La final de
la Copa del Rei de bàsquet. El triomf blaugrana
Gasol impulsa
el Barça cap a la glòria a Màlaga
JOSÉ
CARLOS SORRIBES / MÀLAGA ENVIAT
ESPECIAL Estaven
en deute amb la gent
blaugrana i no podien ni havien de fallar. Van arribar a Màlaga
decidits que la
Copa del Rei fos seva, després del sonat fracàs als
vuitens de final de
l’Eurolliga, i ningú no ho va poder evitar. El Barcelona va
recuperar davant el
Madrid, a més a més, un títol que no guanyava des
del 1994. Un xaval de 20
anys, espigat com una girafa, va acabar decidint una final tensa, de
constants
vaivens i que va tenir el rei Joan Carles d’espectador privilegiat.
Segur que
va preguntar a la llotja qui era el número 16 del Barça.
Pau Gasol ha començat
a escriure a Màlaga una història única en el
bàsquet espanyol. L’alegria
va ser
tan gran entre els blaugranes que fins i tot el mateix Joan Gaspart va
pujar a
una de les grades superiors del pavelló per celebrar el triomf
amb els 200
seguidors del Barça. I va ser gran perquè l’èxit
va arribar amb suspens final,
cosa que ningú semblava imaginar vista la superioritat del
Barça en els dos
partits anteriors. L’equip d’Aíto es va agafar a Gasol, que ha
actuat a Màlaga
amb determinació i confiança més grans encara que
les seves enormes virtuts,
per superar un nefast segon quart, en què el Madrid va
redreçar un partit que
va tenir difícil de sortida. MÍNIMS
DUBTES El Barça juga amb
una sola velocitat: la cinquena. Així va sortir a una final que
arribava amb la
primera revenja després de l’ofensa de la Lliga passada.
velocitat, defensa i
triples van ser la seva recepta. Sense miraments ni actituds
conservadores.
Quan Scariolo va insinuar una defensa zonal, van arribar els primers
dubtes als
homes d’Aíto. Els problemes es van agreujar, i molt, al segon
quart. Al Barça
se li havia escapat el timó i navegava a la deriva. Tot al
contrari li passava
al Madrid, que va trobar en Alberto Herreros un timoner decidit. L’aler
va
anotar 18 dels seus 25 punts en el primer temps i va protagonitzar un
parcial
de 2-17 en quatre minuts d’aquell segon quart (31-41).
El
Barça, aquesta vegada, no es va arronsar. Després del
descans (36-43), va
tornar al joc disposat a convertir la seva defensa en una zona minada i
a
buscar els punts febles del Madrid sota el cèrcol. És a
dir, a buscar els
enormes braços de Gasol. L’aler va demanar la pilota una vegada
i una altra per
anotar o buscar una falta. Així va arribar fins als 25 punts,
amb 12 de 14 tirs
lliures en una final, en un partit en què cada encert és
un enorme botí. A
principi de temporada es demanava silenci al Palau cada cop que Gasol
era a la
línia de personal, per por que fallés. MIRADA
AL FUTUR El Madrid va viure
una colossal pájara al tercer quart. Va malviure amb
dues cistelles i
cinc tirs lliures, amb Herreros frenat per un gran De la Fuente. El
Madrid,
però, no va entregar la tovallola, perquè va provocar un
petit col·lapse al
Barça amb una defensa zonal i Raül perseguint de forma
personalitzada
Jasikevicius. Els blancs van tenir la seva oportunitat fins al final,
encara
que es van equivocar al no buscar el triple de la pròrroga
(Struelens va anotar
sota del cèrcol) i, a més a més, en els dos
últims segons Iturbe va fallar dos
tirs lliures.
Van
ser detalls negatius. Per a l’equip d’Scariolo va resultar molt
més greu el
pobre rendiment de Djordjevic. Aquesta vegada no va poder decidir un
duel
igualat. Fins i tot va caure eliminat per faltes abans que el matx
entrés a
l’últim minut. Tres partits en tres dies comencen a ser massa
per al veterà
base serbi. La Copa no era seva. Era d’un xaval de 20 anys. Mirin-se’l
bé.
Aviat no jugarà a Espanya. Se n’anirà a provar sort,
d’aquí un any o dos, amb
els monstres de la NBA. Text
extret de El
Periódico, 19
de març de 2001 |
|
Actualitzat 20/08/05 - Mestressa de l'espai: Laia Martín - Nota bene - Retorn a pŕgina principal - Noves tecnologies, nous reptes en la convivčncia dels centres docents |