En l'àmbit de la filosofia pretén començar
de nou, la urgència de l'acció no permet aquesta
llicència. Per això, opta per seguir una sèrie
de màximes que considerarà indubtables malgrat
saber que són incertes:
Obeir les lleis i els costums del país, així
com la religió tradicional.
Mantenir fermesa i decisió en la forma d'actuar.
La moderació en els desigs. Els desigs s'han d'adaptar
a la realitat inflexible (=estoïcisme)
Revisar totes les ocupacions possibles per tal d'elegir-ne
la millor i alhora, aquella que hom sigui capaç d'acomplir.
Criteri de veritat: tot allò que sigui possible dubtar
s'ha de considerar fals.
Descartes dubtarà de:
a. Els ensenyaments rebuts: Sovint les ensenyances que rebem
són errònies.
b. Les dades dels sentits: Considerant que algunes vegades
els sentits ens enganyen.
c. L'existència del món: En el somni també
percebem un món que ens sembla real.
c. Els propis raonaments (les matemàtiques) : Ens
podem equivocar mentre raonem. En les Meditacions metafísiques
ens utilitza l'argument del geni maligne: potser hem sigut
creats per un Déu que ens enganya sistemàticament,
que ens fa veure una cosa molt clara i vertadera quan realment
és falsa.
Última escena de la pel·lícula "Abre los ojos" d'Alejandro Amenábar (1997). En César pot posar en dubte tot el que veu, fins i tot el seu cos: podria estar vivint en una realitat virtual. El que no pot posar en dubte és la seva existència.
"Ja que pot succeir que el que jo veig no sigui, en efecte, cera. També pot passar que jo no tingui ulls per veure res. Però no pot succeir que quan la veig, o, cosa que no distingeixo gens, quan crec veure-la, jo que penso, no sigui alguna cosa." Meditacions Metafísiques, II.
La primera veritat. De l'acte mateix de dubtar sorgeix
una veritat indubtable: Penso, llavors existeixo (Cogito, ergo sum)
Argument de la causalitat a partir de la idea d'imperfecció:
Si puc dubtar, és que no sóc perfecte, ja que hi ha més perfecció en el coneixement. Si jo no sóc perfecte, la idea de perfecció també és una idea que es troba en la meva ment. La idea de perfecció no pot ser una idea adventícia, ja que el món se'ns presenta com una realitat imperfecta i segons Descartes no pot haver-hi més realitat en l'efecte que en la seva causa. Tampoc pot ser una idea factícia, ja que el dubte en mostra la nostra imperfecció. La idea de perfecció no pot ser causada per un ser imperfecte. Per tant, la idea de perfecció és una idea innata. La idea de perfecció ha de procedir d'algú diferent de mi i més perfecte que jo. Aquest ser perfecte que és la causa de la idea de perfecció és Déu.
Argument ontològic. (Inspirat en l'argument d'Anselm de Canterbury (1033-1109))
Tots els homes tenen la idea de Déu. La idea de Déu és la d'un ser que té totes les perfeccions. L'existència és una perfecció. Per tant, la idea de Déu implica la seva existència.
Demostració del món
i la confiança en el nostre raonament
L'existència de Déu, un ser que té totes les perfeccions, garanteix la veritat de totes les idees clares i distintes, ja que no seria possible que Déu, que és perfecte, les hagués posades dins nostre si fossin falses. Les idees falses ho són perquè se'ns presenten confuses i obscures, i la responsabilitat d'atribuir certesa a aquestes idees és nostre, ja que no som perfectes.
Distinció entre qualitats primàries i qualitats secundàries:
Qualitats primàries. Són les que coneixem d'una forma clara i segura: la longitud, llargada, profunditat, la grandària, figura, situació, moviment i la duració. Són qualitats matematitzables. El món extern existeix però Déu només ens assegura la seva extensió.
Qualitats secundàries. Són les que se'ns presenten més obscures i confuses a la nostra ment: olor, color, gust, etc. Són qualitats que no es poden matematitzar. No hi ha certesa en aquestes qualitats.
Déu, que no pot enganyar-nos, ja que és perfecte, ens garanteix que les qualitats primàries són qualitats objectives, les podem atribuir al món, i la confiança en el nostre raonament (les matemàtiques). Ja que les dues coses se'ns presenten d'una forma clara i distinta en la nostra ment.
Taula rodona amb la participació dels neuròlegs Ignacio Morgado, Bernabé Robles i Lydia Feito. Organitzada pel CCCB.
La nostra vida psíquica passa pel reconeixement i l’assumpció del jo i de les seves relacions amb l’entorn. Però, com s’origina la consciència? Quina relació té amb els processos neurològics? La consciència és individual i impermeable o es pot manipular? És lícit interferir en la psicologia dels individus? En parlarem amb un neuròleg, un psicobiòleg i una doctora en bioètica.
