“ Sergio Spaggiari ens va posar l’exemple de la partida d’escacs: cap persona no pot tenir un programa fet des del principi per jugar una patida; pot pensar en una estratègia guanyadora, però aquesta realment ho serà només si es tenen en compte els moviments de l’adversari. Aquesta situació és similar en el nostre camp: cal estar atents als senyals que ens envien els nens per respondre a les seves necessitats.
Això no vol dir pas que no hi hagi d’haver una organització en el pensament i l’acció, però sí que hem de deixar espai per allò que serà imprevisible.
Els mateixos teòrics de la complexitat diuen que l’ordre real deriva d’un desordre, de quelcom caòtic, i que en aquestes situacions caòtiques sempre hi ha un fil d’ordre a partir del qual és possible construir una altra situació. “
VVAA (1989).
Viatge pedagògic a les
ciutats italianes de Reggio
de l’Emília i Bolonya; Experiències,
13, p 15