FILOSOFIA A TRAVÉS DELS TEXTOS
Manel Codina
plató

Plató

427-347 a C

   

1. Ordre dels diàlegs

  • Diàlegs de joventut:

Apologia de Sòcrates, Critó, Eutifró, , Laques, Protàgores, Càrmides, Lisis

  • Diàlegs de transició:

Gòrgies, Menó, Eutidem, Cràtil, Hippies I, Hippies II, Menexen.

  • Diàlegs de maduresa:

Banquet, Fedó, La República, Fedre

  • Diàlegs de vellesa:

Teetet, Parmènides, Sofista, Polític, Filebo, Timeu, Críties, Lleis.

 

 

 

2. Teoria de les idees:

 

El món que percebem pels sentits (món sensible) és una còpia d'un altre món, el món de les Idees, on hi ha els models perfectes, universals i únics. Per a Plató, no sols existeixen els conceptes sinó que, a més, existeixen el que ell anomena Idees (essències), que són, en contraposició a les coses sensibles: absolutes (la Idea de bellesa no és més o menys bella en relació a res), úniques (sols hi ha una Idea de bellesa), universals (aplicables a molts individus), immaterials i independent del món sensible. El món de les idees ens proporciona l'estabilitat que possibilita el coneixement; a través dels sentits només obtindrem opinió.

4.1 Plató: En una realitat canviant no és possible el coneixement (Cràtil)

4.2 Plató: La relació entre les coses sensibles i les idees (Fedó)

4.3 Plató: La raó ens condueix cap a les essències (La República)

 

 

3. Teoria del coneixement:

 

a. Els graus de coneixement:

 

  • L'Opinió (doxa): té com a objectiu el coneixement de les coses del Món Sensible que estan en continu esdevenir. S'utilitzen els sentits.
    • Imaginació (eikasia): l'art imitatiu està molt allunyat de la veritat. El pintor copia els objectes del món sensible, és un imitador d'aparences i no d'allò real.

    "Bien lejos, pues, de lo verdadero está el arte imitativo; y según parece la razón de que lo produzca todo está en que no alcanza sino muy poco de cada cosa y en que este poco es mero fantasma. Así, decimos que el pintor nos pintará un zapatero, un carpintero y los demás artesanos, sin entender nada de las artes de estos hombres;" La República, 598 b.

    • Creença (pistis): coneixement dels objectes materials, sensibles i visibles. La física i la biologia no són considerades ciència.
  • La ciència (episteme): té com a objectiu allò intel·ligible. S'utilitza la raó, la intel·ligència.
    • Pensament (diànoia): l'ànima parteix d'imitacions sensibles, d'hipòtesis, i dedueix conclusions que ja estan apartades del Món Sensible. El matemàtic a partir de representacions visibles (dibuix d'un triangle) raona a la recerca d'unes conclusions que només "poden veure's amb els ulls de la intel·ligència" (La República, 510 e)
    • Coneixement (noesi): té per objectiu el coneixement de les Idees. El procediment s'anomena: dialèctica. La raó no utilitza en aquest cas imatges de Món Sensible, es passa d'Idea a Idea. És un raonament estrictament abstracte.

 

linia

 

4.4 Plató: Símil de la línia (La República)

4.5 Plató: De la creença al coneixement (La República)

4.6 Javier Gomá: Plató menysprea l'art

 

b. La teoria de la reminiscència (anamnesi)

Conèixer és recordar. El coneixement no s'adquireix a través dels sentits, ni tampoc per la transmissió d'una ment a una altra a través de l'ensenyament, sinó mitjançant el record de veritats impregnades en l'ànima abans de l'encarnació. El coneixement està dins nostre, la dialèctica és un ajut per tal que pugui sorgir i puguem recordar.

4.7 Plató: Menó

4.8 Plató: Les preguntes podem estimular el record

4.9 Plató: La reminiscència prova la immortalitat de l'ànima (Fedó)

 

c. Procés del coneixement

En el mite de la Caverna (Llibre VII de La República) Plató ens explica el procés difícil del coneixement. Des del món sensible, un món de pures aparences, fins al món intel·ligible, un món de les Veritats, el qual és presidit per la Idea de Bé (la llum del Sol).

 

 

Elements que podríem destacar en el procés del coneixement:

    1. Els humans abans de l'educació som ignorants. Creiem acríticament tot allò que ens mostra la informació sensorial i la persuasió sofística, i estem encadenats als nostres desitjos del cos i als prejudicis. [Els presoners]
    2. El procés del coneixement no és fàcil. La nostra ment ha de passar per una preparació fins a arribar al final d'aquest procés a conèixer la Idea del Bé. Les matemàtiques tenen una funció molt important de preparació de la nostra ment (funció propedèutica). [Alliberament de les cadenes, acostumar els nostres ulls a la llum del foc, a les ombres del món exterior, als objectes amb menys llum, fins a arribar a mirar el Sol]
    3. La raó (el procés dialèctic) ens conduirà a l'autèntic coneixement de les Idees.
    4. El procés del coneixement és un procés que el mateix temps ens fa bons. El coneixement no està desvinculat de la virtut, com més lluny arribem en el coneixement més a la vora de la virtut estarem. Tot el coneixement participa de la Idea de Bé, és la "Causa universal de totes les coses bones i belles... la font de la veritat i de la raó" (República, 517 b) [El Sol representa la Idea del Bé]
    5. L'objectiu últim de l'educació és una qüestió pràctica: la política. El filòsof que ha pogut deslliurar la seva ànima de les cadenes del cos i contempla la vertadera realitat és el que estarà preparat per a dirigir a les altres persones. El què coneix la Idea de Bé és el que podrà impartir justícia entre els homes. El dirigent (filòsofs-rei) ha de prendre decisions d'Estat a partir del coneixement que ha aconseguit. [El retorn a la caverna]

 

 

L'art ha utilitzat moltes vegades el mite de la caverna. La pel·lícula Màtrix és un bon exemple

 

 

4.10 Plató: Mite de la caverna (La República)

 

d. L'amor platònic

La Bellesa ens atreu d'una forma molt intensa. L'objectiu de l'amor és la Bellesa. Aquest impuls eròtic segueix un procés que passa del desig de la bellesa dels cossos (desig sexual) a l'anhel de la bellesa moral de les ànimes (l'enamorament); d'aquest al de la bellesa de les normes i de les lleis (el polític), i finalment al desig de comprendre la Bellesa en si mateixa, que és causa de tot allò que és bell (el desig cap al coneixement: filosofia). És només en aquest últim estadi on l'ésser humà podrà trobar satisfacció plena a aquest desig tan intens.

4.11 Plató: El Banquet

 

4. Antropologia

Dualisme antropològic: l'home és ésser dual, compost d'ànima i cos. El cos és presentat sempre amb connotacions negatives: és la presó de l'ànima. L'ànima és el principi de moviment i dóna vida al cos. És simple i única. Allò pròpiament seu és el pensament. Pertany al Món de les Idees. L'ànima preexisteix en el cos i gaudeix d'immortalitat. [Alfred Edward TAYLOR: La argumentación de la inmortalidad del alma en el Fedón a la pàgina de Ramon Alcoverro]

Plató explica la divisió de l'ànima en tres parts: irracional (apetitiva), irascible i racional. Aquestes representen diferents aspectes de les activitats psicològiques dels éssers humans: els desitjos del cos, les emocions i passions, i el desig de coneixement.

Analogia entre l'ànima i l'Estat ideal (individu i societat).

 

Individu

Parts de l'ànima

 
Funció
Virtuts

 

Societat

Funcions socials

Racional
Desig de coneixement
Prudència o saviesa, valentia, moderació
Dirigent: filòsof
Irascible
Emocions i passions
Moderació, Valentia
Guardians
Irracional (apetitiva)
Desitjos del cos
Moderació
Artesans

Harmonia: Persona Justa

dd
Justícia
Harmonia: Societat Justa

 

4.12 Plató: El paral·lelisme entre l'individu i la ciutat (La República)

"-Sócrates: La investigación que emprendemos no es de poca monta; antes bien, requiere, a mi entender, una persona de visión penetrante. Pero como nosotros carecemos de ella, me parece -dije- que lo mejor es seguir en esta indagación el método de aquel que, no gozando de muy buena vista, recibe orden de leer desde lejos unas letras pequeñas y se da cuenta entonces de que en algún otro lugar están reproducidas las mismas letras en tamaño mayor y sobre fondo mayor también. Este hombre consideraría una feliz circunstancia, creo yo, la que le permitía leer primero estas últimas y comprobar luego si las más pequeñas eran realmente las mismas.

-Adimanto: Desde luego. Pero ¿qué semejanza adviertes, Sócrates, entre ese ejemplo y la investigación acerca de lo justo?

-Sócrates: Yo te lo diré -respondí-. ¿No afirmamos que existe una justicia propia del hombre particular, pero otra también, según creo yo, propia de una ciudad entera?

-Adimanto: Ciertamente

-Sócrates: ¿Y no es la ciudad mayor que el hombre?

-Adimanto: Mayor

-Sócrates: Entonces es posible que haya más justicia en el objeto mayor y que resulte más fácil llegarla a conocer en él." Platón. La República. Libro II, 368d-369a

De la mateixa manera que les diferents ramificacions d'una falguera mantenen una estructura molt semblant, també l'estructura de la societat i de l’individu tenen una estructura anàloga.
 

 

4.13 Plató: El carro alat (Fedre)

4.14 La filosofia ens prepara per a la mort (Fedó)

 

5. Filosofia política

L'acció política s'ha de realitzar des del coneixement. El coneixement no és relatiu, ni subjectiu, ni particular sinó que és absolut, objectiu i universal. La política no és una qüestió ideològica, és una qüestió "científica". El qui posseeix el coneixement ha de dirigir la societat. El savi sabrà actuar en tot moment d'una forma justa, només tenint en compte el que més li convé a la societat. Per a Plató l'origen del conflicte es genera quan la societat és controlada per l'opinió (la tirania quan és un qui mana; la timocràcia o l'oligarquia quan són uns quants; la democràcia quan són tots) i no pel coneixement.

4.15 Plató: El dirigent ha de ser el filòsof (La República)

4.16 Plató: Les qualitats que ha de tenir un filòsof (La República)

4.17 Plató: La naturalesa de cada ésser humà ha de determinar el seu paper en la societat (mite dels metalls) (La República)

4.18 Plató: Crítica a la democràcia (La República)

4.19 Plató: Els dirigents poden mentir (La República)

 

Documental: "La República de Plató". Great Books. (47')
 

Vocabulari