DE LA TERRA A LA LLUNA
Capítol I
EL GUN-CLUB
Durant la guerra
federal dels Estats Units, un nou club molt influent va establir-se a la ciutat
de Baltimore, en ple Maryland. Ja és sabut amb quina energia l'instint
militar es manifesta en aquell poble d'armadors, de mercaders i de fabricants.
Senzills comerciants saltaren de llurs taulells per improvisar-se capitans,
coronels, generals, sense haver hagut de passar mai per les escoles d'aplicació
de West-Point 1; ingualaren de seguida en "l'art de
la guerra" llurs col·legues del vell continent, i, com aquests,
obtingueren victòries a còpia de prodigar les bales de canó,
els milions i els homes.
Però en el que els americans ultrapassaren singularment els europeus
fou en la ciència de la balística. No perquè llurs armes
arribessin a un més alt grau de perfecció, sinó perquè
oferien dimensions inusitades i tingueren per conseqüència un abast
desconegut fins aleshores. Pel que fa a trets rasants, directes, parabòlics,
oblics o de retop, res no havien d'envejar-los els anglesos, els francesos i
els prussians; però, en canvi, llurs canons, llurs obusos i llurs morters
no son res més que pistoles de butxaca al costat de les formidables màquines
de l'artilleria nord-americana.
Això no ha de sorprendre ningú. Els ianquis, aquests primers mecànics
del món, són enginyosos de naixença, com els italians són
músics i els alemanys metafísics. Res més natural, des
de llavors, que veure'ls aportar a la ciència de la balística
llur audaciós enginy. D'ací aquells canons gegantins, molt menys
útils que les màquines de cosir, però tan sorprenents com
admirats. Es coneixen dins d'aquest gènere les meravelles de Parrott,
de Dahlgreen i de Rodman. I els Armstrong, els Pallisser i els Treuille de Beaulieu,
hagueren d'inclinar-se davant llurs rivals d'Ultramar.
Doncs, durant aquella terrible lluita dels nordistes i dels sudistes, els artillers
mantingueren la preponderància; els diaris de la Unió en celebraven
les invencions amb entusiasme, i no hi havia cap marxantó, per ínfim
que fos, ni cap booby 2 tan ingenu que no es rompés
la closca dia i nit calculant trajectòries forassenyades.
Ara bé, quan un americà té una idea, cerca un segon americà
amb qui compartir-la. Si són tres, elegeixen un president i dos secretaris.
Quatre, nomenen un arxiver i l'oficina rutlla. Cinc, convoquen una assemblea
general i la societat resta constituïda. Així s'esdevingué
a Baltimore. El primer que inventà un nou canó s'associà
amb et primer que el va fondre i el primer que el buidà. Tal fou l'origen
del Gun-Club 3. Un mes després de la seva fundació
comptava 18.133 membres efectius i 30.575 membres corresponsals .
Una condició sine qua non era imposada a tota persona que volia ingressar
a l'associació: la condició d'haver inventat o almenys perfeccionat
un canó, i a manca del canó, qualsevol arma de foc. Però,
per dir-ho així, els inventors de revòlvers de quinze trets, de
carrabines giratòries o de sabres-pistoles, no gaudien d'una gran consideració.
Els artillers els avantatjaven en tota ocasió.
-La predilecció de què se'ls considera mereixedors - digué
un dia un dels més distingits oradors del Gun-Club - és proporcional
"a les masses" de llur canó, i "en raó directa
del quadrat de les distàncies" assolides per llurs projectils.
Un poc més, la llei de Newton sobre la gravitació universal fóra
transportada a l'ordre moral.
Fundat, doncs, el Gun-Club, hom pot fàcilment imaginar-se el que produí
en aquest gènere el talent inventiu dels americans. Les màquines
de guerra prengueren proporcions colossals, i els projectils, anant més
enllà dels límits permesos, partiren en dos inofensius transeünts.
Totes aquelles invencions deixaren enrera els tímids instruments de l'artilleria
europea. I, si no, que hom jutgi per les xifres següents:
En altre temps, una bala de trenta-sis, a una distància de tres-cents
peus, travessava trenta-sis cavalls presos de flanc i seixanta-vuit homes. Era
la infantesa de l'art. De llavors ençà els projectils han fet
molt de camí. El canó Rodman, que engegava a set milles 4
de distància una bala de cint-cents quilos, hauria tombat fàcilment
cent cinquanta cavalls i tres-cents homes. Calgué que et Gun-Club en
fes un solemne experiment. Però, si bé els cavalls se sotmeteren
a intentar la prova, els homes, malauradament, falliren.
Sigui el que es vulgui, l'efecte dels canons era molt mortífer i a cada
descàrrega els combatents queien com espigues segades per la falç.
¿Què significava, en comparació de tals projectils, aquella
famosa bala que, a Coutras, en 1587, posà fora de combat vint-i-cinc
homes, i aquella altra que a Zorndoff, en 1758, va matar quaranta soldats d'infanteria,
i, en 1742, aquell canó austríac de Kesselsdorf, que a cada canonada
tirava a terra setanta enemics? ¿Què eren aquells focs de Jena
o d'Austerlitz que decidien la sort de les batalles? Coses ben distintes es
veieren durant la guerra federal! Al combat de Gettysburg, un projectil cònic
llançat per un canó va atènyer cent setanta-tres confederats,
i al pas del Potomac, una bala Rodman envià dos-cents quinze sudistes
a un món evidentment millor. Cal esmentar igualment un morter formidable
inventat per J.-T. Maston, distingit membre i secretari perpetu del Gun-Club,
en què el resultat fou ben bé altra cosa que mortal, puix que
en la seva prova d'assaig va matar tres-centes trenta-set persones - si bé
és cert que fou per haver rebentat!
Què més podem dir després d'aquestes dades tan eloqüents?
Res. Per tant, hem d'admetre sense resposta el següent càlcul obtingut
per l'estadista Pitcairn: dividint el nombre de víctimes caigudes per
les bales pel dels membres del Gun-Club, troba que cada un d'aquests havia mort
pel seu compte una "mitjana" de dos mil tres-cents setanta-cinc homes
i una fracció.
Considerant semblant xifra, és evident que l'única preocupació
d'aquella docta societat fou la destrucció de la humanitat amb un fi
filantròpic i el perfeccionament de les armes de guerra, considerades
com a instruments de civilització. Era una reunió d'àngels
exterminadors, tot i ésser els millors homes del món.
Cal dir ací que aquells ianquis, valents a tota prova, no s'acontentaren
solament amb les formules, sinó que disposaren àdhuc de llur persona.
Hi havia entre ells oficials de tota graduació, lloctinents o generals,
militars de totes les edats, els qui començaven en la carrera de les
armes i els qui s'hi havien envellit en els campaments. Molts restaren sobre
et camp de batalla, perd llurs noms figuraven en el llibre d'honor del Gun-Club,
i dels que en retornaren, la major part d'ells portaven els estigmes de llur
indiscutible intrepidesa. Crosses, cames de fusta, braços articulats,
mans de ganxos, mandíbules de goma, cranis d'argent, nassos de platí;
no hi mancava res a la col·lecció, i el dit Pitcairn calculà
igualment que en et Gun-Club hi havia un braç per cada quatre persones
i dues cames per cada dues.
Però aquells valents artillers poc cas en feien, de tot això,
i se sentien amb raó orgullosos quan el comunicat d'una batalla donava
compte d'un nombre de víctimes dècuple de la quantitat de projectils
engegats.
Tanmateix vingué un dia, trist i lamentable, en què la pau fou
signada pels supervivents de la guerra; les detonacions cessaren a poc a poc,
els morters emmudiren, els obusos foren tapats per llarg temps, i els canons,
abaixats, retornaren als arsenals, les bales s'amuntegaren dins dels parcs,
els records sagnants s'esvaïren, els cotoners creixeren magníficament
damunt els camps abundantment engreixats, els vestits de dol s'envelliren com
les dolors i el Gun-Club restà submergit en una ociositat profunda.
Alguns feinadors, treballadors aferrissats, es lliuraven malgrat tot a càlculs
de balística, somniant sempre bombes gegantines i obusos incomparables.
Però, sense la pràctica, de què serveixen les teories?
Així, els salons restaren deserts, els criats dormien en les antecambres,
els diaris es cobrien de floridura damunt les taules, tristos roncs ressonaven
en els racons foscos, i els membres del Gun-Club, en altre temps tan amics de
la bullícia, reduïts ara al silenci per una pau desastrosa, s'adormien
bressats en els somnis de l'artilleria platònica!
-Quin desconsol! - digué un dia et valent Tom Hunter, mentre les seves
cames de fusta es carbonitzaven en la xemeneia del fumador-. No hi ha res a
fer!, no hi ha res a esperar! Quina vida més ensopida! ¿On és
aquell temps en què el canó ens despertava cada matí amb
les seves alegres detonacions?
Els artillers
del Gun-Club
-Aquell temps
ja ha passat - respongué l'eixerit Bilsby, tot procurant estirar els
braços que li mancaven -. Allò donava gust! S'inventava un obús
i; a penes estava fos, l'inventor corria a assajar-lo davant l'enemic; després,
retornava al campament amb un aplaudiment de Sherman o una estreta de mans de
Mac-Clellan! Però, actualment, els generals han retornat al seu taulell
i, en lloc de projectils, despatxen inofensives bales de cotó! Santa
Bàrbara! l'avenir de l'artilleria està ben perdut a Amèrica!
-Sí, Bilsby - exclamà el coronel Blomsberry -, hem sofert cruels
decepcions! Un dia deixàrem els nostres hàbits tranquils, ens
exercitàrem en el maneig de les armes, sortirem de Baltimore per anar
als camps de batalla, ens vam portar com uns herois i al cap de dos o tres anys
perdem et fruit de tantes fatigues per a adormir-nos en una deixadesa deplorable,
amb les mans a les butxaques.
-I cap guerra en perspectiva! - digué llavors el famós J.-T. Maston,
tot rascant-se amb el seu ganxo de ferro el crani de gutaperxa -. Ni un núvol
a l'horitzó quan tant hi ha a fer en la ciència de l'artilleria!
Jo, que us parlo ara, he acabat aquest matí un model de morter amb plànol,
tall i elevació, d'un morter destinat a canviar les lleis de la guerra!
-De debò? - replicà Tom Hunter, tot pensant involuntàriament
en el darrer assaig de l'honorable J.-T. Maston.
-De debò - respongué aquest -. Però ¿de què
serviran tants estudis duts a bon terme i tantes dificultats vençudes?
No és un treballar en va? Els pobles del nou món semblen que s'hagin
entossudit de viure en pau, i la nostra bel·licosa Tribuna 5
ens pronostica properes catàstrofes degudes a l'augment escandalós
de les poblacions!
-Amb tot, Maston - féu el coronel Blomsberry -, a Europa segueixen guerrejant
per sostenir el principi de les nacionalitats.
-I què?
-I què! Que potser hi hauria res a fer allí baix si acceptaven
els nostres serveis...
-Què dieu? - exclamà Bilsby -. Fer balística a profit dels
estrangers!
-Fóra millor això que no pas estar-se sense fer res - respongué
el coronel.
-Sens dubte - digué J.-T. Maston -, això seria millor, però
no convé pensar en aquest mitjà.
-Per què no? - demanà el coronel.
-Perquè en el vell continent tenen certes idees sobre els ascensos que
discrepen de tots els nostres costums americans. Aquelles gents no comprenen
que hom pugui arribar a ésser general en cap sense haver servit com a
sots-tinent; això equival a dir que hom no pot ésser un bon artiller
si abans no ha fos el canó per si mateix. I segons això...
-Absurd! - replicà Tom Hunter, destrossant a cops de bowie-knife 6
els braços de la seva poltrona -; però, ja que les coses estan
d'aquesta manera, no ens resta fer sinó anar a plantar tabac o a destillar
oli de balena!
-Com! - exclamà J.-T. Maston amb veu eixordadora -, ¿no esmerçarem
aquests darrers anys de la nostra vida a perfeccionar les armes de foc? ¿No
es presentarà una nova ocasió per a assajar l'abast dels nostres
projectils? ¿Mai més no s'il·luminarà l'atmosfera
amb el llampegueig dels nostres canons? ¿No sobrevindrà alguna
dificultat internacional que ens permeti declarar la guerra a alguna potència
transatlàntica? ¿No enfonsaran els francesos ni un sol dels nostres
vaixells, i no penjaran els anglesos, menyspreant el dret de gents, tres o quatre
dels nostres compatriotes?
-No, Maston - respongué el coronel Blomsberry - no tindrem aquesta sort!
No! Cap d'aquests incidents no es produirà, i, si es produís,
no l'aprofitaríem! La susceptibilitat americana se'n va cada dia més
per terra i ja no som bons per a res!
-Sí, ens humiliem! - replicà Bilsby.
-I se'ns humilia! - afegí Tom Hunter.
-I tant si és així! - va replicar J.-T. Maston amb més
vehemència -. Hi ha mil motius per a batre'ns i no ens batem! S'estalvien
braços i cames en profit de gents que no saben què fer-ne! I aquí
teniu un motiu de guerra sense haver-Io d'anar a cercar tan lluny. L'Armèrica
del Nord, ¿no havia pertangut en altre temps als anglesos?
-Sens dubte - respongué Tom Hunter, deixant cremar amb ràbia l'extrem
de la seva crossa.
-Doncs bé - respongué J.-T. Maston -, ¿per què Anglaterra,
al seu torn, no ha de pertànyer als americans?
-Això seria just - respongué el coronel Blomsberry.
-Aneu a proposar una semblant cosa al president dels Estats Units - cridà
J.-T. Maston -, i ja veureu com us rebrà!
-Ens rebrà malament - remugà Bilsby entre les quatre dents que
havia salvat de la batalla.
-A fe de món - cridà J.-T. Maston -, que en les properes eleccions
no seré pas jo qui el voti.
-Ni tampoc nosaltres - respongueren de comú acord aquells bel·licosos
invàlids.
-Mentrestant - reprengué J.-T. Maston -, i per acabar, si hom no em facilita
l'ocasió d'assajar el meu nou morter en un veritable camp de batalla,
presento la meva dimissió de membre del Gun-Club i aniré a enterrar-me
a les planúries de l'Arkansas!
-On nosaltres et seguirem - respongueren els interlocutors de l'atrevit J.-T.
Maston.
Tal era l'estat de coses. Els ànims s'enardien més i més
i el club estava amenaçat d'una propera dissolució, quan un esdeveniment
inesperat vingué a impedir aquest sensible desastre.
L'endemà mateix d'aquesta conversació, cada membre del cercle
rebia una circular redactada en els termes següents:
Baltimore,
3 d'octubre.
"El president del Gun-Club té l'honor de prevenir els seus col·legues
que en la sessió del dia 5 del corrent els farà una comunicació
de la màxima importància, i, per tant, els prega que, qualssevol
que siguin els seus afers, acceptin la invitació que els fa per mitjà
de la present.
El seu afectíssim,
Impey Barbicane, P. G.-C."
1. Escola militar dels Estats Units.
2. Beneit o pallasso.s
3. Literalment, Club Canó.
4. Una milla marina equival a 1.609 metres.
5. Era el més ardent diari abolicionista de la Unió.
6. Coltell de fulla ampla.
