Si Jacint Verdaguer hagués de compondre avui el Canigó, potser ja no hi faria sortir la fada de Lanòs, que la indústria elèctrica ja ha fet el treball de destrucció de l'encant que ell creia que havia estat obra del cristianisme. Malgrat això, la resta encara es conserva i queda ben reflectit en aquestes estrofes.

Contornejant la coma d'Or herbosa
segueixen la riera de Font Viva,
per una branca de sa verda riba
escalant la muntanya de Carlit.
Quaranta estanys blavosos lo coronen,
quaranta estanys de virginal puresa;
en quincun d'ells amb tota llur bellesa
se miren tots los astres de la nit.

Sota sos peus alats estrelles veuen
passar, damunt sos fronts i entre les branques
dels negrosos avets, com perles blanques
que fugen a ruixades pel cel pur;
i reflectint lo firmament en l'aigua,
al vorejar los dos ses clares ones,
entre boirines i celístia a estones
creuen seguir los astres per l'aztur.

Com àliga real que el vol abaixa,
declina el carro d'or a la Bullosa,
en prat esmaragdí rúbrica hermosa,
xifra d'argent brodada en ver domàs.

Canigó. Cant 4. Viatge de Gentil i Flordeneu