La informació que tenim sobre el matrimoni a la Pèrsia aquemènida se circumscriu als enllaços del Gran Rei o de la noblesa persa. Malgrat tot, el més habitual a les fonts clàssiques és destacar la poligàmia dels perses o l'escandol de que entre ells fossin habituals els enllaços de caracter incestuós, un tabú a la cultura grega i romana.

Gracies a Estrabó sabem que els matrimonis se celebraven a començaments de l'equinoci de primavera, època de la festa de l'any nou irani o Now Ruz, i que el nuvi no s'introduïa a la cambra nupcial sense abans no haver estat en dejú i haver menjat tan sols una poma o un tètan de camell (Estrabó, Geografia XV, 3, 17).

 

(Entallament grecopersa, s. V-IV a. C.)

 

Poligàmia

És un tòpic dels retrats sobre l'alteritat persa el destacar la poligàmia (poligínia) dels perses i del seu rei (Heròdot, Història I, 135), quan de fet fou un ús que trobem només entre els primers reis, especialment en el cas de Darios I, que en el procés de formació del seu imperi i legitimació del seu accés al poder es va veure necessitat de guanyar-se la fidelitat de la noblesa mitjançant una política d'enllaços matrimonials. Va ser també habitual la pràctica de l'endogàmia de clan, és a dir, establir lligams en l'àmbit de la pròpia família o clan. D'altra banda, el rei acostumava a utilitzar les seves filles o germanes per establir, mitjançant el matrimoni, una política d'aliances amb la aristocràcia persa.

Juntament amb les esposes legítimes, el rei comptava amb les concubines, una manera de garantir l'existència d'un hereu en cas de no tenir fills naturals i en una època on la mortalitat infantil seria molt elevada. Per tant, la poligàmia respon també a una raó d'estat: tenir un gran nombre de fills que garantís la successió (Estrabó, Geografia XV, 3, 17).

Incest

Eren habituals en el món persa aquemènida els matrimonis entre cosins, entre oncle i neboda o entre germans d'un mateix pare, una pràctica que escandalitzava els grecs perquè consideraven que l'incest només era permès entre els déus (Llucià de Samòsata, Sobre els sacrificis 5). Un cas moralment injustificable per a la moral de grecs i romans fou el de Cambises, que es va casar amb les seves germanes Atossa (Heròdot, Història III, 31; III, 88, 2), Roxana (Ctèsias, Persiká, FGrHist. 688 F13, 12) o Mèroe (Estrabó, Geografia XVII, 1, 5).

D'altra banda, sabem que els matrimonis incestuosos eren habituals entre els mags i un ús tolerat per la religió de Zoroastres (Xantos de Lídia, Magiká, FGrHist. 765, F 3; Estrabó, Geografia, XV, 3, 20).

 

Els perses consideren bonic que els homes es guareixin com les dones i que jeguin amb la filla, la mare i la germana (Dissoì Lógoi, D. K. 90, II, 15 ). El seu sàtrapa era Sisimitres, que havia tingut dos fills de la seva pròpia mare; car en aquell país és lícit als pares d'unir-se amb llurs fills (Quint Curci Rufus, Història d'Alexandre el Gran VIII, 2, 19 . Traducció de Manuel de Montoliu). En els tàlems dels reis han jagut les seves germanes i les seves mares, malgrat els seus vincles sagrats (Lucà, Farsàlia VIII, 404-405).