8.1 Descartes: La utilitat
del mètode
"Així doncs, entenc per mètode regles certes
i fàcils, mitjançant les quals el que les observi
exactament no prendrà mai res fals per vertader, i, no
emprant inútilment cap esforç de la ment, sinó
augmentant sempre gradualment la seva ciència, arribarà
al coneixement vertader de tot allò que és capaç."
Descartes. Regles per a la direcció de l'esperit.
Regla IV
Tornar
8.2 Descartes: El mètode
deductiu utilitzat en les matemàtiques s'ha d'estendre
a tot el coneixement humà.
Aquestes llargues cadenes de raons, tan simples i fàcils,
de què solen servir-se els geòmetres per a arribar
a les seves demostracions més difícils m'havien
donat ocasió d'imaginar-me que totes les coses que poden
caure sota el coneixement humà s'entresegueixen de la
mateixa manera, i que, només que ens abstinguem d'acceptar-ne
cap per vertadera sense ser-ho i que guardem sempre l'ordre
que cal per a deduir les unes de les altres, no n'hi pot haver
de tan allunyades que no hi puguem finalment arribar, ni de
tan amagades que no puguem descobrir.
Descartes. Discurs del mètode , 2ª
part
Tornar
8.3 Descartes: Les regles
del mètode
1. Primera regla: evidència
"No admetre mai com a vertadera cap cosa sense conèixer
amb evidència que ho era: és a dir, evitar amb
tota atenció la precipitació i la prevenció,
i no comprendre en els meus judicis ni més menys que
el que es presentés tan clarament i distintament al meu
esperit que no tingués cap ocasió per posar-ho
en dubte"
2. Segona regla: anàlisi
"Dividir cadascuna de les dificultats que examinés
en tantes parts com fos possible i com requerís per resoldre-les
millor"
3. Tercera regla: síntesi
"El tercer precepte, conduir per ordre els meus pensaments,
començant pels objectes més simples i més
fàcils de conèixer per ascendir a poc a poc, com
per graus, fins al coneixement dels més compostos, suposant
fins i tot un ordre entre els que es precedeixen naturalment
els uns als altres".
4. Quarta regla: comprovació
"Finalment, el darrer precepte consisteix en realitzar
en tot uns recomptes tan complets i unes revisions tan generals
que pogués estar segur de no ometre res"
Descartes. Discurs del método, 2ª
p.
Tornar
8.4
Descartes: La moral provisional.
La primera va ser seguir les lleis i els costums del
meu país, conservant constantment la religió que
la gràcia de Déu va fer que m'instruïssin
des de nen, regint-me en tot la resta per les opinions més
moderades i més allunyades de l'excés, que fossin
comunament admeses en la pràctica pels més assenyats
d'aquells amb qui hauria de viure. Perquè havent començat
ja a no comptar per res amb les meves pròpies, ja que
pensava sotmetre-les totes a un nou examen, estava segur que
no podia fer res de millor que seguir les dels més assenyats.
I tot i que entre els perses i els xinesos hi ha potser homes
tan assenyats com entre nosaltres, em semblava que el més
útil era guiar-me per aquells amb qui hauria de viure;
i que per a saber quines eren les seves veritables opinions,
havia de fixar-me més aviat en el que feien que en el
que deien, no només perquè, donada la corrupció
dels nostres costums, hi ha poques persones que consentirien
a dir el que creuen, sinó també perquè
moltes ho ignoren, ja que l'acte del pensament, pel qual un
creu una cosa, és diferent d'aquell altre pel qual un
coneix que la creu, i per tant moltes vegades es troba aquell
sense aquest. I entre diverses opinions, igualment admeses,
triava les més moderades, no només perquè
són sempre les més còmodes per a la pràctica,
i versemblantment les millors, ja que tot excés sol ser
dolent, sinó també per a allunyar-me menys del
veritable camí, en cas d'error, si, havent triat un dels
extrems, fos l'altre el qual hagués de seguir-se. [...]
La meva segona màxima va ser la d'ésser
en les meves accions el més ferm i decidit que pogués
i seguir fins les més dubtoses opinions, una vegada determinat
per elles, com si fossin molt segures, imitant en això
als caminants que, extraviats per algun bosc, no han de caminar
errants donant voltes ara cap ací ara cap allà,
i encara menys detenir-se en un lloc, sinó caminar sempre
el més dret que puguin cap a un lloc fix, sense canviar
de direcció per raons fluixes, tot i que al principi
hagi estat només l'atzar el que els hagi determinat a
triar aquest rumb; perquè d'aquesta manera, si no arriben
precisament on volen anar, almenys acabaran per arribar a alguna
part, on és de pensar que estaran millor que no enmig
del bosc. I així, ja que moltes vegades les accions de
la vida no admeten demora, és veritat molt certa que
si no està en el nostre poder el destriar les millors
opinions, hem de seguir les més probables; i encara que
no trobem més probabilitat en unes que en unes altres,
hem de decidir-nos per algunes i considerar-les després,
no ja com dubtoses, en tant que es refereixen a la pràctica,
sinó com molt veritables i molt certes, perquè
la raó que ens ha determinat ho és. I això
va ser prou per a alliberar-me des de llavors de tots els penediments
i remordiments que solen agitar les consciències d'aquests
esperits febles i vacil·lants, que es deixen anar, sense
constància, a practicar com bones les coses que després
jutgen dolentes.
La meva tercera màxima va ser procurar sempre
vèncer-me a mi mateix abans que a la fortuna, i alterar
els meus desitjos abans que l'ordre del món, i generalment
acostumar-me a creure que no hi ha res que estigui enterament
en el nostre poder sinó els nostres propis pensaments,
de manera que després d'haver obrat el millor que hem
pogut, tocant a les coses exteriors, tot allò que no
ens surt bé és per a nosaltres absolutament impossible.
I això sol em semblava prou per a apartar-me en l'avenir
de desitjar res que no pogués aconseguir i tenir-me així
content; perquè com la nostra voluntat no es determina
naturalment a desitjar sinó les coses que el nostre enteniment
li representa en certa manera com possibles, és clar
que si tots els béns que estan fora de nosaltres els
considerem com igualment inassequibles al nostre poder, no sentirem
pena alguna per mancar dels que semblen deguts al nostre naixement,
quan ens vegem privats d'ells sense culpa nostra, com no la
sentim per no ser amos dels regnes de la Xina o de Mèxic;
i fent, com sol dir-se, de la necessitat virtut, no sentirem
majors desitjos d'estar sans, estant malalts, o d'estar lliures,
estant empresonats, que ara sentim de posseir cossos compostos
de matèria tan poc corruptible com el diamant o ales
per a volar com els ocells. Però confesso que són
precisos llargs exercicis i reiterades meditacions per a acostumar-se
a mirar totes les coses per aquest angle; i crec que en això
consistia principalment el secret d'aquells filòsofs,
que van poder antany sostreure's a l'imperi de la fortuna, i
a pesar dels sofriments i la pobresa, rivalitzar en felicitat
amb els propis déus. Doncs, ocupats sense descans a considerar
els límits prescrits per la naturalesa, es convencies
tan perfectament que res no estava en el seu poder sinó
els seus propis pensaments, que això sol era suficient
per a impedir-los sentir cap afecció per altres coses;
i disposaven d'aquests pensaments tan absolutament, que tenien
en això certa raó d'estimar-se més rics
i poderosos i més lliures i benaurats que cap dels altres
homes, els quals, no tenint aquesta filosofia, no poden, per
molt que els hagin afavorit la naturalesa i la fortuna, disposar
mai, com aquells filòsofs, de tot quant volen.
En fi, com conclusió d'aquesta moral, s'hem va
acudir considerar, una per una, les diferents ocupacions a que
els homes dediquen la seva vida, per a procurar triar la millor;
i sense voler dir res de les dels altres, vaig pensar que no
podia fer res millor que seguir en la mateixa que tenia; és
a dir, aplicar la meva vida sencera al cultiu de la meva raó
i avançar quant pogués en el coneixement de la
veritat, segons el mètode que m'havia prescrit."
Descartes. Discurs del mètode, 3 part.
Tornar
8.5
Descartes: El
límit del dubte, la substància pensant.
Així, ja que els sentits ens enganyen de vegades, vaig
voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan
imaginar; i ja que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins
de les matèries més simples de la geometria, i
hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a
equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses
totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i
en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant
desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que
hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir
que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu
esperit, no eren més veritables que les il·lusions
dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que,
mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament,
que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta
veritat: jo penso, doncs jo sóc, era tan ferma i segura,
que les suposicions més extravagants dels escèptics
no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia
admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la
filosofia que cercava. Després vaig examinar atentament
el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap cos
i que no hi havia cap món ni cap lloc on em trobés,
però que no podia fingir, per això, que jo no
fos, sinó que, al contrari, del fet mateix que jo pensava
a dubtar de la veritat de les altres coses, se'n seguia, d'una
manera molt certa i evident, que jo era; mentre que si hagués
deixat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat
hagués estat veritat, no tenia cap raó de creure
que jo fos; vaig conèixer, amb això, que jo era
una substància tota l'essència o la natura de
la qual no es més que pensar, i que no necessita, per
a ésser, de cap lloc ni depèn de cap cosa material;
de manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per
la qual jo sóc allò que sóc, és
enterament distinta del cos i àdhuc més fàcil
de conèixer que no aquest, i que encara que aquest no
fos, l'ànima no deixaria d'ésser tot allò
que és.
Descartes. Discurs del mètode, 4a part
Tornar
8.6 Descartes: Ni el
geni maligne em pot fer dubtar de la meva existència
"Tant se val: jo era sense cap dubte, si m'he persuadit
o solament si he pensat alguna cosa. Però potser hi ha
una mena d'ésser enganyós molt poderós
i molt hàbil que empra totes les seves arts a fer-me
equivocar sempre.
Aleshores no hi ha cap mena de dubte que jo sóc, si ell
m'enganya. Que m'enganyi tant com vulgui, mai no podrà
fer que jo sigui res mentre pensi ser alguna cosa. De tal manera
que, després d'haver-hi pensat molt i d'haver examinat
minuciosament totes les coses, haig de concloure i de tenir
com a ben establert que aquesta proposició "jo sóc,
jo existeixo" és necessàriament veritable
sempre que la pronuncio o que la concebo en el meu esperit."
Descartes. Meditacions metafísiques
Tornar
8.7 R. Descartes: Qui soc?
"Però què sóc, doncs? Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? És una cosa que dubta, que entén, «que concep », que afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina, i que sent. [...] I també és cert que tinc la capacitat d’imaginar; ja que, encara que pugui succeir (com he suposat anteriorment) que les coses que imagino no siguin vertaderes, tot i això, aquest poder d’imaginar no deixa d’estar realment en mi, i forma part del meu pensament. Finalment, jo sóc el mateix que sent, és a dir, qui percep certes coses pels òrgans dels sentits, ja que, en efecte, veig la llum, sento el soroll, noto la calor. Se’m dirà, però, que aquestes aparences són falses, i que estic dormint. És possible que així sigui: de tota manera, almenys, és molt cert que em sembla que veig la llum, que sento el soroll i que noto la calor; això no pot ser fals: és pròpiament el que en mi s’anomena sentir i que justament no és altra cosa que pensar. Per la qual cosa començo a conèixer què sóc, amb una mica més de claredat i distinció que abans." Descartes. Meditacions Metafísiques, II
Tornar
8.8 R. Descartes: prova
ontològica de l’existència de Déu
en les "Meditacions metafísiques"
"Perquè tenint per costum, en totes les altres
coses, distingir entre l’existència i l’essència,
em persuadeixo fàcilment que l’existència
de Déu pot separar-se de la seva essència, i que,
d’aquesta manera, pot concebre’s a Déu com
no existint actualment. Però, no obstant això,
pensant en això amb més atenció, trobo
que l’existència i l’essència de Déu
són tan separables com l’essència d’un
triangle rectilini i el fet que els seus tres angles valguin
dos rectes, o la idea de muntanya i la de vall; de manera que
no repugna menys concebre un Déu [és a dir, un
ésser supremament perfecte] al qual li falti l’existència
[és a dir, que li falti una perfecció], d’allò
que repugna concebre una muntanya a què li falti la vall.
Però encara que, en efecte, jo no pugui concebre un
Déu sense existència, com tampoc una muntanya
sense vall, amb tot, com de concebre una muntanya amb vall no
se segueix que hi hagi cap muntanya en el món, sembla
així mateix que de concebre Déu dotat d’existència
no se segueix que hi hagi Déu que existeixi: perquè
el meu pensament no imposa cap necessitat a les coses; i així
com m’és possible imaginar un cavall amb ales, encara
que no hi hagi cap que les tingui, de la mateixa manera podria
potser atribuir existència a Déu, encara que no
hi hagués un Déu existent.
Però no és així: precisament sota l’aparença
d’aquesta objecció és on hi ha un sofisma
ocult. Perquè del fet de no poder concebre una muntanya
sense vall, no se segueix que hi hagi en el món muntanya
ni cap vall, sinó només que la muntanya i la vall,
existeixin o no, no poden separar-se un d’un altre; mentre
que, del fet de no poder concebre Déu sense l’existència,
se segueix que l’existència és inseparable
d’Ell, i, per tant, que veritablement existeix. I no es
tracta que el meu pensament pugui fer que això sigui
així, ni que imposi a les coses cap necessitat; sinó
que, al contrari, és la necessitat de la cosa mateixa
-a saber, de l’existència de Déu- la que
determina al meu pensament perquè pensi això.
Perquè jo no sóc lliure de concebre un Déu
sense existència [és a dir, un ésser summament
perfecte sense perfecció suma], com sí ho sóc
d’imaginar un cavall sense ales o amb elles."
Descartes. Meditacions metafísiques amb objeccions
i respostes, V.
Tornar
8.9 R. Descartes: prova
de l’existència de Déu en "El discurs
del mètode"
"A continuació, reflexionant sobre el fet que jo
dubtava i que, per consegüent, el meu ésser no era
del tot perfecte, ja que veia clarament que era una perfecció
més gran conèixer que dubtar, se'm va acudir de
cercar d'on havia après a pensar en alguna cosa més
perfecta que jo; i vaig conèixer amb evidencia que m'havia
de venir d'alguna naturalesa que fos, en efecte, més
perfecta. Pel que fa als pensaments que tenia de moltes altres
coses fora de mi, com el cel, la terra, la llum, la calor i
mil més, no em preocupava tant saber d'on venien, perquè,
no veient-hi res en que em semblessin superiors a mi, podia
creure que si eren vertaders, depenien de la meva naturalesa
en tant que aquesta tenia alguna perfecció, i que, si
no ho eren, em venien del no-res, és a dir, els tenia
a causa de la meva imperfecció. Però no podia
passar el mateix amb la idea d'un ésser més perfecte
que el meu, perquè, que em vingués del no-res
era cosa manifestament impossible; i, com que no hi ha pas menys
contradicció a pensar que el més perfecte és
una conseqüència i un resultat del menys perfecte
que a pensar que de no res en procedeix res, una tal idea tampoc
no em podia venir de mi mateix. De manera que només quedava
com a possibilitat que hagués estat posada en mi per
una naturalesa que fos veritablement més perfecta que
no era jo, i fins i tot que posseís en ella mateixa totes
les perfeccions de que jo pogués tenir cap idea, és
a dir, per explicar-me en una paraula, que fos Déu.
[...] Ja que, per exemple, prou veia que, si suposem un triangle,
cal que els seus tres angles siguin iguals a dos rectes; però
no veia res per això que m'assegurés que hi ha
al món cap triangle. Mentre que, tornant a examinar la
idea que tenia d'un ésser perfecte, trobava que l'existència
hi és compresa de la mateixa manera que en la idea d'un
triangle hi és compres que els seus tres angles són
iguals a dos rectes, o en la d'una esfera que totes les seves
parts són igualment distants del centre, i fins i tot
de manera encara més evident; i que, per consegüent,
és almenys tan cert que Déu, que és aquest
ésser perfecte, és o existeix, com ho pugui ser
cap demostració de geometria."
Descartes. Discurs del mètode. 4 part.
Tornar
8.10
Sant Anselm: L'argument ontològic
"Así, pues, ¡oh Señor!, Tú
que das inteligencia a la fe, concédeme, cuanto conozcas
que me sea conveniente, entender que existes, como lo creemos,
y que eres lo que creemos. Ciertamente, creemos que Tú
eres algo mayor que lo cual nada puede ser pensado.
Se trata de saber si existe una naturaleza que sea tal, porque
el insensato ha dicho en su corazón: no hay Dios.
Pero cuando me oye decir que hay algo por encima de lo cual
no se puede pensar nada mayor, este mismo insensato entiende
lo que digo; lo que entiende está en su entendimiento,
incluso aunque no crea que aquello existe.
Porque una cosa es que la cosa exista en el entendimiento, y
otra que entienda que la cosa existe. Porque cuando el pintor
piensa de antemano el cuadro que va a hacer, lo tiene ciertamente
en su entendimiento, pero no entiende todavía que exista
lo que todavía no ha realizado. Cuando, por el contrario,
lo tiene pintado, no solamente lo tiene en el entendimiento
sino que entiende también que existe lo que ha hecho.
El insensato tiene que conceder que tiene en el entendimiento
algo por encima de lo cual no se puede pensar nada mayor, porque
cuando oye esto, lo entiende, y todo lo que se entiende existe
en el entendimiento.
Y ciertamente aquello mayor que lo cual nada puede ser pensado,
no puede existir sólo en el entendimiento. Pues si existe,
aunque sólo sea también en el entendimiento, puede
pensarse que exista también en la realidad, lo cual es
mayor. Por consiguiente, si aquello mayor que lo cual nada puede
pensarse existiese sólo en el entendimiento, se podría
pensar algo mayor que aquello que es tal que no puede pensarse
nada mayor.
Luego existe sin duda, en el entendimiento y en la realidad,
algo mayor que lo cual nada puede ser pensado."
San Anselmo. Proslogion. BAC. Madrid.1952. (capítulo
II)
Tornar
8.11 Qualitats primàries
Declare expressament que no admet cap altra matèria de les coses corpòries que aquella divisible, figurable i mòbil que els geòmetres anomenen quantitat, i que ells prenen com objecte de les seues demostracions; que només considere en les divisions, les figures i els moviments; i que sobre aquests no admet no-res com vertader, sinó el que d'aquestes nocions comuns, de la veritat de les quals no podem dubtar, es deduïsca tan evidentment que puga considerar-se com una demostració matemàtica. I com d'aquesta manera poden explicar-se tots els fenòmens de la Naturalesa, com apareixerà en el que segueix, pense que no cal admetre, ni tan sols desitjar, altres principis de la física. Descartes. Principis de la filosofia, II
Tornar
8.12 Demostració del
món
"... Per altra banda, tinc una idea diferent del cos,
segons la qual aquest és una cosa extensa... I aquesta
substància és, o un cos, és a dir, una
naturalesa corpòria que conté formalment i efectiva
tot el que hi ha objectivament i per representació en
aquestes idees, o és Déu mateix o alguna criatura
més noble que el cos, on tot això estigui contingut
eminentment. Ara bé, no sent Déu capaç
d'enganyar, és patent que no m'envia aquestes idees immediatament
per si mateix, ni tampoc per mitjà d'una criatura que
posseeixi la realitat d'aquestes idees....Doncs no havent-me
donat Déu cap facultat per a conèixer que això
és així, sinó molt al contrari, una poderosa
inclinació a creure que les idees parteixen de les coses
materials, no hi veig com podria disculpar-se l'engany si, en
efecte, aquestes idees partissin d'un altre punt o fossin productes
d'altres causes i no de les coses materials." Descartes. Meditacions metafísiques,IV
Tornar
8.13 Independència entre cos i ànima
"ja que d'una banda tinc una idea clara i distinta de mi mateix, segons la qual sóc alguna cosa que pensa i no extensa i, d'altra banda, tinc una idea diferent del cos, segons la qual aquest és una cosa extensa, que no pensa, resulta cert que jo, és a dir, la meua ànima, per la qual sóc el que sóc, és sencerament i vertadera diferent del meu cos, i pot ésser i existir sense el cos. " Descartes. Meditacions metafísiques, VI
Tornar
8.14 Descartes: L'organisme
humà concebut com una màquina
"Suposo que el cos no és una altra cosa que una
estàtua o màquina de terra a què Déu
dóna forma amb l'exprés propòsit que sigui
el més semblant a nosaltres, de manera que no sols confereix
a aquesta el color en el seu exterior i la forma de tots els
nostres membres, sinó que també disposa en el
seu interior totes les peces requerides per a aconseguir que
es mogui, mengi, respiri i, en resum, imiti totes les funcions
que ens són pròpies, així com quantes podem
imaginar que no provenen sinó de la matèria i
que no depenen sinó de la disposició dels òrgans.
Coneixem rellotges, fonts artificials, molins i altres màquines
semblants que, havent sigut realitzades per l'home, no obstant
posseeixen força per a moure's de modes distints en virtut
dels seus propis mitjans; crec que no seria capaç d'imaginar
tanta diversitat de moviments en aquesta, que suposo construïda
per la mà de Déu, ni d'atribuir-li tal artifici,
com perquè no tingueu motiu per a pensar que pogué
ser avantatjada per una altra...
A més, considero que totes les funcions descrites com
pròpies d'aquesta màquina, tal com la digestió
dels aliments, el batec del cor i de les artèries, l'alimentació
i creixement dels membres, la respiració, la vigília
i el son; la recepció de la llum, dels sons, de les olors,
dels sabors, del calor i de tantes altres qualitats, per mitjà
dels òrgans dels sentits exteriors; la impressió
de les seves idees en l'òrgan del sentit comú
i de la imaginació, la retenció o l'empremta que
les mateixes deixen en la memòria; els moviments interiors
de les ganes i de les passions i, finalment, els moviments exteriors
de tots els membres, provocats tant per accions dels objectes
que es troben en la memòria, imitant el més perfectament
possible els d'un vertader home; totes aquestes funcions han
de ser considerades només com a conseqüència
natural de la disposició dels òrgans en aquesta
màquina; succeeix el mateix, ni més ni menys,
que amb els moviments d'un rellotge de paret o un altre autòmat,
perquè tot succeeix en virtut de la disposició
dels seus contrapesos i de les seves rodes. Per això,
no hem de concebre cap ànima vegetativa o sensitiva en
aquesta màquina , ni un altre principi de moviment i
de vida. Tot pot ser explicat en virtut de la seva sang i dels
esperits d'aquesta agitats pel calor del foc que crema contínuament
en el seu cor i la naturalesa del qual no difereix de la d'altres
focs que es registren en els cossos inanimats"
Descartes. Traité de l'homme (1632). Traducció
feta a partir de la versió al castellà de G. Quintás,
Madrid, Editora Nacional, 1980, p. 50.
Tornar
8.15 R.Alcoberro: Els
animals màquines
"Descartes és, pel que fa a la “res extensa”,
un mecanicista radical. L’animal actuaria, en totes les
seves accions com un autòmat molt perfeccionat. Una màquina
es caracteritza perquè consumeix energia i produeix treball.
Això és exactament el que fan el cor, el fetge
o l’estómac. I això és, també,
el que fa un animal.
Per a Descartes això és una hipòtesi interessant
en la mesura que li permet salvaguardar l’especificitat
de l’acte del pensar. Qui pensa, sap que pensa i ho comunica
als altres. En canvi, l’extensió no comunica el
seu fet d’estar en el món. Està, per així
dir-ho, sense saber que està. Descartes imagina, a la
cinquena part del Discurs del mètode, una mena de “test”
per reconèixer la diferència entre una acció
racional i una de mecànica o automàtica, dictada
per la natura [sinònim d’instintiva]: si poguéssim
construir màquines que tinguessin els òrgans o
la figura d’un mico, mai no podríem distingir el
mico natural de l’artificial.
En altres textos, Descartes precisa més el seu pensament
observant que totes les accions –i especialment les més
reeixides- dels animals poden ser explicades per l’estructura
i la disposició dels seus òrgans [avui diríem
pel “programa genètic]. La mateixa perfecció
d’alguns actes dels animals només pot ser explicada
pel caire automàtic de la seva execució. Una acció
intel·ligent, en canvi, té sempre quelcom d’inacabat,
d’imperfecte i de perfectible... En l’home, per exemple,
hi ha dubte quan hi ha reflexió i ningú no diu
que un fetge “dubti”... Com que les accions que provenen
de la ment són lliures, no es poden derivar estrictament
de les condicions naturals.
La diferència entre l’home i l’animal no és
de grau o de complexitat, sinó estructural –en llenguatge
aristotèlic se’n diria “substancial”.
L’home pensa, parla i ha inventat sistemes de signes destinats
a comunicar el que pensa. La paraula és el signe cert
d’un pensament tancat en un cos. Si l’animal no pot
comunicar el seu pensament no és perquè nosaltres
no comprendríem el seu “llenguatge” sinó
–més senzillament- perquè no en té.
Això no significa que no sigui sensible sinó que
està regit per un principi mecànic i no –com
els humans- per un principi intel·ligent.
Descartes mateix era afeccionat a construir autòmats.
Però, des del punt de vista filosòfic aquesta
teoria presentava un munt de complicacions d’ordre lògic.
La més immediata era la de com explicar el dualisme en
els humans. Però, és obvi –n’hi ha prou
amb observar gats o gossos- que els animals semblen tenir algun
tipus de sensibilitat. El cartesianisme té en el tema
de l’animal màquina un problema no resolt. Sembla
com si, per aquesta via, s’introduís una concepció
materialista en la filosofia. Això és el que va
interpretar al s. XVIII, el filòsof Julien Onfray de
La Mettrie en el seu text: L’Home màquina.
Però Diderot i altres filòsofs materialistes de
les Llums van desautoritzar La Mettrie de bon començament
per reduccionista. L’home és un organisme i no una
màquina. Mentre que per un observador poc avisat un animal
sembla seguir un programa tancat (com el dels ginys mecànics)
el pensament humà és de caire indeterminista o
“obert”. Comparar avui una neurona amb una màquina
és una ingenuïtat, perquè la multiplicitat
de les connexions neuronals és irreductible a les de
cap ordinador. A més, tota màquina necessita un
programa mentre que la ment és capaç de fabricar-se
el seu propi programa. El cervell és el producte d’una
evolució de molts milions d’anys i, en conseqüència,
la seva “lògica” és prou diferent a
la d’una màquina, com es pot observar en l’anàlisi
dels processos d’abstracció.
La teoria de l’animal màquina té un munt
de problemes quan es vol traspassar al nivell biomèdic.
Potser en una primera intuïció algun ingenu creu
que un metge és una mena de mecànic i que operar-se
del fetge o del cor és com anar a cal mecànic
i canviar les bugies o la culata del motor d’un automòbil.
Però de fet, les coses són més complexes.
Com recordava a mitjans del segle XX en el seu “best-seller”
L’home, un inconegut el premi Nobel de medicina, Alexis
Carrel: Una màquina és feta de peces múltiples,
originalment separades i un cop aquestes peces acoblades esdevé
simple. Com l’ésser viu, està organitzada
per a una funció concreta i, com aquell, és alhora,
simple i complexa. Però la màquina és primàriament
complexa i secundàriament simple i, al contrari, l’home
és primàriament simple i secundàriament
complex. De bell antuvi és només una cèl·lula;
aquesta cèl·lula es divideix en dues altres que,
al seu torn, també es divideixen i aquesta acció
continua indefinidament. (...) Sens cap dubte [l’ésser
viu] està format de cèl·lules com una casa
ho és de maons, però ell ve de les mateixes cèl·lules
com si una casa sortís d’un maó que es posaria
a fabricar altres maons fent-hi servir l’aigua del rierol,
les sals minerals que conté i els gasos de l’atmosfera.
Després aquests maons s’aplegarien en parets sense
esperar ni el pla de l’arquitecte ni l’arribada de
més maons i es transformarien, també en vidres,
en teules, en carbó per a escalfar i en aigua per a la
cuina. En una paraula: un òrgan és bastit per
aquells procediments atribuïts a les fades dels contes
que ens contaven quan érem petits. Ara com ara, el model
vitalista –que tendeix a creure que, en el cas de la biologia,
les lleis físico-químiques no es compleixen mecànicament,
sembla haver desmuntat la hipòtesi cartesiana de l’animal
màquina. A finals del segle XX el filòsof i neurocientífic
nord-americà, d’origen portuguès, Antonio
Damasio ha reprès la crítica al mecanicisme en
el seu llibre L’error de Descartes.
Els cartesians amb aquesta teoria van ser responsables, a més,
d’una terrible crueltat envers els animals, sobretot perquè
–considerant que els animals no pensen- es van mostrar
partidaris de la vivisecció, cosa que a l’època
mateixa ja va ser retret per Pascal.
DE L’ANIMAL MÀQUINA AL ROBOT CONTEMPORANI
Hans Jonas, filòsof de la tecnologia del segle XX i
autor de El principi responsabilitat, va proposar tres diferències
bàsiques entre la idea d’animal màquina cartesià
i la nostra idea del que és un robot que convindria no
oblidar perquè, de fet, el que en Descartes era una provatura
joiosa, s’ha tornat cada cop més sinistre:
- L’animal màquina cartesià és una
joguina, un instrument mecànic per distreure’s,
però no per treballar com el robot.
- L’animal màquina cartesià s’insereix
en una teoria dualista del coneixement; en canvi, el robot és
una unitat, purament material i implica una concepció
materialista del món.
- L’animal màquina cartesià no ens fa pensar
que tingui una interioritat, és un cos sense psique que
simplement executa un programa; el robot, en canvi, sembla que
“pensi”.
"... Però em sembla molt significatiu que la
paraula, així definida, només és adient
a l’home. Perquè tot i que Montaigne i Charron
[filòsofs escèptics] hagin dit que hi ha més
diferència entre home i home que entre home i bèstia,
mai no s’ha trobat cap bèstia tan perfecta que
hagi emprat cap mena de signe per tal de fer entendre a d’altres
animals alguna cosa que no estigui relacionada amb les seves
passions; i no hi ha cap home tan imperfecte que no n’usi,
de manera que els sords i els muts inventen signes particulars
a través dels quals expressen llurs pensaments. Això
em sembla un argument molt fort per provar que el que fa que
les bèsties no parlin com nosaltres no és el
fet que no tinguin òrgans adients, sinó que
no tenen cap pensament. I no es pot dir que parlen entre elles
i nosaltres no les entenem, perquè els gossos i alguns
altres animals ens expressen les seves passions i ens expressarien
també els seus pensaments si en tinguessin." Descartes.
Carta al marqués de Newcastle, 23 de novembre de 1646.
Pàgina personal de Ramon Alcoberro: Filosofia
i pensament. http://alcoberro.info/planes/descartes.htm