AL VOLTANT DE LA LLUNA

Capítol VIII

A 78.114 LLEGÜES

Què havia passat? ¿D'on provenia la causa d'aquella singular embriaguesa de la qual les conseqüències podien ésser desastroses? Senzillament, una lleugeresa de Miquel, a la qual, molt sortosament, Nicholl pogué arribar a posar remei a temps.
Després d'un vertader desmai que durà alguns minuts, el capità, que fou el primer a tornar a la vida, reprengué les seves facultats intel·lectuals.

 

-L'oxigen! - exclamà.


Per més que hagués esmorzat dues hores abans, sentia que el punxava una fam terrible, com si no hagués menjat des d'uns quants dies. Tot en ell, estómac i cervell, estava sobreexcitat en el més alt grau.
S'aixecà, doncs, i va reclamar a Miquel una collació suplementària. Miquel, anorreat, no respongué. Nicholl, llavors, volgué preparar-se algunes tasses de te destinades a facilitar l'absorció d'una dotzena de sandvitxos. Va ocupar-se tot seguit de tenir foc i rascà vivament un llumí.
Quina fou la seva sorpresa en veure brillar el sofre d'un esclat extraordinari i gairebé inaguantable a la vista! Del bec de gas que ell encengué, en sorgí una flama comparable a un doll de llum elèctrica.
Una revelació es féu a l'esperit de Nicholl. Aquella intensitat de llum, les pertorbacions fisiològiques sobrevingudes en ell, la sobreexcitació de les seves facultats morals i passionals, tot ho comprengué.
-L'oxigen! - exclamà.
I, inclinant-se a l'aparell, que estava enlaire, veié com l'aixeta deixava escapar a ple raig aquest gas incolor, sense sabor, sense olor, eminentment vital, però que, en estat pur, produïa els desordres més greus en l'organisme. Per distracció, Miquel havia deixat oberta del tot l'aixeta. de l'aparell!
Nicholl s'afanyà a tallar aquell escolament d'oxigen, del qual l'atmosfera estava saturada i que hauria dut la mort als viatgers, però no pas per asfíxia, sinó per combustió.
Una hora després, l'aire menys carregat tornava els pulmons a llur normal funcionament. A poc a poc els tres amics tornaven de llur embriaguesa, però els calgué covar llur oxigen, com un embriac cova el seu vi.
Quan Miquel sabé quina havia estat la seva part de responsabilitat en aquell incident, no es mostrà gens desconcertat. Aquella embriaguesa inesperada trencava la monotonia del viatge. Quantes ximpleries no s'havien dit sota la seva influència, però també tan aviat dites com oblidades!
-I, a més - afegí el jovial francès -, no em sap gens de greu d'haver assaborit una mica d'aquest gas que puja al cap. ¿Sabeu, amics meus, que fóra curiós d'obrir un establiment amb cabines d'oxigen i on les persones que tenen l'organisme afeblit podrien, durant algunes hores, viure una vida més activa? Imagineu-vos reunions on l'aire estigués amarat d'aquest fluid heroic, teatres on l'administració el distribuís a grans dosis, quina passió en l'ànima dels actors i dels espectadors, i quin foc i quin entusiasme! I si, en comptes d'una senzilla assemblea, se'n pogués saturar tot un poble, quina activitat en les seves funcions, i quin suplement de vida no en rebria! D'una nació exhaurida, hom en refaria tal volta una nació gran i poderosa, i jo conec més d'un Estat en la nostra vella Europa que hauria de lliurar-se al règim de l'oxigen en interès de la seva salut!1
Miquel parlava i s'animava com si tot fes creure encara que l'aixeta continuava oberta. Però, amb una paraula, Barbicane estroncà el seu entusiasme.
-Tot això està molt bé, amic Miquel - li digué -, però ¿voldries dir-nos d'on vénen aquestes gallines que s'han ficat en el nostre concert?
-Aquestes gallines?
-Sí.
Efectivament, mitja dotzena de gallines i un esplèndid gall es passejaven d'ací d'allà, voleiant i cloquejant.
-Ah!, les matusseres! - exclamà Miquel -. És l'oxigen que les ha posades en revolució.
-Però què en vols fer, d'aquestes gallines? - preguntà Barbicane.
-Caram!, aclimatar-les a la Lluna.
-Llavors, per què les has tingudes amagades?
-Una broma, mon digne president, una simple broma que ha fracassat llastimosament! Jo les volia deixar anar per la Lluna sense haver-vos dit res! Ei!, quin hauria estat el vostre embadocament en veure aquests volàtils terrestres picotejar pels camps de la Lluna!
-Ah, murri!, etern murri! - respongué Barbicane -, tu no en necessites pas, d'oxigen, perquè et pugi al cap! Tu hi estàs sempre com hi hem estat ara nosaltres, sota la influència d'aquest gas! Boig, més que boig!
-Eh!, ¿qui et diu que nosaltres no haguéssim estat aleshores ben assenyats? - replicà Miquel Ardan.
Un cop dita aquesta reflexió filosòfica, els tres amics repararen el desordre del projectil. Les gallines i el gall foren retornats dins de llur gàbia. Però, en fer aquesta feina, Barbicane i els seus companyons tingueren la sensació molt remarcable d'un nou fenomen.
A partir del moment en què havien abandonat la Terra, llur propi pes i el de la bala, com el dels objectes que hi havia en ella, havien sofert una disminució progressiva. Si no podien constatar aquesta pèrdua pel que es refereix al projectil, havia d'arribar un instant en què aquest efecte es faria sensible per ells mateixos i pels utensilis o els instruments dels quals se servien.
No cal dir que una balança no hauria indicat pas aquesta pèrdua, car el pes destinat a pesar l'objecte hauria perdut precisament tant com el mateix objecte, però una balança de molla, per exemple, on la tensió és independent de l'atracció, sí que hauria demostrat l'avaluació exacta d'aquella pèrdua.
Hom sap que l'atracció, dita altrament la pesantor, és proporcional a les masses en raó inversa del quadrat de les distàncies. D'aquí aquesta conseqüència: Si la Terra hagués estat sola en l'espai, si els altres cossos celestes s'haguessin sobtadament reduït al nores, el projectil, segons la llei de Newton, tindria tant menys de pes com més sanés allunyant de la Terra, si bé sense perdre'l del tot, car l'atracció terrestre es faria sempre sentir no importa quina fos la distància.
Però, en el cas actual, havia d'arribar un moment en què el projectil ja no restaria sotmès a les lleis de la gravetat, fent cas omís dels altres cossos celestes en què l'efecte es podia considerar com a nul.
Certament la trajectòria del projectil es traçava entre la Terra i la Lluna. A mesura que s'allunyava de la Terra, l'atracció terrestre disminuïa en raó inversa del quadrat de les distàncies, però també l'atracció lunar augmentava en la mateixa proporció. Havia d'arribar un punt on, en neutralitzar-se ambdues atraccions, la bala ja no pesaria més. Si les masses de la Lluna i de la Terra haguessin estat iguals, aquest punt s'hauria trobat a una igual distància dels dos astres. Però, tenint en compte la diferència de masses, era fàcil de calcular que aquell estaria situat als quaranta set cinquanta-dos-cents del viatge, o sia dit en xifres, a les setanta-vuit mil cent catorze llegües de la Terra.2
En aquell punt, un cos que no tingués cap principi de velocitat o de desplaçament en ell restaria eternament immòbil, trobant-se igualment atret pels dos astres, i res no el faria moure ni devers l'un ni devers l'altre.
Ara bé, el projectil, si la força d'impulsió havia estat exactament calculada, havia d'atènyer aquell punt amb una velocitat nul·la, havent perdut tot indici de pesantor, així com tots els objectes que hi havia en ell.
Què s'esdevindria llavors? Tres hipòtesis es presentaven.
O el projectil conservaria encara una certa velocitat i, sobrepassant el punt d'igual atracció, cauria sobre la Lluna en virtut de l'excés de l'atracció lunar per damunt de l'atracció terrestre.
O la velocitat li mancaria per a atènyer el punt d'igual atracció i tornaria a caure sobre la Terra, en virtut de l'excés de l'atracció terrestre per damunt de l'atracció lunar.
O, en fi, animat d'una velocitat suficient per a aconseguir el punt neutre, però insuficient per a anar més enllà, restaria eternament suspès en aquell lloc, com la pretesa tomba de Mahoma, entre el zenit i el nadir.
Tal era la situació, i Barbicane n'explicà clarament les conseqüències als seus companys de viatge. Això els interessava en el més alt grau. I ara bé, com reconeixerien que el projectil havia assolit aquell punt neutre situat a setanta-vuit mil cent catorze llegües de la Terra!3
Precisament, quan ni ells ni els objectes retinguts dins el projectil, no estarien sotmesos a les lleis de la pesantor.4

 

Ah!, si Rafael ens hagués vist d'aquesta manera


Fins allí, els viatgers, tot constatant que aquesta acció disminuïa més i més, no havien reconegut encara la seva total absència. Però aquell dia, cap a les onze del matí, havent-se-li escapat de la mà un got que tenia Nicholl, en comptes de caure, restà suspès en l'aire.
-Ah! - exclamà Miquel Ardan -, heus aquí una mica de física recreativa!
I tot seguit, diversos objectes, armes, flascons, tots ells foren abandonats a si mateixos i es mantingueren suspesos com per miracle. També Diana, col·locada per Miquel en l'espai, reproduïa, però sense cap truc, la meravellosa suspensió realitzada pels Caston i els Robert-Houdin. La gossa, en canvi, no semblava adonar-se que es trobava flotant enlaire.
I ells mateixos, sorpresos, estupefactes, a despit de llurs raonaments científics, aquests tres companys aventurers se sentien enduts al domini del meravellós, sentien que la pesantor mancava a llur cos. Llurs braços, que ells allargaven, no tendien pas a abaixar-se. Llus caps vacil·laven sobre llurs espatlles. Llurs peus ja no tocaven al fons del projectil. Semblaven embriacs als quals manqués l'estabilitat. El gènere fantàstic ha creat homes invisibles o bé d'altres privats de llur ombra. Però allí la realitat, sols per la neutralitat de les forces atractives, feia que res de les persones no tingués pes i que elles mateixes tampoc no pesessin gens!
Sobtadament, Miquel, agafant embranzida, deixà el fons i restà suspès enlaire com el monjo de La cuina dels àngels, de Murillo.5
Els seus dos amics s'hi reuniren en un instant, i tots tres, al centre del projectil, figuraven una ascensió miraculosa.
-Es pot creure? És versemblant? És possible? - exclamava Miquel -. No. I, amb tot, és així! Ah!, si Rafael ens hagués vist d'aquesta manera, quina Assumpció hauria plasmat sobre la tela!
-L'Assumpció no pot durar - respongué Barbicane -. Si el projectil passa el punt neutre, l'atracció lunar ens atraurà devers la Lluna.
-Aleshores els nostres peus es trobaran sobre la volta del projectil -respongué Miquel.
-No - digué Barbicane -, perquè el projectil té el seu centre de gravetat a baix i es girarà a poc a poc.
-Llavors, en una paraula, tota la nostra installació restarà trastornada de dalt a baix!
-Estigues tranquil, Miquel - respongué Nicholl -. No hem de témer cap trastorn. Ni un objecte no es mourà del seu lloc, car l'evolució del projectil només es farà insensiblement.
-Certament - afegí Barbicane -, i, quan haurà franquejat el punt d'igual atracció, el seu fons, relativament més feixuc, l'arrossegarà seguint una perpendicular a la Lluna. Però perquè aquest fenomen tingui lloc cal que hàgim passat la línia neutra.
-Passar la línia neutra! - exclamà Miquel Ardan -. Vaja, fem, doncs, com els mariners quan passen l'Equador. Remullem el nostre pas!
Un lleu moviment de costat conduí Miquel cap a la paret encoixinada. En tragué una ampolla i uns gots, que col·locà "en l'espai" davant els seus companyons, i, trincant joiosament, saludaren el pas de la línia amb un triple hurra!6
Aquella influència de l'atracció durà cosa d'una hora. Els viatgers se sentiren insensiblement atrets cap al fons, i Barbicane cregué remarcar que la punta cònica del projectil s'apartava una mica de la direcció normal dirigida devers la Lluna. Per un moviment a la inversa, la part inferior s'hi apropava. L'atracció lunar se l'enduia, doncs, per damunt de l'atracció terrestre. La caiguda devers la Lluna, començava, si bé d'una manera insensible encara. No devia ésser més que d'un mil·límetre i un terç en el primer segon, o sigui cinc-centes noranta mil·lèsimes de línia. Però a poc a poc, la força atractiva s'augmentaria i la caiguda seria més accentuada, el projectil presentaria el seu con superior a la Terra i cauria amb una velocitat creixent fins a la superfície del continent selenita. L'objectiu seria, doncs, assolit. Ara, res no podia impedir l'èxit de l'empresa, i Nicholl i Miquel Ardan compartiren l'alegria de Barbicane.
Després parlaren de tots aquells fenòmens que els meravellaven un darrera l'altre. D'aquella neutralització de les lleis de la pesantor, no se sabien estar de parlar-ne. Miquel Ardan, sempre entusiasta, en volia treure conseqüències que no eren sinó pura fantasia.
-Ah, dignes amics meus - exclamava -, quin progrés si hom aconseguia d'alliberar de la Terra aquesta pesantor, aquesta cadena que ens aferra a ella! Fóra la llibertat del presoner! Res de fatigues de braços ni de cames. I si és veritat que per a volar a la superfície de la Terra, per a sostenir-se enlaire pel simple joc dels músculs, cal una força cent cinquanta vegades superior a la que posseïm, un petit esforç de la voluntat, un caprici, ens transportaria a l'espai, si l'atracció no existia.
-En efecte - digué Nicholl rient -, si hom arribés a suprimir la pesantor com se suprimeix el dolor per l'anestèsia, heus ací que canviaria molt l'aspecte de les societats modernes!
-Sí - exclamà Miquel, molt satisfet de la seva idea -, destruïm la pesantor i s'han acabat els destorbs! I així, res de grues, gats, cabrestants, manetes i altres aparells que no tindrien raó d'existir!

 

Jo no fóra més que un pigmeu


-Ben dit - replicà Barbicane -, però si res no pesava gens, ja tampoc res no s'aguantaria, ni tan sols, digne Miquel, el teu barret sobre el teu cap, ni les pedres de casa teva, que si s'hi adhereixen només és pel seu pes! Res de vaixells, perquè l'estabilitat damunt les aigües no és res més que una conseqüència de la pesantor. Tampoc res de l'oceà, ja que les ones no estarien més equilibrades per l'atracció terrestre.
En fi, tampoc res d'atmosfera, on les molècules, no trobant-se ja retingudes es dispersarien per l'espai!
-Això sí que és enutjós - replicà Miquel -. No hi ha res com aquestes persones positives per a fer-vos tornar brutalment a la realitat.
-Però consola't, Miquel - reprengué Barbicane -, car si no existeix cap astre on siguin desterrades les lleis de la pesantor, tu vas, almenys, a visitar-ne un on la pesantor és molt menor que la de la Terra.
-La Lluna?
-Sí, la Lluna, a la superfície de la qual els objectes pesen sis vegades menys que a la superfície de la Terra, fenomen molt fàcil de constatar.
-I nosaltres ho advertirem? - preguntà Miquel.
-Evidentment, puix que dos-cents quilos no en pesen més que trenta a la superfície de la Lluna.7
-I la nostra força muscular no disminuirà?
-De cap de les maneres. En lloc d'enlairar-te a un metre saltant, tu t'aixecaràs a divuit peus d'alçària.8
-Així serem uns Hèrcules a la Lluna! - exclamà Miquel.
-Més encara - respongué Nicholl -, perquè si la talla dels selenites és proporcional a la massa de llur globus, a penes si tindran un peu d'alçària.9
-Lil·liputenc! - replicà Miquel -. Vaig, doncs, a representar el paper de Gulliver! Anem a realitzar la faula dels gegants! Heus aquí l'avantatge de deixar el planeta natal i de córrer pel món solar!
-Un moment, Miquel - respongué Barbicane -. Si vols fer de Gulliver, no visitis més que els planetes inferiors, tals com Mercuri, Venus o Mart, on la massa es un poc més petita que la de la Terra. Però no t'atreveixis pas a anar als grans planetes, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, car allí els papers es canviarien i tu series el lil·liputenc.
-I en el Sol?
-En el Sol, si la seva densitat és quatre vegades menor que la de la Terra, el seu volum és tres-centes vint-i-cinc mil vegades major i l'atracció és vint-i-set vegades més gran que a la superfície del nostre globus. Considerant totes les proporcions, els habitants haurien de tenir una mitjana de dos-cents peus d'alçària.10
-Mil diables! - exclamà Miquel -. Jo no fóra més que un pigmeu, un gnom!
-Gulliver entre els gegants - digué Nicholl.
-Exactament - respongué Barbicane.
-No hi fóra de massa endur-me algunes peces d'artilleria per defensar-me.
-Bah! - replicà Barbicane -, els teus projectils no farien cap efecte en el Sol i caurien damunt la seva superfície al cap de pocs metres.
-Caram, quina cosa més estranya!
-Però que és certa - respongué Barbicane -. L'atracció és tan considerable en aquell astre enorme, que un objecte que pesi setanta quilos sobre la Terra en pesaria mil nou-cents a la superfície del Sol. El teu barret, deu quilos! El teu cigar, cosa de mitja lliura! En fi, si caiguessis a terra del continent solar, el teu pes fora tal - dos mil cinc-cents quilos aproximadament -, que no podries ni aixecar-te!
-Diable! - féu Miquel -. Caldria llavors tenir una petita grua portàtil! I bé, amics meus, acontentem-nos per avui amb la Lluna. Allí, almenys, farem una bella figura! Més endavant, ja veurem si ens convé d'anar al Sol, on hom no pot heure si no té un cabrestant per a aixecar el seu vas fins a la boca!



1. Recordi el lector que Juli Verne, cabalment, té escrita una novel·leta que es titula Un Caprici del Doctor Ox, i en la qual es desplega la vida que menen els habitants d'una petita ciutat flamenca sota la influència de l'oxigen que els forneix, secretament, un químic agosarat i trapella, i tot això enmig de divertides facècies i aventures. (N. del T.)
2. 312.456 quilòmetres.
3. Conegut aquest punt per "línia divisòria". (N. del T.)
4. Volem fer remarcar al lector que per a experimentar aquesta aparent absència de pes els tres viatgers del projectil no calia esperar que arribessin al "punt neutre". Encara que no ens ho digui Juli Verne, en realitat ells ja l'haurien remarcada, aquesta manca de pes al cap de pocs minuts d'haver abandonat l'atmosfera terrestre. I així, tant la vida que fan a bord del projectil com molts dels incidents que s'expliquen en aquesta segona part de la novel·la, no haurien pogut tenir lloc, o bé, en cas de realitzar-se, hauria esta enmig de penosos treballs. Tot això sense oblidar que els tres expedicionaris haurien hagut de romandre la major part del seu temps asseguts o estirats en sengles lliteres i subjectats per cinturons, i per traslladar-se d'un lloc a l'altre del projectil, fer-ho amb l'ajuda de corretges i braçals. (N. del T.)
5. Aquest quadre, existent al Museu del Louvre, és conegut també per El miracle de Sant Dídac. (N. del T.)
6. Heus aquí un exemple del que dèiem més amunt. Així, en aquesta ocasió, els viatgers del projectil tampoc no haurien brindat amb tanta alegria a llur pas per la línia divisòria, car el vi, si hagués arribat a sortir de l'ampolla, hauria estat en forma d'unes boles, i si les haguessin volgudes agafar, s'haurien desprès en altres de més petites, com si haguessin engegat bombolles de sabó. (N. del T.)
7. Així, el pes de l'esfera d'acer de 390 quilos de què era portador el "Lunik II", i que va anar a esclafar-se a la superfície del Mar de la Tranquil·litat, a la Lluna sols hauria estat d'uns 65 quilos aproximadament. (N. del T.)
8. Uns cinc metres i mig.
9. Un poc més de 30 centímetres.
10. Uns 61 metres.



 


Tornar a la pàgina inicial