DE LA TERRA A LA LLUNA

Capítol lIII

EFECTE DE LA COMUNICACIÓ DE BARBICANE


És impossible de descriure l'efecte produït per les darreres paraules de l'honorable president. Quins crits!, quines vociferacions!, quina successió de víctors, d'hurres, de "hip!, hip!, hip!" i de totes les onomatopeies que abunden en la llengua americana! Era un desordre, un rebombori indescriptible! Les boques cridaven, les mans aplaudien i els peus picaven l'empostissat dels salons. Les armes d'aquell museu d'artilleria, disparades totes d'un cop, no haurien commogut tan violentament les ones sonores. Això no ha de fer estrany. Hi ha artillers gairebé tan escandalosos corn llurs canons.
Barbicane restava calmós enmig d'aquella cridòria d'entusiasme. Tal vegada volgué adreçar algunes paraules als seus confrares, ja que els seus gestos reclamaren silenci i el seu timbre fulminant s'extingí a còpia de tantes detonacions. Ningú no el va sentir. Ben tost fou arrencat de la seva poltrona, portat en triomf, i de les mans dels seus fidels amics passà als braços d'una multitud no menys sobreexcitada.
No hi ha res que sorprengui cap americà. S'ha repetit sovint que et mot "impossible" no és pas francès; però hom s'ha evidentment equivocat de diccionari. A Amèrica tot és fàcil, tot és senzill, i, quant a les dificultats mecàniques, totes moren abans de néixer. Entre el projecte de Barbicane i la seva realització, cap veritable ianqui no s'hauria permès d'entreveure-hi l'aparença d'una dificultat. Tal dit, tal fet.

Pasejada a l'entorn de torxes

El passeig triomfal del president va allargar-se fins ben entrada la nit. Fou una vertadera marxa a la llum de les torxes. Irlandesos, alemanys, francesos, escocesos, tots aquests individus heterogenis que componen la població del Maryland, cridaven en la seva llengua nadiua, i els visques, els hurres i els bravos s'entremesclaven en un estrèpit indicible.
Cabalment, com si hagués pogut comprendre que es tractava d'ella, la Lluna brillava aleshores amb una serenor magnífica, eclipsant amb la seva intensa irradiació els llums que l'envoltaven. Tots els ianquis adreçaven llurs mirades cap al seu disc resplendent i els uns la saludaven amb la mà, altres la cridaven amb els noms més dolços; aquests la mesuraven amb la mirada i aquells l'amenaçaven amb el puny. I des de les vuit del vespre fins a mitjanit un òptic de Jone's-Fall Street féu la seva fortuna només venent ulleres de llarga vista. L'astre de les nits era ullat com una dama d'alta distinció i els americans en parlaven com si en fossin els propietaris. Semblava com si la rossa Febe pertanyés a aquells audaciosos conqueridors i ja formés part del territori de la Unió. I això que només es tractava d'enviar-hi un projectil, manera bastant brutal d'entrar en relació, àdhuc tractant-se d'un satèl·lit, però molt en ús entre les nacions civilitzades.
A mitjanit l'entusiasme no minvava. Es mantenia amb igual intensitat entre totes les classes socials; el magistrat, el docte, l'home de negocis, el mercader, el mosso de corda, les persones intel·ligents, així com les "verdes"1, se sentien ferides en la fibra més delicada, car es tractava d'una empresa nacional. Així la ciutat alta, la ciutat baixa, els molls banyats per les aigües del Patapsco i els navilis atracats dins llurs dàrsenes vessaven d'una multitud embriagada de joia i també de ginebra i de whisky; cadascú conversava, perorava, discutia, aprovava i aplaudia, des del gentleman mandrosament estirat damunt el sofà dels bar-rooms i davant el gerro del sherry-cobbler2, al waterman3 que s'embriagava de "trencapit"4 en les tenebroses tavernes de Fells-Point.
Vers les dues de la matinada la commoció va calmar-se. El president Barbicane aconseguí de retornar a casa estripat, aixafat i malmès. Un Hèrcules no hauria resistit un entusiasme semblant. La gentada abandonà a poc a poc les places i els carrers. Els quatre trens de l'Ohio, de Susquehanna, de Filadèlfia i de Washington que convergeixen a Baltimore abocaren el públic heterogeni als quatre racons dels Estats Units, i la ciutat va descansar.
Seria un error de creure que, durant aquella memorable vetllada, Baltimore hagués esta l'única ciutat presa per aquella agitació. Les grans ciutats de la Unió, com Nova-York, Bòston, Albany, Washington, Richmond, Nova-Orleans, Charleston, Nobile, les de Texas a Massachusetts i les de Michigan a les Florides, totes prenien llur part en aquest deliri. En efecte, els trenta mil corresponsals del Gun-Club coneixien la lletra del seu president i esperaven amb la mateixa impaciència la famosa comunicació del 5 d'octubre. Així, aquella mateixa nit, a mesura que les paraules s'escapaven dels llavis de l'orador, corrien pels fils telegràfics a través dels Estats de la Unió, amb una velocitat d'unes cent vuitanta-sis milles per segon5. Es pot dir, amb una certesa absoluta, que al mateix instant els Estats Units d'Amèrica, deu vegades més grans que França, llançaren un sol hurra i que vint-i-cinc milions de cors plens d'orgull bategaren de la mateixa pulsació.
A l'endemà, quinze mil diaris, setmanaris, bimensuals o mensuals, s'ensenyoriren de la qüestió. L'examinaren des dels diferents aspectes físics, meteorològics, econòmics o morals, sota el punt de vista de la preponderància política o de la civilització. Es preguntaven si la Lluna era un món acabat i si no sofria cap més transformació. ¿S'assemblava a la Terra quan no tenia encara l'atmosfera? ¿Quin aspecte oferia aquesta cara invisible a l'esferoide terrestre? Per bé que només es tractés d'enviar una bala a l'astre de les nits, tothom veia en això el punt de partença per a una sèrie d'experiments, i tots esperaven que algun dia Amèrica penetraria en els darrers secrets d'aquell disc misteriós, si bé alguns àdhuc semblaven témer que la seva conquesta no trastornés sensiblement l'equilibri europeu.
Un cop discutit el projecte, ni un sol full de paper no en posà en dubte la realització. Les col·leccions, els fulletons, els butlletins, les revistes publicades per les societats científiques, literàries o religioses, en feren ressaltar els avantatges, i la "Societat d'Història Natural", de Bòston, la "Societat Americana de les Ciències i les Arts", d'Albany, la "Societat Geogràfica i Estadística", de Nova-York, la "Societat Filosòfica Americana", de Filadèlfia, i la "Institució Smithsoniana", de Washington, enviaren mil lletres de felicitació al Gun-Club i amb oferiments immediats d'ajuda i de diner.
Mai no s'havia vist una proposició com aquesta i que reunís un semblant nombre de partidaris. De vacil·lacions, dubtes o inquietuds, ni se'n parlava, i, pel que fa a les bromes, caricatures i cançons amb què haurien acollit a Europa la idea d'enviar un projectil a la Lluna, ben car li hauria costat al seu autor. Tots els life-preserves6 del món haurien estat impotents per a defensar-lo contra la indignació general. Hi ha coses de les quals ningú no es riu en el Nou Món. Impey Barbicane esdevingué a partir d'aquell dia un dels més grans ciutadans dels Estats Units, alguna cosa com el Washington de la ciència, i un detall mostrarà fins on arribava aquesta sobtada afecció d'un poble per un home.
Pocs dies després de la famosa sessió del Gun-Club, el director d'una companyia anglesa va anunciar al teatre de Baltimore la representació de Much ado about nothing7. Però la població, veient en aquest títol una al·lusió feridora als projectes del president Barbicane, envaí la sala, destrossà els seients i va obligar el dissortat director a canviar el seu cartell. Aquell, home astut, després d'inclinar-se davant la voluntat pública, canvià la malaurada comèdia per aquesta altra; As you like it8 i durant moltes setmanes tingué un èxit formidable.


1. Expressió completament americana per a designar les persones ingènues.
2. Barreja de rom, suc de taronja, sucre, canyella i nou moscada. Aquesta beguda, de color groguenc, es xucla amb un canonet de vidre. Els bar-rooms vénen a ésser una mena de cafès.
3. Barquer.
4. Beguda horrible del baix poble. Literalment en anglès, throrough knock me down.
5. 300.000 quilòmetres. És la velocitat de la llum.
6. Arma de butxaca feta de balena flexible i d'una bola de metall.
7. Molt de soroll per res, una de les comèdies de Shakespeare.
8. Com vulgueu, de Shakespeare també.



Tornar a la pàgina inicial