 |
|
|
|
|
|
|
|
Dos
fragments de Jacint Verdaguer ens serviran,
d'entre els molts que la literatura ha
dedicat a l'Aneto. El primer és
del cant quart de Canigó;
el segon narra la seva experiència
de l'ascensió que hi va fer, just
quan preparava aquest poema.
LA
MALEÏDA
Veus-e-la
aquí; mirau sa gegantina altura:
se queden Vignemale i Ossau a sa cintura,
puig d' Alba i la Forcada li arriben a
genoll;
al peu d'aqueix olímpic avet de
la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit
és una canya,
lo Canigó un reboll.
Dels
rius Garona i Éssera sa gran gelera
és mare;
Aran, Lis i Benasca podrien dir-li pare,
Mont Blanc i Dhawalgiri li poden dir germà;
a continents més amples d'ossada
serviria,
a l'àngel, per tornar-se'n al cel,
de graderia,
de trono a Jehovà.
Un
cedre és lo Pirene de portentosa
alçada;
com los aucells, los pobles fan niu en
sa brancada,
d'on cap voltor de races desallotjar-los
pot;
quiscuna d'eixes serres, d'a on la vida
arranca
son vol, d'aqueix superbo colós
és una branca,
ell és lo cap de brot.
Al
bes del sol llueixen son elm i sa corassa,
l'un fet de neus eternes, l'altra d'un
tros de glaça
de dues hores d'ample, de quatre o cinc
de llarg;
los núvols en sa espatlla són
papallons que hi volen,
i eix quadro, on llums, tenebres i tinta
i foc rodolen,
té el firmament per marc.
Damunt
lo glaç; negregen granítiques
arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de
gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,
enmig de terra i cel.
|
|
"Mitja hora estiguérem atravessant
aquelles onades de molars, los uns romputs fa deu mil
anys, los altres ahir vespre, i entràrem en la
mar de neu. En la primera gelera que jo veia, hi entrí
gojós, per ignorar sos perills. Lo guia, deu
anys havia que no hi era pujat, i n'estava enterat poc
més que jo; i hi entràrem tots dos, amb
la tranquil·litat de la ignorància, per
un tros d'esquena d'ase, que és on lo glaç
se sol fondre més. No trigàrem a veure
alguna esquerda, mes, confiats de trobar millor camí,
avançàrem, cercant per guia les petjades
dels que hi pugen millor guiats i equipats. No sempre
les trobàvem, i llavors havíem d'obrir-nos
via en aquells perillosos rostos.
...Les
feses són enganyadores. La neu que hi cau,
a cada repic de campana tapa ses gorges com un full
de paper blanc, i un se troba mig abismat abans de
dar-se'n compte. En una d'eixes passàrem ver
perill. Jo m'aturí sentint un soroll estrany,
com de singlot, dringadera de vasos i fressa de rodes
de carro, i diguí al guia: -Sentiu?-. No tingué
temps de respondre'm; s'ensorrà, al mateix
temps que jo, en la boca negra d'un abisme. Mes nostra
hora no era arribada; ell era molt alt, pogué
agafar-se per davant al caure, i jo em deixí
anar d'esquena, sentint glaçar-se'm de por
la sang de les venes. Fent un gran salt poguí
passar aquell abisme, i fiu, i férem los dos,
propòsit de no escoltar més sorolls
estranys i cants de sirena. Dues o tres vegades més
nos vegérem en perill imminent, del qual a
la misericòrdia de Déu plagué
traure'ns".
|
|
Lloc
web creat per Pere Robert. Es permet l'ús i la còpia
d'aquestes pàgines sempre que no sigui per a fins comercials.
Es prega que citeu el web d'origen. Qualsevol suggeriment serà
ben rebut al correu electrònic  |
|
|
