La perspectiva sistèmica: alguns postulats

En qualsevol tasca que suposi relació i comunicació entre les persones en el marc de la institució escolar hem de poder acceptar la complexitat inherent a aquest tipus de situació. Si, a més, aquesta relació es dóna entre persones de dins de la institució i de fora el grau de complexitat és major. Aquesta és la situació que trobem en la col.laboració de les famílies amb l’escola dels seus fills. Família i escola són dos sistemes que comparteixen la tasca educativa dels infants.

El model d’interpretació que presideix moltes de les nostres actuacions es basa en el patró d’aproximació científica a la realitat que ens envolta i que focalitza l’observació dels fets des de la perspectiva de les causes i els efectes d’un determinat fenòmen. Aquesta visió lineal, que és vàlida per a fenòmens del camp de les ciències (física, química,…), té les seves limitacions quan la utilitzem per a intentar entendre les relacions dins de la família, les relacions dins l’escola, les relacions entre la família i els professionals que treballen a l’escola,…

La concepció sistèmica de la realitat, com a lectura alternativa a aquesta visió mecanicista-causal, permet una millor comprensió de la realitat, al contemplar aquesta complexitat i fonamentar les intervencions a partir de l’estudi de les interaccions entre els diferents sistemes i subsistemes en els que estan immersos els individuus.

La perspectiva sistèmica, quan s’incorpora com a forma de pensament per a la comprensió dels fenòmens comunicatius, permet trobar explicacions del comportament de la persona basades en el contextos relacionals en els que es mou, fugint de l’estudi dels aspectes intrapsíquics individuals. Des d’aquest nou enfoc, les actuacions personals deixen de tenir significació "per se" i prenen tot el seu valor comunicatiu en el marc dels sistemes relacionals en que aquelles es dónen.

Entendre la col.laboració entre l’escola i les famílies des d’aquesta visió pot obrir noves lectures de les situacions comunicatives entre ambdós sistemes i, com a conseqüència d’aquesta redefinició, arribar a definir canals de comunicació i eines que afavoreixin una millor col.laboració.

Els orígens de la concepció sistèmica es sitúen entre els anys 1940 i 1950, moment en que Ludwig Von Bertalanffy, amb la finalitat d’arribar a la comprensió dels fenòmens socials i naturals que l’enfoc mecanicista de les ciències no podia explicar, va enunciar la Teoria General de Sistemes. Va definir un "sistema" com:

"Conjunt d’interaccions formalitzades entre elements que ténen una història comú. S’han lligat en el temps, diferenciant-se del seu entorn, a la vegada que participen en ell i amb ell, creant el seu propi context. Els seus elements no tant sols interactúen entre si, sinò que també ho fam amb el medi en el que estàn immersos. Sistema és, per tant, una totalitat que funciona per la interdependència de les seves parts entre si i amb d’altres sistemes que els envolten."

Aquesta aportació de Von Bertalanffy, junt amb la de Bateson i d’altres autors va perfilar la base conceptual del model interaccional o pragmàtic de la comunicació humana de Watzlawick i colaboradors. Aquests autors van establir els "axiomes exploratoris de la comunicació".

Bassedas i altres (1989) descriuen alguns dels conceptes que deriven de la Teoria General de Sistemes, que permeten una millor comprensió de la institució familiar i de la institució escolar com a sistemes, segons la definició de Von Bertalanffy:

• la causalitat circular: interacció contínua i recíproca entre els fenòmens, que defuig d’una lectura intrapsíquica del comportament
• la realitat com a conjunt de sistemes: l’individu està immers en una realitat on coexisteixen diversos subsistemes, cadascún amb les seves regles, estructura i ideologia
• les propietats dels sistemes oberts: totalitat (el sistema és més que la suma de les parts), equifinalitat (idèntics resultats poden tenir orígens diferents) i autoregulació (preservar l’estabilitat del sistema de les influències exteriors i interiors)
• homeòstasi i canvi.el sistema intenta mantenir l’equilibri entre les dues tendències contraposades
• estructura, procés i context: estudi i treball amb les famílies centrant-se en l’estructura familiar (Minuchin), en el procés (Watzlawick) o en el context (Selvini-Palazzoli)

Tant els centres educatius com les famílies poden considerar-se com a "sistemes" perquè ténen una organització determinada, estan formats per persones que interactúen entre si i ténen una funció molt concreta que uneix als seus components.

El model sistèmic és, doncs, un model epistemològic per entendre les relacions humanes. Permet allunyar-se de l’estudi dels fenòmens intrapsíquics individuals per acostar-se als sistemes relacionals en què l’individu està immers, arribant a una nova definició del comportament dins del marc relacional. Per exemple, en comptes de dir "aquest nen és incontrolable" direm "en aquestes circumstàncies no podem controlar a aquest nen".

Situant-nos en aquest marc de referència i revisant les aportacions que han fet les escoles de teràpia familiar, podem anar definint alguns dels aspectes que poden ajudar-nos a entendre millor els fenòmens comunicatius i a disposar de més elements per a la intervenció en el treball de col·laboració dels professionals que treballem a les escoles amb les famílies.

Per exemple, si agafem els axiomes de la comunicació enunciats per Watzlawick (1989), podem reflexionar sobre les implicacions que aquests conceptes ténen en la col·laboració escola-família.

També podem estudiar l’aplicabilitat de les estratègies desenvolupades en el camp de la terapia familiar al context escolar.