Elements estructurals de la religió

Totes les religions s'estructuren entorn d'una sèrie d'elements que solen ser comuns a totes i altres que, encara que bàsics o importants per a algunes, no apareixen en totes. Entre els elements comuns, hi destaquen: els ritus i cerimonials, els mites, les comunitats i institucions. Entre els elements no comuns, es podrien esmentar entre d'altres: els llibres sagrats, els fundadors i reformadors, la moral i forma de vida, la mort i el culte als morts, l'experiència misticoreligiosa.

Els ritus

El ritu és una reacció humana davant del diví o del sagrat. A través de gestos, cerimònies, celebracions o festes, s'hi espera aconseguir la benevolència o gràcia divina.

Els objectius de l'acció eficaç del ritu poden ser molt diversos: funerari, purificador, iniciàtic, exorcitzador, d'acció de gràcies, etc. Amb vista que s'acompleixin els objectius, és molt important exercir bé les funcions rituals. El ventall de pràctiques rituals també és molt ampli, des de la màgia o bruixeria fins a l'oració i al ioga o meditació.

La persistència d'una religió s'assenta sobretot en els seus ritus. Aquests es transmeten de forma oral o escrita i, fins i tot, sobreviuen al llarg del temps de manera estereotipada i inintel·ligible.

El ritu necessita el suport d'un mite per sobreviure. Gràcies al mite, el ritu es justifica i s'explica. I, per això mateix, la realització del ritu s'acompanyi al mateix temps amb el relat o recitació del mite.

En els ritus religiosos, el sacrifici hi ocupa un lloc central. A través del sacrifici, el profà -fruits de la terra, animals o éssers humans- entra en l'àmbit del sagrat. La manera de desenvolupar el sacrifici pot variar: des de la destrucció a través del foc o del vessament de sang d'animals o d'éssers humans, fins al simbolisme eucarístic de la missa cristiana. Així mateix, no totes les persones estan qualificades per executar el sacrifici; en la religió catòlica només pot ser realitzat per sacerdots i està vedat a les dones.

El culte és el conjunt d'actes i cerimònies a través dels quals es rendeix homenatge a la divinitat. També poden ser molt diversos. El conjunt de prescripcions eclesiàstiques que tenen relació amb el culte constitueix la litúrgia.

Les festes són el temps sagrat dedicat als ritus i al culte. El component institucional i social hi juga un paper molt important; durant la festa, els individus no treballen, es reuneixen en determinats llocs i vesteixen altres robes. Les festes religioses poden ser de joia o alegria, com ara el naixement de Déu, o de penitència, ascetisme i purificació, com ara la Quaresma cristiana o Ramadà islàmic. Poden durar un dia, una setmana, un mes o, fins i tot, un any.

El mite

El mite, conjuntament amb el ritu, configura la unitat estructural mínima de les religions. El mite és un relat sobre esdeveniments succeïts en temps remots, que tracta d'aclarir i d'interpretar per dotar de sentit l'existència humana. És la resposta imaginativa a una pregunta racional.

El tipus de preguntes pot ser molt variat: per què existeix el món?, per què existeix la malaltia o la mort?, quina és la raó d'una determinada prohibició?, etc. El mite, davant d'un altre tipus de discursos, com ara la llegenda o la faula, és acrític; es presenta a si mateix com un relat real i complet amb plena autoritat, sense necessitat de justificació.

El mite es transmet a la col·lectivitat principalment per via oral, la qual cosa dóna lloc a diverses versions, i fins i tot en un mateix mite poden entremesclar-se'n d'altres. Al seu torn, els mites han estat una constant font d'inspiració de les arts plàstiques i de la literatura.

No tots els mites són religiosos, però a vegades és difícil separar un mite religiós d'una mera llegenda piadosa o laica. En tot cas, el que fa religiós el mite és la funció i ús que desenvolupa en el context de culte o ritu. Quan desapareix l'element narratiu del mite en sorgeixen les creences i representacions abstractes. Per exemple, la creença en una altra vida després de la mort se sustenta en mites de resurrecció, transmigració de les ànimes, viatge a l'Hades, etc.

La sistematització del conjunt de creences mítiques constitueix el credo o confessió de fe d'una religió. Si, a més, aquestes creences i imatges s'imposen de manera obligatòria als seus seguidors, llavors es converteixen en els dogmes i l'ortodòxia d'aquesta religió, per la qual cosa les doctrines contraposades o heterodòxia són rebutjades i, fins i tot, perseguides de manera violenta. Finalment, si aquestes creences comporten sentiments d'adhesió, confiança o devoció cap a objectes religiosos, cap a Déu o déus, verges o sants, llavors es converteix en la Fe, tal com apareix en les religions bíbliques i místiques.

 

Comunitat i institucions socials

La religió és un fenomen social per naturalesa; és ensenyada i transmesa a través d'un procés de socialització, s'entremescla amb altres elements -ètnics, lingüístics, nacionalistes i ideològics- i proporciona la consciència d'identitat social d'un poble.

Els llaços religiosos solen ser laxos o confondre's amb altres quan les religions són socialment dominants o majoritàries; però, malgrat tot, si falten poden donar lloc a l'exclusió dels individus de l'aquesta comunitat i, fins i tot, ser perseguits de manera cruel.

La religió s'ocupa de la regulació i administració de l'humà amb el sagrat. En el cristianisme, aquestes funcions les realitza l'Església, estructura religiosa que acull la comunitat cristiana i que s'encarrega del culte i ritus, del perdó dels pecats, de la interpretació dels textos sagrats i d'establir la recta doctrina i els preceptes morals; fora de l'Església "no hi ha salvació". Dins de l'Església, hi ha, al seu torn, nombroses organitzacions, com ara jerarquia eclesiàstica, bisbes i sacerdots o ordres i congregacions religioses.

A l'Església, s'hi contraposa la secta, formació religiosa més petita i menys organitzada, en la qual s'ingressa lliurement. La secta freqüentment es constitueix al voltant d'un líder religiós, se'n seleccionen els membres i s'hi estableixen estretes relacions entre ells, al mateix temps que es fomenta el distanciament psicosocial respecte a la religió dominant. Tot això els condueix, a vegades, al fanatisme i a considerar-se ells mateixos com al grup elegit de Déu. Algunes esglésies i religions es van iniciar com a sectes, com ara el cristianisme, que va començar sent una secta dins del judaisme.

Les sectes que sobreviuen durant cert període de temps poden convertir-se en confessions, organitzacions religioses de caràcter social més ampli que la secta; aquestes coexisteixen amb les esglésies i, fins i tot, a vegades hi cooperen, com, per exemple, el calvinisme o metodisme.

Actualment, també es parla de cultes per referir-se a aquelles organitzacions que reuneixen individus segons determinades teories o preceptes religiosos. En aquest cas, els seus integrants poden compartir, al mateix temps, d'altres vincles religiosos. Exemples de cultes actuals són els grups que es reuneixen per practicar l'espiritisme, l'astrologia o la meditació transcendental.

 

Els llibres sagrats

Els textos sagrats no apareixen en totes les religions, perquè, com hem indicat anteriorment, també han existit pobles sense escriptura la religió de les quals ha estat transmesa per la tradició oral.

Generalment, els ritus i mites s'han concretat en textos o llibres qualificats de sagrats, la versió oficial dels quals és reconeguda com a autèntica pel seu cànon o tradició religiosa. Així, durant el segle IV, el cànon de l'església cristiana va establir com a sagrats els llibres de la Bíblia i el califa àrab Otman (segle VII) va fixar l'Alcorà com a text oficial de la religió musulmana. Aquesta plasmació escrita d'un cànon sobre determinats llibres sagrats ha donat lloc a querelles ideològiques internes entre l'ortodòxia oficial i l'heterodòxia religiosa.

Els principals escrits d'una religió se solen atribuir als seus fundadors o estan relacionats amb ells. Per exemple, la religió jueva atribueix a Moisès els primers llibres de la Bíblia que contenen la Torah o la Llei jueva. A Lao-Tsé, se li assigna el llibre del Tao-Te-King; a Jesús de Natzaret, la doctrina evangèlica. Aquests textos, a poc a poc, adquireixen un prestigi i un poder màgic, inaccessible per al poble, per la qual cosa necessiten intèrprets autoritzats -sacerdots, doctors- encarregats de transmetre i explicar-ne el significat.

Les funcions del llibre sagrat poden ser molt variades: ensenyament, meditació, oració i, fins i tot, ser objecte de ritual o culte. Així, els rotlles de la Torah o els Evangelis ocupen un lloc central a la sinagoga jueva i església cristiana, respectivament.

 

Fundadors i reformadors

En les religions, hi ha personatges que, per la seva vida i obres, han passat al pla del sagrat: Moisès, Buda, Lao-Tse, Jesús, Mahoma, els profetes, els sants, etc.. Són personatges històrics la vida dels quals, amb el pas del temps, s'ha mitificat i, fins i tot, encimbellat no només com a objecte de representació plàstica, sinó també de culte, com el cas de Sidarta Gautama -Buda- i de Jesús de Natzaret. Altres, per diverses raons, com ara Moisès o Mahoma, no han estat objecte d'aquest culte. La veritat és que aquests personatges -iniciadors i fundadors -, divinitzats o no, mantenen una autoritat absoluta sobre la tradició religiosa posterior.

Al costat dels iniciadors religiosos estan també els reformadors, individus que revisen i donen un nou impuls a una tradició religiosa en la qual han nascut i s'han educat. La majoria dels fundadors religiosos, com Buda, Jesús o Mahoma, en els seus inicis van ser més aviat reformadors. Altres, com per exemple els profetes o Luter, en comptes de fundar una nova religió es van limitar a recuperar o renovar l'impuls de la doctrina religiosa original.

També, en algunes religions, com la cristiana, els sants i santes, especialment la Mare de Déu, ocupen un lloc central. Al costat de la realitat històrica, en sorgeixen llegendes; són exemples modèlics de vida que cal imitar i, als temples, s'hi veneren les seves imatges i s'hi celebren festes en el seu honor.

 

Moral i forma de vida

Convé no confondre la moral amb la religió. No sempre moral i religió han estat unides. Hi ha hagut religions, com la grega o la romana, que no necessàriament imposaven deures o recomanacions als seus seguidors, sinó només prescripcions per a la realització dels seus ritus i la violació de la qual podia ocasionar càstigs al transgressor.

Altres tradicions, qualificades de religioses -budisme, confucianisme, taoisme-, en sentit estricte són més aviat doctrines filosòfiques o sistemes morals, en les quals no ocupa un lloc central la idea de Déu o déus, els ritus o els mites. El seu objectiu principal és promoure un ideal moral de perfecció i oferir els mitjans -ascètics i místics- per aconseguir-ho.

Aquest caràcter religiós del camí de perfecció i del compliment dels valors morals varia segons les diferents religions. En el judaisme, cristianisme i islamisme, els preceptes han estat dictats pel mateix Déu i, per tant, el seu compliment és indispensable per obtenir la salvació eterna. Així mateix, es podria dir que, en general, al llarg del temps, hi ha hagut un procés de moralització de les religions que ha relegat a segon pla el paper que, en un altre temps, van jugar els ritus, mites i creences. Actualment, ser hindú, jueu o cristià significa, sobretot, observar una determinada forma de vida.

 

L'horitzó de la mort

L'ésser humà, al llarg del temps, ha tingut consciència no només de la seva existència afectada per la mort, sinó també de la malaltia i el patiment. Els animals inconscients, els déus o els éssers immortals no tenen necessitat de religió. La consciència de la mort és el que ha fet sentir l'home la necessitat de reverenciar una entitat exterior i superior a ell, i de manifestar la seva religiositat. Mitjançant la medicina, ha tractat de curar les seves malalties i retardar l'hora de la mort; a través de les pràctiques religioses, a través del culte, l'oració o la vida recta, ha intentat alliberar-se de les misèries de la vida terrestre i, fins i tot, vèncer la pròpia la mort en la immortalitat de l'ànima.

Encara que l'afirmació que hi ha vida després de la mort no és un fet universal de totes les religions, com ara en el budisme, en altres la mort i el món dels morts ha estat un element doctrinal clau. Com a exemple significatiu, hi destaca la religió de l'antic Egipte de la qual es conserven gran quantitat de documents i monuments.

Molts dels ritus o commemoracions funeràries tenen com a finalitat no només assegurar al difunt una altra vida després de la mort, sinó també regular les relacions entre vius i morts. Mitjançant alguns rituals, es pretén, a més, que el mort descansi en pau amb els avantpassats i no pertorbi el món dels vius.

El desafiament a la mort, l'alliberament etern, apareix també en una gran part dels mites sobre la resurrecció, el paradís, la reencarnació o el judici final. En les religions cristiana i musulmana Déu salva els seus enviant-los al paradís i castiga els indignes amb les tenebres de la mort a l'infern. Tot això ha quedat plasmat en l'art cristià (el judici final de la Capilla Sixtina pintat per Miguel Àngel), en la literatura (la Divina Comèdia de Dant) o en la música (Misses de Rèquiem o el Dies irae del cant gregorià).

Així mateix, en totes les societats, l'enterrament civil i religiós congrega els supervivents més acostats de la persona morta. Però el sepeli, sobretot quan es tracta d'un personatge important, es converteix en un acte públic a través del qual els individus manifesten els seus vincles de pertinença grupal i social. És com si la família i la societat volguessin demostrar que la desaparició del difunt no alterarà l'ordre establert; altres segueixen vius i units per perpetuar la seva tasca.

 

L'experiència misticoreligiosa

Les creences religioses no només són de tipus cognoscitiu, sinó també sensitiu i emotiu. Aquest últim tipus sorgeix en participar d'un determinat ritu o culte religiós, en escoltar o meditar sobre textos sagrats, etc. L'experiència religiosa és sobretot un sentiment místic en el qual es produeix un replegament interior cap a un mateix, cap a la pròpia consciència. Alguns fins i tot pensen que precisament aquest tipus de vivències subjectives és el més peculiar i específic de la religió.

Són moltes les semblances que es podrien citar entre místics que es desconeixen o han estat educats en contextos culturals i religiosos diferents. Per exemple, el tema de la fusió i identitat de l'ànima amb la divinitat o realitat suprema apareix en el místic hindú Shankara (segle IX) i en místics cristians europeus, com el mestre Eckhart (segles XIII-XIV) i Àngel Silesius (segle XVII). Encara que també poden trobar-se notables diferències entre els místics d'una mateixa doctrina, com per exemple: San Juan de la Cruz a "Noche obscura del alma", contràriament a Silesius, no buscava la identitat sinó la unió amb Déu; Santa Teresa de Jesús preferia trobar Déu "entre los pucheros".