustin a les idees expressades en cadascuna de les traduccions.

4. Cita com a mínim dos elements autobiogràfics que hagis detectat al llarg de la lectura.

5. Concreta el tema del poema.

6. Enumera els elements místics i els ascètics

7. Mira de fer una visita a algun d'aquests llocs relacionats amb la vida de Verdaguer:
1. El palau del marquès de Comillas, situat a Les Rambles-Portaferrissa.
2. Vil·la Joana a Vallvidrera, on va morir el poeta.

8. Itinerari Verdaguer

8.1. Relaciona sis dels topònims del mapa amb fets de la vida de Verdaguer. (1. Seminari vell. 2. Can Tona. 3. Font del Desmai)

8.2. Situa, com a mínim tres topònims més, tot relacionat-los amb la vida o l'obra de Verdaguer.

8.3. A partir del mapa anterior i de textos de Verdaguer que facin referència als indrets assenyalats, podeu organitzar un recorregut que s'iniciï a Folgueroles, a la casa, ara convertida en museu, on va viure el poeta.

Si Verdaguer és el creador de la llengua literària moderna, a Narcís Oller li correspon el mèrit d'haver aconseguit una novel·la catalana que pot gairebé comparar-se a les obres europees que s'estan escrivint en la seva època.
Ja hem vist com en els seus inicis la producció literària d'Oller fou en llengua castellana, ben aviat, però, inicià l'escriptura i publicació de contes en català. En el seu primer volum destaca "El vailet del pa" que tingué gran acceptació per part de la crítica i en el qual barreja elements romàntics amb d'altres de realistes.

Admirador d'Emile Zola, l'escriptor francès pare del naturalisme, Oller fa un intent d'aplicar les seves teories ja en la primera novel·la, La papallona (1882), en el pròleg de la qual el mateix Zola reconeixia com a naturalista la descripció del medi que s'hi feia, però al·ludia a l'excessiva idealització en el tractament de la història i en els personatges.

En realitat Oller no va seguir mai totalment el naturalisme francès. Els seus protagonistes, sobre els quals pesa poc el determinisme biològic o social, són sovint idealitzats, i falsejat el desenllaç lògic de l'obra. Enfront de la denúncia sistemàtica de la injustícia i l'exigència d'un canvi estructural que propugnava Zola, Oller ni tan sols és conscient de l'antagonisme entre burgesia i proletariat. Són també absents dels seus llibres les escenes que es puguin considerar massa crues o l'ús de paraules grolleres.

La febre d'or clou la 1a etapa de la narrativa d'Oller. És una obra llarga i ambiciosa en els seus plantejaments, inicialment publicada en tres volums, el primer dels quals va acabar a corre-cuita perquè sabia que en Zola preparava una novel·la sobre un tema similar, L'Argent, i no volia que els lectors pensessin que havia copiat el mestre. L'acció de la novel·la se situa sobretot en els anys 1880-81 i consisteix en un estudi del període anomenat de "la febre de l'or" en què es feren i es desferen grans fortunes mitjançant l'especulació borsària. El centre de la història és l'ascensió d'una família menestral a la burgesia gràcies a les jugades en la borsa i la ruïna posterior. En el conjunt de l'obra destaquen dos aspectes: Els elements històrics ben documentats que permeten l'estudi d'un període important en la transformació de Barcelona. I, en segon lloc, l'anàlisi social i moral duna nova classe, la burgesia enriquida a través de la borsa.
En l'escena que llegirem a continuació, Oller ens situa en un dels centres emblemàtics de la burgesia catalana, el Liceu, en una nit inhabitual en la seva la història ja que cantarà per primera vegada un tenor que ha creat gran expectació entre el públic i ningú no vol perdre's aquest debut.

Text 4

Aquella nit havia d'ésser memorable en els annals del Liceu. Per fi, després d'haver, el bombo de la reclame, eixordat durant setmanes enteres, debutava, en el gran teatre, Masini, el tenor que qualificava d'angèlic un de sos fanàtics adoradors. Les localitats del Liceu es pagaven a preus fins llavors inusitats a Barcelona. [...]
La Rambla estava animadíssima. Els passejadors es paraven, s'eixamaven, sense voler, amb el vesper negrós de curiosos que s'havia format davant el Liceu, i, tots plegats, ocupaven ja quasi l'amplada entera del passeig. Per l'empedrat d'ambdós costats s'escolaven amb estrèpit, i en corrents contraposats, dos rius de cotxes, damunt dels quals tremolaven els prims fuets com interminable viver de vímets assotats per impetuós corrent. Quatre municipals de cavall podien amb prou feines posar en ordre de desfilada el perillós garbuix que al cantó del carrer de Sant Pau formaven els cotxes en enfrenar el pas. D'un a un, anaven desgranat-se, parant davant del porxo, amarat de llum. Oberta la portella, aquells grans estoigs de laca vessaven belles fembres, agençades amb flors, sedes de colors desmaiats, velluts i pedreria enlluernadora. Homes elegants les rebien donant-los la mà, els oferien el braç, i desapareixien amb elles, xuclats, pels estrets canals de les portes d'entrada, amb sonoroses rialles i alegria als ulls. El públic de peu, que es veia amb penes i fatics per a travessar entremig de rodes i cavalls, s'empenyia per l'estreta vorera, amb perill de la vida. I els cotxes, un cop buits, anaven afilerant-se en doble renglera per les Rambles i carrers adjacents, com estranya corrua de monstruosos coleòpters que llançaven pels ulls blanca i enlluernadora llum.
El gran rossinyol anava a cantar: el teatre sobreeixia, ple d'expectació. Quart i quint pis estaven, feia ja dues hores, farcits de goma gom, de gent cansada d'esperar, que suava i es fonia.
Els músics joves i el diletantisme il·lustrat, exasperats per reclam, influïts per les teories wagnerianes, esperaven el tenor amb dents de llop. Cap d'ells no podia acceptar el nou corrent que posava el cantor per damunt de tots els altres elements del drama musical; cap d'ells, encara menys, no volia aplaudir en Masini, per reputació que portés de fora, sense haver-lo judicat personalment.
[...]
El jove Faust reté sos passos a mesura que s'atansa a l'angelical Margarida. La seràfica timidesa de l'amor pur lliga sos moviments, commou l'accent de sa veu, en entonar el
Permettereste a me,
mia bella damigella...
I les notes ixen del cor, impregnades de sentiment; ondulen en l'aire, pures i afinades com mai no s'ha sentit: hi glateix el foc de l'amor, la temença de la castedat. Ja no és un home, és un àngel, qui canta. Hi ha en sa veu un caient dolcíssim, un sentiment de puresa en son accent, que fa somiar amb les blavors puríssimes del cel. Ella, Margarida, la simpàtica
Ferni, va a respondre. Es inútil: un aplaudiment unànime, universal, ressona durant dos minuts. Sembla que el teatre ha d'esbotzar-se. Tota la ira d'abans s'és tornada admiració; la veritat ha vençut al prejudici; tots els cors s'eixamplen; milers de mans saluden el vencedor amb mocadors en l'aire. -Ja el tenim! Visca el tenor!
Narcís Oller. La febre d'or. 1890-1892

1. Divideix aquest text en tres apartats: inici o exposició, nus i desenllaç i resumeix el contingut de cada part.

2. Oller descriu l'arribada en carruatges de part del públic i la seva entrada al Liceu. Quina impressió vol donar d'aquests personatges?

3. Ja dintre del teatre i abans de començar la representació, quin ambient hi havia entre el públic? Com va canviar aquest ambient després de sentir cantar el tenor? Quina fou la causa d'aquest canvi?

4. Sembla que Masini representava una nova forma d'entendre l'òpera. En què consistia aquest nou corrent?

5. Masini no és un personatge de ficció sinó que va existir realment. Busca dades sobre aquest tenor i situa l'escena que acabes de llegir en el seu moment històric. Saps també quina és l'òpera que cantava aquella nit?

6. Per què creus que l'òpera provocava tant apassionament entre els seus seguidors? Creus que ara la situació és similar?

Malgrat que el seu naturalisme s'aparta força del de Zola, Narcís Oller intenta en una novel·la, La bogeria ((1898), convertir el mateix naturalisme en matèria temàtica a partir de l'estudi del procés de bogeria d'un personatge, Daniel Serrallonga, sobre el qual pesen els diversos determinismes. En la novel·la, la història de Serrallonga és narrada pels personatges protagonistes, amics o coneguts seus, que només en saben la part que han viscut amb ell o el que algú els n'ha explicat, i entre tot el lector s'assabenta dels esdeveniments que han anat afectant el personatge central. Dos amics de Serrallonga especifiquen els seus condicionaments socials i un metge, el condicionament familiar, i en Serrallonga i les seves germanes el lector pot observar els efectes d'aquests condicionaments.

Text 5

-Desenganya't: no hi ha paritat. Els cas d'en Daniel no és neurastènia pròpiament dita, com pensaven el meu pare i tots els metges antiquats, sinó de vesània hereditària: la du ja de naixença. Sa mare va ser una histèrica, son pare va presentar tals anomalies de raó, que (ja us ho vaig dir), per a mi, va morir boig. ¿Quin podia ser el fruit d'aquest matrimoni? L'atavisme és una causa predisposant indiscutible. L'etiologia de les malalties mentals l'assenyala com una de les infal·libles. Què més? Té una germana epilèptica. La conducta de l'altra, de l'Adela, amb les seves exaltacions eròtiques ¿no és la d'una persona desequilibrada? A ell, a en Daniel, ¿quan l'heu vist conduir-se com un home sa?
Narcís Oller. La bogeria. 1899.

1. Quines són, segons el personatge que parla, les causes de la malaltia mental de Serrallonga? A quin tipus de determinisme fan referència aquestes causes?

Text 6

-No Armengol, no; no riguis. Aqueixa gelosia, tan infundada i ridícula, me la miro jo com un producte estrafet d'una causa tristament sèria. El pobre Daniel no se n'adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l'ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l'expedient d'incapacitat de que vaig parlar-te; en Giberga va proveir d'arguments en Pons per a latriata demanda del plet... Doncs dins del cervell de Daniel, la figura d'en Giberga (no ho dubtis) ha pres cos i caràcter de perseguidor inclement, infatigable; de lladre traïdor de la seva felicitat. Ai! i que en té poca la humanitat de misericòrdia per a aquests enteniments malalts, que hauria de tractar com flors d'estufa en honra seva i per deure sacrosant! Oh! no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si no n'hi ha; les causes de les malalties mentals (l'etiologia, que ell en diu) les tindran o no, els metges, conegudes... potser sí, jo no ho sé pas; però a mi em sembla que no pot ser; que és un misteri tan gran, tan insondable, com el de l'essència i funcionament de la raó mateixa. I quan jo considero això i penso que dintre tot ordre misteriós la major precaució és poca, m'escruixeixo de veure com, savis i ignorants, venim tractant els cervells fluixos. Quantes vegades no m'he penedit del que tu i jo, criatures encara i per criatures que fóssim, vam fer al pobre Daniel a la Ciutadela. ¿No ens tocarà també una part de culpa en el desastre de què em parles?
-Home, home! Quina era la nostra intenció?
-Ah!, aquí anava.. Vull dir que, amb intenció o sense, però sempre amb una imprevisió cruel, començant pels de la família i acabant pel darrer xaval de carrer, la societat en massa és qui empeny i estimba a aqueixos fossars de carn viva que en diem manicomis el noranta per cent dels qui hi pateixen. I això és horrorós, Armengol! Aquí tens, per exemple, en el nostre cas, el comportament de les germanes, el d'en Giberga...
Narcís Oller. La bogeria.

1. Al text anterior veiem l'opinió de l'advocat de Serrallonga sobre la seva malaltia mental. Fins quin punt està d'acord amb el que pensa el metge (Giberga) sobre aquest tipus de malalties?

2. Resumeix l'opinió que expressa l'advocat sobre qui té en part la culpa del procés de bogeria que afecta algunes persones. Com s'anomena aquest tipus de determinisme? L'advocat pensa que podria modificar-se aquest condicionament o que es inevitable?

A principis del segle XX, amb la consolidació del Modernisme i la mort dels seus amics més íntims i consellers literaris: Yxart i Sardà, Narcís Oller se sent desplaçat i insegur i intentà una renovació en la seva narrativa. Així, amb Pilar Prim (1906) vol acostar-se a l'estètica modernista i, allunyant-se dels plantejaments estrictament realistes, es proposa fer un estudi psicològic amb l'enfocament de la història des de l'òptica del personatge protagonista i amb una menor intervenció del narrador. Assaja, doncs, tractaments i tècniques expressives noves: el monòleg, el soliloqui, l'ús d'elements simbòlics (el mateix nom de la protagonista que serveix de títol a la novel·la), la descripció de paisatges suggeridors de l'estat d'ànim de la protagonista, etc. Malgrat que el resultat fou notable, l'obra no tingué gaire èxit entre un públic que es trobava abocat a la nova narrativa modernista.

Pilar Prim narra el conflicte en què es troba la protagonista, viuda d'un fabricant, que ha de triar entre seguir les seves inclinacions amoroses o acomodar-se al testament que li impedeix l'usdefruit dels béns si es torna a casar.

En els dos textos següents observarem un nou tractament del punt de vista narratiu que es correspon a l'intent de canvi que es proposava Oller. Consisteix en l'ús de l'estil indirecte lliure: aquests fragments que van entre cometes i en els quals el narrador, encara que continua parlant en tercera persona, només reprodueix els pensaments i les sensacions del personatge -en aquest cas la protagonista-. Es tracta de donar a conèixer no com són els esdeveniments vistos des de fora o interpretats pel narrador, sinó interioritzats, a través de la sensibilitat i els condicionaments d'aquell qui els pateix.
Encara que no afecta a la comprensió del text, hauries de saber que l'Ordal és el cunyat de Pilar Prim i Elvira, la seva filla.

Text 6

"Oh, sí! d'ell venia tot; del testament d'aquell marit despòtic, que, emparat per les lleis dels homes, havia aconseguit estendre encara sa tirania de vell gelós a més enllà del sepulcre amb aquell usdefruit condicional que la posava en la disjuntiva de condemnar-se a viudetat perpètua i a sacrificar tota la felicitat que pogués oferir-li el més excel·lent dels homes, si era pobre, o de renunciar a sa actual posició i passar totes les privacions de la misèria. ¡Quin sarcasme! quina injustícia! Així se li pagava el sacrifici de tota sa joventut; així se li retribuïen tots els serveis fets a la casa; així eren premiades totes ses virtuts de muller lleial; de mare generosa; així es respectava la voluntat de Déu que amb la mort romp totes les cadenes de la terra!... deixant-la a ella presonera de sos fills, de sos cunyats, de tots els que poguessin entrar a gaudir-se d'aquell usdefruit tan envejat!"
I en arribar aquí de sos planys, avui més profundament dolorosos que mai per una causa que escapava a sa mateixa percepció, s'exacerbava encara més la implacable rancúnia contra l'Ordal en recordar les raons amb què ell havia condemnat un dia aquelles queixes davant de la mateixa Elvira.
Narcís Oller. Pilar Prim. 1906.

1. Enumera els motius pels quals Pilar Prim pensa que la clausura de l'usdefruit condicional és una injustícia. Escriu-los de major a menor importància, segons el teu criteri.

2. Tu personalment estaries d'acord amb clàusules d'aquest tipus? Justifica les teves raons.

Text 7

"La gran sala d'espera era buida, ¡buida com sempre! Ell pobre i ella també? Ah, no! ¿Què havia somiat, Senyor? què havia somiat?" Llavors, aquell mot estrany de la Clotilde, aquella Venus ajupida, l'efeminat tocador de més endins, els desigs sensuals i tota la roentor d'un dia, reaparegueren en sa imaginació de manera tan esfereïdora, que sentí impuls de fugir.
-Si vol fer l'obsequi... -digué alhora el criat obrint la gran mampara de rutilants colors.
"Oh no! oh no! Si hi entrava avui, ai! es perdria! Oh maleït testament!"
I tot ensems, amb gran ensurt del cor, sentí la Pilar que en Marcial abandonava ràpidament son setial, i el veié aparèixer davant d'ella amb els ulls encesos d'amor, tan groc, tan ullerós, tan encorregut, com pogués estar-ho ella mateixa.
Encara tremolà tota, i de nou pensà a fugir. Ja era tard. "¿Per què, ni per qui, sacrificar ja amor, fortuna, vida?" L'aparició de son ídol l'encegà, i... aquella força fatal i misteriosa que ens empeny en els moments transcendentals de la passió, llançà a la pobra dona, esmaperduda, a arriscar la sort de son obscur destí.
Narcís Oller. Pilar Prim

1. En el fragment que acabes de llegir i que clou la novel·la, Pilar Prim es troba en el despatx de Deberga, l'home que estima i com pots veure, pateix una sèrie de vacil·lacions, però finalment sap que no podrà evitar quedar-se amb aquell home. No obstant això, es tracta d'un final obert, ja que el narrador no explicita si els dos personatges es casaran i per tant Pilar perdrà els diners de l'herència o bé es convertiran en amants i així podran gaudir del diners.
Et sembla que Oller dóna prou pistes per saber quina de les dues decisions prendran? En tot cas, per què creus que va triar aquest tipus de final?

2. Com a lector prefereixes els finals oberts o t'agrada més que el narrador arrodoneixi totalment la història?

3. Encara que per respondre categòricament necessitaries haver llegit tota la novel·la, intenta explicar la personalitat de Pilar Prim a partir de la informació dels dos textos.

4. Converteix els fragments d'estil indirecte lliure en fragments d'omniscència absoluta, és a dir, imagina que tu ets el narrador que coneixes els pensaments del personatge i els expliques en tercera persona al lector.
Quines diferencies notes entre el text d'Oller i el que tu has elaborat?