LA RENAIXENÇA. Els inicis

Amb el nom de Renaixença es designa un moviment d'ample abast, essencialment cultural i literari, però també de conscienciació política, que sorgeix cap a 1830 i que té com a component bàsic el redescobriment de la cultura i la societat catalana com un fet diferencial important que cal potenciar de diverses maneres .
Aquest moviment es va produir i va evolucionar a Catalunya al mateix temps que el Romanticisme. Cal tenir present, però, que l'impuls inicial de la Renaixença no va sorgir del Romanticisme -encara que sense dubte va afavorir-la-, ni es tracta d'un fenomen que acabi amb la crisi del moviment ja que el fenomen renaixentista, en tant que redreçador de la cultura catalana, va ser l'iniciador d'un procés de normalització que serví de base a moviments i tendències posteriors.

Per bé que en el marc de la Renaixença es puguin matisar diverses opcions culturals i polítiques i situar tendències literàries diferents, aquest nom les engloba totes perquè els objectius mínims són comuns.
Encara que és difícil establir amb precisió les etapes del moviment, les dades que figuren a continuació poden servir com a punt de partida i element de consulta ràpida en qualsevol moment.

La primera etapa de la Renaixença és la compresa entre els anys 1833 i 1841 -anys de l'aparició de "La Pàtria" d'Aribau i la publicació en un volum de les poesies que "Lo Gayté del Llobregat" , pseudònim de Joaquim Rubió i Ors havia anat publicant al "Diario de Barcelona a partir de 1839-. Entre els objectius d'aquest període destaquen el del reconeixement, la recuperació i la definició de la pròpia identitat nacional i el paper fonamental de la dignificació de la llengua i la creació d'una literatura en català.

Com hem dit, es considera la publicació de "La Pàtria" l'inici de la Renaixença literària. Aquest poema es pot considerar també una de les primeres mostres de la literatura romàntica en llengua catalana. El va dedicar Aribau al seu patró Gaspar de Remisa, banquer català resident com ell a Madrid, per felicitar-lo pel seu sant.
Es tracta d'uns versos circumstancialment escrits en català com explica el mateix autor quan els tramet al seu amic Renart i Arús: "Para el día de san Gaspar presentamos al Gefe algunas composiciones en varias lenguas. A mi me ha tocado el catalán y he forjado estos informes alejandrinos que te incluyo para que los revises y taches y enmiendes lo que juzgares...". Malgrat aquest fet el poema es constitueix en un cant a la pàtria i a la llengua que serà vist pels mateixos homes de la Renaixença com la primera fita del redreçament literari que duien a terme.

Text 1

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m'haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau."La Pàtria". Publicat a:" El Vapor". 1833.

1. Segons Carles Riba en aquest poema hi ha dos temes, un de general i un d'especial, de concret, dels quals diu: "el tema especial determina el moviment del general, el general cobreix l'especial i l'eleva a la dignitat de símbol". Els temes són: l'evocació de la pàtria i l'elogi de Gaspar de Remisa. Sabries dir quin és el tema general i quin l'especial?

2.1. El poema es pot dividir en dues parts, una estrofa d'enllaç entre elles i una conclusió final. Especifica les estrofes que corresponen a cadascun d'aquests quatre apartats (fixa't en els quatre títols possibles que figuren a 2.2).

2.2. Tria, d'entre els que trobaràs a continuació, el títol més adient per a cada apartat del poema:
a) La llengua símbol de la pàtria.
b) Elogi de la llengua.
c) Homenatge al patró.
d) Comiat i enyorança de la pàtria.

3. Quins elements i temes propis del Romanticisme i de la Renaixença apareixen en el poema.

4. Per què creus que "La pàtria" es considera símbol de l'inici de la Renaixença.

Joaquim Rubió i Ors va tenir un paper fonamental en l'inici de la Renaixença, tant a través de la seva tasca d'escriptor com amb la seva participació destacada en activitats i institucions del'època.
Quant al seu vessant de poeta cal destacar els poemes que publicà entre febrer de 1839 i novembre de 1940 al "Diario de Barcelona" amb el pseudònim ja esmentat. Alguns d'aquests poemes eren clarament programàtics, com el titulat " Mos cantars " de 1839:

Text 2

Si amb mos cantars senzills, o Pàtria mia,
terra sagrada on mon bressol sens gales
balandrejà, al trist to de ses balades,
una mare amb amor;
si amb mos cants llemosins jo puc un dia
ta corona refer, que, fulla a fulla,
dispersà per tes planes regalades
dels segles el rigor;

dels antics trobadors la muda lira
jo arrencaré de llurs humits sepulcres;
i el Geni que, plorant, entre llurs lloses
divaga, invocaré.
i despertant-ne les que el món admira
ombres sagrades, noms cenyits de glòria,
els comtes i antics reis, i llurs famoses
batalles, cantaré.

Durs seran mos cantars. Sense harmonia
saltaran de mon cor mos ardents versos,
com de l'acer rogent salten, formosos,
trossos de foc brillant.
Mes no se'ls titllarà de bastardia,
puix llemosins seran encara que aspres,
i en records rics i en fets cavallerosos
dels herois laletans

Durs, sí. Mes nobles, com el vol de l'àguila;
mes altius com els monts que llurs nevades
crestes, que roures de mil anys cenyeixen,
aixequen fins al cel.
Ni en sonoroses voltes assentades
en lleugeres columnes d'or i marbre
daran venals llaors als qui mereixen
tansols menyspreu cruel.

I cantaré els amors i la bellesa
de les filles gentils de les muntanyes;
les del cos més airós que una urna grega,
més que un gerro de flors.
Puix no sempre ressona en les altures,
ni sota sostres d'or, ni en castells gòtics;
puix no desdenya les humils cabanyes,
l'harpa dels trobadors.
Joaquim Rubió i Ors,"Lo gaiter del Llobregat": "Mos cantars".Publicat al "Diario de Barcelona" 1839.

1. Mètrica i versificació.

2. Quins propòsits es planteja Rubió amb la seva poesia.

3. Com valora el poeta les seves pròpies composicions? Quins aspectes positius i negatius destaca?

4. Quins temes diu que tractarà en els seus versos?

Els poemes publicats al "Diario de Barcelona" i d'altres dispersos, fins a formar un total de 27, van ser editats en un volum l'any 1841 -al llarg de la seva vida publicarà una seixantena més de poemes en llengua catalana-. El llibre estava encapçalat per un pròleg en què, a més de constatar la pobresa de la situació literària del moment, Rubió estimulava els seus contemporanis a l'ús de la llengua catalana en els seus escrits i feia unes quantes propostes de cara al futur. Així, doncs, ens trobem amb un text que és el veritable manifest de la Renaixença.
Examinarem a continuació alguns fragments d'aquest pròleg:

Text 3

L'ardenta afició que té i ha tingut sempre a las coses de sa pàtria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen més a fondo nostre antic, melodiós i abundant idioma, que desgraciadament se perd de dia en dia, a pesar de ser com una taula de marbre on estan gravades nostres glòries, perdent-se la qual han de desaparèixer per precisió los records d'aquelles; i en fi lo desig de despertar en los demés eix sentiment noble i digne d'alabança, son las úniques causes que han mogut a l'autor d'estes poesies a dar-les a la llum pública.
J. Rubió i Ors , Pròleg a Lo Gaiter del Llobregat. Poesies. 1841.

1. En el text Rubió i Ors expressa els motius pels quals ha decidit publicar els seus poemes. Els sabries concretar?

2. Quins valors atribueix Rubió a la llengua catalana?

3. Penses que alguns dels valors que l'autor atribueix a la llengua es poden relacionar amb els assignats per Aribau en "La Pàtria"?

4. Segons el text, en quina situació es trobava la llengua catalana?

5. Podem concloure que la finalitat de la publicació dels poemes és literària?

6. Compara els propòsits que es manifesten en aquest text amb els expressats en el poema "Mos cantars".

Text 4

Una idea en gran manera trista i desencantadora ha ocupat constantment a l'autor en la composició de les presents poesies. Cregué al emprendre son treball que alguns de sos joves compatricis, entre los quals te la satisfacció de comptar-ne no pocs que podrien cenyir dignament la gorra de vellut amb l'englantina de plata, lo ajudarien en sa empresa alternant sos cantars harmoniosos amb sos aspres versos , los tons encantats de llurs arpes amb los de sa gaita: mes per desgràcia no ha succeït així. Sol emprengué son camí i sol ha arribat al fi de son viatge: únicament han ressonat en ses orelles tres veus de les quals sols una li era coneguda, que no ha tornat a oir mes , i que han servit per fer-li mes sensible i dolorosa la soledat que lo rodejava.
Joaquim Rubió i Ors. Ob. cit.

Si en el primer fragment del pròleg vèiem com Rubió esmentava de forma general les dificultats per què passava la llengua catalana, ara explica el desencís i la solitud que sent quan ha vist que alguns escriptors que semblava que com ell tirarien endavant la recuperació de la llengua i la poesia han emmudit a mig camí d'aquesta tasca. Això ens permet reflexionar sobre la dificultat dels inicis de la Renaixença, en el sentit que si bé s'estava creant el clima propici i possiblement part de la societat catalana, a determinades ciutats, en alguns estaments, era receptiva, només poquíssims individus jugaven un paper actiu, ja no decisiu sinó tan sols constatable. Poques ments i poques plomes estaven al servei dels ideals del moviment que estava naixent.

Text 5

¿I deixarem de estudiar las famoses obres de tants mestres del gai saber per no dar-nos la lleugera molèstia de aprendre la llengua que beguérem amb la llet de nostres mares, que tartamudejàrem quant petits, i que deuríem conservar com un joiell preciós, quant no per altra cosa, per la importància de que gosà en altres èpoques i per lo molt que nos recorda (...) ingrats envers sos avis, ingrats envers sa pàtria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en català com un criminal a qui atrapen en lo acte. Mes açò cassarà, al menos se ho promet així lo autor d'aquestes poesies, per poc que vaga generalitzant-se la afició que comença a prendre peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història.
J. Rubió i Ors. Ob. cit.

Aquests mestres del gai saber dels quals cal estudiar llurs obres els ha anat citant al llarg d'un seguit de ratlles just abans de la pregunta inicial del fragment i són tots trobadors, exceptuant alguns poetes posteriors, el més modern dels quals és Ausiàs March. De manera que el punt de partida que proposa Rubió és el de la literatura medieval, en termes generals la més antiga i centrada exclusivament en la poesia.

1. Quines raons i de quin tipus dóna Rubió per a que els seus contemporanis aprenguin la llengua catalana?

2. Les raons adduïdes et semblen convincents en la situació que es trobava Catalunya en aquell moment? Com estimularies en l'actualitat algú perquè aprengués la llengua catalana?

En la segona part del text podem observar que una de les causes de la lamentable situació en què es trobava el català era la manca de prestigi que feia que el seu ús públic pogués ser considerat per alguns innoble, propi d'un criminal arriba a dir Rubió. Només hi ha una solució per a fer canviar aquest sentiment, aquesta actitud: el coneixement del propi passat, d'una història que havia estat gloriosa i de la qual tothom es podria sentir orgullós.

Text 6

Catalunya pot aspirar encara a la independència , no a la política , puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança a mes de sa història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cent navios; però si a la literària, fins a la qual no se estén ni se pot estendre la política del equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestra en lletres de los demés pobles; ¿perquè puix no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble o imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? ¿Perquè no pot restablir sos jocs florals i sa acadèmia del gai saber, i tornar a sorprendre al món amb sa tensons, sos cants de amor, sos sirventeses i ses aubadas? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de que gosà en altres èpoques, i si Déu permetés que esta idea se realitzés algun dia, i que los genis catalans despengessin las arpes dels trobadors que han estat per tant temps oblidades, lo Gaiter del Llobregat, per escasses que sia ses forces, se compromet des de ara per llavors a guerrejar en lo lloc que se li senyale, encara que sia a última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i se apropiaren.
Joaquim Rubió i Ors. Ob. cit.

Aquesta és la part final del pròleg, on Rubió barreja conclusions amb propostes concretes.

1. Localitza i escriu les idees principals i secundàries del text.

2. Per què Rubió no concep la independència política? En quina situació es troba el catalanisme en aquest moment?

3. Sembla que Rubió proposa la represa d'un gènere literari. Quin és? Per què creus que tria aquest i no d'altres?

4. Quines propostes concretes es fan en el text de cara a recuperar la literatura en llengua catalana?

5. Quin lloc aspira a ocupar el poeta en la represa de la literatura? Que n'opines de la seva actitud en aquest aspecte?

A partir de la dècada dels 40 i durant la dels 50, es va establint el període de consolidació de la Renaixença literària. Després de diverses temptatives, finalment l'any 1859 s'instauraven els Jocs Florals, patrocinats per l'Ajuntament de Barcelona i promoguts, molt especialment, per Milà i Fontanals, Antoni de Bofarull i Rubió i Ors. Des d'aquest moment, malgrat que són pocs els qui hi participen inicialment i el seu àmbit d'influència és encara reduït, la Renaixença serà un fet irreversible que s'anirà estenent arreu dels territoris de parla catalana.
Els Jocs Florals seran una plataforma important per donar a conèixer els nous escriptors, per aconseguir el reconeixement de la cultura catalana, tant a nivell institucional com popular i es convertiran també en un punt de reunió d'escriptors peninsulars i de fora (Núñez de Arce, Menéndez Pelayo, Mistral ,etc.).
A la llarga, ja acomplida la seva missió inicial d'estímul i motor de la literatura, els Jocs s'aniran anquilosant i convertint en anacrònics: organització en molt poques mans, impuls gairebé exclusiu a la poesia, temes molt convencionals, excessiu conservadorisme..., tot i això, amb alts i baixos, perduraran encara fins l'època actual.

Text 7

Temps hi ha que molts se planyien del oblit dels Consistoris del Gai saber, més conegut amb lo nom de Jocs Florals; i amb molta raó, segons ha demostrat lo feliç i cada dia mes estès cultiu poètic de la llengua catalana i dels dialectes germans del migjorn de França. Gràcies a un dels presents, català de cor, que no ha parat fins que no ha vist realitzats sos bons projectes, i gràcies a la protecció dels dignes successors dels consellers, avui, passats alguns segles, renaix aquella antiga institució literària.
(...)
A tots aqueixos causarà un plaer veritable i mes fondo de lo que alguns imaginarien, lo sentir aquí los accents de llur llengua, de la que be se pot dir llengua de llurs entranyes... de aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre las neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundaries, fou un temps la mes culta i celebrada; que ja nou segles ha narrava los dols i los cohorts de Boeci (...) que escoltaren i aplaudiren no sols las corts de Provença i Aragó, sinó les de Castella, Inglaterra i Itàlia (...) que parlaren (...) lo insigne orador St. Vicenç Ferrer, Ausiàs March, poeta del cor i del seny, i los demés autors del Cançoner que guarda París com única joia... llengua, finalment, que de cap manera nos devem avergonyir que sia la dels nostres avis, la de nostres mares, la de nostra infantesa.
Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi. Als qui nos fassen memòria dels avantatges que porta lo oblidar-la, direm que a aquests avantatges preferim retenir un sentiment en un racó de nostres pits, i si en aquest sentiment algú hi volgués veure perills i discòrdies o una disminució de l'amor a la pàtria comuna, podríem respondre que eren ben be catalans molts dels que ensangrentaren las aigües de Lepant i dels que cassaren las àguiles franceses; i podríem repetir un aforisme ja usat al tractar d'un dels millors catalans i mes ardents espanyols que mai hi ha hagut: "No pot estimar sa nació, qui no estima sa província."
Discurs de Manuel Milà i Fontanals, president dels Jocs Florals de Barcelona l'any de llur restauració, 1859.

1. Divideix el text en parts i assenyala les idees principals de cadascuna.

2. Et sembla que el text deixa entreveure la voluntat de l'autor de convertir els Jocs Florals en una plataforma d'expansió de la literatura catalana o els objectius són, inicialment, més modestos?

3. Penses que la realització dels Jocs Florals suposa l'acompliment d'alguna de les propostes que havia fet Rubió i Ors en els seu conegut pròleg? Creus que se'l recorda, a Rubió, en el discurs?

4.Veus alguna similitud entre aquest text i els que has llegit d'Aribau i Rubió i Ors ?