LA REPRODUCCIÓ DE L'OBRA D'ART

Fins ara els procediments tractats han estat procediment que possibilitaven per un costat realitzar obres úniques i permanents, i de l'altre hem vist procediment que integraven el factor de canvi i invariabilitat de l'obra o que fins i tot només en permetien la seva existència temporal, esdevenint una obra de caràcter efímer. Tot i així alguns dels procediment descrits l'obra podia ser reproduïda, se'n podien fer còpies per a ser distribuïdes i exhibides en diferents llocs. Aquest és el cas d'algunes de les propostes de vídeo art, i també de les produccions de netart que poden ser consultades quan l'ordinador reprodueix la informació continguda en un fitxer i ens la fa visible a través de la pantalla. En aquest apartat abordarem les tècniques que permeten la reproducció d'imatges o objectes, amb les que es poden obtenir no una obra original sinó còpies totes iguals a partir d'un prototip.

Des d'antic s'han utilitzat procediments de reproducció d'imatges o d'elements tridimensionals, però serà a partir del perfeccionament tècnic, de la mecanització d'aquests procediments i de la seva conseqüent expansió que influiran de manera directament en el món de l'art i, sobretot, tindran un impacte i una repercussió social i econòmica molt gran. La possibilitat de reproduir imatges permetrà la seva major difusió i per tant, les possibilitats d'accés a nous coneixement i informació a molt més gent. La reproductibilitat farà possible la comunicació visual de masses, la circulació d'imatges entre un gran nombre de consumidors.

L'obra d'art múltiple i l'obra d'art única

Un dels elements que aportarà l'ús de tècniques de reproducció en el món de l'art serà el d'entendre que l'obra d'art no ha de ser un objecte únic, fet per les mans d'un artista, amb unes característiques pròpies irrepetibles, impossibles de tornar a fer idènticament. Aquest caràcter d'unicitat dóna un valor afegit a l'obra talment com si aquesta fos una joia o un objecte sagrat. Aquesta idea, tot i que encara és completament vigent en els nostres dies, s'anirà esberlant, assumint que hi poden haver diferents exemplars d'una mateixa obra (perdent-se així el valor afegit del fet de ser 'única') i essent acceptat que la confecció i reproducció de l'obra pot ser feta mecànicament sense intervenció manual directe. Si pensem en el cinema el valor d'unicitat de l'obra no té valor i la reproductibilitat de les obres permet la seva difusió. Amb gran part de la fotografia passaria exactament el mateix, també amb els gravats i avui dia amb les imatges generades electrònicament. Actualment aquesta idea és assumida tot i que durant molt de temps les obres que es podien reproduir eren considerades menors (una pintura era més valorada que no pas un gravat) o fins i tot no eren acceptades dins del món de l'art com passà durant una època amb la fotografia perquè utilitzava procediments mecànics i perquè se'n podien fer còpies.

L'original i la còpia

Quan parlem de reproducció cal que tinguem en compte un distinció. Utilitzem aquest terme quan parlem de la o les còpies fetes a partir d'un original, o sigui es reprodueix una obra única i les reproduccions no són res més que això: simples còpies, no autèntiques com l'original. Les fotocopiadores ens permeten fer reproduccions d'originals, l'escàner permet capturar imatges ja realitzades obtenint-ne una còpia electrònica, amb diapositives podem reproduir també una imatge ja existent fotografiant-la. Al llarg de la història s'han fet còpies d'obres d'art úniques perquè aquestes fossin difoses, cada dia estem més acostumats a veure reproduccions de l'art i no pas originals. Les còpies es fa fotogràficament o electrònicament, i anteriorment es feien gravats que imitaven les característiques de les pintures. Això ha permès que el coneixement artístic fos difós sense tenir contacte directe amb les obres.

Altrament també s'empra el terme reproducció quan parlem de la producció d'objecte o imatges iguals que tenen el mateix disseny. En aquest cas no hi ha còpies sinó obres iguals amb el mateix valor. Ja hem posat abans l'exemple de la fotografia o del cinema. Per a aconseguir obres totes iguals normalment es necessita partir d'un element base que en permet la reproducció: en el cas de la fotografia química i la aquest elements és el negatiu; en el cas dels gravats és la matriu a partir de la qual es fan les còpies; en el cas de les cintes de vídeo pot existir una cinta mare de la qual se'n fan còpies, però amb els arxius digitals o d'altres suports electrònics la reproducció és infinita, cada arxiu pot ser reproduït i de la reproducció se'n poden fer noves còpies.

Cal distingir inicialment els conceptes esmentats perquè seran importants per a jutjar i reflexionar sobre l'ús i possibilitats de les tècniques de les quals es parlarà.

TIPUS DE TÈCNIQUES DE REPODUCCIÓ

Podem agrupar les tècniques de reproducció segons els suports i procediments que utilitzen i el tipus d'obres que generen. Però també serà important veure quina incidència tenen en el període històric que han estat utilitzats, l'ús que se n'ha fet i la repercussió que han tingut en el món de l'art o en d'altres àmbits de la comunicació.

Segons el suport tècnic podem anomenar:

-Gravat i estampació

-Fotografia

-Videografia

-Procediments digitals

-Emmotllat

Una mica d'història de l'evolució de la reproducció de les imatges

La utilització de procediments de reproducció d'imatges és molt antic. Ja en les coves prehistòriques trobem pintures fetes emprant la mà com si fos una pintura per Estergir. També durant l'edat de ferro es comencen a utilitzar motlles per a reproduir petits objectes (fíbules, anelles…). A Mesopotàmia es fabricaven segells de forma cilíndrica gravats amb imatges o textos que després s'imprimien a sobre les tauletes de fang fent-hi rodar el segell. També s'havien emprat plantilles o segells per a estampar teixits. Tot i així la densificació de la reproducció d'imatges no s'inicia fins a la baixa Edat Mitjana, quan es generalitza l'ús de la xilografia (el gravat sobre fusta) com a tècnica de gravat i estampació. Aquest procediment es començà a difondre a Europa a mitjans del segle XIV i es generalitza al segle XV. El gravat a la fusta s'utilitzava per a produir imatges de consum popular: estampes religioses, cartes, calendaris. La impressió es feia d'un sol color i després les estampes es coloraven. A partir del segle XVI la producció xilogràfica es veu progressivament desplaçada pel gravat sobre planxes de coure que permetia fer més detalls que el procediment amb fusta. En aquests moments les tècniques del gravat ja no estaran només en mans dels artesans sinó que el artistes les començaran a utilitzar per a fer obres originals o per a copiar obres d'art fetes amb d'altres procediments. Comença doncs a ser possible la circulació i el coneixement d'escultures i pintures a través de les seves reproduccions. Tot i així aquests materials, tan la fusta com el coure, no permetien fer tirades gaire llargues, ja que eren materials que es desgastaven.

No serà fins al segle XVIII quan Bewick posa en circulació la xilografia feta amb blocs de fusta dura que permet fer tirades més llargues i resultats similars als de les planxes de metall. Al mateix any un compositor txec Senefelder inventa la litografia un procés d'estampació amb matrius de pedra. Aquests dos invents seran decisius per a millorar la qualitat de la reproducció de les imatges i per a poder-ne fer una producció més gran, tot i que encara no mecanitzada. Aquests procediments tenen una influència capdal en la premsa escrita que des del segle SVIII és pràcticament tota premsa il·lustrada. Tornem a destacar que tots aquests processos encara són manuals. No serà fins a principis del segle XIX que s'iniciarà la reproducció mecànica d'imatges amb l'aparició de les primeres premses accionades mecànicament. Si ens hi fixem l'evolució tècnica de la reproducció d'imatges es desenvolupa paral·lelament al procés d'industrialització i l'expansió dels canals i vies de comunicació que faciliten l'intercanvi entre zones allunyades.

Els processos d'impressió mecanitzats s'incorporen ràpidament a les rotatives dels diaris. Les possibilitats de reproduir il·lustracions contribueixen als inicis de la publicitat comercial que troba en aquests processos un mitjà idoni per a arribar massivament a la gent.

Aquest bast territori d'imatges que circulava per la premsa serà ampliat amb l'aparició de la fotografia i amb la seva futura reproducció impresa. La fotografia treballa amb imatges preses directament de la realitat, fet que n'augmentà el seu interès, la seva capacitat de suggestió, de seducció i el seu valor de veracitat. Amb la fotografia augmentarà de manera considerable el consum massiu d'imatges en l'àmbit privat i en l'àmbit públic. El cinema aparegut al 1895 ampliarà l'horitzó de l'imaginari fent possible l'emmirallament en un món d'imatges en moviment que arriben també a un gran nombre d'espectadors. La imatge electrònica possibilitarà la convivència quotidiana amb les imatges en moviment a través dels aparells de televisor instal·lats a les cases i el fet que comunicativament un gran nombre de gent estigui rebent el mateix missatge al mateix moment. El vídeo eixamplarà el camp de consum privat d'imatges, les opcions per escollir el producte i també la possibilitats no ja de ser espectador d'imatges sinó també de ser-ne el productor. Els mitjans digitals (fotografia, vídeo, transmissió d'imatges a través d'internet o via satèl·lit) faran augmentar el nombres d'imatges transmeses i de la informació generada a través d'elles. Aquests canals possibiliten poder accedir a qualsevol moment des de qualsevol punt tan a reproduccions d'obres d'art com a d'altres tipus d'imatges i també permeten a qualsevol persona tenir els instruments bàsics per a poder fer reproduccions o creacions pròpies que després poden ser reproduïdes.

L'evolució dels mitjans de reproducció ha influït de manera determinant en la circulació de la informació, en la manera com aquesta informació afecta al conjunt de la societat. La comunicació visual de masses ha tingut una incidència capdal en la determinació de gustos, en els formes de pensament i de comportament, essent un dels elements bàsic del món d'avui dia.


Les possibilitats reproductores han desembocat per un costat que es pogués fer una difusió més gran de les obres d'art a partir de reproduccions fotogràfiques o d'altra mena, fins i tot que alguns artistes s'apropiessin de reproduccions de grans obres d'art per integrar-les a les seves obres, modificant-les, contrastant-les amb d'altres elements, etc. També s'ha entrat en un procés d'elaboració de productes comercials a partir de la imatge d'una obra d'art o simplement a apropiar-se'n per a parlar d'una cosa totalment aliena al contingut de l'obra, entrant en un procés de degradació del valor d'aquesta i de producció de reproduccions emmarcades dins del gust kitsch.

     

1. Múltiples productes que utilitzen la imatge de la Gioconda de Leonardo.
2. Jean-Pierre Yvaral, Mona Lisa sintetitzada, 1989. Fet amb llenguatge numèric.    3. Lillian Schwartz, Mona/leo, 1987.
4. Andy Warhol. Doble Mona Lisa, 1963, serigrafia sobre tela, 72,4x94,3. Col·lecció Menil, Houston.

LECTURA: obra única o obra reproduïble?

BENJAMIN, Walter: L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica.
Barcelona: Clàssics del Pensament Modern. Edicions 62 / Diputació de Barcelona, 1993, pàg.33-34 .

En principi. l'obra d'art ha estat sempre reproduïble. Allò que uns homes han fet, sempre ho han pogut tornar a fer uns altres homes. Tal reproduccions eren realitzades pels alumnes a fi d'exercitar-se en l'art, pels mestres a fi de difondre les obres i, finalment, per terceres persones simplement àvides de guanys. La reproducció tècnica de l'obra d'art és, en canvi, quelcom nou que s'imposa en la història de manera intermitent, a batzegades sovint allunyades l'una de l'altra, però sempre amb una intensitat creixent. Els grecs tan sols coneixien dos procediments per a la reproducció de les obres d'art: la fosa i l'encunyació. Bronzes, ceràmica i monedes eren les úniques obres d'art que estaven en condicions de produir a l'engròs. Totes les altres eren singulars i no reproduïbles tècnicament. Amb la xilografia, les arts gràfiques esdevingueren per primera vegada reproduïbles tècnicament; i passà molt de temps abans que, amb la impremta, l'escriptura no esdevingués també reproduïble. Les enormes mutacions que la impremta, és a dir, la reproductibilitat tècnica de l'escriptura, ha suscitat en la literatura són ben conegudes. Però constitueixen tan sols un cas, per bé que sens dubte especialment important, del fenomen que aquí considerem a escala de la història mundial. Durant l'Edat Mitjana, a la xilografia s'hi afegeixen l'aiguafort i la calcografia, com també, a principis del segle XIX, ho fa la litografia. Amb la litografia, la tècnica de reproducció aconsegueix un grau substancialment nou. Molt més eficaç, el procediment, que, a diferència de la incisió del dibuix en un bloc de fusta o el gravat sobre una planxa de coure, s'aplica sobre una superfície de pedra, donà per primera vegada a les arts gràfiques la possibilitat no solament d'introduir en el mercat els seus productes a l'engròs (com ja succeïa abans), sinó també de fer-ho donant als productes configuracions cada dia noves. Gràcies a la litografia, les arts gràfiques es trobaren en condicions d'acompanyar de manera il·lustrativa la dimensió quotidiana. Començaren a marxar al pas de la impremta. Però ja des del començament, pocs decennis després de la invenció de la litografia, van quedar superades per la fotografia. Amb la fotografia, dins el procés de la reproducció figurativa, la mà es va veure per primer cop descarregada de les seves obligacions artístiques més importants, les quals a partir d'aleshores recaigueren sobre l'ull que esguardava a través de l'objectiu. Com que l'ull és més ràpid copsant que no la mà dibuixant, el procés de la reproducció figurativa s'anà accelerant fins al punt de poder marxar de costat amb la paraula. L'operador cinematogràfic, en el seu estudi, fent girar la maneta, aconsegueix de fixar les imatges amb la mateixa velocitat amb què parla l'actor. Si en la litografia ja es trobava virtualment latent el diari il·lustrat, en la fotografia s'amagava el film sonor. La reproducció tècnica del so s'emprengué a finals del segle passat. Aquests esforços convergents han anat prefigurant una situació que Paul Valéry defineix amb aquesta frase: "Talment com l'aigua, el gas o el corrent elèctric entren, gràcies a un esforç gairebé nul, tot i venir de lluny, a les nostres habitacions per tal d'atendre les nostres necessitats, així mateix serem proveïts d'imatges i de seqüències de sons que es manifestaran al més petit gest, quasi a un senyal, desapareixent tot seguit." Pels volts de 1900, la reproducció tècnica havia arribat a un nivell que li permetia, no solament de prendre com a objecte el conjunt de les obres d'art pervingudes i de modificar-ne profundament els efectes, sinó també de conquerir-se un lloc específic entre els distints procediments artístics. Per a l'estudi d'aquest nivell no hi ha res tan instructiu com la manera en què les seves dues diverses manifestacions -la reproducció de l'obra d'art i l'art cinematogràfic- han repercutit sobre l'art en la seva forma tradicional.

TÈCNIQUES DE GRAVAT I ESTAMPACIÓ

Les tècniques d'estampació o d'impressió són aquelles que permeten reproduir imatges sobre una superfície, ja sigui aquesta de paper, de roba, de plàstics, de metall, etc. al llarg dels temps aquestes tècniques han anat evolucionant apareixent-ne de noves i abandonant les precedents o perfeccionant les ja existents. Són tècniques que han estat utilitzades per a reproduir i difondre documentació (ja sigui text o imatges) i tingueren una expansió molt gran a partir de la invenció de la impremta el segle XV. A part d'aquest ús dirigit a la difusió d'informació aquestes tècniques han estat àmpliament utilitzades per la creació artística.

La multiplicació de les imatges s'aconsegueix amb l'ESTAMPACIÓ O L'IMPRESSIÓ que no és res més que transferir (generalment per pressió) a sobre d'una superfície, una imatge que tenim en una MATRIU, la qual serà prèviament entintada. Així obtenim el que s'anomena ESTAMPA, el suport amb la imatge ja transferida.

LA MATRIU és el model, el prototip o la plantilla que ens permet anar copiant la imatge. Aquesta matriu pot ser de diferents materials i pot haver estat feta seguint diferents procediments. Aquestes dues característiques implicaran que la impressió o l'estampació es porti a terme seguint una o d'altra metodologia.

Pot ser que la matriu es faci GRAVANT a sobre d'un material per aconseguir un relleu (com si fos un tampó o un segell de goma) aconseguint que la part en relleu es pugui entintar i estampar-la en una superfície. Així parlem de GRAVAT quan ens referim a tots aquells procediment que per obtenir la matriu graven algun tipus de material: fusta, pedra, metall, goma…

També podem obtenir una matriu a través de plantilles o reserves que impedeixin que la tint arribi al paper en determinats llocs. En d'altres casos seran determinades substàncies químiques que ajudaran a mantenir la tinta en determinats punts d'un material i poder-la transferir en un suport.

Aquests són alguns dels exemples que seran tractats a continuació a partir de les diferents tècniques de gravat i estampació. Cal també esmentar que actualment la tècnica ha aconseguit que la matriu desaparegui físicament i tan sols sigui un conjunt de codis de zeros, emmagatzemats dins d'un ordinador, que es transmeten directament a la impressora que, o bé transferirà la tinta a la imatge injectant-la o bé digitalment transferint el tóner.

CLASSIFICACIÓ DE TÈCNIQUES segons tipus d'estampació i material de la matriu

TIPUS ESTAMPACIÓ	MATERIAL MATRIU
EN RELLEU	Sobre fusta      XILOGRAFIA	-a fibra o a fil     -a contrafibra o a testa     -planxa tallada      (mètode Munch)     -sistema japonès     -Leucogràfic
EN RELLEU	Sobre linòleum      LINOLEOGRAFIA
AL BUIT	Sobre metall      CALCOGRAFIA	Incisió directe         Incisió indirecte         Addició	Punta seca   burí   Mezzotinta   Ruletes (puntejats...)   Aiguafort   aiguatinta   Vernís tou   Reserves fotomecàniques     carborúndum   Adhesius
PLANOGRÀFICA	Sobre pedra      LITOGRAFIA      Sobre planxa OFFSET	Tinta     Llapis     Paper report     Retoladors     ...      Procediments manuals o fotomecànics
PLANOGRÀFICA	Sobre seda      SERIGRAFIA	-Tapat directe     (plantilles, goma aràbiga...)     -Emulsió sensibilitzada     (repromaster, fotolits)
EN RELLEU     AL BUIT	Sobre cartó	Collagraph     Plantillatge     Altres addicions
AL BUIT	Sobre plàstic	Pirogravat      Punta seca     Dissolvents
EN RELLEU	D'altres	-Gomes (tampons, matrius a partir de     mitjans fotomecànics)     -Guix (planxes)     -Materials texturats     (suro, teles, reixes...)

RECURSOS I BIBLIOGRAFIA

Sobre la reproducció de l'obra d'art

o BENJAMIN, Walter. L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica. Barcelona: Edicions 62 / Diputació de Barcelona, 1993.

Sobre tècniques de gravat i estampació

o MARTÍNEZ MORO, Juan. Un ensayo sobre grabado (A finales del siglo XX). Santander: Creática Ediciones, 1998.
Aquest llibre ofereix vies d'interpretació del grabat contemporani més enllà de la seva consideració tècnica i procedimetnal. L'autor ofereix una reflexió teòrica que analitza la relació del grabat amb motiu centrals de l'estètica i la pràctica artística moderna.

o VIVES, Rosa. Del cobre al papel. La imagen multiplicada. Barcelona: Icaria Editorial, 2000.
És una guia per a l'estudi del gravat. Es fa una explicació detallada, entre d'altres d'aspectes sobre: les característiques pròpies de l'obra seriada, l'anàlisi i identificació de gravats, la seva conservació i comercialització.