Dalt del puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l'excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m'hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s'estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l'Empordà s'obiraven boiroses per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més ençà, el pic de Tossa, i més ençà encara, Lliurona rònega i perduda entre els alzinars, el rierol del Borró tallat a pic, la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes, on s'hi veu encara l'encinglada cova des de la qual diu que un temps el bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt l'avenc, a les verges del Senyor arraulides en son convent de Coll-Roig, entre esquifits conreus i minúsculs vergers enrondats de murtres i llentiscle. Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades del Brull. Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt les imponents canals d'Uja, Bestracà sobre els enderrocs d'Escales; i cap al nord, Costabona i el majestuós Canigó tot cobert de neu. Ça i enllà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats de base, s'havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de titants; i per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels solells, fins al frescal faig de les obagues i l'airós pi de les altures, que formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, i escalaven fins els espadats, per mica que en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s'hi la jonça o clavar-hi l'urpa el rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l'abim.

Quan tenia la vista sadollada d'aquell luxuriós espectacle, i els pulmons ben saturats de l'alenada canigonenca, davallava tres pisos d'aquella mena de torre de l'homenatge, i enfonsant-me en les fosses gegantines, travessava boscúries, ombrívoles unes on mai s'hi feia dia, migrades altres i aclamaïdes per la misèria del terrer rocós d'on xuclaven; creuava clapes de soques negroses, socarrimades pels incendis dels pastors descuidats o maliciosos, o bé devastades pels collidors d'escorça que les deixaven nues i sagnoses a la mercè dels carboners i artigaires que les destralejaven sense pietat; trescava per damunt de clapisses de pedra cantelluda i sollevadissa, i escalant espadats i xaragalls, furgava i recossiava coves i tutes perdudes entre la malesa, en busca de records i relíquies de llurs passats habitadors, visitava masies i barraques de carboners, recollint cançons i llegendes, romanços i rondalles, tot pescant al vol locucions i mots especialíssims d'aquell terrer que talment sembla abandonat de la mà de Déu.

Marià Vayreda: La punyalada