Gèneres
periodístics |
L'article
d'opinió |
1. Formar l'opinió
Com? Abocant la mirada sobre la realitat: la notícia
Un bon exercici per a la
detecció de temes sobre els quals opinar és la lectura
del diari com a indicador del que
preocupa socialment.
El plantejament és ben senzill: llegir el diari cada dia durant
un parell de mesos i
redactar en grup un article d’opinió sobre un tema d’actualitat.
És bo embarcar-s'hi sense cap idea preestablerta. La
pauta inicial va ser: “Anem llegint, anem
triant notícies i a veure cap a on tirem”. La primera sorpresa
va ser que hi
havia una gran coincidència en el tema de fons de les
notícies que nois i noies
anaven escollint: terrorisme, discriminació, salut, joventut i
violència,
ensenyament.
2. Reflexionar sobre el que passa: redacció d’un article d’opinió
En una segona fase, van triar i comentar articles d’opinió d’autors/es i també, cartes al lector. Internet ens posa a l’abast material de diverses procedències ideològiques i idiomes, fet que val la pena d’aprofitar.
Per a la redacció, les orientacions i els requisits van ser senzills:
- Que utilitzessin sempre i en tot cas la clàssica estructura tripartita de la seqüència progressiva: exposició de la idea, desenvolupament de l’argumentació i conclusió més o menys oberta.
- Que l’exposició enunciés de forma clara les intencions, centrés l’enfocament que s’hi vulgui donar, tant des del punt de vista del fons com de la forma (ironia, duresa...), i que no fos gaire llarga.
- Que el nucli central, sent el més ampli pel que fa a l’espai, es dividís en tres parts utilitzant els connectors adequats sense gaires pretensions inicials (d’entrada, n’hi ha prou amb els senzills “En primer lloc”, “En segon lloc”, etc.). Cadascuna de les parts hauria de ser, si fa no fa, d’igual llargada i haurien de mirar d’evitar les repeticions i les divagacions que no duen enlloc i/o distreuen la persona que el llegirà.
- Que la conclusió fes de fermall: ha de fer lluir el vestit i deixar un bon gust de boca o, si convé, una contundent empremta.
En fer-ho en grup, la construcció és molt més atractiva i el resultat més ric. Es parteix d’un tema, se seleccionen unes notícies que el fonamentin i en certifiquin l’existència / latència. A partir d’aquest moment cal posar sobre la taula les qüestions: Què passa? Per què passa? Com ens afecta a cadascun de nosaltres? Què volem dir-ne? Com ho podem dir?
Aleshores, es procedeix a una primera redacció respectant l’estructura proposada. Un cop elaborat aquest esborrany, cal resoldre els entrebancs i l’eterna pregunta de com continuem. Per exemplificar el procés de construcció, explicaré com vam redactar l’article Jo, tu, ell... nosaltres.
Primer, van gestar el fons començant per trobar la idea central i, a partir d’aquí, anar estirant el fil. Definir què és la discriminació à Què ens fa rebutjar l’altra persona à la por de perdre coses nostres (embrió del títol) à quines coses? à la identitat, el poder, la feina... à el nostre és còmode perquè ens és conegut à no ens agrada el diferent perquè no ho coneixem à etiquetem i rebutgem à és més fàcil pensar que és dolent à el desconegut provoca inseguretat à la nostra cultura ens instal·la en la seguretat à contra el risc, el rebuig à idea: el nosaltres és cultural, estenguem el plural a tothom.
Després d’haver pres bona nota del resultat de la pluja d’idees anterior, ens vam centrar en la forma. Teníem clar de què parlar i l’orientació, però això només ens donava quatre línies d’introducció: ens diem democràtics però contínuament discriminem (enunciat). A partir d’aquí, com continuar? Es va optar pel camí que semblava més senzill: faríem servir com a primer argument: les mateixes notícies, cosa que posaria, amb un deix d’objectivitat i de manera clara, la qüestió sobre la taula i, en comptes de fer-nos dir passa tot sovint, vam decidir explicitar-ne la periodicitat i la diversitat de formes. Com? Construint quatre paràgrafs encapçalats per les dates de les notícies escollides i seguides per un breu relat dels continguts.
Segon nucli argumentatiu: causa de la discriminació. Vam decidir fer-la valer mitjançant afirmacions i desenvolupament d’aquestes emprant tècniques analògiques (comparacions i metàfores pròpies del seu entorn, és important d’insistir-los que el que viuen i senten també té força expressiva i ha de ser la pedrera del seu estil).
Tercer nucli argumentatiu: destapada la causa, cal veure’n els agents. Entren en acció les preguntes retòriques que, per cert, és una tècnica que, quan la comencen a fer servir, n’acaben addictes fins al punt que acabes lluitant-hi en contra i dient-los que ja n’hi ha prou.
Per acabar, es va acordar un missatge d’optimisme que lligués amb el títol que havia anat sorgint en les discussions (Jo, tu, ell... nosaltres, perquè remetia al context escolar i perquè insinuava el sentit del discurs que anaven construint) i que contrarestés el toc un pèl demagògic on havien anat a parar. I, aleshores, va sorgir el record del poder digital: davant dels dictats de veus alienes, la xarxa ens permet dir nostra arreu: pot esdevenir un mitjà per construir un futur més plural, més ric, més de tots i cadascun de nosaltres. Per exemplificar-lo i continuant amb la línia analògica van acordar una comparació: el calidoscopi.
La meravella de tot el que explicat és que no responia a cap pla previ: va anar sorgint de l’experiència i de la confiança. Molt especialment de la confiança d’un diari en els escolars del país i d’un centre –l’IES Salvador Espriu de Barcelona– en el seu alumnat al qual ha delegat la tasca de retratar-ne la convivència en una publicació que edita periòdicament, la revista <<Sinera>>.