Pandora, el portal de la dona a l'antiguitat

Grècia Roma Pèrsia Mesopotàmia Egipte

Inici

 

La boda d'Aldobrandini, segle I a. C.-  segle I (Roma, Museus Vaticans 139937)

 

 

Les esposes romanes: el matrimoni

 

Tot i que sabem que van haver-hi algunes famílies que entregaren les seves filles en matrimoni quan encara eren impúbers, aquesta no fou la pràctica habitual. Les nenes romanes podien ser lliurades legalment en matrimoni al complir els dotze anys, si bé podien haver estat promeses com a esposes des dels set anys en el decurs d'una cerimònia coneguda com a sponsalia. Ara bé, el futur marit, o la seva família, volia garantir que el matrimoni, més enllà de l'aliança política que propiciava, asseguraria la seva raó de ser: proporcionar descendència, a ser possible masculina, la qual cosa imposava, tot i que no era freqüent, l'examen prenupcial. Hom s'interessava per l'estat d'ànim de la núvia, la seva corpulència, la seva salut, en general, i l'estat dels genitals.

Dues divinitats menors presidien el lliurament de la dona al marit (Subigus) i la unió sexual o iugum (Jugatinus). Prèviament, es duia a terme un examen ginecològic que garantís l'existència de l'himen amb l'ajud d'un speculum vaginal, és a dir si era uirgo o ja una dona (iam mulier). Si la núvia no resultava fèrtil, la locatio uentris es mostrava com una solució. Segons ens informa Plutarc (Plutarc, Vida de Licurg i Numa, III, 1-2): el marit romà, en cas de tenir un nombre suficient de fills i, si un altre que desitjava tenir fills el convencia, se separava de la seva dona, conservant la potestat de deixar-se-la a aquell o de recuperar-la de nou. En definitiva, que els romans se cedien entre ells les dones fèrtils, un préstec normal entre amics (Sèneca, Els beneficis 1, 9, 3) i una pràctica prou difosa entre les classes benestants, com exemplifica la història de Hortensi, Màrcia i Cató (Plutarc, Vida de Cató el Jove, 25), i com s'ha dit, una manera de fer coincidir planificació familiar amb planificació ciutadana.

Caldria també recordar que la dona, per metonímia, era anomenada, uenter (també el fetus era anomenat així), com podem llegir en el lament de Túria (Eloge funèbre d'une matrone romaine: eloge dit de Turia. Texte établi, traduit et commenté par M. Durry, París, Les Belles Lettres, 1950), l'esposa modèlica morta entre l'any 8 i 2 a. C. que no aconseguia sobreposar-se de no haver estat per al seu marit "un ventre". Fins i tot, si el marit moria mentre la dona estava embarassada, la llei preveia nomenar un curator uentris, que s'encarregava de vigilar que aquesta no avortés o que hagués fingit estar embarassada, fingís un part i substituís el neonat per un altre nen. Les dones, com a bones ciutadanes, havien d'acceptar amb resignació aquest costum i la seva regulació.

Per suposat, el marit havia estat triat pel pare i aquest conservava sempre el dret d'arrabassar la filla al marit en qualsevol moment si creia que per raons familiars era convenient lliurar-la a un altre home en matrimoni.

El poder al qual restaven sotmeses les esposes era l'anomenat manus (matrimoni cum manu), el qual corresponia al marit tan sols si era ja paterfamilias, és a dir, si no tenia ascendents masculins vius. Però si el marit era encara filiusfamilias, la manus sobre la seva dona corresponia al seu pare. El pare podia matar la filla quan decidís fer-ho, mentre que el marit o el seu paterfamilias només en els casos que la llei ho permetia.

Les formes de celebració dels matrimonis van canviar amb el pas del temps. A l'època arcaica, reservada tan sols als patricis, existia la confarreatio, un ritual religiós en el qual els nuvis compartien una torta de cereals (panis farreus) com a símbol de la futura vida en comú. En presència del Pontifex Maximus, del Flamen Dialis, de deu testimonis i després d'haver sacrificat una ovella a Júpiter Farreus, la núvia pronunciava la frase: Ubi Gaius ego Gaia (<<On tu ets Gaius, jo sóc Gaia>>). Així mateix, la manus sobre la dona passava al marit o al pare d'aquest. Ara bé, la confarreatio aviat va desaparèixer, però en substitució o simultàniament van aparèixer la coemptio i l'usus.

Els antics romans... van voler que les dones, tot i que fossin adultes, estigueren sota tutela, a causa de la seva lleugeresa d'esperit (propter animi leuitatem)... excepte les verges Vestals, les quals es va voler que fossin lliures; i així es va preveure a la Llei de les XII Taules (Llei de les XII Taules, Tabula IV, 1 )

 

La coemptio era un matrimoni per compra, al qual és possible que haguessin de recórrer els plebeus perquè els estava prohibida la confarreatio. L'usus té a veure amb la usucapió, és a dir, l'adquisició d'una propietat per un ús ininterromput durant un determinat temps (un any de convivència).

En tots els tipus de matrimoni, tant la dona adúltera (adulteri: stuprum) com aquella que havia begut vi podia ésser condemnada a mort (condemnades a morir de gana), segons una llei que havia dictat el mateix Ròmul (Dionís d'Halicarnàs, Antiquitats romanes 2, 25, 6). El vi, escriu Valeri Màxim, tanca la porta de la virtut i obre la porta als vicis (Valeri Màxim, Fets i dites memorables 6, 3, 9), i els membres de la família tenien el dret (ius osculi) de saludar les dones de la família amb un petó per saber si havien o no begut vi. Així mateix, en una des les disposicions de la llei de les XII Taules podem llegir que si una dona s'allunyava del marit durant tres nits l'any (trinoctium o trinoctis usurpatio), el marit perdia la manus sobre ella, que retornava a la potestat paterna. A l'època d'August es va aprovar la lex Iulia de adulteris (18 a. C.), amb la qual el delicte d'adulteri ja no podia ser jutjat domèsticament, sinó per un tribunal especial que condemnava la víctima a la relegatio in insulam, així com a fortes sancions patrimonials. Si la dona era descoberta dintre de casa mantenint una relació adúltera, la llei encara autoritzava al pare o al marit a matar allà mateix la filla o la dona. La llei, però, sembla ser que no fou prou efectiva, de fet tocà de ple la pròpia família imperial, i sembla que no s'aplicava, per no dir que l'acusació d'adulteri es va convertir en una arma política. La mateixa Júlia, la filla d'August, va ser relegada a l'illa Pandatària; i Messalina, l'esposa de Claudi, va arribar a prostituir-se en els bordells de la ciutat, per la qual cosa va ser condemnada a mort. El misogin Juvenal va arribar a preguntar-se: ubi nunc, lex Iulia, dormis? -On t'has adormit ara, llei Júlia?- (Juvenal, Sàtires 2, 37).

Si passem a la cerimònia, el costum preveia que un cop fets els auspicis i els sacrificis s'oferís un banquet a casa de la núvia; després aquesta era acompanyada sota la llum de les torxes fins a casa del marit (deductio in domum mariti), mentre els amics del nuvi cantaven cançons que lloaven la virilitat d'aquest i llençaven nous sobre els nuvis com a expressió de fecunditat i havent-se pronunciat el crit ritual (talasio) invocant el déu Talasius, Himen o Himeneu (Catul, Poema 61), una tradició des de que els romans van raptar les dones sabines. Arribats a la casa del marit, aquest entrava la núvia en braços, oferien als déus aigua i foc i pronunciaven el tradicional Ubi tu Gaius, ego Gaia. Ara bé, tot i que mitjançant el matrimoni els nuvis establien una convivència acompanyada de la maritalis affectio, és a dir, de la intenció d'ésser marit i muller, tot fa pensar que eren els paterfamilias els que tenien la primera i la darrera paraula sobre els futurs enllaços matrimonials. Un text del jurista Paulus és explícit al respecte:

 

No pot haver matrimoni sense el consentiment de tots, dels que es casen i dels que tenen la potestas sobre ells -nuptias consistere non possunt nisi consentiant omnes id est qui coeunt quorumque in potestate sunt- (Digest, 23, 2, 2).

 

Només si els nuvis eren sui iuris podia el matrimoni ser decidit lliurement per ells sols i dependre únicament del seu consentiment. També es posava al dit anular de la mà esquerra de la núvia l'anell, amb la creença que un nervi que partia d'aquest dit connectava directament amb el cor, un ritual màgic que cumplia el principi de contacte que mantindria els nuvis junts per sempre més.

A partir, però, del segle II a. C. va començar a caure en desús el costum segons el qual la dona passava a formar part de la família del marit i es va consolidar la forma de matrimoni sine manu. És possible que darrera d'aquest canvi legal s'amagués una raó patrimonial: amb el matrimoni amb manu la família de la dona perdia un hereu.El nou matrimoni atorgava a la dona més llibertat, ja que al continuar sota la manus del seu paterfamilias i no del seu marit, i perquè era més fàcil ésser abans orfa que vídua, adquiria la seva llibertat abans que si romangués sota la manus del marit. Si pertanyia a una família acomodada i moria el seu pare sense més hereus, podia passar a disposar d'un patrimoni personal relativament d'hora.

D'altra banda, des de finals de la república la dona va adquirir drets successoris i podien ser instituïdes com hereves en testament, inclús podien heretar del marit encara que no estiguessin amb ell in manus, per la qual cosa moltes dones del final de la república heretaven per una doble via: del pare i del marit. A més a més, una disposició legal tardorepublicana va obrir la porta de la successió als cognati, els parents per línia femenina, optant també en l'ordre succesori amb els sui i els adgnati, o parents per línia masculina, els únics que fins llavors podien concórrer a la successió. Aquests canvis s'han explicat pel fet que Roma, amb l'expansió imperial i les Guerres Púniques havia deixat molts orfes i moltes vídues, les quals, en absència de pare, marit o fill, passaven a ser titulars del seu propi patrimoni. Finalment, la concessió a les dones del ius liberorum les va exonerar de la tutela, sempre però amb la condició que haguessin parit tres fills, haguessin nascudes lliures, o si havien aconseguit la manumissió com a esclaves i havien adquirit la condició de llibertes. De totes maneres, exclosa la dona de la patria potestas ni podia adoptar mai ni podia exercir la tutela. Per no dir que tampoc eren freqüents les adopcions de dones.

En els primers segles, la dona no podia demanar el divorci, però, per contra, el marit sí que podia repudiar la dona si existia una causa justa. La disolució del matrimoni es consumava amb la fórmula tuas res tibi habeto (pren les teves coses amb tu), segurament les joies i els objectes personals.

Ara bé, al llarg de tota la història romana l'ideal de dona fou sempre aquella que només s'havia casat una sola vegada: la uniuira, com la Cornèlia mare dels Gracs, o l'Antònia Minor, filla de Marc Antoni i mare de l'emperador Claudi, les quals per suposat, tal com ens indiquen les inscricions funeràries, van ser dulcissimae, carissimae, amantissimae i castissimae.

 

Bibliografia

María José Casado Candelas, La tutela de la mujer en Roma, Valladolid, Universidad de Valladolid, 1972.

Percy Ellwood Corbett, The Roman Law of Marriage, Oxford, Clarendon Press, 1930.

Jane F. Gardner, Women in Roman Law and Society, Londres, Routledge, 1986.

Leo Peppe, Posizione giuridica e ruolo sociale della donna romana in età repubblicana, Milà, A. Giuffrè Editore, 1984.

Susan Treggiari, Roman Marriage. Iusti Coniuges from the Time of Cicero to the Time of Ulpian, Nova York, Oxford U. P., 1991.

Susan Treggiari, Roman Social History, Londres, Routledge, 2002.

Hans Julius Wolff, Written and Unwritten Marriages in Hellenistic and Postclassical Roman Law, Haverford, Pennsylvània, American Philological Association, 1939.

 

 

Web en construcció permanent