El ‘Boss’ regala una nit màgica al públic de BCN
RAFAEL TAPOUNET BARCELONA Memorable. Als seus 53
anys, Bruce
Frederick Joseph Springsteen va regalar ahir a Barcelona una nit per
emmarcar.
Amb les càmeres de la MTV com a testimonis (i còmplices),
el Cap va
brodar un concert d’aquells que deixen empremta. Dues hores i tres
quarts
d’entrega total. Més que a Nova York, més que a
Filadèlfia, més que a París.
[...]
Eren
les nou del vespre
tocades quan, entre l’estrèpit, dels
18.000 espectadors, els músics van sortir un per un i van ocupar el seu lloc a
l’escenari. A primera fila, Patti
Scialfa, Steve
van Zandt, Bruce Springsteen, Nils Lofgren i Clarence Clemons, el Gran
Home. Darrere,
l’impertorbable baixista Garry Tallent. Als extrems, el professor Roy
Bittan i
el teclista Danny Federici. Mig amagada prop del piano, la violinista
Soozie
Tyrell. I a la reraguarda, la bateria precisa i contundent de Max
Weinberg. La
mitjana d’edat superava el mig segle. Ningú, però, ho va
notar.
“Bona
nit, Barcelona. How are you?”. Amb sis paraules del Cap,
un rugit
col·lectiu i els
primers cops de bombo de The rising
n’hi va haver prou
per fer entrar al recinte en ebullició. I,
des d’aleshores, el
concert no va
deixar de pujar. En intensitat, en sentiment, en emoció. Una
muntanya russa que
va posar a prova la resistència d’un públic desbordat que
va aplaudir i va
corejar igualment els clàssics de sempre i les cançons de
l’últim disc del Boss.
La
primera mirada al passat va arribar amb
Prove it all night. Una
cançó
del 1978 que Bruce va cantar amb tota l’ànima i que va encadenar
amb la
impactant
Darkness on the edge of town, de la mateixa
època. “Gràcies.
Com esteu? —va dir en perfecte català de Nova Jersey—. Estic
content
d’estar aquí, però ara em cal una mica de silenci”. El
silenci era per
capbussar-se en una emocionant lectura d’Empty Sky, a
pèl, amb guitarra
acústica i harmònica.
Amb
Waitin’ on a sunny day va arribar l’apoteosi. La festa a la
pista i les
grades era més pròpia d’un final de concert, però
la vetllada tot just havia
començat. “Fantàstic!”, va cridar Springsteen a
l’acabar la cançó. Van
seguir
The promised land,
Worlds apart (amb un brutal duel de
guitarres
entre el Cap i Steve van Zandt) i un nou moment d’apassionament
amb
Badlands,
corejat per tothom.
Després
que She’s the one li donés a Max Weinberg l’oportunitat
de demostrar que
segueix sent el bateria més fiable del món, van arribar
la imparable
Mary’s
place (amb un Springsteen pletòric que va ballar sobre el
piano i va
lliscar de genolls), la contagiosa
Dancin’ in the dark
i
Countin’
on
a miracle, un pèl caòtica.
Moment
per al record. Bruce es va asseure davant el piano, va mussitar alguna
cosa
semblant a “especialment per a Barcelona” i va engegar en
solitari amb
Spirit
in the night, cançó del seu primer disc que
no havia tocat en cap dels concerts de la gira (va tenir alguns problemes per
recordar-ne la lletra). El regal no es va acabar aquí, ja que
a continuació va rescatar
Incident on
57th street, peça del seu segon disc igualment poc habitual
a les seves
actuacions.
El
primer bis
va ser demolidor.
Night,
Ramrod
i un
Born to run
de
treure’s el barret amb els llums del pavelló encesos. Déu
n’hi do. Menys
trepidant però més emotiu el
segon bis va recórrer
a
My city of ruins,
Born
in the USA
—una sacsejada elèctrica convertida en “una
pregària per la
pau”— i
Land of hope and dreams.
Si s’hagués acabat
llavors, tot
hauria estat perfecte, però el Cap encara va voler
recordar, en un
tercer bis que es reserva per a ocasions especials, que
Thunder road
és
la cançó més maca del món. “Barcelona
I love you”. I tots els
assistents van sortir del recinte amb els ulls esbatanats i la pell de
gallina.
165 minuts més vells, però molt més savis. Springsteen ho va tornar a fer. Text
extret de El
Periódico, 17
d'octubre de 2002 Perquè entengueu com es munta una crònica
|
|
Actualitzat 20/08/05 - Mestressa de l'espai: Laia Martín - Nota bene - Retorn a pàgina principal - Noves tecnologies, nous reptes en la convivència dels centres docents |