Conceptes i comandes
bàsiques
Terminologia
bàsica en entorns UNIX
Aquest
mòdul ens centrarà bàsicament en l'aprenentatge de
comandes del llenguatge UNIX, si bé en la primera part farem un incís
en la descripció d'alguns termes i conceptes que s'han de tenir
clars a l'hora d'introduir-nos en aquest sistema operatiu.
A continuació
detallem alguns conceptes bàsics:
-
Kernel: és el nucli del Sistema Operatiu. Gestiona els recursos de l'ordinador.
Reconeix el maquinari connectat, l'assignació de memòria dels
diferents recursos del sistema, els límits de la pròpia memòria,
el control dels processos executant-se simultàniament, la grandària
màxima que ha de tenir un arxiu concret de sistema i gestiona l'estat
de protecció del sistema entre altres. Per aquestes característiques
es pot deduir que els kernels seran diferents quan estiguin gestionant
recursos de màquines diferents i alhora aniran engrandint-se a mesura
que hagin de gestionar altres recursos afegits com poden ser més
discos, cintes, impressores, línies de comunicacions, etc.
-
Dimonis: com haviem anunciat en el mòdul 1 existeixen una sèrie
de programes que corren de manera regular com a processos adquirint un
protagonisme cedit pel kernel amb la missió d'estar alerta (de manera
regular temporalment) a l'espera de processos que tenen a veure amb la
seva comesa. Així podem trobar dimonis de cues d'impressió,
de planificació de tasques com el crond o atd, de
correu sortint (smtpd), de pàgines web (httpd), d'ftp (ftpd), del ratolí (gpmd)...
-
Shell: la seva funció principal és la de traduir (interpretar)
comandes situant-se a cavall entre l'usuari i el propi Sistema Operatiu.
Les funcions i caràcters propis del shell proporcionen flexibilitat
per a la gestió del seu entorn, gestió d'entrada/sortida
(E/S) i la referència a arxius.
Quan
estem usant un shell estem fent servir la línia de comandes per
portar a terme diferents tasques. Una vegada realitzades, amb la comanda
"exit" sortim del shell. El fet que el shell es trobi entre l'usuari i
el kernel fa possible aspectes com:
-
Abreviatures
de noms d'arxius mitjançant patrons usant metacaràcters (wildcards).
-
Redireccionament
de E/S (>>) : es canvia la sortida per defecte (cònsola) cap a un
arxiu. Aquest redireccionament permet la connexió amb altres programes.
-
Personalització
de l'entorn: l'usuari pot definir les seves pròpies comandes i
abreviatures (tipus àlies), l'entorn d'escriptori... totes aquestes
definicions quedaran guardades al seu arxiu .profile
Tipus
de Shell
El
shell de l'MS-DOS ha estat força arrelat durant molt de temps però
gairebé sense evolucionar, ja que poques diferències
podem trobar entre les versions MS-DOS v3 i la MS-DOS v7. Pel contrari
el shell de UNIX ha experimentat una evolució força notable
amb un ventall de variants de shells, que si bé tenen molt en comú,
cadascuna reflexa una visió diferent d'entendre la interacció
de l'usuari amb el propi sistema operatiu UNIX.
A cada
usuari se li assigna un shell per defecte, que en Linux correspon al BASH
shell (Bourne Again SHell), que comporta l'estàndard
POSIX que el fa pràcticament universal amb un ampli ventall de plataformes.
Els diferents tipus de shells queden especificats a l'arxiu etc/passwd.
Els
shells més comuns en Linux es poden resumir en aquesta taula
Nom del Shell |
Programa |
Descripció i característiques |
ASH shell |
/bin/ash
/bin/bsh |
Molt semblant
al shell usat pel UNIX System V de AT&T |
BASH shell |
/bin/bash
/bin/bash2 |
És el
shell estàndard de Linux basat en el shell original de UNIX anomenat
'Bourne shell'. Segons la pròpia pàgina del manual (man), BASH fou intencionadament desenvolupada per ser afí amb
l'estàndard POSIX |
Bourne shell |
/bin/sh |
És un
dels primers shells que es van desenvolupar. És força robust
en quant a funcionalitat |
C shell |
/bin/csh
/bin/tcsh |
Es tracta del
segon shell de UNIX. Fou dissenyat per facilitar l'ús interactiu
afegint-hi noves funcions. La seva sintaxi és molt semblant al propi
llenguatge C de programació.
S'usa més comunment
en els sistemes UNIX de Berkeley. |
Korn Shell |
/bin/ksh |
És el
tercer shell de UNIX, fruit de l'evolució del Bourne shell amb característiques
del C shell.
És un shell estàndard
del sistema 'UNIX System V' |
Z shell |
/bin/zsh |
És un
shell ple de característiques basades en el Korn-shell |
Per què aprendre
a utilitzar el shell?
Si estàs acostumat
a fer clic amb el ratolí en una interfície gràfica d'usuari
potser et planteges la necessitat d'aprendre el shell de Linux. Potser
el shell és un antic mètode d'interactuar amb l'ordinador,
però la interfície gràfica d'usuari és actualment
la interfície més rudimentària.
La interfície gràfica
és fàcil d'aprendre i usar, però el shell és
enormement més sofisticat. Usar la interfície gràfica
d'usuari és així com el parlar de 'Tarzan' (Jo Tarzan, tu
Jane, Xita maca), mentre que el shell permet moltíssimes sutileses
en el llenguatge dotant de gran plasticitat la interacció amb l'usuari.
El dissenyador de programes que proveeixen d'una interfície gràfica
s'ha d'anticipar a totes les possibles actuacions que l'usuari interaccionarà
amb el programa, alhora que haurà de proveir de respostes immediates
que repondran a un clic del ratolí.
Conseqüentment l'usuari
està destinat a treballar en camins prefixats.
El shell reflexa la filosofia
base de UNIX, que proveeix d'un ampli ventall de petites i senzilles eines
(programes) que portaran a terme les diverses tasques a realitzar. Quan
es necessita una operació complexe les eines treballen juntes per
aconseguir-ho com una sèrie d' operacions simples, pas a pas.
L'aprendre shell es fa extensible
ja que pots crear shell-scripts que et permetran emmagatzemar sèries
de comandes per a una posterior execució (sobretot quan ens trobem
amb problemes complexos i desestructurats que requereixen solucions creatives).
La filosofia UNIX està
en contra dels programes monolítics que proveeixen de menús,
submenús i caixes de diàleg que no fan més que acotar
la iniciativa de l'usuari (Microsoft).
Per usar el shell existeixen
unes tecles funcionals que cal conèixer i que resumim en la taula
següent.
En quant a l'edició:
Tecles/Combinacions |
Funcions |
Fletxa amunt |
Mou cap enrera una comanda
de la llista de l'historial |
Fletxa
avall |
Mou cap endavant
una comanda de l'historial |
Fletxa a
l'esquerra |
Mou cap enrera un caràcter |
Fletxa a la dreta |
Mou cap endavant un caràcter |
Esc f |
Mou cap endavant una paraula |
Esc b |
Mou cap enrera una paraula |
Ctrl A |
Mou cap el principi de línia |
Ctrl E |
Mou cap el final de la línia |
Ctrl D |
Esborra el caràcter actual |
'Backspace' |
Esborra el caràcter anterior |
Esc d |
Esborra la paraula actual |
Ctrl U |
Esborra des de l'inici de
la línia |
Esc k |
Esborra des del final de
línia |
Ctrl Y |
Recupera l'última
cosa esborrada |
Esc . |
Insereix l'última
paraula de la comanda anterior |
Ctrl
L |
Neteja la pantalla i situa
el cursor a l'inici de la mateixa |
Tabulador |
Intenta completar la paraula
actual interpretant-la com un nom d'arxiu, un nom d'usuari, un nom de variable,
nom de màquina o comanda que ve determinada per un context |
Esc ? |
Llista les diferents possibilitats |
En referència a la
combinació de tecles de Control:
Combinació
de Tecles |
Funció |
Ctrl C |
Envia un senyal d'interrupció
de la comanda que s'està executant en aquell moment. |
Ctrl D |
Envia un senyal de EOF (final
de fitxer) a la comanda que s'està executant en aquell moment. Es
fa servir aquesta combinació de tecles per finalitzar les entrades
de dades a consola. |
Ctrl Z |
Suspèn el programa que s'està
executant |
Existeixen també altres
caràcters
especials de shell:
Caràcter |
Funció |
# |
La comanda que ve precedida
d'aquest símbol es considera un comentari i és ignorada pel
shell |
; |
Separa comandes, permetent
que n'entris vàries en una única línia |
& |
Col·locada al final d'una
comanda provoca que aquesta s'executi 'per sota' en modus "background"
obrint-se un nou shell per a seguir treballant |
-
Dispositius: per entendre
com el Sistema Operatiu organitza la informació hem de saber que
Linux rep informació, envia informació i emmagatzema en última
instància tota aquesta informació en dispositius.
Un dispositiu generalment
correspon a una unitat de maquinari com pot ser un teclat o un port sèrie
per posar dos exemples conceptuals diferents. De vegades un dispositiu
pot no tenir components de maquinari, és així que el kernel
crea alguns dispositius de tipus "pseudo-dispositiu" als quals pots accedir
sense tenir una existència física real.
Així mateix una única
unitat de maquinari pot correspondre's amb diferents dispositius com pot
ser cada una de les particions d'un disc que són enteses com a dispositius
diferents pel Sistema Operatiu.
A la taula següent tenim
alguns dels dispositius típics de Linux (que es troben dins del
directori /dev) amb una descripció de les seves característiques.
Dispositiu |
Descripció |
atibm |
Bus del ratolí |
audio |
Targeta de so |
cdrom |
Unitat de CD-ROM |
console |
Consola virtual actual |
fdn |
Disquetera (la n designa
la unitat; fd0 correspon a la primera unitat de disquets) |
ftape |
Unitat de cinta que no suporta
rebobinat |
hdxn |
Unitat de disc dur no SCSI
(la x designa la unitat i la n
el número de partició;
hda1
és la primera partició del primer disc dur no-SCSI) |
inportbm |
Bus del ratolí |
lpn |
Port paral·lel (n
és
el número de dispositiu;
lp0 correspon al primer port paral·lel) |
modem |
Mòdem |
mouse |
Ratolí |
nftape |
Unitat de cinta que suporta
rebobinat |
nrftn |
Unitat de cinta que suporta
rebobinat (n es correpon amb el número de dispositiu;
nrft0 és la primera unitat de cinta) |
nstn |
Unitat de cinta SCSI
que
no suporta rebobinat (n és el nº de dispositiu;
nst0
és la primera unitat de cinta SCSI) |
null |
Pseudodispositiu que accepta
sortida il·limitada |
printer |
Impressora |
rftn |
Unitat de cinta que no suporta
rebobinat (n es correpon amb el número de dispositiu;
rft0 és la primera unitat de cinta) |
scdn |
Un dispositiu SCSI (n
designa
el número de dispositiu;
scd0
és el primer dispositiu
SCSI) |
sdxn |
Correspon al disc dur SCSI
(la x correspon al dispositiu i la
n
a la partició;
sda1
és la primera partició del primer disc SCSI) |
srn |
Correspon al CD-ROM SCSI
(n designa el dispositiu;
sr0
és el primer CD-ROM
SCSI) |
stn |
Unitat de cinta SCSI que
suporta rebobinat (n és el número de dispositiu; st0
és
la primera unitat de cinta SCSI) |
ttyn |
Consola Virtual (n
designa la consola virtual concreta; tty0 correspon a la
primera consola virtual) |
ttySn |
Mòdem (aquí
la n designa el port;
ttyS0
és l'entrada de connexió
de mòdem pel primer port sèrie) |
zero |
Pseudodispositiu que abasteix
una inesgotable cadena de bits-zero |
Conceptes bàsics en
l'entorn de xarxa
Tot i la familiarització
amb molts dels vocables que s'exposaran a continuació, les seves
definicions ens poden ser útils a l'hora d'entendre globalment molts
conceptes informàtics referents a la nostra xarxa local del centre.
Anem a algunes d'elles:
10Base-T: és
un estàndard del IEEE per a la realització de comunicacions
en xarxa de tipus Ethernet que permeten velocitats de fins a 10 MBps (megabytes
per segon) amb les categories 3, 4 i 5 de cable de par trenat. S'aconsella
que la longitud màxima d'aquests cables no superi els 100 metres
per segment.
Adreça IP:
adreça estàndard usada en el protocol d'Internet (IP) que
consta de quatre camps de 8 bits cadascun (del 0 fins al 255 en decimal).
Per designar la xarxa es posa un zero al camp de la dreta (p.e. 193.145.88.0);
les IP dels 'gateways' tenen per conveni un 1 al camp de la dreta (p.e.
193.145.88.1); es reserva el 255 d'aquest mateix camp per a l'adreça
de broadcast o difusió (p.e. 193.145.88.255). La resta d'adreces
completaran la xarxa local.
En les xarxes locals internes
s'utilitzen IP falses que no són enrutables cap a Internet. Existeixen
uns quants patrons; el primer que recomanen i fem servir nosaltres és
el rang 192.168.0.X.
Adreça MAC: la
MAC Address és una adreça de control d'accés que porten
gravades les targetes ethernet amb una combinació de 6 camps (48
bits) expressats en notació hexadecimal que fan d'aquella targeta
que sigui única. Els tres primers camps fan referència al
fabricant, marca i model, mentre que els altres tres vénen a ser
números de referència, nº de sèrie, etc.
Podem veure la MAC Address
executant en un W98 la comanda winipcfg.
Ample de Banda: és la quantitat d'informació expressada en bits per segon (bps) que
un sistema és capaç de transmetre per una xarxa. L'ampla
de banda de les línies XDSI que tenim als centres és de 64
Kbps per cadascun dels dos canals habilitats (ample total de 128 Kbps).
Si els routers no tenen activat el mode multilink encaminaran cap a la
línia XDSI a 64 Kbps.
BOOTP: Tot i que en
el procés d'instal·lació del Linux apareix i també
en les característiques de la ethernet del nostre sistema amb la
comanda linuxconf i que en ambdós casos ho desestimarem, hem de
saber que es tracta d'un protocol d'arrencada i assignació que fa
possible que una màquina quan es connecta a la xarxa via telefònica
obtingui una IP, un Gateway i una NetMask concreta.
bps: com hem vist
anteriorment es tracta de la unitat de mesura de transmissió utilitzada
en comunicacions i equival a bits per segon.
Broadcast: sistema
mitjançant es subministra una còpia d'un paquet de dades
a tots i cadascun dels nodes d'una xarxa en els que estiguin connectats.
La IP d'una màquina destinada a fer broadcast serà del tipus
X.X.X.255
Client: qualsevol
ordinador de la nostra xarxa local que estigui connectada al servidor.
Concentrador: anomenat
també HUB, és el dispositiu que integra diferents classes
d'arquitectura o tipus de xarxes locals. Solen tenir boques creuades (X)
per enllaçar-se amb altres HUB i boques planes per a concentrar
els cables de xarxa ethernet.
L'enllaç entre els HUB
es fa de la boca creuada (UP Link) del primer, a una boca plana del segon
amb un cable ethernet pla (tot i que existeixen altres possibilitats de
combinació).
DHCP: és el
protocol d'assignació dinàmica d'adreces IP als dispositius
que es connecten a una xarxa. Això implica que el dispositiu en
qüestió obtindrà divereses IP en connectar-se en diferents
sessions. La IP li assigna el Servidor DHCP.
DNS: com el seu nom
indica (Domain Name System) és un mètode d'identificació
d'una adreça d'Internet associada a la seva unívoca IP. Tal
i com farem en aquest curs muntarem un DNS a nivell local que farà
la conversió de noms de domini al sistema real d'adreces Internet
que són les IP i a l'inrevés.
Per fer possible això
ha d'existir un fitxer que contingui la relació de host amb la seva
IP, i un altre fitxer (anomenat revers) amb un format específic
que contindrà la IP relacionada amb el nom de host. El nom de host
ha d'incloure el domini intern (p.e. estacio110.delcentre.cat).
La verificació de
la funcionalitat del DNS la podem fer amb la comanda 'nslookup' ja que
hauria de resoldre tant les IP o noms interns de la xarxa local com les
externes en els dos sentits (IP-nom, nom-IP).
Domini: conjunt de
caràcters (alfanumèric) amb els quals es coneixen les adreces d'Internet
i que s'utilitzen per a localitzar els diferents servidors.
En els dominis generalment
hi trobem dues parts diferenciades: la primera és més concreta
i fa al·lusió a la companyia, institució...(p.e. 'xtec') i
la segona indica dades del país o tipus d'organització entre
altres (p.e. 'es' si és Espanya, 'org' si es tracta d'una organització,
'com' si té caire comercial, 'edu' si fa referència a educació...).
Encaminador o router:
dispositiu
físic (de maquinari + programari) que té la missió de
discernir quin és el camí més idoni per enviar la
informació a la xarxa. En aquest cas és clar que l'emissor
i el receptor han de 'parlar' el mateix idioma (protocol).
En el nostre cas, el router
del centre a la vegada farà de passarel·la (gateway) que
connectarà la nostra xarxa local a una altra de característiques
diferents.
Ethernet: tecnologia
dissenyada per a la creació de xarxes d'àrea local desenvolupada
en inici per la firma Xerox (més tard també per Dec i Intel).
El seu funcionament es basa en la idea que els ordinadors de la XAL estan
interconnectats entre si per mitjà de cable capaç de transmetre
dades a 10 Mbps.
Fast Ethernet: tecnologia
de xarxa d'àrea local amb capacitat de transmetre dades a 100 Mbps.
Firewall o tallafoc: sistema
de seguretat que impedeix l'accés des de fora (normalment Internet)
a la nostra xarxa d'àrea local. Existeix un filtratge de paquets
en base a unes llistes d'accés (ACL) que permetran o denegaran
el pas a la nostra xarxa.
FTP Anònim: servidor
d'FTP que permet ser accedit per a qualsevol usuari sense haver d'estar
donat d'alta a la màquina. Normalment es posa "anonymous" com a
login i l'adreça de correu electrònic com a password.
Gateway o passarel·la:
dispositiu
que sol estar instal·lat entre dues xarxes informàtiques
de característiques tecnològiques i funcionals diferents
permetent l'accés i l'intercanvi d'informació entre les dues
xarxes. En el nostre cas és el router Cisco760 amb la IP de passarel·la
192.168.0.1.
ICMP: é el
protocol per al control de missatges a Internet. És una extensió
del propi protocol IP que suporta paquets d'informació de diferents
característiques com errors, missatges de control o purament d'informació.
El PING és una comanda ICMP de comprovació d'estatus d'adreces
IP.
IP: en anglès
Internet Protocol. És el protocol estàndard utilitzat pels
dispositius que es connecten a Internet.
La versió més
comuna d'aquest protocol és la Ipv4 que es caracteritza per utilitzar
32 bits (4 bytes) per a generar les adreces IP. Aquesta tècnica
permet crear 4'3 bilions de números IP diferents, però l'increment
de participació a nivell mundial ha fet que fins i tot quedi petit.
És per això que actualment ja s'està utilitzant la
versió Ipv6 amb IPs de 128 bits (16 bytes o 16 camps).
ISDN o XDSI: la Xarxa
Digital de Sistemes Integrats és una tecnologia de connexió
a xarxes mitjançant la xarxa de tecnologia commutada que permet
una velocitat de transferència de dades a 128 Kbps.
ISP: són les
empreses proveïdores d'Internet (Internet Services Provider).
Màscara de xarxa:
la
Netmask és una combinació de bits expressat en forma d'IP
que ens dóna informació concreta d'una xarxa.
El clàssic exemple
255.255.255.0 ens diu que la xarxa tindrà les IP amb els tres primers
camps invariables i un quart camp que podrà tenir des del 0 fins
al 255.
Si en el últim camp
hi hagués un 196 implicaria que en aquella xarxa podríem designar
fins a 60 IP diferents (256-196=60). Per tant la màscara ens dirà
si una IP pertany o no a una xarxa concreta.
NAT: é un
estàndar d'Internet (Network Address Translation) que permet a xarxes
locals usar les seves adreces IP falses a nivell intern i una altra IP
o conjunt d'IP Globals (verdaderes) per a la comunicació a través
d'ella cap a Internet.
NetBEUI: protocol
de comunicacions basat en Microsoft LAN Manager. Pot oferir bon rendiment
en xarxes de pocs ordinadors.
NFS: (Network File
System). És un sistema de fitxers dissenyat per a exportar file
systems (arbres de directoris) d'una màquina a una altra en una
xarxa local (entre servidors, entre client-servidor...).
S'han de definir rutes de
directoris (/home /usr..) al fitxer /etc/exports. Hem de tenir els fitxers
rpc.mountd i rpc.nfsd que es troben a /usr/sbin. Perquè un client vulgui
accedir a un directori compartit només ha d'executar el següent:
mount -t nfs <servidor o la seva IP>:<directori
de servidor a accedir> <directori del client on muntarem el sistema
de fitxers>
Port: el port de protocol
és un número (col·locat després de dos punts
a una IP o URL) que és usat per a identificar un programa d'aplicació
a una computadora remota.
Els protocols com el TCP
assignen un número de port únic per a cada un dels serveis
com el 80 per a web, 8080 per al proxy, 21 per al FTP, 22 per a ssh, 23
per al telnet, 25 per al SMTP, ....
En els routers podem redirigir
aquests ports cap a una màquina determinada (p.e. el servidor proxy)
Proxy: a mode de
resum podem dir que un proxy és una màquina servidora encarregada
de centralitzar el trànsit d'informació entre Internet i
les xarxes locals.
Els ordinadors clients fan
les peticions a aquest servidor encarregat de 'sortir' a Internet i recollir
les demandes. Tot el que va emmagatzemant ho pot servir a la velocitat
de l'ample de banda de característiques ethernet.
Punt a punt: és el tipus de connexió en la que la comunicació entre dos sistemes
informàtics es realitza sense necessitat d'intermediaris.
En el nostre cas la reconfiguració
dels routers es fa efectuant una trucada telefònica via XDSI
punt a punt.
Radius: és un servei d'autenticació remota que utilitzen proveïdors d'accés
a Internet (com a la XTEC) per autentificar els seus usuaris via identificador
i contrasenya per a donar-lis accés a Internet.
Els usuaris personals, els
centres i les xarxes locals amb XDSI (routers) s'autentifiquen amb Radius.
RJ-45: és el
nom que rep el connector (terminal del cable) estàndard usat per
a les connexions amb cable usats en les xarxes informàtiques.
És el tipus de cable
que utilitzem als centres per a connectar ordenadors al HUB i el router
al HUB o al caixetí TR1 digital de Telefónica.
És una mica més
gran que el que utilitza la línia analògica normal de telefonia
(RJ-11)
SNMP: és un
protocol estàndard que especifica la manera en què una estació
d'administració de xarxa es comunica amb el programari agent dels
dispositius remots, como els routers. El SNMP defineix el format dels missatges
i el seu significat per poder així operar amb els diferents nodes
d'una xarxa IP.
Spoofing: és
el falsejat d'una IP per part d'una màquina (remota o local) agafant-la
per pròpia quan pertany a una altra.
Switch: a diferència
del HUB que distribueix la informació per a tota la xarxa 'embrutant'
el fil quan volem fer una connexió entre dues màquines (la
resta de màquines ho rebran però ho ignoraran), el Switch
només genera trànsit en el segment concret (la resta de màquines
no s'enteren del trànsit entre dues màquines concretes).
Donat que l'ample de banda ja no és compartit entre tots podem assegurar
que en les connexions a Switch cada dispositiu de la xarxa té el
100% de l'ample de banda cap a ell.
TCP/IP: és
el protocol comú de comunicacions usat a Internet que fa possible
que cada ordinador es pugui comunicar amb un altre de connectat a la Xarxa
independent del Sistema Operatiu que utilitzin.
Les sigles atenen al protocol
de control de transmissió (TCP) i el propi protocol d'Internet (IP).
La divisió de la informació
en forma de paquets que viatgen a través de la xarxa fan que els
recursos de la mateixa no siguin monopolitzats per un sol usuari. Els routers
s'encarreguen d'anar transmeten aquests paquets per tota la xarxa perquè arribin al seu destí sense barrejar-los amb d'altres paquets
amb els quals conflueixen.
El paquet té una part
d'adreça (IP) i una altra de transmissió (TCP) que conté
el missatge real més la informació de numeració dels
paquets perquè es puguin ajuntar en el seu correcte ordre en el seu
destí i informació extra de decodificació del paquet
i detecció d'errades de transmissió.
Traçadors de rutes:
solen
ser programes associats normalment a comandes amb la finalitat de mostrar
el camí via nodes per on circula la informació que enviem
i rebem a través d'Internet (p.e. traceroute 193.145.88.16). Existeixen
també traçadors gràfics com el programa Visual Route.
XAL o LAN: les Xarxes
d'Àrea Local (Local Area Network) tenen com a característica
que integren un camp d'acció reduït, una velocitat de transmissió
mesurable en Mbps i que solen pertànyer a una sola organització
com pot ser la xarxa d'un centre educatiu. |