Carles Riba. Sis Joans

Un any després d'aparèixer en fascicles Les aventures d'En Perot Marrasquí, és a dir, el 1918 - aquest any també publicà Guillot, bandoler-, Carles Riba començà la publicació per a l'editor Muntanyola d'uns contes morals que tenien com a protagonista un noi, sempre un Joan diferent, en qui successivament s'encarnava un vici que era castigat i finalment redimit per una acció meritòria del personatge. Després de l'aparició dels dos primers contes ("Joan Feréstec" i "Joan Barroer", il·lustrats respectivament per Joan G. Junceda i Xavier Nogués, i publicats posteriorment per l'Abadia de Montesrrat, amb dibuixos de Marta Balaguer i de Max (Francesc Capdevila)), l'edició fou suspesa i no reaparegué fins l'any 1928 en un volum de Joan Sallent impressor, de Sabadell, que incloïa quatre contes més. Sis Joans incorporava Joan Brut, Joan que turmentava les bèsties, Joan Golafre i Joan Dropo, que, amb el dos esmentats més amunt, representaven la ira, la barroeria, la brutícia, la violència contra els animals, la golafreria i la mandra. Sis Joans és un dels llibres de prosa més reeixits de Riba. El narrador, amb un llenguatge assequible i alhora precís, amb la ironia necessària perquè la complicitat amb el lector no sigui excessivament condescendent, amb un ús de l'adjectivació que recordà la prosa posterior de Josep Pla, amb uns recursos recuperats de la rondallística popular per a la literatura culta, va desgranant unes històries absolutament efectives, en què crueltat i tendresa s'equilibren i en què la tragèdia, tal com s'entén en els clàssics grecs, és finalment evitada perquè Déu sempre dóna una oportunitat a les seves criatures. A més del pròleg, podeu llegir aquí la primera de les històries del llibre.

PARAULES A LA GENT GRAN

Els pares, mestres i altres benefactors que donin aquestes històries a llegir als infants, tenen des d'ara l'autorització de l'autor per a dir-los que no són veres. Amb tot, que vagin amb una mica de compte abans d'afirmar-los que no contenen gens de veritat. M'explicaré. Si la justícia divina i l'opinió humana procedissin d'una manera tan simple, tan automàtica, tan albiradora; si l'home pel càstig, fos totalment capaç de girar-se com una mitja, hi hauria en aquest món tanta de felicitat que ni tan sols pensaríem a contar històries. Però tampoc no és segur que el món es tingués amb aquesta relativa fermesa de fins avui, si entre el mitjà dels homes no hagués existit almenys una esma que la desviació i el vici arrosseguen males conseqüències adequades. Aquesta esma és visible en tots els folklores. També els poetes còmics s'hi han recolzat, s'hi han repapat, se n'han valgut descaradament per a donar lliçons al públic després que l'han obligat a riure presentant-li les seves pròpies ganyotes en un mirall; i encara, gràcies que no sigui un mirall deformador. Ara, si les funestes conseqüències no vénen totes d'una, Déu espera, perquè essent etern és pacient; i els homes esperen, perquè es refien de Déu o perquè així s'animen. Qui no pot esperar és un autor d'històries. Encara que en la realitat exterior de cada dia les coses no vagin ben bé així, ell en la realitat de les seves històries ha de presentar un quadre complet de causes i efectes; reservant-se l'objecció, que la realitat palpable no és l'única existent, que en el gran drama de la justícia no tot passa a la vista de l'espectador, i que per a fer veure allò que no es pot veure s'han inventat els símbols. Però, ai que aniríem lluny! Quan l'autor d'aquestes històries vol llum o conhort sobre la distribució dels béns i dels mals en aquest món relativament a la dretura i a la injustícia, agafa la Bíblia. Que faci igualment el lector; però, que no s'acosti a aquestes històries cellarrufat per preocupacions transcendentals sobre el sistema de la Providència. Altrament, el primer infant que hi vagi amb un càndid gust per les històries en si, i s'hi diverteixi, el farà quedar malament. Li estarà bé, i àdhuc mereixerà de no adonar-se'n.
Vet aquí, doncs, en quin pla voldria l'autor haver situat les seves històries: estampes còmiques plenes de totes les virtuts i intencions populars que en ell són compatibles amb la seva més aviat extensa lectura. Si hom el pogués lloar d'haver fet en narració alguna cosa comparable a les estampes de dibuixants tan de raça nostra com Nogués, Obiols o Ricart, ja estaria content. Diguin el que diguin de les seves històries, però, ja té molt avançat en el plaer que ha sentit escrivint-les. A intervals de temps prou llargs, entre 1918 i 1927, i en estadis molt diversos de la seva evolució quant al gust i a l'estil, ha retrobat sense esforç el punt dolç d'humor per a reprendre-les. Fóra imperdonable si no consignava ací, per a tots els dies o segles de durada que el destí dels llibres reservi a aquestes històries, el seu agraïment a l'editor Antoni Muntanyola, que al principi les hi encarregà i que àdhuc, en la majoria, li suggerí els arguments. Li deu d'haver fet, per elles, uns utilíssims exercicis de simplicitat; d'haver assaborit, en llur redacció, una fresca menta després de jornades de tasques certament més transcendents, però més eixutes. Però, això ja és vida privada.
C. R.

JOAN FERÉSTEC

En Joan tingué tres oportunitats d'esmenar el seu caràcter: la primera no li serví, la segona tampoc no aconseguí que canviés, i la tercera semblava ja un càstig definitiu; si no sabia ser persona, potser fóra millor que quedés definitivament convertit en un ase, ja que s'havia comportat com a tal en no aprofitar les dues oportunitats anteriors. Però la providència divina no podia permetre tal situació, i en Joan ruc va fer mèrits per tornar a la seva condició humana, això sí, no fou alliberat de tot vestigi de culpa, ja que ell i els seus descendents van ser coneguts amb el motiu de Feréstec, un mal menor si es tenen en compte altres possibilitats.

Una vegada era un noi que es deia Joan. Ja sé que és com si us digués Josep o Anton, que a cada casa en trobareu dos o tres. Però, veureu quin cognom més estrany: es deia Joan Feréstec. Fins ni sembla de persona. Tant és així, que estic segur que ni el seu pare ni el seu avi no se'n deien; però, com que el nostre Joan tampoc no semblava sempre una persona, Feréstec li devien començar a dir de motiu, i Feréstec es diran els seus fills, i Feréstec els seus néts. I vet aquí tota la família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser bon minyó. Però espereu-vos...

Aquest nostre Joan, així que s'enfurismava una mica, ja feia servir les dents o els punys o les urpes. Això per a ell valia més que les bones paraules, que és l'única arma de les persones decents. I com que en aquest món passa tot sovint que el veí no fa les coses a pler nostre, i En Joan era molt gelós dels seus gustos, ja us dic que viure prop d'ell era un continu perill.
La mare, tot era fer sospirs i exclamar: "Aquesta criatura ha nascut per a la nostra condemnació!" El pare es plegava els braços a l'esquena i proferia greument: "No sé pas on anirà a parar aquest noi..." I s'allunyava amb un aire de misteri. I el cas és que volia que En Joan entengués que el lloc on aniria a parar, a conseqüències d'algun cop de geni si no se'l corregia, era a presidi. Però, el minyó, és clar, no ho entenia. I si ho hagués entès tampoc no s'ho hauria cregut. Els seus germanets s'hi tornaven com podien, i després el comparaven senzillament amb un gat o un gos o un ruc o una cabra o un bou, segons els casos. I jo em penso (i això no passa d'ésser un pensament meu) que hi tocaven bastant; perquè aneu a saber aquella feréstega criatura, si a més de l'ànima humana en tenia diverses altres: de bou, de cabra, de ruc, de gat o de gos. Però això és com els sembrats, que cal arrencar les males herbes i deixar les bones espigues; i com que en Joan no tenia cura d'arencar-se les ànimes de bèstia i deixar-se les de persona, Nostre Senyor ja s'encarregà de donar-li pressa.

Doncs, vet aquí que un dia el nostre Joan degué llevar-se amb l'ànima gatívola exclusivament, perquè es sentia tot rodateulades, irritadís i esgarrapador.
La germaneta feia punta al coixí, asseguda a la fresca del terrat, de cara a la marina. La innocent criatura acompanyava el renou dels boixets amb una cançó. Això de cançó val a dir que és molt, perquè en realitat era un seguit de notes esquerdades, escanyades, desafinades, per a fer fugir esverat el gat més filharmònic de la creació, si és que a la creació hi haguessin gats filharmònics.
El nostre Joan, que es passejava pel terrat amb aquella ànima de gat que hem dit, la comminà que callés. Però ella, sentint-se amb tot el dret d'estar contenta, senzillament pujà la veu unes quantes notes més amunt.
Aleshores el minyó, fora de seny, arrapà feréstegament la trena de la germana i li clavà les ungles a la cara.
Jo no sé si ell sabia que Déu té un bastó que no es veu i fa el seu fet. El cas és que tot seguit s'esdevingué una cosa terrible, i difícil de contar en poques paraules. (Penso, però, que me'n sortiré). En Joan sentí com si de sobte li arrenquessin la pell i li'n posessin una de nova; entorn de la boca li brollaren uns pèls llargs i punxeguts; per tot el seu cos experimentà una estarrufera elèctrica. I tot això en els instants breus (relativament) que duraren els xiscles de la pobra germaneta.
Quan aquesta es girà per protestar en paraules, en el lloc d'En Joan trobà un enorme gat barrat de roig, que se la mirava amb uns ullassos plens de mal geni; amb l'esquena feta un pont del diable, i bufava i miolava.
Tot just ella va tenir un poc d'esma, bufà també, encara que amb un bufit de persona. El gat fugí rabent com un mal esperit.
En tot aquell dia no es veié En Joan enlloc de la casa.

Que trista és la vida d'un gat! No tenir altre menjar que el que un mateix es caça després d'hores i hores de quiet aguait, i tot per un ratolí escardalenc o una sargantana escanyolida; o el que un mateix es furta a la cuina a riscos de cop d'escombra o de l'amorrada als fogons roent o de la dutxa d'aigua gelada. No tenir més pàtria que les teulades, amb aquells compatricis salvatgins, busca-raons. Llestos d'urpes. No tenir per a rentar-se més tovallola que la llengua, i encara tot el dia gratant, tot el dia llepant, tot el dia fent cacera sobre el propi cos. I amb tanta de feina, sempre tenir aquell avorriment de no tenir res a fer... Que és trista la vida d'un gat, ben mirat!

Al cap de vint-i quatre hores justes, el nostre Joan experimentà aquelles extraordinàries sensacions més amunt descrites, però a l'inrevés: vet aquí que tornava a ésser el minyó d'abans.
Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res de la terrible aventura. I era que el pare així ho havia manat, esperant que per ell sol el càstig ja faria efecte.

Que el pare sabés callar, per això era el pare; però per a la germana, que encara duia la cara senyalada, i per al germanet, que no es sentia la seva massa segura, era tanmateix difícil de retenir-se la llengua.
En Joan, amb el cap fet un niu de cavil·lacions, rodava com una ànima en pena per les cambres, pel terrat, pel jardí. Ja veia ell que allò d'esgarrapar no estava bé i Nostre Senyor no ho volia; però la passada transformació més aviat l'irritava, i li semblava que tothom se n'havia de riure; i ara aquell silenci com si no li hagués passat res, el tenia tot contrariat. En rigor, només esperava un mot per esclatar. Però el mot no el deia ningú; i els germanets, quan ell s'acostava, s'apartaven per evitar compromisos.
Al capdavall, els trobà al jardí que preparaven un joc. A En Joan li va entrar de sobte una gran juguera. Feia més d'un dia que no havia jugat. Perquè, mentre havia estat gat, prou feina havia tingut a fer-se, una mica que fos, a la nova vida; i sobretot, d'un gat de l'edat d'En Joan ja se'n pot dir un gat vell; i els gats vells són molt formals i no juguen.
El feréstec minyó, no veient altre remei que presentar-se humil, s'anà atansant passa a passa, amb les mans a les butxaques per inspirar una certa confiança. I aturant-se a una distància que encara no podia fer por del tot, mormolà:
"Em deixeu... jugar?"
I es gratava el cap, com una reminiscència del dia abans, però avui val a dr que amb mesura, i no per cap necessitat de debò. La germaneta se'l mirà: semblava tot submís; i com que allí on juguen dos més gresca fan tres, sense rumiar-s'ho gaire més accedí:
"Juga..."
En Joan avançà una passa més. La germaneta, reculant un xic, afegí:
"Però tingues compte de no treure les ungles..."
Sentir això En Joan i pegar un bot, tot va ésser u. Jo no sé quin diable o quin esperit de gos se li abrivà a dins; el cas és que s'abraonà damunt la germaneta, i li enfonsà al braç tots vuit incisius i els quatre ullals, deixant-los-hi marcats com qui mossega una poma.
Però aquella vareta màgica de la Providència, que ningú no la lluca i va fent el seu fet, degué tornar a colpir En Joan. Perquè el ferotge mossegaire sentí un trasbals dolorosíssim en tot el seu cos. Imagineu quin mal deu fer que, a un home, de repent li facin un cos nou. Les dents li creixeren i se li afuaren, el nas se li aixafà, les galtes se li feren totes penjants, se li arrugà tot el front, les cames se li guerxaren: volgué enraonar, i només li sortí un lladruc.
La germaneta havia perdut el món de vista; quan tornà a veure-hi, en comtes d'En Joan es trobà davant d'ella el buldog més lleig d'aquest món; i mireu si cal que sigui lleig un buldog, per a ésser-ho més que cap altre. Germana i germanet i nina i cèrcol i pilota fugiren esfereïts. L'horrible bèstia restava allí encadenada, fent tremolar tot el jardí amb la seva ira impotent.
En tot aquell dia no es veié En Joan enlloc de la casa.

Que és trista la vida d'un buldog! No diré ésser tan lleig, perquè es pot ésser molt lleig tot i no essent buldog. Però tenir tantes dents, tanta força i tant de mal geni, i no poder bellugar una pota que l'amo no ho vulgui; i sempre haver de fer aquella cara de prunes agres, perquè, si no, la gent et pren per un gos d'aigües i et falta al respecte i l'amo no està content. I no poder aclucar tranquil l'ull en tota la nit: que ara passa el vigilant, que ara passa un que ve del teatre, que ara passa un gripau o fresseja una fulla; i tu borda, perquè, si no, es pensaran que no hi ets. I quan surts a passeig, haver-te d'aturar a cada arbre, a cada pal, a cada angle de l'escala, a cada cantonada, a cada quiosc, a cada guarda-rodes, a les cames de cada municipal, i tu aixeca una de les dues potes del darrere, que en tinguis ganes o no... I allò de no poder saber si aquell altre gos que passa és un amic o no, si no l'olores sota la cua. I tenir un nas tan fi, que arreplega totes les ferums mengívoles del barri, i haver-te d'estar sota la taula, si és que t'hi volen, per copsar al vol un parell d'ossos escurats. I amb tanta de feina, sempre aquell avorriment de no tenir res a fer... Que és trista la vida d'un buldog, ben mirat!

Al cap de vint-i quatre hores justes, el nostre Joan buldog experimentà aquelles extraordinàries sensacions més amunt descrites, però a l'inrevés; vull dir que sentí com si li fessin un cos vell, i es trobà altra vegada Joan persona.
Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res de la terrible aventura. Era que el pare ho havia manat així, dient: "Si ara no es corregeix, ni mai". I esperava que aquells dos càstigs seguits per ells sols ja farien l'efecte.

En Joan rumiava, rumiava. Els seus pensaments, segons com es miri, serien molt llargs de contar; segons com es miri, serà cosa de quatre mots. Bastarà de dir que la feréstega criatura, persuadit que els seus cops de geni desplaïen no solament a la família, sinó a Algú que és més amunt i té més poder, estava decidit a no esgarrapar ni mossegar, sinó en cas que li anés la vida. I encara... Perquè, a una persona, potser li val mes morir-se que no tornar-se gat de teulada o buldog.

Vingué l'hora de tornar al col·legi. El minyó, tot ronsejant de vergonya, hi fou acompanyat per l'impenetrable genitor; el qual donà al mestre explicacions d'aquella festa d'uns quants dies. "Jo opino, acabà el bon senyor, que fóra més convenient de no parlar-li'n..." Però, qui atura un mestre, quan se li presenta ocasió per a una història tan viva, tan extraordinària i tan exemplar!
La història fou, doncs, contada. El mestre es callà el nom del protagonista; però prou que a En Joan se li veien les orelles vermelles, i els llavis trèmuls i mormoladors, i els ulls amb una inquietud que s'anava abrivant.
Però la catàstrofe vingué a l'hora de plegar. Aquells castells de paciència i de bons propòsits s'havien esvaït com unes boires minses. Els bordegassos de l'escola, que tots un dia o altre havien estat víctimes de la ferotgia d'En Joan, ara el miraven sortir, qui amb una rialleta, qui amb un xiu-xiu a l'orella del company, qui amb un miol, qui fins amb una imitació de lladruc.
En Joan, poc sincerament penedit encara, no sabia sofrir aquella riota com una segona expiació de les seves culpes. Però la serventa el retenia, i se l'enduia fortament agafat del puny. Ell vinga tibar, vinga girar-se; provà si la seva escopina arribava a la cara dels mofetes: només aconseguí que la burla es manifestés cada vegada amb més renou. Per fi, es decidí a acabar-ho a patacades. Pegà una estrebada violenta; i, deseixit de l'estreta de la minyona, anava escometre la mainada enemiga, que ja l'esperava en ordre de batalla... La serventa, veient venir el batibull, provà de retenir-lo; però En Joan, fora de seny, la rebaté d'una guitza (no és bonic de dir-ho, però guitza se'n diu) i després una altra i per fi una altra fins a tres.
Ja és ben segur que primer es cansarà el pecador de fer malifetes, que Nostre senyor de fer justícia. A la primera guitza, el nostre Joan sentí una violentíssima inflor a les orelles, com si les hi bufessin. Si a la segona hagués tingut consciència (bé, si hagués tingut consciència ja no hauria ventat guitzes), doncs, si hagués tingut consciència, hauria reparat que ja no tenia mans i peus de persona, sinó de ruc. A la tercera, ja no era una criatura humana, sinó un ruc amb bast i tot.
I mireu si estava enfurismat. Bé que no s'adonés que la seva veu havia esdevingut un bram: al cap i a la fi, una acció tan de bèstia com una guitza no sol anar acompanyada amb paraules de persona. Però, no comprendre per què era que s'anava formant aquell grup al seu voltant! Quin espectacle, un ruc que ha perdut l'enteniment i amenaça els estels amb els seus unglots terribles i inútils!
Tothom del carrer era allí; era una pinya, un raïm, una magrana de curiosos: cotxers amb les xurriaques, carreters amb tralla, municipals amb el sabre, urbans amb el bastó, venedors de diaris amb la paperassa, emblanquinadors amb la canya, beates amb el rosari, capellans amb el breviari, macips amb el carretó, camàlics amb la corda, dones de plaça amb la ferum, estudiants sense llibre, aprenents amb el paquet, dependents amb la mitja cana, botiguers amb la xerrameca, modistetes amb la capsa, minyones amb el cistell, soldats amb l'enamorament, policies amb l'autoritat...
Quina ira per al nostre Joan ruc, tanta de gent mirant-lo!
Amb prou feines si tres carreters de la Riba, amb tres vares de freixe que feien tremolar l'aire, pogueren desfermar la bèstia folla i dur-la a les quadres d'aquella prudent persona de senyor Feréstec pare.

Que és trista la vida d'un ruc! Aquella parsimònia, aquella monotonia dels pinsos en un menjador tan fosc, tan cloït, que per a tot serveix, fins per a les funcions que menys predisposen a la gana. I tot el sant dia dret, fins per dormir. I una còrpora tan extensa, i no tenir ungles per a gratar. I haver de carregar el pròxim, amb els seus pecats i els seus parents, damunt d'una esquena que es té sobre quatre potes tan primes. I passar just per allí on et manen; i que no t'ho manen amb paraules, perquè et tenen per ruc i es pensen que no les entendries, sinó a vergassades. I quan el genet descavalca, tu espera'l hores i hores, que ell poc pensa en tu tant si plou com si fa sol. I sempre allò de veure't l'ombra d'aquelles orelles tan llargues, tan peludes, tan mòbils, tan desacreditades. I sempre pensant, sempre rumiant amb el cap a terra... i amb tanta feina, sempre aquell avorriment de no tenir res a fer. Que es trista la vida d'un ruc, ben mirat!

El nostre Joan ruc, quan al cap de dotze hores ja gairebé li havia passat aquella ira malastruga, pensà: "Per dotze hores més, prendrem paciència, i una altra vegada ja anirem amb més de compte".
Però passaren les dotze hores, i En Joan continuava essent ruc. I els seus germans val a dir que se n'aprofitaven. Per a la mainada no hi ha alegria com un ruc. Qui va a peu, tenint un ruc per a cavalcar! A la primeria, En Joan s'hi apuntalava, bufava, brandava la cua, no volia arrencar de cap manera. La vara de freixe hi posà remei.
El pobre pare i la trista mare deixaven fer, i pregaven perquè Nostre Senyor s'apiadés d'aquell fill.
S'escolà el segon dia, el tercer, i el quart, i el cinquè. En Joan ja començava a desesperançar de tornar a ésser mai més persona. I com que cada dia s'entossudia més, les vergassades plovien amb més delit i la càrrega es multiplicava. Ja no li feia il·lusió ni un bast nou que li havien comprat. Rumiava revenges contra els que així abusaven de la seva condició de ruc. Una vegada s'ajagué al caire d'una feixa; aquesta intenció tan poc santa congrià damunt les seves costelles un tal diluvi de cops, que el pobre ruc expersona començà a repensar-s'hi.
I descorregué la segona setmana. En Joan ara veia clar que el bon camí per a aconseguir de déu el perdó d'una culpa, no és pas ni de bon tros l'enravenxinament, sinó la humilitat.
Jo us asseguro que no trobaríeu un ruc més resignat que En Joan, des d'aleshores. Si, a més dels dos germanets, la fornida serventa s'enfilava damunt de les seves anques, en Joan acalava les orelles i tirava com podia.
Fins a un dia, -oh dia memorable en la vida d'En Joan Feréstec!- que passejant per vora l'estany del jardí, el germanet petit va tenir la imprudent idea de fer pessigolles dins les orelles d'En Joan ruc. Aquest se les espolsà, l'altre insistí, la bèstia parà en sec i el minyó, de l'estrebada, caigué dins de l'aigua.
Quin esglai, quins xiscles la germaneta, i ningú que hi acudís! I quina lluita dintre el cor d'En Joan ruc! Vet aquí la seva revenja que se li presentava sola; però també deixar morir negat un germanet petit...
No s'hi pensà més. El sacrifici més gros per a un ruc és de posar la boca dins l'aigua tèrbola; però en Joan estirà el coll, submergí el morràs fins a mitja cara, i pescà el germanet.
Tan bell punt el ninó restà assegut en terra, per anar-se desespantant, En Joan sentí un trasbals i una transformació en tot el seu cos de ruc, però aquesta vegada amb una inefable dolcesa. I encara no havia tingut esma de palpar-se, que la germaneta ja feia un crit d'alegria: "Oh, Joan, ja tornes a ésser persona!"
I s'abraçaren tan tendrament, que no us en sabria donar idea.

I no tinc notícia de cap més cop de geni d'En Joan. Tot fa creure que la lliçó va ésser eficacíssima. Fora d'aquest record, no li restà dels seus abominables costums cap senyal, si no és aquest nom de Feréstec, que devien començar dient-li de motiu, i Feréstec es diran els seus fills i Feréstec els seus néts. Tota una família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser pacient, i no respondre a les ofenses del veí més que amb paraules dolces.