Crònica d'un concert


 

El ‘Boss’ regala una nit màgica al públic de BCN

  • Springsteen va dictar una memorable lliçó de rock and roll davant de 18.000 fans

RAFAEL TAPOUNET

BARCELONA 

Memorable. Als seus 53 anys, Bruce Frederick Joseph Springsteen va regalar ahir a Barcelona una nit per emmarcar. Amb les càmeres de la MTV com a testimonis (i còmplices), el Cap va brodar un concert d’aquells que deixen empremta. Dues hores i tres quarts d’entrega total. Més que a Nova York, més que a Filadèlfia, més que a París.

[...]

Eren les nou del vespre tocades quan, entre l’estrèpit, dels 18.000 espectadors, els músics van sortir un per un i van ocupar el seu lloc a l’escenari. A primera fila, Patti Scialfa, Steve van Zandt, Bruce Springsteen, Nils Lofgren i Clarence Clemons, el Gran Home. Darrere, l’impertorbable baixista Garry Tallent. Als extrems, el professor Roy Bittan i el teclista Danny Federici. Mig amagada prop del piano, la violinista Soozie Tyrell. I a la reraguarda, la bateria precisa i contundent de Max Weinberg. La mitjana d’edat superava el mig segle. Ningú, però, ho va notar.

            “Bona nit, Barcelona. How are you?”. Amb sis paraules del Cap, un rugit col·lectiu i els primers cops de bombo de The rising n’hi va haver prou per fer entrar al recinte en ebullició. I, des d’aleshores, el concert no va deixar de pujar. En intensitat, en sentiment, en emoció. Una muntanya russa que va posar a prova la resistència d’un públic desbordat que va aplaudir i va corejar igualment els clàssics de sempre i les cançons de l’últim disc del Boss. 

            La primera mirada al passat va arribar amb Prove it all night. Una cançó del 1978 que Bruce va cantar amb tota l’ànima i que va encadenar amb la impactant Darkness on the edge of town, de la mateixa època. “Gràcies. Com esteu? —va dir en perfecte català de Nova Jersey—. Estic content d’estar aquí, però ara em cal una mica de silenci”. El silenci era per capbussar-se en una emocionant lectura d’Empty Sky, a pèl, amb guitarra acústica i harmònica. 

            Amb Waitin’ on a sunny day va arribar l’apoteosi. La festa a la pista i les grades era més pròpia d’un final de concert, però la vetllada tot just havia començat. “Fantàstic!”, va cridar Springsteen a l’acabar la cançó. Van seguir The promised land, Worlds apart (amb un brutal duel de guitarres entre el Cap i Steve van Zandt) i un nou moment d’apassionament amb Badlands, corejat per tothom. 

            Després que She’s the one li donés a Max Weinberg l’oportunitat de demostrar que segueix sent el bateria més fiable del món, van arribar la imparable Mary’s place (amb un Springsteen pletòric que va ballar sobre el piano i va lliscar de genolls), la contagiosa Dancin’ in the dark i Countin’ on a miracle, un pèl caòtica. 

            Moment per al record. Bruce es va asseure davant el piano, va mussitar alguna cosa semblant a “especialment per a Barcelona” i va engegar en solitari amb Spirit in the night, cançó del seu primer disc que no havia tocat en cap dels concerts de la gira (va tenir alguns problemes per recordar-ne la lletra). El regal no es va acabar aquí, ja que a continuació va rescatar Incident on 57th street, peça del seu segon disc igualment poc habitual a les seves actuacions. 

            El primer bis va ser demolidor. Night, Ramrod i un Born to run de treure’s el barret amb els llums del pavelló encesos. Déu n’hi do. Menys trepidant però més emotiu el segon bis va recórrer a My city of ruins, Born in the USA —una sacsejada elèctrica convertida en “una pregària per la pau”— i Land of hope and dreams. Si s’hagués acabat llavors, tot hauria estat perfecte, però el Cap encara va voler recordar, en un tercer bis que es reserva per a ocasions especials, que Thunder road és la cançó més maca del món. Barcelona I love you”. I tots els assistents van sortir del recinte amb els ulls esbatanats i la pell de gallina. 165 minuts més vells, però molt més savis. Springsteen ho va tornar a fer.

Text extret de El Periódico, 17 d'octubre de 2002

Perquè entengueu com es munta una crònica

  • ¿Què suggereix el títol? Analitzeu-ne el verb i l'objecte directe des del punt de vista del significat.
  • ¿Què aclareix el subtítol? ¿Quin mot ha utilitzat el periodista per connotar? Per què creieu que el repeteix a l'inici del cos de la crònica?
  • Al primer paràgraf, hi ha un resum de continguts. ¿Quin to empra el periodista: objectiu, subjectiu, entusiasta, implicat, llunyà...? ¿Per què creieu que cita el cantant amb el seu nom complet?
  • La resta de paràgrafs segueixen cronològicament el recital, estratègia que permet ordenar el relat i anar-hi introduint els diferents elements. Classifiqueu els tres recursos lingüístics (subratllats al text i en color lila) que el periodista ha utilitzat per organitzar cronològicament el relat:
Enumeració de títols Sintagmes nominals amb referències d'ordre i temps Adverbis de temps
     
     
     
     
     
     
     
     
     
  • Fixeu-vos en l'expressió 'una muntanya russa'. És una metàfora, és a dir, una comparació encoberta. Refeu els termes de la comparació (X és com una muntanya russa).
  • Per què ha utilitzat la metàfora 'muntanya russa? Doneu-ne tres raons.
  • Un altre recurs que utilitza el redactor és la ironia. ¿Per què diu que en B. Springsteen es va adreçar al públic en un perfecte català de Nova Jersei? S'hi parla català a Nova Jersei (EUA)?
  • Amb quin sobrenom es coneix el cantant? I el saxofonista?
  • Trieu cinc expressions que transmetin la idea d'haver assistit a un concert excepcional (adjectius, ús del superlatiu, frases fetes...)
  • La crònica s'acaba amb una frase que inclou un pronom feble, 'ho'. ¿Sabríeu restaurar el referent? ¿Per què ha optat per aquesta fórmula?

Actualitzat 20/08/05 - Mestressa de l'espai: Laia Martín - Nota bene -

Retorn a pàgina principal - Noves tecnologies, nous reptes en la convivència dels centres docents